LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace unas semanas fui a Barcelona con una de las primas de mi madre, pasé una tarde divertida. Nos quedamos hasta la noche, me invitó a cenar. Después de comer fuimos a dar una vuelta por Plaza Catalunya, vimos a unos indigentes durmiendo encima de cajas de cartón, en ese momento me pregunté: ¿Cómo es que han llegado hasta aquí?¿Qué historia tendrán? mientras que estaba pensando en eso la prima de mi madre me preguntó que si me imaginaba en esa situación, le dije que me sentía muy afortunada de tener un techo y comida y de vez en cuando poder permitirme algún capricho.

Hace unos años pensé que lo mejor que podría hacer era dedicarme a ayudar a los más necesitados cooperando en alguna ONG, pero con el paso del tiempo esa idea ya no era la que tenía en cuenta. Al ver ese panorama de gente muriéndose de frío y hambre, comiendo de la basura y durmiendo sobre cajas de cartón, me pregunté por qué las organizaciones que ayudan a la gente con necesidades no les ayuda y siempre es el mismo motivo, la crisis.

Ésta es la principal preocupación de los ciudadanos, aunque los principales partidos políticos aseguraron que la situación económica del país iba a mejorar, pero aun así es lo que más nos preocupa a todos.

Dunia

Moltes vegades em pregunto què de bo té la societat que tenim actualment, si el fet d’haver avançat amb el pas dels anys ha sigut per millorar o per empitjorar.

Crec que hi ha situacions ara mateix que ens envolten que estan creades per la societat tan tòxica que tenim en l’actualitat, com per exemple, el “bullying” tant l’escolar com el laboral, crec que cada any augmenta el nombre de persones que pateixen aquest assetjament.

Per altra banda tenim, la discriminació tant sigui física com psicològica, en aquests dos casos podem destacar la roba i el pentinat que potser són els més comuns, i per altre costat la manera de viure o de prendre decisions. Tot això influeix molt en les persones de caràcters més vulnerables sobretot en edats conflictives com potser l’adolescència, aquest any han sortit moltes notícies de joves que s’han suïcidat per aquest problema en els instituts.

També ens trobem en l’exclusió social segons el nivell econòmic de vida en el que vius, ens trobem diàriament amb casos en què l’aparença física ens denomina socialment, no tenim una altra opció de poder donar-nos a conèixer sense un físic i uns complements que et denominin com una persona adinerada. És molt trist que hàgim de sentir rebuig per les persones que no tenen un lloc on rentar-se, on dormir o no tenen diners per una casa.
Tal com està la situació econòmica actual crec que la mentalitat de la gent hauria de començar a canviar al respecte a l’aparença física i psíquica de la gent, ja que la crisi econòmica que ens envolta ens portarà a un extrem on haurem de viure envoltats de milions de formes de vida, de vestimenta i de pensaments infinitament diferents dels nostres.

Però realment la pregunta que no deixo de fer-me diàriament és, ¿realment l’ésser humà és tan cruel per naturalesa?, ¿de veritat existeix gent de la mateixa espècie que la meva, amb la capacitat de destruir a un altre per no pensar, vestir o viure igual que ell? Si realment això és veritat, i no fem res per intervenir, ¿on arribarem?

Per últim dir que espero que es deixi de donar tanta importància a la política d’un país i comencin a donar importància a la qualitat humana, que realment és el que importa en aquesta vida, la qualitat de com aconseguim viure.

Pol Pérez Canturiense

L’Ebola és un virus on va ser identificat per primera vegada a Africa durant una epidèmia. Es pot transmetre a travès del contacte amb un animal infectat viu o mort o pel contacte amb la sang, teixits, secrecions i fluïts corporals de l’infectat. Fa 14 anys que existeix  aquest virus i ningú li havia donat importància, ara que el virus s’expandeix fora d’Africa tothom està preocupat per si l’agafa, en canvi les pobres persones de l’Africa porten 14 anys convivint amb aquest virus i ningú feia res.

Ara que han investigat i han fet una vacuna per aquest virus i diuen que està controlat, no passa res. Teresa Romero, una infectada a Madrid, s’ha salvat i està aïllada en una habitació, i encara li han de fer moltes proves, espero que no hi hagin més infectats ni a Espanya ni a qualsevol lloc. I igual que han investigat en aquest virus, per poder salvar a moltes persones ( encara que hagi sigut una mica tard, perquè han mort moltíssimes persones) investiguin en molts altres casos i que s’adonin de què no ha d’arribar a Espanya o a Anglaterra per poder treure una vacuna.

Andrea

Ahir, com cada dia, la meva germana Alícia i jo estàvem sopant a la cuina i veient un programa de la tele que tracta d’un home que ha d’aconseguir reptes consistents en menjar una gran quantitat d’aliments en poquíssim temps en diferents bars i locals coneguts a Nord Amèrica.

