LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Es podria parlar de molts temes en l’àmbit de la dignitat, però em centraré en un aspecte bastant impactant, ja que l’hem estudiat aquest any i el tenim bastant recent. A més, és una cosa que ha passat des de sempre i encara continua passant: els refugiats arreu del món.

Uns que ara coneixem molt que són els de Síria, uns altres que ho van viure a la Guerra Civil Espanyola, els jueus i gitanos a la Segona Guerra Mundial i molts més. Com s’ha de sentir aquesta pobra gent que ha de marxar del seu propi país, ja sigui per una guerra a la qual saben que no tenen res a fer o per la seva ideologia? I en el cas de la Guerra Civil Espanyola, per ser republicà o comunista?

És gent sense un país, gent que no la vol acollir ningú tot i que són humans com nosaltres. A aquests refugiats o bé no se’ls deixa entrar al país o bé se’ls deixa en camps de refugiats on no poden fer-hi res i on s’hi passaran molt de temps.

També s’entén que hi ha països europeus que no estan preparats per acollir a tantes persones. Però s’hauria de fer alguna cosa, ja que són humans com nosaltres i han de sentir-se persones dignes i no pas com a animals tancats en camps, en els quals no hi fan res.

Sabeu que hi ha diferents coses que no he entès mai sobre el nostre món? Em refereixo a les guerres, al fet de morir per a una altra persona i al sentit d’una ideologia.

Les guerres són conflictes territorials, els quals els civils són convocats a anar a morir per algú, però aquella persona no lluita, només espera a què li duguin tot fet. Així ens agradaria que fos a tothom, però seria digne? No ho crec.

Els humans som els únics éssers vius que ens matem entre nosaltres. Menjar, foc, fins a arribar al punt extrem dels diners i el poder. Som realment nosaltres, quan pensem que volem la mort d’altres persones, encara que siguem diferents? Doncs no ho sé, però el que realment conec, és que quan algú mor assassinat per alguna altra persona, n’estic convençut que no s’ho mereix. Hauríem d’aplicar a fons els nostres coneixements per adonar-nos que la mort d’algú no és necessària? Totes aquestes persones que han mort per algun fet involuntari, és la gent la qual es mereix més respecte, tot i que la seva dignitat ha sigut violada per algú altre.

Crec que tothom ha de tenir les seves pròpies idees i que si el món fos vist homogèniament per tothom, no es podria evolucionar com ho hem fet nosaltres al llarg dels segles. Espero que ens adonem aviat del fet que, si tots reflexionem una mica més, es pot formar un món molt millor del que tenim ara.

En una situació en la qual, malauradament, la gran majoria dels països i la seva població s’hi han vist involucrats en algun moment de la seva història, com és una guerra, no només es perden objectes i algunes possessions personals, entre d’altres, sinó que també els ciutadans que es veuen enmig d’aquesta situació, estiguin involucrades en la guerra o simplement siguin víctimes del que els alts càrrecs del govern decideixen, també perden la seva dignitat.

Milers de persones, en aquests moments, viuen en uns camps de refugiats amb unes condicions indignes en tots els aspectes. Però el pitjor és que som nosaltres els que els fem viure així. D’acord que no serà la gent del carrer la que hagi d’assumir la culpa que aquelles persones, que a sobre fugen del seu país deixant-ho tot a allà i perdent el que primer es perd en una guerra, els objectes personals, es trobin les fronteres tancades, no els deixin passar i els agrupin en una mena de càmping que no val res.

I també és cert que la culpa no serà d’una sola persona, sinó compartida. Gairebé segur que aquests exiliats que ara mateix viuen en aquestes tendes de campanya enmig de fang, quan plou, farien tot el que se’ls hi demanés per tal d’aconseguir entrar en un país, que potser està vivint en una gran crisi i que té sense-sostres que dormen en caixers automàtics en unes condicions semblants a les d’ells.

Admirablement, són capaços de caminar travessant tot un país sencer si els hi fa falta. Això demostra que aquests refugiats no tenen dignitat, se’ls hi ha arrabassat, com també casa seva, i la seva família en molts casos.

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna

Faig bé? La veritat no sabria que dir, una acció que per a tu és bona pot ser perjudicial o fins i tot terrible per a un altre.

El fet és que no es pot saber si el que has fet es irrefutablement bo, per posar un exemple explicaré una història real que va passar en un campament americà situat a l’Irak.

