LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan era petit, me’n recordo perfectament que pel matí obria els ulls, m’asseia al llit, col·locava tots dos peus al terra i mirava per la finestra on podia veure un home pobre i indigent que dormia davant de casa meva. Aquell home vestia amb una roba molt vella i desgastada. Els dies d’hivern era un infern per ell, ja que el vent bufava molt fort i feia molt de fred. La gent que passava pel seu costat sempre el miraven amb menyspreu i tothom parlava malament d’ell.

Un dia, quan estava a la granja del meu avi, van trucar a la porta. Ell estava preparant el dinar, però va apagar el foc i va anar a obrir la porta. Quan la va obrir, va veure el indigent que estava passant molt de fred. El meu avi es va espantar i va voler tancar la porta, però el indigent va dir:

-Bona tarda. He vingut per veure si vostè té una habitació lliure on poder allotjar-me durant aquests dies d’hivern. He estat buscant llocs on poder dormir durant molts dies, però ningú m’accepta pel meu aspecte.

Per un moment el meu avi va vacil·lar en acceptar-lo, però les seves següents paraules el van convèncer:

– Puc dormir en el terra o en la cadira, només vull dormir en un lloc calent, sense haver de passar fred.

El meu avi li va dir que tenia un llit lliure i que passés a la habitació si ho desitjava. Mentrestant, va acabar de preparar el dinar i li va oferir al indigent. Després de rentar els plats, el meu avi va anar a parlar amb aquell home. No era difícil adonar-se’n que aquell home tenia un inmens cor. Deia que abans de ser pobre, li agradava anar a pescar per mantenir als seus fills i a la seva dona, qui havia quedat invàlida per un problema en la columna. Però després de la mort de la seva dona és va quedar completament sol i sense diners per pagar les hipoteques de la casa.

Després d’una llarga conversació, l’home es va despedir i va anar a la seva habitació.

Al dia següent, vaig veure que la porta de l’habitació estava oberta, els llençols perfectament plegats i tota la granja estava ordenada i recollida.

A vegades les persones som molt injustes. Tendim a jutjar ràpidament per les aparences i la persona que ningú s’imagina capaç de fer res és la que fa accions que ningú s’imagina.

Durant els últims moments de l’Eustaquia, va decidir estar amb la seva família, l’Esteve , el seu marit i el seu fill Pepito de nomès 13 anys.

L’Eustaquia es moria d’un cancer terminal que la va agafar per sorpresa set mesos abans mentre estava a la feina. Segons els seus companys, va perdre el coneixement sense motiu aparent. Seguidament la van portar a l’hospital, on li van fer diverses prover per trobar els motius de la pèrdua de coneixement. En una d’aquestes proves, li van detectar un tumor en el cervell en fases avançades de desenvolupament.                                                                                                                                                                                 Durant aquests set mesos va tenir temps de pensar sobre les activitats que havia fet, i les que hagués volgut fer. Es va adonar que no havia aprofitat gens el seu emps sobre la terra, i va començar a pensar en els moments més feliços de la seva vida: el día que es va casar, quan va saber que estava embrassada del Pepito, aquell cap de setmana que va passar amb els amics de la universitat, però no es va enrecordar de res més.                                                                                                                                                                         En aquell moment i amb el seu últim alè li va dir al Pepito que s’apropés al llit de l’hospital. Un llit articulat, amb els llançols blancs i el nom de l’hospitat escrit per tota la tela. Estava situat a la dreta d’una habitació de dos llits, però que estaven separats per una cortina. L’Eustaquia estava conectada a aparells, els quals feien que el seu cor continués bategant i que pogués viure un instant més.

El Pepito va apropar la orella a la boca de la seva mare per poder escoltar-la millor. La mare, amb totes les forces  que va poder reunir, i va agafar la mà al seu fill i li va dir: “Vull que siguis feliç, i que aprofitis cada día al màxim, perquè mai sabràs quin serà l’últim”, aquestes van ser les últimes paraules de l’Eustaquia, que després d’haver esgotat totes les seves forces va deixar que la vida se n’anés del seu cos. Perquè sabia que estava en pau amb si mateixa i amb els que ella estimava.

En aquell hivern de 1871, la Dora i en Ferran, uns agricultors molt treballadors, s’encarregaven de les terres d’un senyor feudal. Aquestes estaven situades a les afores de Rostov, una ciutat de Russia. La feina dels grangers era la de conrear el màxim d’aliments possibles per poder guanyar alguns diners. El senyor feudal els tenia com a esclaus: els explotava i es quedava gairebé tots els guanys que obtenien de les terres.

D’altra banda, la Dora estava embarassada de set mesos i no es podia permetre treballar durant tot el dia sense parar. En veure aquesta situació, la Dora va comentar-li al Ferran la idea de marxar a la ciutat a treballar. El granger va donar llum verda a la proposta i van mudar-se a la ciutat el més aviat possible. No sabien de què viurien, però no estaven disposats a ser menyspreats i maltractats pel senyor feudal.

Van passar els mesos i la Dora va donar a llum a un nen ros, amb ulls blaus i amb un somriure grandiós. Van decidir posar-li el nom d’Eufrasi. Durant aquells mesos, van obrir una paradeta al mercat de la ciutat. Es llevaven cada dia a les cinc de la matinada i anaven fins a la plaça principal, que estava a dues hores de casa seva. En aquell mercat venien eines de cuina artesanals, alguns llegums i espardenyes fetes a mà. Van estar treballant en el mercat durant deu anys fins que un dia, quan tenien els diners suficients per poder viure tranquil·lament, van decidir comprar-li aquelles terres que havien cultivat feia tants anys al senyor feudal. L’home va acceptar amb els ulls tancats aquella proposta ja que durant tots aquells anys que havien passat, s’havia arruïnat i estava a punt de ser desnonat de la seva casa. En canvi, la Dora i el Ferran, després d’anys treballant molt dur per treure la seva família endavant, havien aconseguit guanyar bastants diners i tenien una vida molt feliç.

Un matí clar de dissabte, la Laura una noia d’uns 15 anys durant una caminada amb la seva família, va veure per un carreró un gat. Aquell gat li semblava familiar, però ella no sabia perquè, cap a mig matí la família havia de tornar a casa.

Quan tornaven cap a casa, de sobte, la Laura va sentir sorolls que cada vegada estaven més aprop d’ella. En aquell moment ella es va parar i va veure els gats que havia trobat abans al carreró, mentre ella vigilaba i jugava amb els gats, un gat en especial es va transformar en un amic seu de l’institut, que es deia Diego. Ella es va sorpendre ja que no s’imaginava que allà estaria ell, però després de tot els dos amics van estar parlant durant una bona estona fins que la família de la Laura va començar a cridar per a que marxes cap a casa.

A la tarda, la mare de la Laura li va demanar que anés a buscar verdures al rebost, perquè havien de fer el sopar. Ella estava tan tranquil·la quan de sobte va veure uns ratolins que voltaven per allà, ella va tenir un ensurt que va haver de pujar en una cadira, sort que per allà hi havien gats, però un en especial va venir a ajudar-la. Després de fer fora als ratolins, la Laura li va agraïr al gat per haver-la ajudat, el gat era el seu millor amic, en Diego.

Tots sabem que quan tens un amic sempre hi és quan el necessitem.

Des de ben petita m’ha agradat viatjar, estar envoltada de gent diferent i conèixer cultures desconegudes. Per un treball d’estudis vaig començar a plantejar-me l’opció o més aviat necessitat, de fer un viatge, però amb una finalitat, ajudar a la gent. Així doncs, vaig investigar per la xarxa fins que vaig decidir fer un voluntariat a un país en desenvolupament com l’Àfrica. Mesos més tard, em trobava en un país desconegut amb gent que no coneixia, però amb l’esperança de ser de gran ajuda. Vaig estar uns mesos a Ghana, un país situat a l’oest de l’Àfrica. Al principi, pensava que seria molt maco conèixer la seva cultura i manera de viure, però el cor se’m va encongir al veure tanta pobresa, gent sense casa, nens vivint al carrer, pares i mares sense poder tirar endavant econòmicament a la seva família… Vaig col·laborar durant un temps en la construcció d’un nou centre sanitari i també en l’excavació de pous per a que les famílies tinguessin aigua potable i s’intentés millorar el seu nivell de vida.

