LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meva opinió sobre la política espanyola és molt dolenta. Penso això perquè al meu entendre una democràcia autentica és la que, quan la gent va a votar, pot escollir entre més d’una opció que sap que pot sortir elegida.

Això aquí no passa, perquè la política espanyola pràcticament només està dividida en dos partits majoritaris: el PSOE i el PP. l’Esquerra i la Dreta, sense cap matís més. La resta de partits polítics que es presenten a les eleccions mai aconsegueixen prou suport popular en forma de vots per a aspirar a governar, ni tan sols a ser l’oposició al govern que surt escollit.

Penso que per començar a millorar aquest aspecte de la política d’Espanya es podrien fer moltes coses: una seria conscienciar la gent del dret que té cada ciutadà al vot; una altra seria fer que a tothom amb edat de votar li arribessin d’igual manera les informacions electorals de cada partit polític. Aquest fet faria diversificar el vot i per tant que els partits electorals més desafavorits poguessin estar una mica més en igualtat, etc. Però la cosa no acaba aquí. També considero la política espanyola en relació a la política Catalana. La situació és molt injusta, més que en qualsevol altra comunitat autònoma. Pràcticament no ens tenen ni en compte, i més aviat els interessem més pels diners que aportem, que per cap altra cosa: som la comunitat autònoma que més paga i menys rep.

Coses així, al meu entendre, són les que fan que un país no rutlli tan bé com ho podria fer. Políticament i socialment, tant dins del parlament com a fora, aquestes coses divideixen el país. Fan que no vagin tots a una. Per exemple, si una part de l’estat es vol independitzar, ni tan sols li deixen celebrar un referèndum. Encara que aquest no es guanyés, diria molt del govern d’Espanya que s’atrevís a començar a ser una democràcia real sense tòpics i ideologies de centre dreta tancada. Encara que una cosa així no l’acceptaria mai.

Nil Farriols

Quasi ni te n’adones del ràpid que passa els temps. Ahir acabava de començar l’institut i quan he volgut adonar-me’n ja estava en l’últim curs.
El temps és una cosa continua, en canvi pot passar de moltes maneres diferents.
Com ara si estàs fent alguna cosa que t’agrada o t’ho estàs passant bé, ni te n’adones del ràpid que passa, sembla que només hagin passat dos minuts quan en realitat poden haver passat hores i hores. Al contrari, quan estàs fent alguna cosa que no t’interessa o no et crida l’atenció o la trobes avorrida, passa etern, sembla que les agulles del rellotge no es moguin.
Això em passa a les vacances d’estiu. Fa res que les acabava de començar, tenia tres mesos per poder anar a la piscina, a la platja, estar pel carrer fins tard, sortir de festa, … I ara, ja estem a la tercera setmana d’institut. Una altra vegada a començar una rutina que es farà eterna i pesada, ja que cada tarda hauré de fer deures i quan hi hagi exàmens no podré sortir els caps de setmana. Però cada dia que passa és un dia menys que queda per acabar el curs.

Andrea

Tic-Tac, tic-tac, dia 7 de Setembre, dia 23 de Maig, el temps passa i això s’acaba. 1er d’ESO 2n, 3r i 4t.

Estem a la recta final, només quedem 26 dies. Però ja han passat quatre anys des del primer dia que vam entrar. Uns nens petitons que es dirigien cap a l’interior de la porta de ferro amb por del que es trobarien. 26 dies i haurem acabat, acabat una etapa. Alguns repetiran, d’altres obtindran el títol de l’ESO. Els que obtinguin el títol optaran per Batxillerat, Cicles formatius o treballar. N’hi haurà que es quedaran a l’institut però d’altres marxaran. 26 dies amb feina per tot arreu, 26 dies dels quals molts dormirem poc per estudiar, 26 dies sense parar, 26 dies d’angoixa, 26 dies per esforçar-se com mai. Però al cap i a la fi només són 26 dies. 26 dels centenars que ja hem passat. 26 dies per estar tots junts, 26 dies i tot serà només un record de bons i mals moments.

No se si tindré l’oportunitat d’acomiadar-me de tots vosaltres així que ho faig ara: ha sigut un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin.

26 dies.

Laia

Aquest divendres, estava a casa i no tenia res a fer. Llavors, vaig decidir posar-me a mirar una pel·lícula. Em va costar decidir-me, no sabia del cert quin tipus de pel·lícula em venia de gust veure. Finalment vaig recordar un suggeriment que m’havia fet la meva tieta. La pel·lícula era, “El guerrero pacífico”.

El film tracta sobre un jove estudiant i gimnasta que destacava en les anelles. El seu objectiu era arribar a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. El seu talent era el causant de la seva arrogància. Fins que una nit d’insomni coneix un misteriós home que treballa en una gasolinera. Aquest li ensenyarà a veure i viure la vida d’una altra manera, centrant-se en el present.

La pel·lícula és plena de frases i moments que et marquen. Alguns d’ells són:

“El viaje aporta la felicidad, no el destino.”

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

M’ha ajudat molt veure aquesta manera de viure centrant-se en el present, deixant enrere el passat i sense esperar el futur. Recomano aquesta pel·lícula a tot aquell qui vulgui passar una estona reflexionant.

Xavier Martínez

Ser jo és curiós, et passen moltes coses, com als demés -si fossiu jo ho sabríeu-, a més, et permet conèixer a gent fascinant que cada dia et sorprén més -com als demés-, gent amb qui pots parlar de tot i compartir tot el que penses, gent que inspira una confiança quasi absoluta i sents que fins i tot que ja forma part de tu, que si deixaren d’existir, deixaria de ser una part de tu.

Hi ha gent que apareix un dia i passa de llarg com aquell que s’equivoca de carrer. D’altra banda hi ha persones que com qui no vol, sense adonar-te’n, un dia, per casualitat, truquen al timbre de casa i es decideixen quedar-se, tu, com no podria ser d’altra forma, li ofereixes seient, i així van passant els dies. Aquestes persones mai se’n van de casa, sempre queda un perfum particular, un ambient agradable que li dóna a la casa -o a la vida- uns trets especials i inconfusibles

David de Paz

Tots sabem que des de sempre els humans ens hem malmès per tal d’assolir una certa aparença física per motius culturals o religiosos, però fins a quin punt ens podem perjudicar per aconseguir-ho?

A molts llocs els humans hem patit físicament i psíquicament per estar atractius, per seguir una tradició, un ritual… Un clar exemple serien les cotilles (corsés en castellà) que s’han utilitzat a occident durant segles. En el cas de la dona, la seva funció era accentuar les corbes femenines pujant els pits i estrenyent la cintura. A causa d’utilitzar aquesta peça de vestir et podies desmaiar per falta d’aire, se’t deformaven les costelles i els òrgans del cos s’atrofiaven.

A Tailàndia hi ha una tribu en que algunes de les dones porten unes anelles al coll amb la funció d’allargar-lo, aquest és un símbol de bellesa per a ells. Els posen argolles des de petites i cada cop en tenen més, si se les treuen moren a causa del pes del cap perquè el coll no el pot suportar.

A la Xina, des del segle XVI fins fa uns cent anys, era considerat que una dona amb els peus amb la mida de 10 centímetres aproximadament era la més bella i eròtica. Per arribar a aquest objectiu, a partir dels cinc anys immobilitzaven els peus, embenant-los, trencant-los els dits, provocant dolors permanents. Els resultats d’aquests processos són dramàtics: gairebé no podien caminar i si ho feien havien de fer passes diminutes i cada una d’elles era dolorosa.