El que va passar és que un soldat americà va ser traslladat a aquest campament. Aquest soldat estava encarregat de vigilar amb el seu rifle tot el que passés al campament. El fet és que aquest soldat mai havia disparat a ningú, i el que feia cada matí era apuntar a un blanc dues-centes vegades i s’anava a cobrir el seu lloc. Van passar dos anys i no havia passat res de nou, el soldat s’estava desesperant perquè no havia fet res important durant dos anys i sabia que la setmana següent tindria que tornar cap a casa seva, perquè en aquella zona ja s’havien acabat els comflictes, i va decidir agafar el seu rifle i en la seva posició disparar a cinc persones a l’atzar. El cas és que les cinc persones a les que va disparar eren cinc persones que havien fet crims que podien ser jutjats amb la cadena perpetua i també amb la pena de mort. El soldat després d’aixó va ser jutjat i va sortir il•lés de qualsevol crim que haguès comés.

Jo, després d’escoltar aquesta història em vaig quedar pensant i vaig arribar a la conclusió de que aquella no era una bona acció, però em podria estar equivocant ja que altres persones poden pensar diferent.
Ara mateix, sempre que hagi de fer res important em faré aquesta pregunta: Faig bé?

Guillem

Molts cops em queixo perquè ve la fira al costat de casa i els sorolls que emet em molesten. Després arribo a Barcelona i dono les gràcies per viure en un poble tranquil. Més tard, miro les notícies i veig tot el dolor i el patiment del món i m’avergonyeixo de queixar-me de la fira.

Dimarts, mentre mirava el paisatge des de la finestra, em vaig adonar del bé que vivim i hem viscut durant molts anys encara que estiguem en crisi. Sé que molta gent s’ha quedat sense treball i que per exemple no tenen diners per arribar a final de mes, però també imagino que hi ha molta gent a altres països que mai han tingut un treball i que penso que per ells no existeix el: “no arribar a final de mes”. I per què penso que no existeix el “final de mes”? Simplement perquè el viure dia si i dia també en un país amb guerra et deu fer preocupar-te d’altres coses, com per exemple, poder seguir viu desprès d’un atac sorpresa d’algun país enemic.

M’avergonyeixo de queixar-me del soroll que emet la fira, però més de la gent que permet que milions de persones hagin de témer cada dia per la seva vida i la de les seves famílies. Tot i que dubto que arribi a tots (o algun) d’aquests països aquest escrit, vull dir que tinc esperances de que tots visquem en un món sense guerres. Però abans d’això hauria de sortir del poder tota la gent que les provoca, i està demostrat que és pràcticament impossible.

Aquest no és només un típic escrit que digui: NO A LA GUERRA I SÍ A LA PAU, sinó que tot el que he escrit ho penso i ho sento. Em fa pena el món en el que algunes “persones” ens fan viure, de veritat.

[Congo: La guerra del Coltan – http://www.youtube.com/watch?v=e3i4OrKT8yc ]

Marta

En sociales nos pidieron que preguntáramos a familiares o conocidos si sabían relatos sobre la guerra civil o la posguerra y así poder hacer un escrito, yo le pregunté a mi padre y el me contó un relato que se lo dijo un ex compañero de trabajo hará unos 30 años.

“Con 17 años me llevaron a la guerra (quinta del biberón), para defender nuestros ideales y para defender lo que creíamos mejor para nuestro pueblo y familia, pero para ello nos teníamos que enfrentar al enemigo que era el ejército que se sublevó al mando del General Franco.

Un ejército muy bien armado y con experiencia fue lo que nos encontramos en el frente. Nosotros nos convertimos en soldados ayer para luchar hoy y morir mañana, puesto que la batalla del Ebro en la que yo combatí fue una de las más sangrientas, porque allí fue donde el ejército rojo frenó a los nacionales.

Estando en las trincheras con mis compañeros el día que no había que preocuparse por el enemigo puesto que estaba todo en calma jugábamos a los tres en raya y al cara o cruz, y nos apostatábamos los pocos cigarrillos que nos quedaban. Y cuando ya anochecía íbamos a ver qué quedaba de cena porque alguna vez el camión que traía la comida era asaltado y nos habíamos llegado a quedar hasta cuatro días sin probar bocado. Uno de esos días sin comer se presentó el enemigo por sorpresa, y nos rodearon, empezamos a atacar con mucho nerviosismo y mucho coraje, yo desde la trinchera empecé a tirar granadas sin parar, las tiré hacia todas las direcciones que me era posible, al darme cuenta había gastado todas las cajas que estaban a mi alcance. A la media hora se noto una pequeña calma, había bajado la intensidad del tiroteo hasta que por una loma vi como se alejaban los camiones y los soldados, suspiré aliviado.