El problema era que aquests nens no podien fugir de la societat en la que vivien i, a diferència de nosaltres, amb poc eren feliços. Per tant, hauriem de ser més conscients del que tenim i del que podem oferir, deixar l’egoisme i aconseguir fer d’aquest món un lloc millor.

Els bons amics són aquelles persones que sempre t’acompanyen, en les bones i en les dolentes, que sempre estaran al teu costat per donar-te recolzament, i aquells que no t’abandonen. Aquest tipus d’amics són els que realment valen.

Els millors amics poden ser aquelles persones que coneixes des de fa temps, aquella gent amb la que jugaves al pati de petits, aquells amb els que sempre t’has enfadat alguna vegada per qualsevol tonteria, que sempre s’espera per arribar al col·legi o al institut, per explicar tot el que va passar ahir, o per parlar, tot i que parlin a l’aula mentre un professor està fent classe.

Són aquells que els seus pares et coneixen bé, i que sempre que al teu amic no li deixen sortir, tu “reclames” als seus pares per a que surti i feu entremaliadures o bé us quedeu a casa d’algun de vosaltres per jugar, en resum, per passar-ho bé un dia més i oblidar tot per uns instants.

Són aquells als que consideres com a família, que sempre vols estar amb ells i desitjar que aquella amistat duri per sempre, i que un mateix farà lo impossible per mantenir i complir aquest desig.

Són aquells que sempre estaran defensant-te, que si algú t’ha fet qualsevol cosa et dirà: “Qui t’ho ha fet? Amb qui tindrem que parlar per a que sàpiga que no t’ha de fer res?”.

En resum, són aquells els quals et fan riure amb qualsevol tonteria, que sempre et farà oblidar tot i que saps que sempre que estàs amb ells, ho passaràs millor que de qualsevol manera, amb aquells que parles de qualsevol cosa sabent que un secret és un secret, i són aquells, que sobretot, estimaràs.

Aquests són els amics que realment valen i els que et fan viure els dies amb un somriure d’orella a orella.

Avui us parlaré d’una de les pel·lícules més recents que he vist a la televisió i que més m’ha agradat; es tracta d’una producció que acostuma a connectar amb els adolescents i els pares d’aquests.

Al llarg de la meva vida, he vist moltíssimes pel·lícules de temàtiques variades, les quals m’han aportat tant sentiments bons com dolents, que m’han ajudat a crèixer com a persona.

La setmana passada, a classe de Francés, vam mirar ‘Erasmus’ i em va produir una emoció molt positiva, perquè em vaig posar al paper del personatge principal i vaig poder viure l’experiència en primera persona gràcies a la imaginació.

El que més em va atraure d’ella va ser el contingut general, és a dir, el fet de marxar de casa i anar a viure a un altre país per estudiar. El que vull transmetre és que en una pel·lícula de menys de dues hores vaig aconseguir fer-me a la idea del meu futur (no gaire llunyà) del qual dependrà la meva vida.

Per altre banda, crec que està orientada principalment als adolescents (sobretot uniersitaris) ja que et pots identificar amb moltes escenes i per aquest motiu pot ser que tinguis més interés en veure-la. Tot i que també crec que pot ser de gran ànsia pels que han format aquests  als adolescents i els han vist crèixer, els pares.

Des del meu punt de vista, penso que els pares l’haurien de veure, ja que els pot donar una idea de les oportunitats que poden tenir els seus fills i de les possibilitats que tenen per apendre i tenir un futur millor.

