LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estem en una societat en que no donem importància a moltes coses que passen al nostre entorn. Trobo molt injust el sou d’un ofici que no és gaire important com la vida dels demés. Per exemple, un jugador de futbol de l’equip del Barça, a l’any, guanya més que tota una vida d’altres persones. Sóc un aficionat al futbol, però no té res a veure.

Ara comparem el sou del futbol amb un bomber, ja que el bomber, s’ha especialitzat i preparat tant físicament com mentalment, per salvar vides a gent que ho necessita; si hi ha un incendi, hi van els bombers, o si algú s’hi queda atrapat en un edifici, també.

I què fa un jugador de futbol? Consisteix en visitar tots els països per tal de jugar un partit. I això ho provoquem nosaltres, perquè la majoria de la gent li agrada el futbol, ja que es posen davant d’un televisor, i gaudir per una estona. I per què cobren tant? Perquè cada vegada hi ha més audiència sobre aquest esport.

Espero que algun dia, li puguin donar més importància a gent que arrisca la seva vida per tal de salvar-hi altres.

Sergi Sánchez

L’altre dia vaig veure un reportatge que parlava sobre la gana,i els desequilibris alimentaris que hi ha a la terra.6  .Ja que estem a festes de Nadal he pensat que ho podria relacionar i fer-ne un escrit. El Nadal és una època de la qual podríem destacar tres coses: la família, els regals i el menjar. Durant aquesta festivitat és costum menjar molt ja que durant tota la seva durada es fan diversos àpats molt complets, des de l’escudella i el pollastre fins als torrons i les neules, i per reis un bon tortell.

Certament la nostra societat menja molt més del que el seu cos li demana i molt més del que pot cremar, és així com apareixen els problemes com l’obesitat i les malalties que en deriven.

Però així com els països més rics llencen i desaprofiten els aliments, hi ha zones no massa llunyanes on els infants encara moren per inanició.

També hi ha zones on els conflictes bèlics han propiciat la manca d’aliments i dels recursos mínims per poder sobreviure.

Aquest dos mons són antagònics i contradictoris, vivim en un món desigual i injust.

Marc

Crec que parlo en nom de tots quan dic que el viatge de final de curs de 4rt és la cosa més esperada des de que entres a l’institut. És per molts el comiat d’estar amb els amics a l’escola, i per mi serà el comiat de compartir moments màgics amb tots els meus amics.

Els professors ens amenacen amb quedar-nos sense pati, estar una estona més a classe després de que soni el timbre etc. A quart ens amenacen amb quedar-nos sense viatge. Jo crec que no és just que algú es quedi sense viatge. Els professors han de saber que els alumnes canviem dintre una classe i fora, que una persona parli a classe no es motiu pel qual no pugi anar. Si algú es porta horrorosament malament llavors sí, que es quedi sense viatge però si no, no.

Si jo fos professor sabent que algú es pot quedar sense viatge faria lo possible per no posar faltes, però ells no, a la mínima ja en posen. Clar que no parlo en general alguns no en posen gaires, d’altres directament ni ens posen. A mi em recauria a la consciència deixar algú sense viatge per qualsevol tonteria meva, no dic que no tinguin motius per posar faltes però moltes vegades fan tot el possible per posar-ne.

Si ells fossin els alumnes m’agradaria expulsar-los de classe i fer-los callar, seria una mena de venjança. Estaria bé!

Adriana

La gente en gran parte, busca un mundo perfecto pero, siempre hay alguien que tiene codicia y siempre quieren dinero y poder.

Un buen ejemplo sería el medioambiente. La gente codiciosa sigue usando energías contaminantes aunque haya otras alternativas solamente porque les saldría más caro.

Otro ejemplo, el gobierno. Se dice que ellos organizan más o menos la sociedad. En cambio, muchos políticos son codiciosos y por culpa de gente como ésa el mundo está tan mal, esa gente no piensa en su país, sólo piensan en ellos.

Al fin y al cabo lo único que quiero mostrar con esos ejemplos es que sólo una sociedad fundada sobre igualdad, con respeto al medioambiente, con gente que no sean codiciosos, ni timadores puede llegar a ser una utopía. El primer paso de este mundo perfecto es la confianza y el respeto a sus semejantes y a sus creadores, de lo contrario no existe ese mundo al que queremos llamar, perfecto.

Siempre habrá conflictos, pero no ayudamos si nosotros los causamos.

