LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meva habitació, desordenada segons els meus pares, m’agrada molt. Ara mateix m’hi estic i penso que és el lloc on em sento més còmoda, més lliure i més tranquil·la. M’agrada recórrer l’escala cap amunt, girar a l’esquerra, a la dreta i entrar-hi; entrar al meu petit món.

L’estimo, n’estic enamorada, m’agraden les seves virtuts i els seus defectes. Està tot al meu gust, i sí, tot, fins i tot el llapis que m’acaba de caure al terra està col·locat de manera que a mi m’agrada. Bé, potser ara he exagerat una mica, però no exagerem quan ens enamorem?

Porto casada amb ella des de la primera nit que hi vaig dormir, ara fa quinze anys. Em sap greu no haveu-vos convidat al casament però em sembla que encara no sabíem caminar. Aquella nit, la primera nit, va ser fantàstica i vam compartir llit. No ens vam regalar cap anell ni vam fer viatge de noces, però ja ens vam encarregar de fer altres coses.

L’altre dia vam discutir. Ella es queixava perquè de tant en tant marxo durant molt de temps amb el cau i es pensa que l’enganyo amb la tenda de campanya. A més a més feia temps que la cosa no anava bé, ja que ella no estava d’acord en que canviés el quadro que tinc penjat fa un milió d’anys; diu que li recorda als vells temps. Serà possible! Si aquell quadro és horrorós! Però bé, l’he deixat penjat perquè no s’enfadi. Tot i així ahir ho vam arreglar i li vaig demanar perdó per haver-li tancat la porta als nassos. De fet, quan me’n vaig anar a dormir, li vaig tancar el llum com a ella li agrada i em va dir que m’estimava.

Maria

Ahir, un dia que feia molt de fred i plovia em vaig quedar a ordenar un petit i desastrós armari que tinc a la meva habitació. Em vaig fer una cua per que els cabells no em molestessin i vaig sentar-me al terra com els indis.

Només obrir-lo al davant de tot vaig trobar-me una bossa gran amb uns 50 nusos fets sobre d’ella, després de 5 minuts llargs vaig aconseguir treure’ls tots, allà dins només hi havien sabates de quan era petita, velles i trencades, però que en el seu moment eren les millors i corrien moltíssim.

En un racó de l’armari hi havien un munt de cables, els típics cables que et molesten quan estan sobre la taula i dius: “els deixo aquí i quan els necessiti els agafo”. Però justament el dia que els necessites no els trobes, no saps on els has deixat i els dones per perduts. Davant del niu de cables -ple de pols per cert- hi havien un 5 o 6 bolsos. Els clàssics bolsos comprats per la mama en alguna fira del poble o a una botiga que dius que els portaras a sobre a tot arreu, que els faràs servir dia si dia també, intentant convèncer a la mama perquè te’ls compri i que, al cap i a la fi només els portes un o dos dies perquè ja t’has cansat d’ells, i els deixes a l’armari.

No obstant això, és curiós remenar els meus bolsos de fa tants anys, et trobes una quantitat de coses dins d’ells que rius en veure-ho i penses: com ha arribat això aqui? Per exemple en un d’ells hi vaig trobar: una pinta de cabell amb un color blau desgastat i una enganxina d’una granota molt simpàtica, un paquet de mocadors (sempre havia pensat que si portava un a sobre semblava més gran), un collaret format per perles blanques de plàstic, uns 20 fils per fer polseres i una goma d’esborrar. En fi, el món dels nenes petit és molt difícil d’entendre.

Dins del meu armari, hi havien 3 diaris, en el primer diari que vaig agafar per llegir-lo, casualment estava tancat amb un candau i em faltava la clau i no vaig poder llegir res, em vaig quedar amb la intriga. L’altre estava buit, només hi havia escrit el meu nom i una data (suposo que el dia que ho vaig escriure). L’últim diari estava obert hi havien un munt de pàgines escrit, i no em va faltar temps que me les vaig llegir totes. De totes aquelles pàgines vaig treure la conclusió de que havia canviat molt al llarg dels anys, no només en la forma d’escriure, la lletra, les faltes i tot, sinó en la forma de pensar, sobretot això. Com a tradició meva, a la següent pàgina en blanc, vaig escriure un resum dels últims mesos, així quan un altre dia el llegeixi pensi en tots aquells moment.

Després dels diaris, em vaig trobar un boli de color rosa amb el tap ficat i que ara mateix estic escrivint amb ell, i dic amb el tap ficat perquè normalment la gent perd els taps del boli, però es que jo perdo els bolis i trobo els taps. Total que havia trobat un boli molt bonic.

Per acabar, el que més gracia em va fer trobar en tot l’armari va ser una ràdio que ara mateix estic escoltant. Quan la vaig veure per primer cop, sincerament no sabia ni què era, és molt rara realment, té forma de capsa quadrada de color negre amb un cable de la corrent òbviament. No té res més, a part de les freqüències i tot això, vaig decidir a connectar-la i funcionava de miracle, perquè ves a saber quan de temps portava aquella ràdio allà dins. La vaig posar a una cadena que es sentia música i em vaig ficar a ballar. Com que la meva tele fa mesos que no funciona, aquesta ràdio ja té lloc a la meva habitació, almenys em distrec amb ella.

