LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa uns mesos a francès la Monica ens va dir que, si volíem, els que fèiem aquesta assignatura podíem fer un intercanvi amb una escola francesa. Jo vaig tenir moltes ganes de fer-lo des del moment en que ens ho va dir, encara que pensava que els meus pares no em deixarien fer-lo.

Aquell dia quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser explicar-li a la meva mare i em va dir el que m’esperava, que no, però jo no em vaig rendir tan fàcilment i em vaig passar tota la tarda intentant convèncer-la i al final ho vaig aconseguir, encara que jo no aniré a França (ara em penedeixo d’haver dit que no).

Fa unes setmanes la Monica, ens va dir el nom del francesos que vindrien a passar els cinc dies a casa nostra, la francesa que vindrà a la casa meva es diu Madissone, ja he parlat amb ella pel mail i també em va escriure una carta descrivint-se. Ja falta molt poc i estic molt nerviosa perquè arribi. Espero aprendre alguna cosa més de francès.

Marta

A mí, personalment, m’agrada molt viatjar, però hi ha un destí que em crida especialment l’atenció. Aquest lloc, són els Estats Units. És el meu somni des de fa temps i m’agradaría poder anar-hi algún dia. Ara són temps difícils, però en un futur, no perdo l’esperança. És un país molt gran i on hi ha moltes coses per visitar. No vull anar a un lloc en concret, sinó que m’agradaría visitar-ho tot. Quan ho veig per la tele i surt, per exemple, Nova York amb els seus cartells lluminosos, el Times Square, l’Estàtua de la llibertat…, pensó: quina enveja la gent que hi viu allà. Però bueno, espero poder anar algún dia amb la meva familia i poder disfrutar també, de les platjes paradasíaques de Miami. Espero poder fer el meu somni realitat, però mentrestant, disfrutaré del lloc on visc que tampoc està tan malament.

Marta

No tenia pensat escriure sobre el Nadal, però son uns dies massa especials. Quan penso en el Nadal, se’m venen al cap diverses imatges, nens obrint els esperats regals al costat de l’arbre decorat, famílies menjant al voltant de la taula, les nadales, gent carregada amb els regals pels carrers il·luminats… També em venen records de quan era petita i celebrava el Nadal igual que ara però amb una màgia i entusiasme diferents.

El Nadal, ens proporciona petits detalls que ens fan sentir bé, o això crec, a tots. L’alegria de trobar-te amb aquelles persones que feia temps que no veies, la fe dels nens, la seva mirada brillant als Reis, estar acompanyat de persones que estimes, l’il·lusió que el dia 22 toqui la loteria a la gent que realment ho necessita, perquè malauradament hi ha persones que no viuen el Nadal com nosaltres. Hi ha famílies en les que els nens no tenen regals per Nadal, perquè no tenen suficients ingressos econòmics; d’altres que tenen a algun familiar a l’hospital, malalt, o simplement no hi és i en aquesta època d’estar acompanyat de les persones que estimes, se’ls deu trobar encara més a faltar.

Aina

Portava molt de temps esperant aquell moment, des de ben petita sempre havia desitjat tenir un gos com a mascota però el meu pare no era partidari de tenir un altre animal a casa, amb un gat ja en tenia prou. Va arribar la meva mare a casa després d’una llarga compra, les primeres i úniques paraules que va dir abans de que la meva germana i jo féssim un bot i ens aixequéssim del sofà sense pensar-ho dos cops van ser: “anem a buscar un gos”.

Vam anar a la gossera de Cabrils, estava plena de gossos de totes les races i mides però cap d’ells ens va cridar l’atenció. Per tant, sense perdre ni un minut més, vam decidir anar a la gossera de Dosrius on ens van dir que hi havia un cadell de “Pastor Alemany”. Només tenia quatre mesos, era molt gran i guapa. De seguida ens la vam endur a casa perquè formés part de la família. Es diu Ona i ara té dos anys, aviat complirà els tres.

Carla

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Ja s’està acabant el segon trimestre. Aquesta setmana ha sigut molt dura: hem tingut molts exàmens i a sobre a tot això li hem de sumar les feines de l’obra de teatre que tots junts estem preparant. D’això és del que m’agradaria parlar-vos avui.

