LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Todos tenemos un sueño, algo que nos gustaría cumplir con todas nuestras fuerzas y que de verdad nos haga ilusión. Este es mi sueño: coger una mochila, meter cuatro camisetas, cuatro pantalones y un par de calcetines e irme, irme lejos, muy lejos; pero no a cualquier lado. Podría irme a Noruega pero hace demasiado frío, podría irme a Canarias pero está demasiado cerca, podría irme a muchos lados pero yo quiero poner rumbo a la India.
¿y por qué a la India? La respuesta es fácil. Es un país, que en mi opinión desprende vida; a pesar de que está lleno de pobreza la gente sonríe y la religión y la cultura llenan el país de clores. Es una aventura, un sueño, el que más me gustaría cumplir y el que voy a cumplir cueste lo que cueste.

Mariona

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Som a falta de quinze dies per a la LLIBERTAT i no puc desitjar-ho més. Arriba l’estiu i amb aquest fet comença una nova etapa de la meva vida. Després de cinc anys a l’ESO començaré a fer el que realment m’agrada i vull fer, és un pas difícil i la veritat és que es podria dir que tinc una mica de por. Canviar d’institut i no conèixer a ningú és complicat, però sé que no tindré problemes per integrar-me.

Per fi ho veig tot amb una altra mentalitat i he comprès que si no estudio, qui surt perjudicat sóc jo i que m’he d’esforçar si vull tenir opcions per al futur. I així ho faré.

Tinc molt clar que desprès d’aquest propers tres mesos de desfàs i descontrol, per celebrar el final, em centraré en general perquè és pel meu bé. És un canvi de vida i l’espero ansiós.

Pau

Des de ben petita he volgut tenir un gos, però als meus pares no els agraden gaire els gossos. A més a més diuen que acabarien traient-lo a passejar ells, netejant-lo, cuidant-lo… Quan es van casar els van regalar un pastor alemany i els agradava, però cada hivern al gos se li infectava el morro i en mudar-se el van haver de donar. La raça m’es igual, l’única característica que els demanava als reis mags per Nadal era que fos petitet, per poder-lo “axuxar” bé. Però mai va arribar.

L’any passat junt amb els meus germans, vam decidir portar una cria a casa per veure si els meus pares l’acceptaven i així finalment poder tenir un gos, ja que els tres ho desitjàvem de veritat. No obstant això, el plan no va funcionar i la meva mare es va enfadar moltíssim. Aleshores, el vam haver de tornar al seu amo.

Això sí, estic seguríssima que de gran, tindré un gos petit. M’agradaria que fos de la raça Yorkshire o Beagle, m’agraden els tons de color marro i blanc junts, són molt macos!

Blanca Sala

Yo estaba super encaprichada del piercing de la nariz, llevaba como desde los doce años queriéndolo, pero mi madre decía que era muy pequeña para empezar a agujerearme todo el cuerpo. Cuando cumplí los trece años, le volví a insistir a mi madre con hacérmelo si sacaba buenas notas en la preevaluación y ella aceptó.

La prevaluación fue genial, así que mi madre cumplió con su trato. Yo estaba super contenta, y empecé a mirar videos de internet y a leer los comentarios, para ver si dolía mucho y cómo te lo hacían. Por fin llegó el sábado, tenía muchísimos nervios encima, y a la vez muchísimas ganas. Después de comer, fui con mis padres a Mataró, porque había visto una tienda por internet que me llamó la atención. Entramos dentro y había una chica detrás del mostrador, me enseñó piercings para elegir, y yo elegí un brillante turquesa, me dijo que tenía que volver dentro de media hora porque el chico que hacia los piercings estaba tatuando. Después de media hora caminando por Mataró super nerviosa, llegó la hora de hacérmelo, el chico super simpático, me sentó como en una camilla y me empezó a hablar y a tranquilizarme, me echó un espray que era anestesia me dijo que cerrara los ojos y en cuanto cerré los ojos y los volví a abrir ya tenía el piercing puesto, todo fue super rápido , no me enteré de nada.

Desde ese día, creo que tengo una obsesión con los piercings, y aunque haya tenido muchos inconvenientes con el de la nariz, me lo he hecho 3 veces y ninguna me ha ido bien, también me he hecho el del ombligo, y el del cartílago de la oreja, pero solo me ha salido bien el del ombligo y aun así quiero hacerme muchos piercings más, el problema es que mi madre ya no me deja hacerme ninguno, que cuando tenga dieciocho años podré hacerme los piercings que me dé la gana, así que tendré que esperar dos años más.

Andrea

Avui és 24 de Desembre. És un dia especial, ple de màgia i il·lusió. Els més petits esperen impacients la visita del Pare Noel i els regals de Tió. Durant el dia, alimenten el Tió perquè a la nit, els portin molts regals. Ahir, passejava per Mataró i vaig passar per davant d’un escenari on hi havia un Pare Noel assegut en una cadira, rodejat de nens petits, que el miraven amb il·lusió. I és que, això és el bàsic del Nadal, la il·lusió. El Nadal, és una època de festes que se celebren en família, prop de la llar de foc. Dinars, família, nadales, llums de Nadal, Tió, Pare Noel, Reis i regals; en resum, això és en el que consisteix el Nadal.

