LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Feia més de trenta anys que hi passava cada dia pel davant, sense mirar-me’l. Segurament, al principi, em va cridar l’atenció, però aviat es convertí un ingredient més del meu paisatge quotidià. Era un garrofer formidable, desmanegat com molts de la seva espècie. Lluny de l’elegància del xiprer veí, o de l’enlairament ufanós dels pins que han anat creixent fent-li companyia, semblava tenir mandra d’aguantar unes branques tan llargues i gruixudes, com si li pesessin massa. Podria dir que hem anat envellint junts, si no fos perquè sempre l’havia vist un arbre molt vell. Ara ja no hi és, i al seu lloc hi ha una buit que m’esforço per omplir cada dia amb el record, potser per compensar tants anys de passar al seu costat sense apreciar ni agrair la seva companyia.

També fou una ventada la que anà esquinçant la mimosa fins a fer-la desaparèixer. Durant molts anys, al gener, el seu groc esclatava a l’entrada de l’institut, i era aleshores que es feia notar, però aquest any ja no hi era. Hi ha presències constants tan discretes i silencioses que ens passen desapercebudes. El nou destaca i crida la nostra atenció, mentre que l’habitual esdevé silenciós i ocult si no fem un esforç molt conscient per notar-lo. La força del costum, cruel generadora d’oblits, ens impedeix de veure i de sentir.

El garrofer i la mimosa ja no hi són, però no era d’arbres que volia escriure -me n’he anat per les seves branques ja inexistents- sinó de la Montse de secretaria. Ha treballat a l’institut des del curs 1979-80 fins al 2012-13. Durant més de trenta anys, la seva presència i el seu treball formidable i discret han fet molt més fàcil i agradable la vida a l’institut de generacions de professors, alumnes, pares i personal d’administració i serveis. No era amant d’estalviar esforços, així que ens tenia molt mal acostumats, i ens semblava que era “natural” que tot anés sobre rodes, encara que no ho era gens de natural; ella tenia l’habilitat de fer que el difícil semblés senzill, simplement perquè sempre ens rebia a secretaria amb un somriure càlid i acollidor. Any rere any, convertia aquell despatx en un espai ple de vida i d’amistat, molt més enllà d’un lloc de treball.

Però aquest setembre la Montse ja no hi era. La causa de la seva absència no ha estat una ventada inevitable sinó la insensata i tossuda decisió de l’administració educativa de castigar la feina ben feta en lloc de premiar-la, i de devaluar l’institut privant-lo d’una persona d’una qualitat professional i personal extraordinàries. Just abans de les vacances d’estiu li van fer saber que al nou curs havia de treballar a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar (els ha tocat la loteria!). Tot plegat no té cap mena de justificació i em fa sentir ràbia davant la ceguesa i l’estupidesa inacabables de l’administració educativa (o ho fan expressament?).

A la pancarta penjada a la tanca de l’institut hi deia “prou retallades!”. Finalment, també ella ha estat víctima d’una ventada, com el vell garrofer i la mimosa. Les ventades causen absències, però no en són responsables, perquè el vent ni pensa ni decideix, només bufa. Els que administren a cop de tisores, sense mirar ni què ni com retallen, i decideixen el trasllat de la Montse sense més consideracions ni explicacions, també pretenen que tot és fatalment inevitable. Com el vent. És mentida, no us ho cregueu. A diferència del vent, ells sí que són responsables dels desastres que estan causant.

Montse, es nota, i molt, la teva absència. Perquè l’institut no seria el que és si no fos per tu. Ni serà el que hauria pogut seguir essent.

Gràcies per tot

Josep Maria

Des que vaig entrar a l’institut vàries persones m’han preguntat si em feia alguna cosa que el meu pare treballés al col·le, és a dir, si em molestava o em sentia incòmoda. Jo sempre he dit que no, en absolut. La veritat és que em sento afortunada. No tothom pot veure el seu pare cada matí i quan vulgui!