En conclusió, trobo que Erasmus et mostra els reptes i obstacles que pots trobar-te al llarg de la vida i amb la que pots passar unes agradables hores.

Fa poc, la idea de pujar en un avió m’aterroritzava completament. Notar com a poc a poc l’avió es desplaçava per la pista i com s’enlairava em posava els pèls de punta, tenia pànic a volar.

Per sort o per desgràcia, la meva escola m’havia donat l’oportunitat d’anar-me’n a l’estranger, exactament als Estats Units, amb una beca per poder passar un curs sencer al voltant d’americans, per estudiar, aprendre i viure com ells. Durant molt de temps vaig rebutjar-la, ja que sabia que per complir aquest somni, hauria d’enfrontar-me al pitjor dels meus mal somnis.
Una de les meves amigues va insistir-me molt en el fet que hi anés, que era una gran oportunitat i que no me’n penediria un cop estigués allà. Aquell consell no em va fer canviar d’opinió, perquè hem seguia desagradant la idea de viatjar molta estona tancada en un avió. No parava de pensar-hi i finalment vaig acceptar anar-hi.

Vaig deixar les pors enrere i vaig començar aquell viatge de deu mesos als Estats Units, amb una rutina, una família i una vida nova. El dia d’avui, estic convivint amb moltes persones fantàstiques que s’han fet imprescindibles per a mi. Si no hagués superat les meves pors i no hagués acceptat la beca, no hauria après de tot el que estic vivint i no hauria fet les grans amistats que tinc ara.

En Jaume un nen de 12 anys li encantava jugar a futbol, jugava a l’equip del seu barri, les àguiles negres que estava a quarta divisió, ell tenía un somni arribar a jugar a primera divisió.

Cada dia donava tot en cada entranament i en l’hora de jugar un partit. Ell i el seu equip va aconseguir pujar de categoria, podien disputar la copa comarcal. En Jaume estava molt content per lo que ell i els seus amics havian aconseguit. El dia de la copa li va tocar contra una escuadra de primera, ell pensava que algú estaria allà, observant per fitxa a futures estrelles de futbol.

En Jaume tenia moltes ganes de jugar, tot i que no passarien de ronda, ells van donar-ho tot , tot i que no van aconseguir un bon resultat (3-1) al menys ell havia marcat.

El final del matx un observador del equip contrari va estar observant, i es fa fixar en el Jaume, el va parlar amb el director de l’entitat i amb ell, en Jaume estava molt content i va dir que sí. El cap de dues setmanes va estar fitxat pel futsal Barcelona de primer divisió.

Ara el Jaume té 22 anys i és titular el futsal Barcelona ell està content amb tot l’esforç, i lo que ha aconseguit. Són molts anys d’entrenament i de esforços per aconseguir el seu objectiu: jugar a la màxima competició nacional.

El seu proper objectiu és jugar a la selecció.

Giorgio by Moroder, es una caçó del duo d’electrònica francesa Daft Punk, amb la colaboració de Giovanni Giorgio, pel seu àlbum Random Access Memories.

En aquesta, Giorgio parla sobre els seus inicis en el món de la música, de com amb una gran ambició i amb treball, va aconseguir algunes actuacions per tocar la seva música i que, en un temps, es va proposar crear un àlum amb els sons dels 50s, els 60s, els 70s i finalment un so del futur. Sense gaire idea de que fer amb aquest últim tema, va creure que seria bona ida fer servir el sintetitzador, ja que estava segur de que seria el so del futur, així que va provar, i va acabar cambiant per sempre la música “disco”.

Aquesta cançó em genera sentiments oposats, ja que la lletra m’inspira calma, com si escoltés a una persona gran explicar-me la seva juventud, i per un altre banda, el ritme m’invita a moure’m sense parar, com si em trobés al mig d’una pista de ball.

He escollit el títol de “el so del futur”, ja que es el que Giorgio volia crear quan va fer servir el sintetitzador per primera vegada.