Sense pensar en res més, ens entretenim amb les cares que posa l’home…

La meva mare, que no havia vist mai aquest programa abans, se’l va quedar mirant una estona amb cara de fàstic i així com indignada ens va preguntar cóm érem capaces de veure una cosa així sabent la fam que hi ha al món.

La veritat és que ens vam quedar mudes. Cap de les dues vam ser capaces de discutir-li, perquè senzillament té tota la raó del mon.

A partir d’aquesta reflexió ens va entrar angunia de veure aquest home “patint” per la quantitat de menjar que ha d’empassar-se, només per diversió, quan en d’altres llocs del món hi ha tanta gent que passa gana i que amb prou feines poden posar-se un tros de pa a la boca.

Ens va fer pensar que sempre hauríem de reflexionar sobre les nostres accions, costums i comportaments, triar bé i saber rectificar a temps.

Imaginem quanta ajuda es podria oferir als més necessitats o altres causes justes, com ara la investigació de malalties, amb tots els diners que es gasten fent aquests tipus de programes d’entreteniment absurd.

És cert que aquest cas és un molt puntual i res comparat amb la gran quantitat d’injustícies que passen en el nostre món, per desgràcia, però tot compta per intentar ser millors persones i hem d’intentar no ser com ninots que ens empassem tot el que ens posen.

Al final, no només hem apagat la tele, sinó que hem estat parlant del tema tota la família, criticant altres fets similars que han succeït fa poc, com ara aquell mossèn que van fer portar de l’Àfrica, gastant milers i milers d’euros per intentar salvar-lo d’una malaltia que mata a milers i milers de persones. Potser amb aquests diners s’hauria pogut avançar en les investigacions per intentar trobar una cura per aquesta malaltia.

Per sort per uns i per desgràcia per altres, hi ha coses que els diners no poden comprar..

Anna Cuevas Sabat

L’altre dia estava avorrit a casa i vaig decidir mirar una peli. Vaig decidir mirar “Diamantes Negros” que és una pel·lícula espanyola que explica la història de Moussa i Amadou, dos joves de 17 anys que viuen a Mali amb les seves humils famílies i entre totes les dificultats del tercer món. Tots dos tenen el somni de ser jugadors professionals de futbol, i viatjar per triomfar a Europa igual que ho van fer els seus ídols i compatriotes Samuel Eto’o, Didier Drogba, etc. Un dia, jugant en un torneig de barri, un cercatalents espanyol es fixa en els dos nois, i els promet que si deixen que els faci de representant, i venen amb ell a Espanya, els aconseguirà proves per a accedir als millors equips del món, i que amb el seu potencial no els serà difícil arribar lluny i guanyar-se la vida per Europa, tots dos s’il·lusionen molt i fan el possible per aconseguir els diners necessaris per a viatjar a Espanya i pagar al representant. Un cop han arribat a Espanya, el representant els allotja en un pis a la ciutat de Madrid, viuen allà durant un temps, i fan proves per dos equips de barri de molt baixa categoria, i cada cop les coses els hi surten pitjor.

A partir d’aquí no explicaré més sobre la pel·lícula, ja que té més gràcia veure-la sense haver llegit cap resum abans. El que sí que vull explicar és que quan els representants s’adonen que els nois no són prou bons els fan fora i els abandonen, sense diners, sense casa, sense estudis, i sense cap recurs. Aquest fet no és el simple argument d’una pel·lícula sinó que té lloc a Europa dia rere dia, i actualment a Europa hi ha més de 20.000 africans als quals se’ls havia promès un gran futur a Europa.

He buscat informació sobre la pel·lícula, resulta que està inspirada en la vida d’Alassane Diakité, un jove africà, que als 16 anys va venir a Europa de la mà d’un cercatalents que li va omplir el cap de somnis falsos. Actualment l’Alassane es guanya la vida fent algunes feines per a la comunitat, i jugant al primer equip d’un mediocre club de Madrid, el qual l’ha acollit a les seves instal·lacions, i l’ha ajudat a sortir-se’n. L’Alassane explica que la majoria de nens que tenen aquesta experiència no tenen tanta sort com ell, i acaben robant, treballant per màfies i venent droga, etc. Per això ara intenta iniciar una campanya contra el tràfic de menors africans futbolistes.