Recordo quan era petita, la Nit de Nadal era el meu dia preferit de l’any. De fet, ho eren totes les festes de Nadal. M’encantava, sobretot, el moment en què aixecàvem la manta vermella del Tió i veia la gran pila de regals amb el meu nom. Era un moment màgic. A més a més, d’ençà que era molt petita, en festes de Nadal, sempre he anat a casa dels avis, i els ajudo a preparar el pessebre, decorar l’arbre de Nadal, preparar els canapès, i el dinar. Crec, que el que més m’agrada de tot, és això. Passar més temps amb la família, compartir experiències i riure una estona, menjar tots junts, i estar fins altes hores de la nit jugant a cartes o xerrant.

Però el Nadal, també és una època on normalment es troben a faltar els familiars, amics o coneguts que ja no hi són. En veritat, sempre es troben a faltar, però especialment en aquells dies, és on més es nota la seva absència. Quan t’asseus a la taula, i veus aquella cadira que abans havia estat ocupada, i ara és buida; els típics comentaris que ell sempre feia a taula, i que ara ningú fa. Però, aquells són dies que passes amb tota la família reunida, i entre uns i els altres et recolzen, i no se’t fa tan dur pensar en els que no hi són.

Laia Casero

El viaje de final de curso es una ilusión y una aventura para mí porque nunca he viajado en avión y tampoco lo he hecho al extranjero. Por estos dos motivos he decidido ir y disfrutar de una experiencia irrepetible: viajar a Italia. Tengo tantas ganas que solo hago que contar los días que quedan. En definitiva, sueño con que llegue junio y que mis ilusiones se hagan realidad.

Como cada año, para recaudar dinero, los alumnos estamos organizando paradas en todas las fiestas del pueblo. En ellas se venden bizcochos, plantas, tómbola… Hasta el momento yo solo he participado en Santa Llúcia. Fue una experiencia muy bonita porque nunca me había imaginado que me gustaría tanto estar de cara al público. También, cada viernes vendemos bizcocho en el Francesc Macià y en la Immaculada, donde ganamos mucho dinero por semana.

Como siempre, todo tiene algo negativo y en este caso es que solo vamos diez chicos: Roger, Óscar, Abel, Fede, Pol, Gorka, Edgar, Alex, Eloi y yo. Aunque seamos pocos creo que nos lo pasaremos muy bien. Entre todos tenemos una buena amistad y eso facilitará que todos podamos disfrutar al máximo del viaje. En conclusión, me alegro mucho de formar parte de esta generación de cuarto y de tener a estos estupendos compañeros. También me alegro de poder viajar a uno de los lugares más bonitos de nuestro planeta Tierra, la bellísima Venecia.

Víctor

El Nadal és una de les festes més importants. És el moment perfecte per reunir la família i els amics. Per compartir sopars, riures, cançons… Aquesta festa és màgica, els carrers estan plens de llum, la gent està feliç i gairebé tothom està a casa amb els més estimats.

A mi de petita el que més m’agradava del Nadal eren els reis. Em despertava molt aviat i anava al menjador on hi havia molts regals amb el meu nom, xafardejava una mica i despertava tota la família. La meva germana sempre s’enfadava amb mi perquè cridava molt. Els meus pares es despertaven i anaven a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar. Jo, mentrestant, anava a l’habitació del meu germà gran i li deia que s’aixequés, però gairebé mai no em feia cas ja que era molt d’hora. Quan els meus pares tornaven, anàvem tots al menjador a obrir els regals. M’encantava aquell moment en família i encara em segueix agradant.

Per als nens és un moment fantàstic, quan veus els més petits obrint un regal es transmet alegria i il·lusió. En realitat, quan no sabies la veritat sobre els reis tot era més bonic, més màgic.

Penso que aquesta tradició dels reis s’hauria de conservar, però a mesura que passen els anys, els nens s’assabenten més aviat que són els pares. Crec que un nen no hauria de saber-ho tan aviat, perquè es una gran etapa de la vida on vertaderament és quan més gaudeixes del Nadal. Hem d’intentar que els nens descobreixin i visquin aquesta màgia que s’amaga darrere el Nadal i que duri el màxim possible.

Maria

Cada cop queda menys perquè acabi el curs. Podríem dir que ja estem al final. Vacances de Setmana Santa, Maig  i el viatge a Amsterdam. A això vull arribar, tothom està pensant en el viatge de fi de curs. Per a molta gent és una experiència que mai tornarà a passar. Hi ha gent que no ha sortit mai d’Espanya o que directament ni ha viatjat en avió i per això crec que estem esperant que arribi el 16 de juny per agafar el vol cap a Amsterdam.

No hem de deixar a part els exàmens ja que és el trimestre on més actius hem d’estar, molta gent s’hi juga el curs i no hem de tirar el treball de dos trimestres per un simple viatge.

Crec que serà una experiència que mai oblidarem com ho va ser per a mi anar a Andorra. Mai havia anat a esquiar i va ser fantàstic. Vaig aprendre amb moltes ganes i amb amics és més divertit. Però ara és anar a un país on no parlen el mateix idioma i crec que podrà estar fins i tot graciós veure com intentem comunicar-nos amb els holandesos.

Fins aquí el meu escrit, us desitjo a tots (i a mi també) molta sort en aquest últim tram de fi de curs i espero que ens ho passem genial a Amsterdam.

Àlex.

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina