LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com pot ser que a un jove com jo, que ha viscut ja setze anys en aquesta societat, no li soni el nom dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (en castellà Grupos Antiterroristas de Liberación) o GAL!! Una de les organitzacions terroristes més importants que hi ha hagut al que seria l’estat Espanyol. Foren organitzacions parapolicials fundades l’any 1983 les quals utilitzaven la Guerra bruta o terrorisme d’Estat.

Fins fa poc mai ningú no me n’havia parlat, una de las pitjors trames de corrupció política, en una “Democràcia”, basada en els fons reservats del Ministeri d’Interior. Veritablement és un tema del qual és fàcil extreure’n crítiques, és igual si et sents espanyol, català, basc…, ja que la matança de persones no està justificada, sigui un terrorista, un innocent, un polític corrupte… D’acord que potser lluitaven per la fi del terrorisme d’Euskadi Ta Askatasuna (E.T.A), però l’assassinat de 23 persones contant etarres, militants de l’esquerra abertzale, ecologistes, ciutadans francesos sense vinculacions a partits polítics… Tot això amb el suport del partit que estava al govern, el PSOE, el cap del qual era Felipe González. Aquest potser no va anar a presó perquè hagués estat un gran escàndol, però sí que hi van anar el seu ministre d’interior José Barrionuevo, José Luis Corcuera… Igualment això va ser i serà un dels majors escàndols que hagi existit a qualsevol democràcia.

El pitjor de tot és que aquesta guerra bruta, tot i que amb més cautela per tal de no cometre errors com els dels GAL de segrestar a una persona innocent, continua essent utilitzada per l’estat espanyol, formant així un teló de repressió contra la llibertat de tots els pobles oprimits per l’estat espanyol. No cal buscar molt per trobar aquest casos: Eudald -un acusat injust el qual fan anar a declarar cada quinzè dies per veure que tot està en ordre- i Jona -el qual la jutgessa ha trigat 5 anys en absoldre- militants de Maulets, il·legalització d’organitzacions juvenils basques Segi,  Jarrai y Haika, partits de l’esquerra abertzale els quals estaven il·legalitzats fins fa res…

PD: Potser tinc una idea equivocada, comenteu (si hi esteu d’acord també).

Raúl

Estic a la meva habitació fent temps per marxar a entrenament. Aquests últims dies no han sigut gaire bons. Veig un paper sobre la taula i tinc la necessitat d’agafar un bolígraf i expressar-me. Sento que hi han moltes injustícies que ens envolten a nivell mundial. Sempre ho he dit, però ara me n’he adonat encara més. Pensem que no ens és suficient amb les coses que tenim i això comporta una sensació de buidor que et fa consumir, comprar i malgastar.

En aquests darrers dies he llegit i escoltat arguments sobre l’economia, el tràfic d’armes i drogues, l’estructura dels estudis actuals, el sistema polític… i m’ha fet reflexionar bastant. Espero que em serveixi per més endavant.

Aina

Estem vivint en un món molt injust.

Des de sempre, la societat ha sigut injusta. Començant per la època prehistòrica, ja hi havia una societat injusta; manava la llei del més fort i de la supervivència, i sempre hi havia gent que tenia menys que un altre, i això que tots els humans som iguals.

Tot seguit, amb la època medieval. Allà, és on va sorgir clara la diferència d’injustícia. Hi havia gent, que per procedència naixia noble i pertanyia a una família poderosa, en canvi, hi havia gent que per desgràcia venia de família pobre i tota la seva vida havia de viure en unes condicions pèssimes, de fam i de pobresa.

Ara, en l’actualitat, també hi ha una gran desigualtat entre la societat, tan econòmica com política. Vivim en un estat on la diferència econòmica és radical, cada vegada més s’està incrementant l’augment de pobresa.

La injustícia no canviarà, és a dins de la naturalesa humana, tal com va sorgir, no acabarà, seguirà convivint amb nosaltres.