Lluís

Feia més de trenta anys que hi passava cada dia pel davant, sense mirar-me’l. Segurament, al principi, em va cridar l’atenció, però aviat es convertí un ingredient més del meu paisatge quotidià. Era un garrofer formidable, desmanegat com molts de la seva espècie. Lluny de l’elegància del xiprer veí, o de l’enlairament ufanós dels pins que han anat creixent fent-li companyia, semblava tenir mandra d’aguantar unes branques tan llargues i gruixudes, com si li pesessin massa. Podria dir que hem anat envellint junts, si no fos perquè sempre l’havia vist un arbre molt vell. Ara ja no hi és, i al seu lloc hi ha una buit que m’esforço per omplir cada dia amb el record, potser per compensar tants anys de passar al seu costat sense apreciar ni agrair la seva companyia.

També fou una ventada la que anà esquinçant la mimosa fins a fer-la desaparèixer. Durant molts anys, al gener, el seu groc esclatava a l’entrada de l’institut, i era aleshores que es feia notar, però aquest any ja no hi era. Hi ha presències constants tan discretes i silencioses que ens passen desapercebudes. El nou destaca i crida la nostra atenció, mentre que l’habitual esdevé silenciós i ocult si no fem un esforç molt conscient per notar-lo. La força del costum, cruel generadora d’oblits, ens impedeix de veure i de sentir.

El garrofer i la mimosa ja no hi són, però no era d’arbres que volia escriure -me n’he anat per les seves branques ja inexistents- sinó de la Montse de secretaria. Ha treballat a l’institut des del curs 1979-80 fins al 2012-13. Durant més de trenta anys, la seva presència i el seu treball formidable i discret han fet molt més fàcil i agradable la vida a l’institut de generacions de professors, alumnes, pares i personal d’administració i serveis. No era amant d’estalviar esforços, així que ens tenia molt mal acostumats, i ens semblava que era “natural” que tot anés sobre rodes, encara que no ho era gens de natural; ella tenia l’habilitat de fer que el difícil semblés senzill, simplement perquè sempre ens rebia a secretaria amb un somriure càlid i acollidor. Any rere any, convertia aquell despatx en un espai ple de vida i d’amistat, molt més enllà d’un lloc de treball.

Però aquest setembre la Montse ja no hi era. La causa de la seva absència no ha estat una ventada inevitable sinó la insensata i tossuda decisió de l’administració educativa de castigar la feina ben feta en lloc de premiar-la, i de devaluar l’institut privant-lo d’una persona d’una qualitat professional i personal extraordinàries. Just abans de les vacances d’estiu li van fer saber que al nou curs havia de treballar a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar (els ha tocat la loteria!). Tot plegat no té cap mena de justificació i em fa sentir ràbia davant la ceguesa i l’estupidesa inacabables de l’administració educativa (o ho fan expressament?).

A la pancarta penjada a la tanca de l’institut hi deia “prou retallades!”. Finalment, també ella ha estat víctima d’una ventada, com el vell garrofer i la mimosa. Les ventades causen absències, però no en són responsables, perquè el vent ni pensa ni decideix, només bufa. Els que administren a cop de tisores, sense mirar ni què ni com retallen, i decideixen el trasllat de la Montse sense més consideracions ni explicacions, també pretenen que tot és fatalment inevitable. Com el vent. És mentida, no us ho cregueu. A diferència del vent, ells sí que són responsables dels desastres que estan causant.

Montse, es nota, i molt, la teva absència. Perquè l’institut no seria el que és si no fos per tu. Ni serà el que hauria pogut seguir essent.

Gràcies per tot

Josep Maria

Per què quan mirem les notícies, el que tothom espera o si més no la majoria, és el resultat del Barça de l’altre dia? O, per què a l’hora d’interessar-nos per l’actualitat ens fixem més en les notícies esportives o si més no la majoria? Formularé una altra pregunta: per què, quan mirem les noticies, no fem cas als titulars de polítics corruptes?

Molts dels que esteu llegint aquest text pensareu que ens preocupem per la política que exerceixen els nostres governants, o que no li donem tanta importancia a l’esport ja que és més important saber on van a parar els impostos que paguen les nostres famílies. Aquests impostos són els que fan que pel nostre aniversari no puguem tenir aquell joc de la consola, són els que fan que no puguem canviar una nevera quan se’ns espatlla, són els que fan que a molta gent li tallin la llum, l’aigua o el gas. Estic segur que la majoria de la gent del carrer sap que això és veritat. Si ho sabem, per què no hem fet res? Hem vist que si sortim al carrer ens fan tornar cap a casa a cops de porres o a base de progectils. Hem vist que per molt que els alumnes fem vagues, es continua retallant l’educació. Hem vist com alts càrrecs polítics s’han quedat amb diners del poble i se n’han sortit sense cap penalització. També hem vist com han engarjolat un pobre per robar una trista barra de pa per a poder alimentar els seus fills.