Podem pensar que aquestes tradicions o processos que s’han fet en el passat o en altres cultures són espantoses, sense sentit comú i cruels. Però les coses no han canviat, actualment a tot el món i sobretot a occident milers de persones s’han sotmès a operacions estètiques amb risc i d’ altres pateixen trastorns alimentaris amb l’objectiu de tenir el que actualment i en la nostra cultura és considerat “la bellesa”.

Nina

La voluntat: – ens determina, ens estanca en una xarxa de causes,?…

– ens allibera de tota causa i som nosaltres els reals responsables dels nostres actes
Jo sóc la pitjor persona per a explicar qualsevol cosa referent al que és la voluntat.
Posant un exemple pròxim, que és el del examen de socials.

Realment sóc una persona que li costa molt aquesta matèria i em costa posar-m’hi i quan m’hi poso amb voluntat realment acabo fent un bon examen. Però la pregunta aquí seria, què guanyo no estudiant…una carbassa i prou, tota l’experiència resideix en estudiar i aprovar, que és realment on es guanya alguna cosa.

D’aquí es podria treure de bo que la voluntat és una cosa positiva a “grosso modo” sempre amb la fi de coses bones.

La vagància es podria considerar el contrari de la voluntat. Per que la vagància en fa caure en temptació, les coses dolentes, per exemple les addiccions.

La nostra voluntat pot arribar a tenir un grau més elevat o més petit segons la importància que li puguem donar.

Per altre banda es podria dir que la voluntat és el govern d’un mateix. Tot i que per l’altre cantó, la voluntat dels altres la podem manipular?

Jo crec que sí, perquè som els éssers humans, que ens podem manipular uns als altres fàcilment depenent de les condicions de cada persona. Tot i tenint molta voluntat es podria dir que cedim davant d’una temptació que supera el preu de la nostra voluntat (tothom té un preu).

Eduard

Avui he consultat la pàgina que segueix l’activitat dels blocs del Xtec, (http://blocs.xtec.cat/?a=mostActive) i he pogut comprovar, que aquesta tertúlia del quart pis que hem construït entre tots, dia a dia, és al primer lloc del llistat dels blocs més actius els darrers 60 dies. Són 72 articles, 95 pàgines i 118 comentaris… és per sentir-se orgullós de la tasca realitzada, tenint en compte que fa poc més de 30 dies que es van iniciar les vostres participacions.

Les xifres són importants, però no són el més important. Ara ens cal vetllar per millorar, a poc a poc, la qualitat del que escrivim. Toca barallar-nos amb nosaltres mateixos, cercar la paraula adequada, desenredar i esporgar les frases, revisar una i altra vegada el nostre escrit per tal que el nostre lector el trobi endreçat i clar. No ens conformarem amb menys, oi?

Enhorabona, escriptores i escriptors.

Josep Maria

Un dia d’estiu d’allò més assolellat, vaig decidir anar a comprar el pà. Eren les dotze i mitja del migdia, quan de cop i volta se’m va ocórrer anar a fer un tomb i així estalviar-li feina al meus pares. Vaig sortir de casa caminant tot tranquil.

Al arribar al poble, vaig haver de prendre una decisió; a quina botiga anava a comprar el pa. No va ser gaire difícil, i vaig decidir anar a la “Bleda”. Tot just arribar a la botiga, vaig picar el timbre. “Ding” “dong”, i ningú m’obria. Vaig estar esperant cinc minuts, fins que vaig decidir saber el que passava, ja que la panederia estava oberta. Jo, vaig enfilar-me, i per un petit espai, vaig observar tot el que passava. El paneder, estava molt ocupat parlant amb una senyoreta molt atractiva, i vaig entendre, que se li en fotia que estigués picant el timbre, i a més un vailet com jo.

Davant aquella situació, vaig sentir-me impotent, perquè veia que no podia fer-hi res. Jo, que estava molt enfadat i amb cara de pomes agres, vaig marxar a la panederia més propera: “La Figa”, on allà si que van atendre’m bé.

Gerard Sanchez