LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig entrar al metro un divendres a la nit. No tenia bitllet i havia de treure’m un viatge de la màquina de venda. Quan estava buscant els diners, vaig notar com algú em donava cops en el meu braç dret. Em vaig treure els cascos i un noi jove, devia tenir la mateixa edat que jo o potser un o dos anys més, em va dir que ell em passava amb el seu bitllet. Era un noi moreno, vestit amb roba esportiva i amb una carpeta plena de papers. Ens vam apropar a l’entrada i ell va picar el meu viatge. Jo, somrient, li vaig agrair d’una forma bastant tímida. Estava bastant sorpresa, com per a poder dir qualsevol cosa… I quina casualitat! Vaig anar a parar a la mateixa andana que ell, i va asseure’s pel final. Ell em mirava i jo a ell també, però va treure la mirada i es va posar a observar aquella carpeta que portava.

El metro va trigar uns 10 minuts a arribar, i jo, de tant en tant, el mirava, però ja no vaig veure que ell em mirés més. En el meu cap van començar a passar molts dubtes, i jo no entenia res. Quan va arribar el tren no li vaig dir res, ni tan sols em vaig posar al mateix vagó que ell, només vaig seure a un lloc on el podia veure. Ell va baixar a la mateixa parada que jo, però ell va canviar d’andana. Jo el vaig mirar des de l’altra andana i, de tant en tant, em feia alguna mirada. Finalment vam pujar al mateix temps, però en un metro diferent, i ja no em va tornar a mirar en pujar al seu vagó.

Les màquines que em donen aire, les màquines que donen força al meu cor perquè segueixi bategant, no deixen de fer un soroll que espanta. Tot em fa mal. Els meus pares són al meu costat, noto la seva presència. La meva mare deu estar llegint un dels seus llibres preferits, i el meu pare llegint el diari com cada matí. Sóc conscient del que em passa. Els meus pares volen desconnectar-me, perquè m’estimen i veuen que no ho estic passant gens bé. Però els metges volen això, què jo segueixi “vivint”, tot i que no estic vivint com hauria de viure…

Passi el que passi… Serien els meus pares responsables d’haver-me desconnectat? O els metges encara no són conscients que per mi ja tot ha acabat? Voldria cridar, voldria dir el que penso, però no sóc suficientment lliure, en canvi els meus pares, ells sí que són lliures de decidir. En ser conscients del que és millor per mi, s’han apoderat de la meva llibertat, però no ho han fet en mala fe, simplement volen que no pateixi més.

Avui ha plogut. M’he aixecat sense ganes d’anar a les classes d’anglès de cada dimarts. Potser és pel mal temps, o simplement una mandra que qualsevol persona pot tenir en un dia així. Tot i això, segueix sent dimarts i a les 6.30 h començaran les classes.

Tot i ser un d’aquells dies per quedar-te al llit sense fer res… Sóc conscient que faria malament no anant-hi. És una obligació i, per tant, sé que és moral complir-la. Així doncs, sense cap excusa: ni pel temps ni per la meva mandra ni pel meu bé. Em poso les sabates i surto de casa.

En un texto anterior ya lo comenté, mi animal favorito es el zorro. Evité desviarme del tema ya que no tenía mucho sentido en aquel contexto, pero recientemente, tras haber visto una película en la que me llamó la atención un zorro, me han entrado ganas de hablar sobre dicho tema que he dejado demasiado aparcado en muchos aspectos.

Mucha gente conoce a los zorros, aunque muy poca gente los conoce de verdad. Desgraciadamente, no formo parte de esa pequeña parte de gente; aunque me encantaría. Los zorros (También llamados Vulpinos, que proviene de “Vulpini”) tienen una corta vida en “libertad”, puesto que son comúnmente cazados por sus pieles u otros componentes de su cuerpo. Tras una pequeña y breve introducción, ya puedo centrarme en el tema principal de mi escrito.