La meva feina, conjuntament amb uns quants companys més consisteix a gravar petits fragmens del dia a dia dels actors, decoradors i dissenyadors, i després unir-ho tot amb una bona música, el que ve a ser un “making off”. M’agrada moltíssim aquesta idea ja que desde fa molt de temps m’ha agradat la fotografia. I gràcies a aquest treball, ara m’estic interessant molt pel tema del vídeo també.

Crec que aquest treball és una gran oportunitat per a mi d’aprendre un munt de coses, ja que si tot segueix així, en un futur m’agradaria poder dedicar-me a això. M’agradaria poder demostrar a tots que no fa falta ser un gran expert per aconseguir grans objectius, sino que amb molta imaginació es pot aconseguir molt més del que un es pensa. Em prenc això com un repte, com un primer pas pel que podria arribar a ser quan sigui gran, i així, si algun dia ho aconsgueixo, m’agradarà mirar aquest projecte i pensar: ” Aquí és quan tot va començar…”. A més a més, crec que tinc un molt bon equip. Gent amb la que m’agrada treballar, gent amb la que m’ho passo bé, i sobretot, gent amb la que puc aconseguir que això arribi a ser molt gran, i que si sumem els punts forts de cadascú, penso que farem un treball magnífic.

Amb tot això, espero que el resultat no sigui dolent i que d’aquesta experiència en pugui treure moltíssimes coses positives que em puguin ajudar en un futur no gaire llunyà.

Arnau

El dimecres 20 de Febrer vaig estar nerviós tot el dia perquè a les 20:45 jugava el Barça a San Siro. Era el partit d’anada de quarts de final de la Lliga de Campions contra el Milan. Jo estava segur de que trauríem un bon resultat d’allà. Estava segur per diverses raons però sobretot perquè confio plenament en aquest equip que ens ha portat tantes alegries.

El fet és que el partit va anar fatal, va ser un partit desastrós. Al final del partit estava desconcertat, i també estava cabrejat amb els jugadors. No volia saber res del Barça ni de la plantilla. Però a l’endemà ja havia reflexionat, llavors em vaig sentir malament, perquè els jugadors ho donen tot i ells també estaven decebuts. A més, si he estat allà per a celebrar tots els títols ara toca estar allà per patir i perdre. Això és com quan un amic de veritat amb el qual has compartit grans moments s’equivoca un dia i tu li gires l’esquena. No és just perquè al cap i a la fi tots som humans i ens equivoquem. Un cop més, del futbol es pot extreure una lliçó de la vida.

A part de la reflexió vaig adonar-me de que el que està fent el Barça actual no ho havia fet cap equip. A més, s’havien passat un bon grapat d’anys perdent lligues i finals. El que estem podent gaudir avui en dia és un regal ja que els nostres avis no van poder veure el seu equip guanyar tants títols com ara ho estem fent.

Per acabar, només dir que tots els companys amb els qui he parlat m’han dit que no remuntarem i la veritat és que jo tampoc hi creia molt. Però a mesura que passen els dies vaig confiant més en que ho traurem endavant i que passarem a la següent fase. Es tracta d’una barreja de confiança i convicció, virtuts que en qualsevol aspecte de la vida et poden ajudar a aconseguir els teus objectius.

Marc

D’aquí a poc ve una festa molt important, és el Nadal. El Nadal és una festa especial perquè és una època en que s’està amb la gent que més t’estimes. A part d’això, el que el fa especial de veritat és que agrada a persones de totes les edats. Per als nens és un moment extraordinari. Quan veus la cara d’un nen quan et parla dels Reis Mags, la seva felicitat s’encomana, i te n’adones de que quan no sabies la veritat sobre els Reis tot era més màgic.

Però es veu que la gent, avui en dia, no és gens sensible. A vegades m’he trobat a nens de sis anys que ja saben que els reis són els pares. Això, segons el meu punt de vista, és penós. Em fa llàstima pensar que aquest nen no podrà gaudir de la màgia d’aquesta festa mai més, perquè ja no és el mateix. La innocència dels nens es va perdent, i cada cop més aviat. A més, aquests nens que saben la veritat del Nadal, ho escampen per tot arreu i li expliquen als companys de classe i aquests ho expliquen als del curs de més a baix, i així es trenca un secret que s’ha guardat durant generacions.