Em sento original tenint una ràdio a l’habitació, sé que no és gran cosa i que possiblement quan m’arreglin la tele ja no la faré servir però gràcies a ella avui m’he aixecat ballant del llit i m’ha donat un tema per escriure.

Gràcies ràdio.

Emma

Fa disset anys els meus pares condicionaren una petita habitació de la casa pel que seria el seu tercer fill, el petit Andreu, jo mateix.

L’habitació esdevingué ben acollidora per a un nadó: el bressol, el canviador, l’armari amb penja-robes de colors, la omnipresent sanefa d’animalets a les parets i una cortina a joc. Aquesta va ser la primera decoració amb la que vaig conviure uns quants anys.

Però el nadó esdevingué un nen i el nen un jove, i de mica en mica vaig anant introduint canvis en aquell espai tan meu, canvis que es produïen paral·lelament a l’evolució de la meva personalitat: del bressol al llit i a l’escriptori per poder estudiar i fer deures, de la sanefa d’animalets als pòsters dels meus esports preferits, dels pelutxos als trofeus guanyats a futbol i escacs.

I ara, un cop he complert 17 anys, he sentit la necessitat de tornar a remodelar aquest espai en el que passo unes quantes hores al dia i que m’acull cada nit.

Vaig pensar que durant les vacances de Setmana Santa seria un bon moment per dur a terme aquests canvis, que requerien organització, desmuntar i muntar, i disposar de la col·laboració dels meus pares, que estaven encantats de les meves ganes de reordenar aquell petit espai i de donar-li un nou aspecte.

En tres dies vaig comprar la pintura, vaig desmuntar l’habitació, vaig desfer-me de pòsters, trofeus i vells objectes i vaig pintar, vaig canviar el mobiliari de lloc i vaig incorporar una petita tauleta que jo mateix vaig muntar. Amb nous llençols i un llarg mirall vaig convertir l’habitació d’un nen en la d’un jove, amb els elements imprescindibles i necessaris. El meu pare m’ajudà a pintar, a muntar els mobles i a treure allò que ja no em calia. La meva mare, amb el seu bon gust per la decoració li donà el toc final.

Jo he anat canviant i la meva habitació ho ha fet amb mi. Sempre m’he sentit bé en ella, és molt lluminosa, està orientada al sud i dóna al balcó i al jardí de la casa i això em permet anar veient com canvien els arbres amb cada canvi d’estació.

Andreu Ruf

Mentre escric això l’estic mirant, mai m’hi havia fixat però m’inspira. És un forat, a la paret de la meva habitació.

Aquesta setmana d’exàmens amb tot el que he hagut d’estudiar, casi bé no he sortit de la meva habitació. Dilluns, quan estava amb matemàtiques, estirada al llit em vaig fixar que darrere de l’armari hi havia un forat. Ja fa molts anys que visc en aquesta casa, però mai l’havia vist. El forat és petit i de color negre, però destaca molt ja que la paret és verda. Em vaig aixecar del llit, volia veure per quin motiu hi ha un forat a la paret. Però vaig comprovar que per dins seu no hi passa res, és simplement un forat. Des de dilluns que l’estic observant i pensant amb ell: el seu origen, la seva funció i que hi deu haver a dins. Finalment, avui li he preguntat als meus pares i ells m’han dit que abans hi passaven cables de la televisió, i quan vam fer reformes a l’habitació és van oblidar de tapar-lo.

Aquest fet ha provocat que tota la setmana estigui pensant en el forat en comptes dels exàmens. Però ha valgut la pena, ja que he conegut una història fascinant de la meva habitació.

Laura

Cuando hace unos años mi familia y yo nos cambiamos de vivienda tenia muchísima ilusión por pintar mi habitación, ya que pude escoger los colores y como la quería. Le dije a mi padre que me la pintara azul y blanca, que dividiera la pared por la mitad y que la parte de arriba la dejara blanca y la de abajo azul, y así lo hizo, estuve unos tres
años más o menos con esos colores.

Pero cuando ya hacia segundo o acababa de empezar tercero de Eso pedí que me cambiaran los muebles i el color de las paredes porque quería algo mas juvenil. Esta vez quería todas las paredes blancas menos una que la quería con un color vivo. Me decidí por un color rojo bastante fuerte, que resaltara con los muebles blancos que me había comprado. Me encantó el resultado, era una habitación mucho mas juvenil i daba gusto estar en ella, pero hace poco ya me estaba cansando y le propuse a mi padre pintar la habitación, me dijo que me esperara a que llegara mejor tiempo para que las paredes se secaran mejor, así que esperé unos dos meses mas para que hiciera mejor tiempo.Esperé hasta semana santa porque así mi padre tenía más tiempo libre, fui a comprar la pintura, me compré un color marrón chocolate.

Cuando ya lo teníamos todo empezamos a pintar, primero pintamos la pared que estaba de color rojo ya que era la misma donde quería poner el chocolate, como no queria todas las predes tan oscuras mezclé la pintura con color blanco para que saliera un color más suave y asi pintar las otras paredes, nos llevó el trabajo de dos días pero al final quedo muy bien.

Patricia W.