Los Vulpinos me llamaron la atención hace ya unos años. Sentía curiosidad por ese animal que tan poco conocía y la curiosidad se convirtió en agrado después de ver parte de un documental sobre ellos. A partir de aquel documental que vi hace ya un tiempo, me di cuenta que me gustaban mucho la vida de los zorros, son animales solitarios, astutos, ágiles, feroces, rápidos, precavidos e incluso temidos en ciertos países. Por ejemplo, en la cultura japonesa, el zorro (llamado “Kitsune”), es considerado una forma poderosa de espíritu travieso y astuto, pero a la vez en muchas historias e incluso en series televisivas de Japón se interpreta casi como un demonio, un espíritu maligno con sus feroces garras y colmillos.

El zorro ha sido un personaje muy importante en muchas culturas, pero no por eso me atrae tanto, sino por la hipotética idea que me gusta planearme de ser un zorro y vivir como tal. Muchas veces he soñado con eso y, por extraño que parezca, es uno de los pocos sueños que recuerdo permanentemente. No creo en las supersticiones ni nada por el estilo, pero se me hace raro e impulsa más mi curiosidad por el animal.

En general, esa es la mayor parte de motivos que creo tener para tener ese idealismo sobre los zorros y, aunque ya sé que no sería un “favor” para un zorro tenerlo como mascota, me gustaría al menos poder estar durante un tiempo prolongado en contacto con uno.

Enric

L’altre dia vaig obrir la caixa dels records, és a dir, vaig fer memòria dels viatges d’estiu que havia fet al costat de la meva família. Aquells viatges on anàvem el pare, la mare, el meu germà i jo, o quan ens emportàvem al gos. També vaig pensar en aquells viatges realitzats juntament amb els meus tiets i els meus cosins, amb els quals tinc molt bona relació.

Un dels viatges que em va marcar i vaig voler recordar profundament, va ser un viatge en el qual només vam anar els pares, el meu germà i jo. L’estiu del 2007 vam decidir fer un creuer per les Illes Gregues, no totes és clar! Abans d’agafar el creuer per començar la ruta, vam agafar un avió a Barcelona que ens va portar fins a Atenes. Era el primer cop que pujava en un i, encara que sigui un dels transports més segurs, estava una mica espantada. Tot va passar molt ràpid i de sobte ja em trobava davant d’aquell vaixell tan gran que m’esperava, a mi i a uns quants passatgers més.

Per conèixer bé les illes a les quals paràvem, vam decidir anar-hi amb uns guies que proporcionava el vaixell. Cada dia al matí, t’enganxaven un adhesiu per si et perdies i per diferenciar les persones del teu grup. El meu germà i jo com sempre ens queixàvem que estàvem cansats i no volíem caminar més però no podíem perdre el ritme perquè anàvem amb una gran colla de gent. De fet no em penedeixo gens d’haver anat en grup i haver realitzat totes aquelles excursions perquè vaig visitar llocs impressionants dels quals ara en puc treure molt bons records. Unes de les illes que més em van agradar van ser Santorí, Míkonos i per últim, Venècia que pròximament espero gaudir al màxim amb els companys de classe al viatge de final de curs.

Elisenda

Para muchas personas, el día 31 de Diciembre, es un día muy importante, porque dejas atrás un año lleno de emociones, experiencias, errores, baches que has superado, risas, gente nueva que has conocido, las amistades que están contigo día a día y comienzas un año nuevo, que no sabes lo que te puede pasar, y esperas que todo te vaya bien, nunca se sabe cómo te puede ir un año. A mí me especialmente es el día que más me gusta de todas las vacaciones de Navidad, porque después de estar días sin ver a tus amigas o amigos, llega ese día y por fin los vas a poder ver y celebrar con ellos el comienzo de otro año.

El año pasado me acuerdo que era el primer año que me dejaban salir con mis amigos después de las uvas, Judit y yo deseábamos que tocaran las 12 campanadas, para poder irnos a celebrar con nuestros amigos el fin de año. Espero que este año se vuelva a repetir y sea mejor.

