LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al juliol em van dir que aquest curs la Lola no seria a l’institut. En rebre la notícia em vaig quedar de pedra. No em podia creure que pogués passar, i en canvi m’ho estaven assegurant. No m’ho van dir amb un “tal vegada…”, ni amb un “segurament…”, o un “és probable que…”. Era categòric i definitiu: No hi serà.

Era l’anunci d’un final molt dolorós, i per agafar una bona enrabiada, perquè hi ha finals inevitables (tot s’acaba!) però no era el cas. La Lola havia de deixar l’institut no per decisió d’ella, ni per jubilació, o per malaltia (tot això hauria estat dolorós però no per emprenyar-se). Argumentant uns motius que encara no entenc (així que no em demaneu que us els expliqui), l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, havia decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar. No els importava que l’educació és una cosa de persones i que la Lola ha estat durant molts anys una referència humana imprescindible al Jaume Almera. Calia ignorar tot això a fi d’acomplir ves a saber quina lletra petita de ves a saber quin reglament estúpid.

Algú en un despatx llunyà (Barcelona és molt lluny) necessitava posar un nom (o un número!) en un altre lloc, i ja està. No sabia el mal que feia, ni la feina que destruïa (només faltaria que ho hagués de saber! La seva feina era quadrar els nombres). El cas és que, després de pitjar el botó adequat, la Lola va desaparèixer del Jaume Almera, i no van servir de res les protestes. Suposo que l’autoritat d’aquestes protestes en diria “sentimentalismes”, tot ignorant que els sentiments i les emocions són una part molt important de l’educació. El cas és que ella és una figura que tots els seus companys i els seus alumnes recordaran, precisament per l’afecte que constantment acompanya la seva tasca.

Una vegada començat el curs a setembre res no era com havia estat, perquè faltava ella. Nosaltres hem perdut una peça cabdal en la vida de l’institut i als del Pere Ribó de Vilassar de Mar els ha tocat la loteria. I a mi m’agrada somiar que algún dia tornaré a compatrtir amb ella aquests passadissos i aquestes aules, on tantes coses hem compartit.

Lola, et trobem a faltar molt.

Josep Maria

El 02/02/2012 va nevar a Vilassar de Dalt mentre érem a classe.

Feia molt de temps que no nevava aquí i penso que, per a un cop que neva, ens podrien haver deixat sortir, així podríem haver pogut disfrutar de la neu, que no és un fenòmen molt comú. Tot i això, a la classe no hi érem tots i els que quedàvem ens vam quedar indignats i amb les ganes de sortir. En canvi, aquells que han sortit han tingut sort i han gaudit del dia. En conclusió, encara que per la tarda no hi han hagut classe, penso que ens podrien haver deixat sortir també pel matí.

David

Aquest diumenge vaig anar a la Plaça Catalunya, lloc on es celebra una de les moltes acampades que hi ha a tot l’Estat. Són revolucions pacífiques i totes les persones que hi participen, es fan anomenar indignats.

Sincerament, nosaltres hi vam anar a fer turisme, ja que volíem veure com funcionava aquest moviment. Però durant la mitja hora que hi vam estar, vaig aprendre moltes coses. La més important, la raó per la qual hi estan: reclamar una democràcia real.

Bàsicament els indignats demanen menys privilegis pels polítics, banquers i grans fortunes; sous dignes i qualitat de vida per a tot el món; el dret a l’habitatge; uns serveis públics de qualitat i una llibertat i democràcia participativa. La gent se sent estafada pels poders fàctics, que s´enriqueixen d’una forma indecent e immoral a costa del poble, que veu, impotent, com els polítics s´alineen amb els poderosos en lloc de fer costat a la gent que els han votat i que teòricament hi son representats.

Penso que hi ha bons motius per manifestar-se, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat. Espero que gràcies a aquestes acampades multitudinàries es resolgui d’una vegada per totes la situació actual del país en que vivim. Per tant, és necessari que aquests moviments no decaiguin fins que aconsegueixin fer reaccionar els polítics.

Gerard Lombarte