Jordi

Farà una setmana vaig veure per les notícies que una nena d’uns 13 o 14 anys s’havia suicidat perquè li feien bullying. Quan ho vaig veure se’m va quedar el cos com amb un malestar, com si m’ho haguessin fet a mi o algú del meu entorn, quan en veritat a mi no tenia per què afectar-me. Vaig reflexionar, em preguntava com algú és capaç de fer-li una cosa així a una altra persona fins que arribi a aquest punt, a suicidar-se.

Suicidar-se és una paraula molt dura, però per tota aquesta gent que sofreix aquest tipus d’assatjament simbolitza la solució a tots els seus problemes, treure’s la vida els suposa la llibertat i felicitat que busquen perquè no troben cap altra alternativa.

El que més em va sobtar és que la nena no era grassa, lletja, anormal… ni res d’això, ja que normalment quan la gent es fica amb algú es fica amb el seu aspecte físic, per la seva manera de vestir o pensar… i ningú té dret a jutjar a un altre sense saber jutjar-se primer a un mateix.

Jo penso que coses com aquestes són injustícies i haurien de ser castigades com un delicte, inclús més que un delicte. Perquè la diferència que hi ha entre la pèrdua de coses materials (en el cas dels robatoris) no és res comaparat amb la pèrdua d’una vida com és en aquest cas.

Núria

Son pocas las veces que alguien se conforma con lo que tiene y que casi nunca se queja. Por mala suerte yo me incluyo en el grupo de personas que muchas veces no se conforman, lo admito. Por ejemplo, no me gusta mi habitación, quiero una casa más grande con piscina, tengo demasiada ropa y sin embargo no me pongo ni la mitad y aun así quiero comprar más, quiero más zapatos y más biquinis y un armario más grande no me iría mal, quiero a ese chico que no me hace caso y si me hace caso probablemente querré a otro, quiero medir un metro setenta, no quiero un ocho de media en la ESO sino que quiero un nueve y quiero una moto.

Ahora que lo estoy escribiendo y lo estoy pensando bien es bastante repugnante querer tantas cosas cuando en realidad no me falta nada porque tengo todo lo que necesito e incluso más. No quiero ni imaginar lo que pensarían de mi si esos niños del documental de la Pesadilla de Darwin leyeran esto, ellos que van casi siempre con la misma ropa y no tienen ni tan solo un zapato, ni habitación, ni van a la escuela  ni nada.

Suena cruel si lo comparas con gente que de verdad necesita muchas cosas. Estaría bien que solo fuese yo quien no se conformara con lo que tiene, pero me temo que hay millones más. Prácticamente  casi todos, unos más y otros menos, no somos conformistas. No estamos satisfechos porque tenemos la mala costumbre de querer lo que no tenemos y cuando lo tenemos ya no lo valoramos tanto y entonces queremos otra cosa, y así constantemente.

Silvia

Alguns ja sabreu d’on surt aquest títol. És una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler i Jamie Foxx. És un dels films que més m’ha fet estar enganxat a la televisió per saber que és el que passarà. No és la típica pel·lícula d’acció on hi han quatre trets i quatre morts. És un film d’intriga, on Gerard Butler interpreta un home on s’ha quedat sense res, assasinen a la seva familia i el seu abogat fa un pacte i deixen al culpable lliure.

Bé, el que vull reflectir amb aquesta introducció de la pel·lícula és el tema de la justicia. Hi ha una escena en un judici on Butler l’estan culpant d’un assasinat (que ell és el culpable) però la jutge es basa en els seus principis de que no tenen ninguna prova i el deixen lliure. Com pot ser que un home que ha matat a una persona el deixin marxar per la porta? Molta gent s’ho deu preguntar, però ningú sap la resposta.

La meva opinió sobre la justicia és que cadascú es posa el seu limit de si és just o és injust. A algunes persones tal cosa li semblarà una bogeria però en una altre persona no li semblarà res de l’altre mon. Ningú és totalment just i ningú és totalment injust.

Dídac

Cerca de mil millones de personas padecen hambre en el mundo: 963 millones, según datos oficiales de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Sin embargo, esta realidad convive con otra: la enorme cantidad de comida malgastada a diario en todo el planeta.

“Con la comida desperdiciada durante un año en el Reino Unido y Estados Unidos se podría sacar de la hambruna a todas las personas que pasan hambre en el mundo”, dice el experto Tristram Stuart. Mientras millones de personas padecen hambre, una enorme cantidad de comida se descarta o malgasta a diario en todo el planeta. Es algo que debe cambiar por el bien de todo el mundo, porque el despilfarro de comida podría convertirse en una de las posibles vías para salvar el planeta.

