LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia, passejant per Barcelona, vaig trobar-me amb unes dones que demanaven diners. A prop d’un bar, asseguts a les taules de fora hi havia uns homes que les estaven mirant. Més tard es van començar a riure d’elles tirant monedes per terra i cada vegada que s’ajupien cridaven: “Oleeé!” Aquelles pobres dones recollien tot el que podien. Després les feien ballar i si ballaven, els hi tiraven més monedes. Els homes no paraven d’humiliar-les. És clar que a aquelles dones no els hi importava com les estiguessin tractant, el que realment volien eren els diners.

Però l’ésser humà té un valor, independentment de la seva situació econòmica, social i cultural, i un respecte que s’ha de tenir i ser tolerant amb les altres persones. Aquest concepte no tothom el té clar, ho podem veure, per exemple, en el comportament menyspreable que tenien aquells homes.

L’altre dia vaig anar a Barcelona a la nit, feia molt de fred i, a més a més, també plovia. Em va cridar molt l’atenció trobar-me cinc o sis indigents al carrer, dormint junts, aixoplugats sota uns cartons fets malbé per mantenir la seva calor corporal.

Em vaig preguntar com era possible que succeís això en ple segle XXI, on els avenços tecnològics han arribat fins on han arribat. Per què ells no tenen els mateixos drets que els altres? La resposta és ben senzilla: diners. Vivim en una societat capitalista i condicionada, per tant basada en els diners, on qualsevol ésser humà amb poder adquisitiu pot fer el que vulgui a la seva conveniència.

Hi ha un 1% de gent que controla el 50% dels diners del món. És aquesta mateixa gent la que provoca aquesta situació d’indigència. Si els éssers humans som racionals, no seria la racionalitat mateixa la que ens hauria d’impedir realitzar accions d’aquesta mena? Això significa que aquest 1% no es demostra a si mateixa la seva pròpia racionalitat, per tant són immorals. És a dir, som els ninots d’uns porcs satisfets, com diria John Stuart Mill.

La principal característica que ens diferencia dels animals és la racionalitat, però també la dignitat. Si ens arrabassen qualsevol d’elles, automàticament ens convertim, en què? En un animal sense cap dret. Els indigents que vaig veure no en tenien pas de dignitat, sinó que els hi havien arrabassat. Potser no són persones? Sí, sí que ho són, però és el govern qui no les reconeix com a tals.

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’un document de trenta articles en el qual se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans.

Un d’aquests trenta articles, en concret l’article vint-i-cinc, diu que tot ésser humà té dret a un nivell de vida adient; però jo em pregunto, si és un document que s’aplica sense excepció, a tots els éssers humans, perquè hi ha gent que no té casa, ni menjar… ni res? Per comprovar-ho no cal anar-nos a països del Tercer Món, en veig cada dia al metro, al tren i em pregunto: “En quin moment la societat ha renunciat i ha oblidat els Drets Humans? On està la nostra dignitat?”

Jo veig que la gent no hi pensa, deu ser per pur egoisme a perdre el seu estatus i els seus privilegis comprats amb diners. Mentre ells visquin bé no voldran pensar en l’infern que està passant la gent que no té res. El consumisme i el materialisme s’han apoderat d’aquesta societat podrida i, com deia John Stuart Mill: “Els ignorants seguiran sense voler saber res sobre el món i es quedaran amb el seu propi bé”.

Això és el que estableixen les ètiques materials, perquè així és la naturalesa humana. Egoista. I a mi em sembla immoral.

M’agradaria fer una reflexió sobre el comportament que tenim els éssers humans en moltes ocasions. L’avarícia i la poca dignitat que tenim com a éssers humans em fa pensar en perquè actuem així. Amb això vull dir que, en moltes ocasions, mirem només per a nosaltres mateixos sense importar-nos la gent que pugui ser afectada al nostre voltant.

Un cas a destacar és el tema dels refugiats que està passant actualment, ja que em sembla totalment indignant el comportament que seguim tenint en el s. XXI. La poca empatia i el rebuig envers les persones iguals que tu (deixant de banda la raça, el sexe…). Persones que estan passant per unes condicions pèssimes i que nosaltres no som capaços d’acollir-los en el nostre país per tal de garantir-los una vida millor.

Per això, de vegades, em poso a pensar i m’adono que m’avergonyeixo de com som per la crueltat i la insensibilitat que tenim envers la nostra pròpia espècie.

L’actitud capitalista i consumista que tenim molts humans ens fa oblidar que l’altra meitat del món està lluitant cada dia per aconseguir un tros de pa. Nosaltres però, seguim treballant per comprar més i més coses que han estat fabricades en llocs del Tercer Món amb condicions molt desfavorables.

Amb aquest text vull aconseguir que fem cadascú una valoració sobre nosaltres mateixos i que intentem deixar un món millor del que ens hem trobat.