Gerard

Jo jugo a bàsquet. Fa temps que es diu que hi ha problemes a l’equip i tothom està culpant l’entrenador. Trobo malament que culpin de tot a ell, perquè estic d’acord que una petita part de la culpa és seva, però no pas tota. La culpa la tenim nosaltres per fer-ho tot, rient-nos i fent molta broma, a part d’això, tres o quatre jugadors no volen jugar a bàsquet i venen obligats pel seus pares, i com que no els agradar jugar-hi, fan anar malament l’equip.
Doncs, dilluns un jugador va dir que volien fer fora l’entrenador, i com a bons demòcrates, vam fer una votació. Aquesta va donar 8 que el volien fora i 5 que no.
Ell va dir que dimecres en parlaríem sobre el tema davant el coordinador i ell decidiria si feria fora l’entrenador o hi hauria un canvi general dels jugadors o de l’equip en general.
Per a mi, està molt malament el que hem fet amb el nostre entrenador perquè ell no té la culpa del funcionament de l’equip i no hi ha dret de la manera en la qual l’estem tractant, no és gens just.

Sergi

Un futbolista, un cantant, un actor etc per mi no és una persona important.

No entenc perquè la gent es pot arribar a tornar boja quan veu alguna persona famosa, potser és perquè surt a la televisió o al cinema… Però per molt que surti a la televisió o on sigui, és una persona com qualsevol altra..

Un futbolista, per exemple, és una persona que se li dona bé jugar a futbol però per saber jugar no crec que sigui necessari que cobri els diners que cobra. Perquè un metge, un bomber, un policia… són gent que salva vides, que es juga la seva per la vida dels demès i, tot i això, no són valorats. Cobren una misèria comparat amb un futbolista que l’únic que fa es córrer i anar darrera la pilota. Perquè no poden cobrar un sou com tot els demés? A més que els metges, policies, bombers etc. han estudiat una carrera per arribar on estan, en canvi un futbolista no.

Després ens queixarem que el tercer món és pobre, però és que en comptes de donar-li a un sol futbolista els milions d’euros que li donen, els podríem enviar al tercer món o intentar arreglar el nostre, ja que molt bé no està que diguem.

Potser, si ens paréssim a pensar una mica, podríem arribar a la conclusió de que un famós no és més que una persona que fa el seu treball, com qualsevol altre, i veuríem que realment la gent que hauria de ser famosa és aquella que fa alguna cosa per nosaltres, alguna cosa realment important.

Judith Ricó

Injust és que en algunes parts de l’Àfrica o de l’Amèrica del Sud, entre d’altres llocs, no tinguin un esmorzar, sopar.. com Déu mana. També és injust que alguns nens dels països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament hagin de fer sabates “Adidas” o pilotes de futbol “Nike” per guanyar un miserable cèntim al dia, si tenen sort.

Sí, tot això és molt injust, però també hi ha injustícies en el nostre dia a dia, per exemple, si presentes un currículum a una empresa, ben preparat amb els teus estudis, etc. i que escullin a un altre que ha estudiat menys que tu i que si l’agafaven bé i si no, també. Si fas un treball de català, a un amic teu li posen un 9, sense haver fet absolutament res, l’ha copiat de la coneguda web “El Rincón del Vago”, i tu has tret un 7,5 que també esta bé, però et “fot”, si em permeteu utilitzar aquesta paraula, perquè tu potser t’hi vas estar tot el cap de setmana. Estudiar, tot hi que podries haver estudiat més, i treure un 4,9, i un amic teu treu un 8.25, per posar una xifra, tot i que ell es va assabentar que tenia examen el mateix matí del dia de l’examen.

Amb tots aquests exemples no vull semblar mimada o superficial, no, tot el contrari, vull ensenyar injustícies que comparades amb la fam de 3 mil milions de persones no són res, però vist des del punt de vista d’una persona amb sort per estar al primer món, són coses que afecten i que mica en mica t’amarguen d’alguna manera.

Però què hi vols fer? La vida és així d’injusta, s’ha d’aprendre a viure amb ella t’agradi o no..

Nabila