Andrea

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada boca adalt, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor em comencen a accelerar, per més que ho intento les senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. M’intento calmar a mi mateixa i, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquilitzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de manar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i em desempereixo tant com puc.

Marta

Vaig seure a l’escriptori de la meva habitació com cada tarda per posar-me a fer els deures de la setmana, però primer de tot, com de costum, vaig mirar per la finestra mentre pensava per dins en tot allò que m’envoltava.

A l’altra banda del carrer hi ha un seguit de cases adossades que són el primer que veig al mirar a través del vidre, però un petit detall em va cridar l’atenció. En una de les finestres d’una de les cases del carrer oposat hi descansava un gat gris, atrapat entre dos vidres en aquell petit espai, contemplant la vida humana des d’aquell punt alt.

A partir d’aquell dia vaig mirar sempre amb curiositat si em trobaria  aquell gat gris allà quiet com un estaquirot. Dia rere dia me’l trobava, fins que un dia una pregunta va començar a perseguir-me cada vegada que el veia: és real? Hi havia la possibilitat que fos un simple gat de peluix que donava pas a l’habitació d’una nena, o que no estigués atrapat simplement es posés allà per gust mentre veia el paisatge, o que no es mogués del lloc i passés dia i nit sense moure’s esperant menjar i aigua del seu amo… Mil coses se’m van passar pel cap en un instant, el més probable és que cap d’elles sigui la correcta. Tot i així, segueixo asseguda al meu escriptori, esperant algun moviment d’aquell maleït gat.

Carla

Aquest estiu vaig viure una nova aventura.

Vaig anar a un campus per aprendre anglès als Estats Units. Mai havia viatjat sola tan lluny.

Quan em van dir que m’havien acceptat, no estava segura. Sempre diuen que davant els nous reptes, la inseguretat crea una certa por. Però quan ja estava al seient de l’avió, vaig veure-ho tot diferent. Potser si que al principi no em sentia del tot integrada, érem 20 persones i només coneixia a una, però al cap de pocs dies ja érem com una família.

A mesura que passaven els dies, noves sensacions s’apoderaven de mi; em sentia independent, emocionada, feliç, lliure i integrada.

El campus pertanyia a Western Washington Univeristy, a la ciutat de Seattle, estat de Washington, al nord-oest d’Estats Units. Les instal·lacions eren grandioses, tenien un gimnàs, piscina, residències, menjadors, pistes de: bàsquet, tennis, beisbol, futbol i d’atletisme… per unes 2000 persones. Estava tot net i cuidat.

Una de les coses que no em va agradar va ser que tots els meus companys eren de Madrid i de Catalunya, així que només parlàvem en anglès a les classes i quan fèiem activitats per les tardes amb estudiants voluntaris amb parla anglesa. A part, els monitors eren bastant estrictes amb nosaltres, perquè un dia anant amb el mini-autocar per fer una visita a Canadà no ens van deixar dormir durant el viatge, perquè segons ells volia dir que no havíem dormit durant la nit. Però bé, ja diuen que tot té la seva part positiva i negativa.

Ha sigut un viatge únic, on he conegut a gent que sempre recordaré. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no us ho penseu dos cops, us ho recomano! Madures com a persona.

Marta

Mai es fàcil prendre una decisió, suposo que per por al que pugui venir després d’això, per por a que no surti tot tal com esperes o simplement perquè tens varies opcions al cap del que et pot passar i òbviament no tot és bo.

Jo, ara mateix tinc aquest problema. Em trobo en una situació o millor dit en diverses situacions on haig d’escollir o una cosa o una altra, però tiri per on tiri trobo bastants obstacles i bastants moments de tristesa i temo passar per això. Però per una altra banda també veig alegries i moments que ara per ara no puc viure.

Al final acabo pensant que es millor no pensar, actuar i deixar-te fluir per la vida sense pensar en el que vindrà després.

Només em falta posar-ho en pràctica…

Carla