Pensem que vivim a un país on som iguals, però la realitat és que la justícia és corrupta. El clar exemple són els advocats, com més cars són més bons: la gent que roba una barra de pa per alimentar als seus fills no podran permetre’s el luxe de tenir un advocat decent, en canvi, el polític tindrà el millor dels advocats.
Sincerament espero que aquest text hagi servit per fer una reflexió i perquè ens adonem que si no lluitem per les nostres necessitats, i tampoc ens deixen, haurem de buscar altres camins.

Gerard

Cada dia al món moren milers de persones per culpa de malalties, però només se’n fa ressó a la premsa els qui són famosos o tenen molts diners. És injust. Totes les persones que pateixen malalties tenen dret a tenir un reconeixement pel mal moment que estan passant i per aguantar el dolorós tractament en què estan sotmesos. En canvi, la societat en què vivim només homenatgem aquells que tenen un fort poder social.

Aquest fet és indignant: vivim en un món igualitari en què blancs o negres, rics o pobres, rossos o morenos, famosos o “normals”, etc. hauríem de tenir els mateixos drets i reconeixements. Perquè una persona sigui famosa no significa que hagi patit més durant la seva malaltia que un pobre, i que hagi d’optar a més bons metges. Aquest fet, en el moment de fer dedicatòries no es té en compte i només importa la popularitat.

Les persones que tenen més dificultats econòmiques, personals o físiques són les que es mereixen tenir el suport de la resta del món però, malauradament, són les que tenim menys present.

Amb aquest escrit no critico els homenatges populars cap a personatges famosos amb malalties, sinó la poca importància que li donem a les persones amb pocs recursos i que també pateixen malalties greus.

Mireia

L’altre dia vaig veure una imatge que explicava que si els polítics es rebaixaven el sou de 5800€ fins al 1000€ al mes, es podria pagar el salari mínim interprofessional a 4 mil·lions de persones. Salari vergonyós de 643€ mensuals, ja que en aquest mon pervers el ser mil·leriusta sembla ser un luxe. I jo em pregunto per què no ho fan. Al cap i a la fi som nosaltres qui els hem votat. Som nosaltres els qui els hem donat el poder. I ells no poden fer res. Ni un petit sacrifici, res. Son tan egoistes que estant el país en crisi, tothom fent sacrificis per arribar a final de mes, i ells res, cap sacrifici. No es suposa que estan en aquest lloc per ajudar, fer servei públic i gestionar bé els centims de tots, doncs no, ells fan tot el contrari. I el més xocant és que de totes les trames de corrupció política quants han acabat a la presó? O millor encara, quants han tornat els diners a l’hisenda pública? Potser aquesta mesura pot semblar demagògica, però aquets petits gestos, és el que necessitem. No necessitem aixecar-nos cada matí amb un nou escàndol. La nostra capacitat de resistencia està al límit. Sistema polític de partits, sí, però nets de corrupció i amb responsabilitat de païs. Altres sistemes polítics sense partits poden ser realment perillossos. I ho diem amb experiència pròpia de 40 anys. Els nostres polítics als qui els agrada tant comparar-se amb Alemanya, amb els minijobs i simil·lars, és clar, no pas amb el seu estat del benestar, deurien prende nota de que els ministres dimiteixen per copiar en la tesi. Aquí veiem amb sòpor com surten cada dia per televisió sense immutar-se aquesta desfilada de polítics descafeinats amb els seus sobres de diners B, jaguars que no saben d’on surten, càrrecs en les elèctriques i empreses similars, etc. Fins i tot un dels sindicats que ha de defensar als treballadors sembla ser que ha ficat la ma a la caixa..sic. Comencem amb el gest de la rebaixa del sou, i potser així ens els podrem començar a creurel´s.

Jesús

L’altre dia, vaig veure un documental sobre les exportacions de peix a Tanzània. La perca del Nil és una espècie invasora introduïda per algú al llac Victòria. Cada dia, avions arriben a Tanzània amb capses buides per omplir-les de peix i portar-les a Rússia. La gent pobre d’allà, es queden sense poder menjar peix per culpa de les exportacions.

Em va semblar molt injusta la vida dels africans a Tanzània. La gent d’allà, sofreixen abusos sexuals; però, això no és el pitjor. La major part dels habitants, no tenen diners per menjar, ni per refugiar-se. La majoria de nens, són orfes, i s’han d’espavilar per sí mateixos. Les mares o les dones, s’han de prostituir per poder sobreviure; mentre que els pares, són pescadors.

La mortalitat és molt alta, ja que la majoria de morts, és causada per malalties; una d’elles el SIDA. Aquesta malaltia, es provocada per relacions sexuals, que molta gent de Tanzània està infectada.

No em puc creure, com la gent que pot evitar aquesta catàstrofe, es quedi de braços creuats, i que no s’interessin per la vida d’aquestes persones.

Sergi