Últimament és noticia gairebé diària el tema de l’exili, sobretot, dels sirians cap a Europa. Sembla mentida que en ple s. XXI estigui passant aquesta desgràcia des de fa tant de temps i el pitjor de tot, no sembla que s’apropi el seu fi. En ple segle de les innovacions tecnològiques i del progrés científic, és indignant que hi hagi milions de persones que visquin en condicions insalubres i inhumanes.

Agafen les quatre coses que poden carregar i se’n van a la recerca d’un futur, no demanen tenir una casa enorme ni un mòbil d’última generació, només tenir la certesa que no els caurà una bomba mentre dormen. El següent pas que els espera a aquesta pobra gent, que ho ha invertit tot a la recerca del somni europeu, és recórrer milers de quilòmetres en condicions pèssimes o bé, pels que tenen diners, pagar a una màfia que s’aprofita de la seva situació, per enviar-los amb pasteres on van tots amuntegats cap a la costa europea més propera.

Pels que prenen la decisió d’anar caminant, des de fa poc, s’han trobat que les fronteres europees estan tancades i que no poden seguir endavant. Estan al mig del no-res, sense diners ni menjar, sense lloc on viure, sense poder tornar a casa, ho han perdut tot… Sí que molta gent s’ha mobilitzat i està donant la seva vida per ajudar a aquesta gent.

Sí que moltes ONG han anat a ajudar en el que poden; però tots hem vist imatges sobre les pèssimes situacions en què viuen aquestes persones que han estat obligades a marxar del seu país per una guerra. La pregunta és: “És just que aquesta gent es trobi en aquesta situació només pel fet d’haver nascut una mica més al sud que nosaltres?” Ells no han fet res i no s’ho mereixen i, mentrestant, des dels governs d’aquí, sembla que ens ho prenguem amb calma mentre aquesta gent s’està morint.

És indigne que hi hagi gent que estigui vivint en petites tendes situades en camps, sense aigua corrent, amb poc menjar, amb lavabos compartits per moltes persones, sense medicines i sobretot sense saber com acabarà aquesta història.

Crec que s’hauria d’aprofitar aquesta situació per plantejar-nos si hem de permetre que torni a passar una desgràcia com aquesta i que hi hagi tanta gent passant-ho tan malament. Cal posar-hi solució, no és just que passi això.

Qui sigui un ésser digne que llenci la primera pedra. Tothom dirà de saber què és la dignitat humana, tot i que poca gent l’haurà conegut, ja que és tant intrínseca com desconeguda, tant consistent com vulnerable. I aquest no és el problema, sinó que la gran majoria d’aquesta gent la perdrà sense haver-la apreciat, ni tan sols. I és que, a diferència del que es pugui pensar, és un fet categòricament autònom però, el pitjor de tot, en el rotund hipotètic cas, arribarem a ser dignes de què, exactament?

En el que estaríem d’acord, és que forma part de nosaltres connaturalment, i que, sense cap altre privatiu, constitueix la nostra pròpia essència. Som nosaltres.

D’altra banda, caldria pensar en la nostra dignitat com la part intrínseca de l’ésser humà que no assoleix en tota la seva vida però en canvi és agredida constant i indefinidament per nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la història de la humanitat és més aviat la història de l’atemptat contra la dignitat humana. Per això, cada vegada que algú la cita, entren unes ganes terribles de deixar-se bigoti i conquerir mitja Europa.

Responent a la pregunta, és necessari tenir en compte que una persona està condemnada a ser-ho fins a la seva mort, i això la priva de l’alliberament de la seva dignitat? L’ésser humà s’ha adonat que no és res més que una passió inútil, que ha viscut enganyada des de la creació del foc i que s’utilitza aquesta miserable barrera diferencial per justificar la seva infinita feblesa. En aquest sentit, equivalem a un mosquit, a diferència que nosaltres vivim cent vuitanta vegades més.

Per tant, l’home, en canvi, ha de fer-se la pregunta de si pot perdre la seva dignitat. Ha evolucionat per qüestionar-se com serà d’insignificant aquesta pèrdua. Aleshores, ho resol adonant-se que és un valor exigu i que no li serveix, però que, sense ella, ja no li queda res. Ja no és res.

Des que un mateix neix, és digne d’existir i de ser. Tot ésser viu ha de poder ser digne de conservar la seva pròpia dignitat, això va lligat a la llibertat. Sí que tothom és lliure quan neix, però hi ha persones que perden aquesta llibertat i, quan passa això, normalment perden també la seva dignitat: els esclaus.

Crec que hi ha humans que es creuen superiors a d’altres humans, quan això no és així; tots els humans hauríem de ser tractats per igual. Dic dignitat sobrehumana, perquè hi ha humans que tenen molt creguda i potenciada la seva dignitat i creuen que poden aixafar la dels altres. La persona que fa això realment està perdent tota la vertadera dignitat; la dignitat de ser, de néixer, de ser humans tots per igual.