Al atardecer pensamos  que tendríamos que pasear los camiones por un sitio elevado para que el enemigo los viera y se pensara que había movimiento, lo que hacíamos era dar la vuelta una y otra vez por el mismo sitio. Y eso dio resultado, el enemigo estuvo unos diez o doce días sin atacar. “

Patricia Wic

El meu besavi té 96 anys i se’n recorda de gairebé tot del que va patir a la guerra, tot i que, hi han moltes coses sobre les quals no vol parlar, lògicament.

Sempre m’explica que ell era d’un poblet de Múrcia, una “pedania” millor dit. Diu que un dia van arribar els homes d’en Franco i van arreplegar tots els homes que van trobar i se’ls va emportar a lluitar al seu bàndol. Es van endur a la majoria dels homes del poble, inclòs el seu germà. Però van quedar els homes que estaven al camp treballant i un altre dia, van arribar els “ rojos “ i es van emportar la resta d’homes, inclòs ell.

En definitiva es van trobar que en la mateixa família, dos germans lluitaven en bàndol diferents, per aquesta raó el meu besavi odiava a la Dolores “ la pasionària “ o com ell li diu: “ la roja esa”, que van ser els últims que es van emportar homes del poble.

El meu avi no era ni comunista ni nacionalista, ell era un pobre home que li agradava treballar al camp i que al final li va tocar anar a lluita per una pàtria que ell no sentia. Ell va lluitar al nord d’Espanya, concretament als voltants de Santander, i un dia a un camí es va trobar a un nadó de dos o tres mesos tirat literalment allà al mig, va decidir agafar-lo i amagar-lo a la seva habitació perquè se’l volia quedar, però el poc menjar que tenien va fer que l’entregués al coronel perquè la seva dona se’n fes càrrec.

Sempre em diu que mai se li oblidarà el somriure d’aquell pobre nen quan el va agafar.

Xavier

La generació dels nostres avis o besavis va viure una època molt difícil. Van patir tres guerres molt importants: La primer guerra mundial, la segona i una guerra civil molt dura. Tot i que les guerres mundials no les hem patit en el nostre país és dur saber que hi ha gent lluitant a no gaires kilòmetres i que potser dintre d’uns dies tu estaràs en el mateix lloc.

El meu besavi va lluitar en la guerra civil espanyola, ell vivia a Valentin un poble de Murcia amb la seva dona i una filla, la meva àvia. Ell em va explicar que un dels bàndols els va obligar a allistar-se a la guerra i dies després l’altre bàndol va anar a la mateixa regió i va fer el mateix amb altres persones, això va provocar que a la guerra hi haguessin soldats coneguts. M’ha explicat diferents històries d’aquest fet però em va marcar molt quan em va dir que lluitaven contra gent del mateix poble amb la que havia compartit somriures, llàgrimes i tots aquells moments que mai s’obliden, aquesta va ser una de les moltes raons per la qual la guerra civil va ser cruel.

Aquell període per ell, va ser molt dur tot i que ell no tenia la culpa de que quatre generals volguessin el poder, cap soldat tenia la culpa i eren els que veritablement es sacrificaven i es sacrifiquen en totes i cada una de les guerres.

El que vull dir amb això es que les guerres, apart d’absurdes, són pel benefici propi de dues o tres persones, i per molt difícil que sigui no ens hem de deixar manipular i hem d’unir-nos perquè això no torni a passa.

Xavi

“La vida imita l’art més sovint què l’art imita la vida”, va escriure l’Oscar Wilde. Generalment, estic d’acord amb tot el que deia aquell home, però em pensava, fins a fa uns dies, que això era una excepció. Aquest moment d’assabenteniment em va passar mentrestant escoltava un dels meus podcasts preferits- un programa de radio de NPR als Estats Units. El programa, Radiolab, és una de les meves coses preferides en tot el món. M’encanta. Tracta de ciència i filosofia i experiència humana, però ho fa d’una manera molt interessant i únic, amb entrevistes, musica, efectes sonors i edició molt bona.

Bé, l’episodi de què parlo s’anomenava “The Bad Show”, o “L’episodi dolent”, que, clarament, no refereix a la qualitat del programa, sinò al tema. Es dividia en tres apartats, però és el segon que m’interessa.

Jo no sóc una persona gòtica, ni molt menys, però m’encanta la comèdia fosca i, encara que m’agraden les comèdies, m’agraden encara més les tragèdies. Tenen una puresa de sentiment, un je ne sais quoi, que t’afecta moltíssim i et deixa per dies més tard amb un sentiment intangible de buit.