El meu pare, a part de treballar als matins a l’institut, també treballa a les tardes a una escola a Barcelona. Per tant, només el veig a les nits i arriba molt cansat. M’agrada veure’l pels passadissos i dir-li “papa guapo” encara que porti la camisa que no m’agrada i els pantalons no combinin gens. Sé que a ell li agrada que li digui això, i en part, li alegro el dia. No sé per què el meu pare i jo ens portem tan i tan bé. A vegades la gent se sorprèn i tot, però per mi ja s’ha convertit en una cosa normal.

Evidentment també hi ha desavantatges de tenir el pare a l’institut. A alguns alumnes pot ser que no els caigui bé i el critiquin, o si faig alguna cosa malament o trec una mala nota li diguin.

Com tots els fills dirien del seu pare, el meu pare és el millor del món.

T’estimo papa.

Anna

05/12/2012 Este día, nunca se me olvidará, siempre quedará en mis recuerdos. Fue el día en que me expulsaron para siempre de mí instituto. Me expulsaron porque, según la directora, me pillaron con drogas en horario escolar, llevaba un grinder lleno de Marihuana.

Todo empezó, cuando estaba en las gradas del polideportivo, vi que tenía algo en el bolsillo, lo saqué y me di cuenta de  que era el grinder, yo sin saber que el profesor estaba detrás lo abrí, había  un poco de polvo que se había quedado pegado en el grinder, me giré y me lo encontré de brazos cruzados mirándome, me preguntó que era eso que tenia en las manos? En ese momento se me pasaron mil excusas por la cabeza, pero no podía hablar, me quedé en blanco.  Me dijo que se lo diera, yo no quise, me hice el loco, me siguió insistiendo hasta que se lo di. Tres horas mas tarde me sacan de medio de clase. Me llevan a la sala de actos y mi tutora me comunica que estoy expulsado durante 3 días (de momento), me dice que ya no puedo seguir haciendo  clases durante este día, que me esperara a que acabaran las clases, cogiera mis cosas, y me fuera para mí casa. Sería la última vez que volvería a hacer clase en ese instituto.

Llegué a casa a las 15:30, las clases de tarde empiezan a las 15:00. Mí padre me preguntó que por qué había llegado tarde. Le contesté susurrando “me han expulsado, papa”  no me escucho me dijo  “Zakaria dime porque has llegado tarde!”  le conté que me habían expulsado.  Hubo un silencio incómodo, entonces me giré, y fui a mi habitación antes de que me preguntara el por qué de la expulsión. Después de un rato vino a mi habitación y me lo preguntó. Yo le respondí : me han expulsado porque me han pillado con un grinder. Él, curioso, me preguntó que es un grinder? (para él, era la primera vez que escuchaba aquella palabra) y le dije para qué servía, entonces se quedo callado y se fue.  Mi madre llegó de trabajar le habían llamado, y  ya sabía todo, pero aún así me preguntó por qué estaba en casa,  para ver lo que le contestaba, Le dije la verdad y me dijo: Zakaria estoy decepcionada nunca pensé que tu llegaras a hacer esto.

Después de tres días fui a la reunión entre mis padres, mí tutora y la directora. Me dijeron que quedaba expulsado para siempre y que la inspectora de educación ya me estaba buscando otro colegio.  Esa fue la última vez que pisé ese colegio.

Zaka

Aquest any m’he tornat a canviar d’escola. La veritat és que ja han estat dues les vegades que m’he canviat d’escola: la primera va ser quan estava a tercer de primària, que vaig haver d’anar-me a una altra escola, per poder tenir més punts per entrar a un institut on al final m’he hagut d’anar just abans d’acabar l’ ESO.
La primera vegada que em vaig canviar d’escola tenia nou anys i com encara era un nen no em vaig capficar gaire i com que ja tenia algun conegut a la nova escola, no vaig començar gens avergonyit.
Arribar a un lloc desconegut és estrany, ja que com que no coneixes a ningú i tens vergonya és bastant complicat fer amics, però et pot sorprendre amb la velocitat que t’acabes adaptant, i sobretot si la gent que t’envolta és tan càlida com la d’aquest institut.

Guillem