L’altre dia vaig encendre el televisor amb la intenció de no pensar. Buscant en la programació em vaig topar amb una pel·lícula (en castellà) anomenada “Criadas y señoras”, ambientada en els EUA dels anys seixanta.

A poc a poc, el film em va anar captivant per les situacions que s’anaven donant, a vegades arribaven a un punt, fins i tot, surrealista. Va haver-hi dues escenes que, particularment, em van sobtar: la primera era que les criades de color eren obligades a fer les seves necessitats en un bany especial per a elles, segons les senyores blanques per evitar malalties o infeccions que portessin; l’altre era que els transports públics estaven separats en dues zones diferenciades i sense cap comunicació entre elles.

Quan va acabar el film tot allò no se’m va esborrar de la ment i vaig començar a pensar durant uns dies sobre totes aquelles situacions que el film ensenyava. Aquell racisme cap a les persones de color era evident, però com podia la població blanca tractar a la gent de color amb tanta superioritat i amb un cert punt d’odi irracional? Vaig intentar arribar a alguna conclusió. El primer que em va venir al cap va ser que històricament va ser així i, com si fossin micos de fira, tots seguien fent el mateix, ja que la situació era favorable cap a ells. Oblidant-se de la seva essència com a éssers humans, i amagant la seva consciència moral, podia ser que aquella gent hagués perdut el cartell de persones? Per a mi, sí.

Malauradament encara ara hi ha gent en el món que pensa i actua així, seguint les ensenyances dels seus pares o avis. És així com vaig arribar a una conclusió final: l’ésser humà és molt manipulable. I com a tal, ha de lluitar contra la malícia de la societat i exercir allò que el caracteritza: la racionalitat.

Tot allò que a l’inici buscava, va quedar col·lapsat amb un cop de realitat cap a mi mateix.

Una escena del món del cinema que realment m’ha fet enraonar, ha sigut de la pel·lícula Matrix, on un personatge fa una revelació sobre la classificació dels humans com a éssers vius.

Ve a dir el següent: els humans no són mamífers; tots els mamífers del planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l’hàbitat natural que els rodeja, però els humans no ho fan. Els humans es traslladen a una zona, es multipliquen, i segueixen multiplicant-se fins que tots els recursos de la zona s’esgoten. Així que la única manera de sobreviure és expandir-se fins a una altra zona. Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix aquest mateix patró: un virus. Els humans són una malaltia, el càncer d’aquest planeta, són una plaga.

La comparació que fa amb un virus ens pot semblar una mica exagerada, però no s’allunya tant de la realitat. Ens considerem la espècie més avançada i més intel·ligent però no és del tot així. Hem evolucionat però no cap a millor precisament, ens hem donat comoditats i facilitats per nosaltres mateixos, però sense pensar en que repercutia a la natura. Això no és una evolució intel·ligent.

Certament la Terra ens ho dona tot i nosaltres no sabem agrair-ho adequadament. Potser va sent hora de tornar-li aquest favor i conscienciar-nos de lo que és la Terra per a nosaltres realment.

Marcel

La vida avançava tranquil·lament, les espècies se succeïen les unes a les altres. Tot fluïa amb normalitat.

D’artròpodes marins, a amfibis desenvolupats i d’aquests a rèptils gegants anomenats dinosaures. Els dinosaures van viure un període llarguíssim de temps al nostre planeta. La seva vida rondava al voltant del que la terra els donava. Els que no sabien entendre-la morien i els que s’hi adaptaven vivien. Van ser els reis de tot fins que el tot es va reduir a res. La vida, però, no tenia temps per a dols, i va seguir evolucionant. Tot tornava a la normalitat, però aquesta vegada alguna cosa havia canviat. Una espècie nova, petita, ràpida, intuïtiva i violenta es desenvolupava a les planícies africanes. L’ésser humà va evolucionar ràpid, impossible de seguir per a la resta d’animals. Implacable, intel·ligent, letal. Un nou rei apareix sobre la faç de la terra.

Però és un rei avariciós, egoista i ingenu. La seva avançada intel·ligència  l’ha cegat. Ja no es creu un rei, sinó un déu. Destrueix i s’apropia de tot, no respecta la terra tal com els seus antecessors sempre havien fet. La terra dominada per una espècie que té més coneixement de l’espai exterior que de les profunditats dels seus propis oceans.

Per què som així? Segurament mai ho sabrem. El més probable és que les nostres accions ens acabin destruint i l’única cosa que podrem fer serà veure com el nostre imperi se’ns ensorra a sobre mentre per fi veurem què havíem fet malament.  Creiem que el món és nostre, la veritat és que només el mantenim calent per al següent.

Narcís