Empezando por cada casa particular, la gente debería comprar lo que realmente sabe que se comerá, lo que están completamente seguros de que no irá a la basura. “Un plato limpio debería significar una conciencia limpia. No te pongas en el plato más de lo que puedas comer.”

Además de los grandes supermercados que disponen de más de la mitad de los alimentos que realmente la gente acaba comprando. ¿Es necesario que la oferta sea superior a la demanda para poder mostrar una imagen de una abundancia infinita? Vayas a la hora que vayas a un supermercado, encontrarás igualmente todo aquello que necesites y más! Os habéis preguntado alguna vez qué hacen al final del día con toda aquella cantidad de comida?¿A dónde va a parar?

El primer mundo padece sobrepeso mientras que personas del tercer mundo mueren de hambre a diario y nadie se digna ni siquiera a pensar en ellos cuando va a tirar los tres cuartos de comida que tiene en el plato.

Comemos en exceso mientras otros no comen.

En definitiva, si cada persona pusiera de su parte, si cada ser humano, antes de arrojar a la basura algo que no le acaba de gustar, se lo pensara dos veces… podríamos salvar este planeta consumista y muchas veces egoísta.

Laura Morales

“Medicinas gratuitas, así las llaman públicamente. Las donan las compañías farmacéuticas, la mayoría están caducadas. Fármacos desechables para pacientes desechables.”

El jardinero fiel

La película el Jardinero fiel, basada en la novela de John Le Carré, es, entre otras muchas cosas, una brillante crítica social. Aunque, seguramente, podría llenar este texto de elogios y demás sobre ella, esta vez he elegido utilizarla únicamente como ejemplo para reflexionar sobre un tema que me indigna especialmente.

África, América Latina, Europa Oriental y Asia son continentes donde la pobreza y la miseria abundan. Las compañías farmacéuticas juegan con sus gentes como si de títeres se trataran. Se aprovechan de la situación, de las enfermedades que los atacan, de la angustia y de la poca ayuda médica que reciben, para utilizarles como conejitos de indias tras una tapadera solidaria.

Y yo me pregunto por qué, ¿Por qué se benefician de la desesperación de la gente? ¿Por qué no son capaces de ayudar, ellos que poseen los recursos necesarios, en lugar de empeorarlo todo? ¿De verdad les da satisfacción mejorar a costa de la vida de los demás?

Vivimos en una sociedad injusta, preferente, que se mueve por puro interés. La pena es que todos lo sabemos, lo criticamos y nos compadecemos, pero los actos reales son mínimos.

Mi reflexión final se limita a un par de preguntas, ¿Igualdad, justicia, dónde quedan esos caracteres que decimos tener? ¿Existen verdaderamente?

Ana

Es considera explotació infantil quan el treball és inadequat, és a dir, quan l’edat dels nens és massa menor se’ls exigeix massa hores treballant, aquestes situacions es troben en vides de nens quan aquests viuen al carrer amb males condicions, quan se’ls impedeix l’accés a l’escolarització, quan han de assumir massa responsabilitat o quan se’ls impedeix que aconsegueixin un desenvolupament social i psicològic…

Malauradament aquesta situació es ve practicant des de fa molts anys, de fet existeix molts casos d’explotació infantil arreu del món, majoritàriament si parlem de països del tercer món.

Els nens d’aquests països més pobres no tenen les mateixes oportunitats d’aprendre, etc., que els dels països desenvolupats. La seva explotació els afecta a gran mesura socialment; en començar a treballar tan petits les seves oportunitats de tenir bona salut (per exemple als 30 anys) serà escassa o nul·la, ja que els treballs als que són sotmesos són molt durs per la seva edat i d’aquesta manera arriben a tenir problemes de salut des de ben joves, i més tenint en compte que la sanitat en aquests països és escassa, és a dir, no hi ha metges ni mètodes per a salvar aquestes persones.

Està clar que la situació d’aquests menors no s’arreglarà per si sola, és aquí on els estats i les potències mundials han d’intervenir amb projectes i subvencions per tal de millorar la situació social d’aquests nens. I fins i tot els habitants d’aquests països desenvolupats haurien de donar més ajudes perquè tinguin millor alimentació, sanitat …, però com que moltes persones pensen que aquestes ajudes no arriben, no es molesten a col·laborar.

És mol trist que en ple segle XXI hi hagi tanta injustícia arreu del món, m’imagino que aquest problema no es pot resoldre completament ja que malauradament és una realitat social. Però si més no, per contrast, existeixen fonts d’ajuda humanitàries que és dediquen a pal·liar tots aquests problemes.

Mohamed El hmimdi