Per acabar, segons la meva opinió, crec que un nen no ha de saber la veritat dels Reis tan aviat. És pel seu bé i pel de tots, perquè si seguim així acabarem destruint un dels millors moments de l’any, que ja fa temps que se celebra.

Marc

El Nadal és una època de l’any en que tothom s’hauria de sentir feliç i ple d’alegria. Jo, personalment, des de que era ben petita, el Nadal m’ha semblat divertit, màgic. Recordo que fa uns anys, la nit abans de Reis sentia un formigueig a la panxa. Cada cop que pensava que al matí següent em trobaria un munt de regals al menjador, em deia a mi mateixa que m’havia de dormir; però els mateixos nervis, feien que els meus ulls estiguessin oberts de bat a bat.

Al matí tot eren presses: despertar al meu germà, anar a buscar als pares, mirar si hi havia globus i xocolatines pel terra (això volia dir que els reis havien passat a deixar els regals aquella nit), baixar ràpid a obrir-los tots, i finalment…mmm, xurros amb xocolata fets per la meva mare! Recordo amb nostàlgia aquells moments inoblidables.

A mesura que passa el temps, la il·lusió de la infantesa es transforma en alegria d’estar en família, amics, anar de festa, de viure les vacances… Per altra banda, els regals els valoro diferent de quan era petita. Penso en tots els diners que s’han arribat a gastar els meus pares comprant tots aquells regals que tanta il·lusió ens feia al meu germà i a mi, aquells regals que omplien tot el sofà de casa.

Ara la il·lusió del Nadal la veig als ullets dels meus cosins petits, tot continua tenint sentit, quan cantem nadales per celebrar l’aniversari d’Algú que fa 2.000 anys va néixer.

Paula.

Cuando soñamos solos, solo es un sueño. Pero cuando soñamos juntos, el sueño se puede convertir en realidad. El futuro, desde mi punto de vista pertenece a aquellos que creen en la belleza de sus sueños, si, el mundo esta en manos de aquellos que tienen la valentía de soñar y correr el riesgo de vivir sus sueños. Perder el tiempo soñando con la persona que quieres ser, es desperdiciar  la persona que eres. Si de algo nos tenemos que sentir dueños, no es de la vida que vivimos, sino de nuestro sueño. Desde mi punto de vista, cuando perdemos un sueño envejecemos, no cuando se nos arruga la piel. Cuando ya no perseguimos un sueño es cuando nos rendimos, dejamos de luchar por aquello que queremos conseguir. Eso es quedarse quieto, envejecer de manera tonta. Nunca hay que olvidar que un sueño en el que no hay objetivos es un sueño olvidado. Hay que luchar por lo que uno quiere y lo que uno siente, así el sentimiento de ser joven siempre permanecerá dentro de nosotros. Espero que con este escrito, se reflexione sobre la fuerza que puede llegar a tener el simple hecho de tener un sueño, sea lo que sea, sea fácil o difícil, no dejes que nada ni nadie te desilusione, lucha por ello, si realmente sabes que eso te hará feliz y te dibujará una sonrisa en la cara, ¿por qué no hacerlo?.

Todo esto viene al caso, de que hace un par de años, un familiar mío, muy cercano murió, así sin más. Es un golpe duro, muy duro, del cual uno no se levanta en dos días, sinceramente pienso que nunca se consigue levantar uno del todo, el hecho siempre queda, lo que sí se puede hacer es buscar un SUEÑO, proponerse tener algo que te haga tirar hacia adelante, levantar la cabeza y luchar. ¿Mi sueño? Ser feliz. ¿Lo cumpliré? No lo sé, no siempre se puede ser feliz, habrán momentos en los que lo seré mas, y momentos en los que menos, pero lo que si que sé, es que voy a hacer todo lo posible por conseguirlo, voy a LUCHAR por ello, y pienso es que todos tendríais que hacer lo mismo que yo. Recordad: Nunca hay nada que no podamos conseguir, si nos lo proponemos, siempre, podremos lograrlo.

Ariadna Mañé