Hi ha moltes coses tristes a la vida, és clar, però les tragèdies segueixen una estructura perfecta de pujada a la glòria i caiguda tràgica. I els protagonistes no poden caure per motius externs, els herois tràgics sempre tenen un defecte moral en el caràcter, un taló d’Aquil·les, que els traeïx però al mateix temps els guanya la nostra empatia. Això és el que és difícil trobar.

El segon apartat del podcast explicava la vida d’un tal Fritz Haber. Un científic Jueu i Alemany que va viure al final del segle XIX i al principi del segle XX. Han escollit explicar la seva història per il·lustrar les preguntes “A quin punt diem que una persona sigui ‘dolenta’? Valorem les conseqüències de les seves decisions o les pròpies decisions en si? El món seria un lloc millor si no hagés viscut o no?”

Fritz Haber va néixer a Breslau, Alemanya, en 1868, fill d’un comerciant jueu de classe mitjana. Associem Alemanya amb l’Holocaust, però en aquella època els jueus podien  viure amb tota la normalitat. Haber es va poder estudiar química, i va arribar a ser professor de química en una universitat important alemana. Va crear un equip de científics, i la seva primera gran tasca va ser intentar extreure nitrogen de l’aire. El nitrogen funciona com a fertilitzant per les plantes, i, als principis del segle XX, Alemanya passava una gran fam. No podien haver alimentat tota la població si no hagés creat el Procés Haber el 1906, que creava amònia des de hidrògen i nitrogen, i de fet, un 50% de la teva massa corporal és degut a plantes alimentades pel procés Haber. La població mundial simplement no hauria pogut arribar 7 bilions de persones sense el seu treball.

O sigui que el que ha fet el Haber està molt bé, no? Ara, Haber és l’heroi d’Alemanya. Passa el dia amb els més importants de l’imperi, fins i tot coneix l’Emperador Guillem II. Neix el seu fill, amb la seva dona Clara Immerwaher, també un científic important, i una de les dones primeres que entra en el món de la ciència a Alemanya. I segueix fent experiments al seu laboratori químic per millorar les condicions de vida dels alemanys. Guanya un premi Nobel de la Química pel Procés Haber.

Però arriba la guerra. La primera guerra mundial. Haber és un home molt cregut i molt patriòtic, i els seus experiments amb gasos van començar a tenir motius més fosques. Haber va ser el principal promotor de les primeres armes de destrucció massiva; els gasos verinosos. Servirien per fer fora i de matar els soldats aliats en les trinxeres, però sense posar en perill cap soldat alemany. Va mostrar els seus plans als generals de l’exèrcit, però aquests, al principi, pensaven que no era “jugar net”. No obstant això, el 22 d’abril de 1915, a les sis del matí en Ypres, Bèlgica, Haber arriba al front de guerra amb un abric de pell, un cigar cubà, i allibera 150 tones de gas de gas de clor a les tropes aliades.

Els supervivents el van descriure com un mur verd de 4 metres i mig que avançava a un metre per segon. Les plantes que toca tornen marró i moren immediatament. L’herba torna el color de metall. Els ocells cauen del cel. En minuts, el núvol de gas arriba a les trinxeres de l’enemic. Quan respires el clor gasós en aquella quantitat ho notes immediatament. Els soldats començaven a convulsionar i tossir un mucós transparent que formava una escuma groga. Els que encara podien respirar tornaven blaves. El que feia el gas era irritar els pulmons fins que formessin aquella mucosa, i ho feia tan ràpidament que no tenien temps a tossir-lo, i ofegaven en terra ferma.

Aquí tenim l’ascenç a la glòria. L’arrogància de l’èxit, i les equivocacions que comporta. Lear malinterpreta a la Cordèlia.

En l’opinió del Haber, tot ha anat perfecte- millor del que havia esperat. És promogut a Capità, cosa poc comuna en un home que gairebé no ha tingut experiència en l’exèrcit. El 2 de maig de 1915 torna a casa per visitar la seva dona, Clara, i el seu fill Hermann, que té 13 anys. Recordeu la Clara? També era química, amb un doctorat i ha sentit d’allò que acaba de fer el seu marit.

No sabem exactament què va passar aquella nit. Sabem que la Clara està horroritzada en sentir de la destrucció dels gasos, especialment perquè s’adona que el seu marit torna el dia seguent a dirigir més atacs de gas verinós, però quan ho diu això al seu marit, ell l’ignora.

En canvi, Haber fa una festa per tots els seus amics. Per celebrar la seva victòria. Aquella nit, després de la festa, Fritz toma unes pastilles per dormir, i la Clara agafa el revòlver del seu marit, surt al jardí, i es suïcida disparant al pit.
I això no és tot. Hermann, el fill de tretze anys, troba la seva mare- encara viva -i ella mor als seus braços.

El dia seguent, com havia planejat, Haber torna al front, deixant el seu fill amb la seva mare morta. Anys després, després d’haver emigrat als Estats Units, el seu fill Hermann també es suïcida.

Casi no es pot imaginar que passava pel cap del Haber en fer aquesta decisió. Potser fugia? Potser pensava que ell encara tenia raó? No sabem perquè va fer això, solament sabem que ho va fer. És des d’aquest moment que la vida de Haber comença a enfosquir.

Haber va continuar a l’exèrcit fins al final de la guerra. El fet de perdre el trobava molt humiliant, i quan Alemanya s’enfonsa en crisi Haber fa un plan per pagar totes les deutes alemanys; extraurà or d’aigua del mar. L’aigua del mar conté molts minerals dissolts a més de l’or. De fet, només hi ha 1mg d’or en una tona d’aigua, però Haber va passar els anys vint escrivint papers científics, investigant i experimentant sobre aquest tema.

Evidentment, falla, però això va ser una cosa molt dura per a ell. Tots els que el coneixien han dit que era un home molt cregut, i entre perdre la guerra, la pobresa total d’Alemanya, la mort de la seva dona i això, Fritz Haber queda humiliat. Torna al seu laboratori, que és gran i un dels més importants, i ell i els seus ajudants continuen amb projectes més modestos, com per exemple van inventar un gas pesticida molt eficaç.
Però Alemanya era cada vegada més conservadora i en 1933 Hitler arriba al poder. Això volia dir que els jueus ja no poden treballar en càrrecs importants ni en ciència, medicina, etc. Haber, com que havia treballat molt en l’ultima guerra i promogut a capità, encara podia treballar, però un 75% dels seus ajudants en el laboratori eren no podien, i va dir que “ell donava feina als que sabien molt, i no li importava qui eren els seus besavis” i es va negar a seguir investigant per Alemanya.

I marxa del país, dient a un amic en una carta que “em trobava com si hagués perdut la terra mare”. Comença un període de viatges. Acaba en Anglaterra, on famosament un dels científics anglesos més importants de l’època es nega a donar-li la ma. Fritz Haber és bàsicament sense casa. Mentrestant, el seu salut està fallant. En 1934, agafa un tren a Suïssa, però abans d’arribar mor d’un atac de cor.

Amb això ja sembla el final humil de qualsevol heroi tràgic, però no acaba aquí. Quan jo escoltava a aquest podcast casi no m’ho vaig poder creure, que després de la seva mort passaria una cosa tan de novel·la, de ficció. Tan horrible.
Recordeu la pesticida que vaig mencionar que Haber havia fet al laboratori? Es deia Zyklon A, i s’hi havia afegit una olor desagradable perquè les persones no la respiressin sense adonar-se’n, ja que era molt verinós.

Quan els nazis van crear els camps de mort, van haver de trobar un gas verinós per les cambres de gas. Haber era encara reconegut com a químic molt important després de la seva mort a l’exili. Els nazis van buscar la fórmula de Zyklon A i van treure-li l’olor, creant Zyklon B, el gas que van fer servir per assassinar 2568743 jueus, incloent amics de Haber i possiblement membres de la seva família.

No us he explicat tot això per ser morbós, ni per reduir la vida d’aquest home a un conte sensacionalista. És clar que la seva vida serveix per il·lustrar debats de temàtica ètica o filosòfica, però això no m’interessa tant com la creació del Zyklon B.

La paraula “nazi” és sinònim d’antisemitisme, i és reconegut mundialment que pensaven que els jueus no eren gens humans. Això dit, em dona la sensació de que els polítics i militars més importants no creièssin això de veritat. Ha sigut comprovat milers de vegades al llarg de la història que els humans són capaços d’assasinar massivament persones que no necessàriament creuen que siguin biològicament inferiors. Els nazis importants sabien perfectament que Fritz Haber era jueu, i van escollir la seva creació com a l’arma de guerra més terrible de la guerra. No seria la primera vegada tampoc en què els polítics d’un pais convencessin el poble d’una cosa que saben que és falsa. Per això dubto de què el motiu per matar i fer fora els jueus sigui solament per l’odi. Hitler i els seus ajudants van veure que, en un país arruinat, els jueus eren uns que tenien molts diners, i com que eren “estrangers” van pensar (correctament) que seria fàcil convèncer la població. Amb el suport del poble podien robar els seus diners i oficis. Sí això és cert, vol dir que l’Holocaust no va ser res més que un gran negoci.

Natalia