LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Els Records

nutalonso | 29 maig 2017

Els records són objectes, paisatges, imatges,… Que ens recorden alguna cosa del passat, poden ser records bons o dolents però inevitablement sempre que els veiem ho recordem. Hi ha gent que guarda records en video, però avui en dia els records estan sobretot en les fotografies.

Això provoca que en tinguem una gran quantitat, tant de records com d’ imatges. Molta gent les guarda i després les elimina dels seus mòbils però hi ha altra gent, com és en el meu cas, que ens agrada guardar-les tot el temps que puguem o que ens permeti la memòria del mòbil. Som conscients que la nostra memòria és el cap, però tot i això en volem guardar.

Avui en dia les imatges ens ajuden a reviure, els records del passat. Gràcies a elles no oblidem tant fàcilment moments de la vida que ens han marcat com: el primer amor, viatges amb amics, moments de gran felicitat i tristesa…

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, General, Nut Alonso, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La pèrdua de la àvia.

polgonzalezrosello | 29 maig 2017

Cristina, era una adolescent molt positiva, sociable i amigable. Un dia , en entrar per la porta de l’institut, es va trobar a la seva amiga Alba. Com veien que arribaven tard a la primera classe , van anar corrents  per arribar abans que la professora.
En arribar, van veure que no havia arribat la professora perquè tots els alumnes estaven aixecats i parlant entre ells. Llavors, Cristina i Alba, es van anar on les seves amigues estaven. Elles van començar ha parlar sobre el què havien fet  durant el cap de setmana, fins que va arribar la professora.
En acabar la classe , les quatre es van dirigir a les taquilles per canviar els llibres i agafar els llibres de la propera classe. La classe començava a les 9:15 i elles van arribar a les 9:17, llavors la professora els va posar un retard a cadascuna. Durant la classe tots els alumnes estaven concentrats i parant esment a la professora mentre ella explicava quan de cop va sonar el megàfon de l’edifici dient que Cristina tènia que vaixar al despatx del director. Ella Estava una nerviosa perquè no sàvia el que hi havia fet.
El director, li va obrir la porta , la cara del director era de pena i tristesa. Una vegada dins, el director li explica a la Cristina el què li va passar a la seva àvia feia una estona, perquè els pares de Cristina li havien dit al director que l’hi comuniqués. Cristina, no s’ho podia creure, era com que el món li havia caigut a sobre.Va tornar a la seva classe a recollir tot. Es va anar amb els seus pares a la seva casa després de que la vinguessin a buscar.
En arribar a casa, la Cristina s’en va anar plorant a la seva habitació, els seus pares van intentar consolar-la però no va haver-hi manera. Ells van trucar als familiars per comunicar-los  la tragèdia, mentre que la Cristina seguia plorant.
Van pasar els dies i la Cristina seguia igual de trista, ara no parlava amb ningú, ni amb les seves amigues i ara no estava alegre i era passiva i insociable. Una tarda, mentre els pares de la Cristina estaven mirant la televisió, van pensar en buscar una solució per al gos de l’avieta, al principi, el pare va suggerir portar-lo a la gossera, però la mare en desacord va buscar una altra solució , llavors se li va ocórrer que el gos s’els podien quedar i regalar l’hi a la Cristina perquè a ella li agradava molt.
Al final, els pares van cridar a la Cristina perquè vingués, ells li van explicar la proposta a la Cristina , i ella es va posar molt contenta en escoltar-la. Des d’aquell dia, el comportament de la Cristina va anar canviant a millor i la família va tornar a ser feliç.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, General, Pol González, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

¡No a la matanza de tiburones!

hugomamdy | 29 maig 2017

En el transcurso de la historia de la humanidad muchas historias han sido contadas sobre los tiburones como asesinos marinos, pero realmente ¿asesinan o siguen su cadena alimentaria?

Los ataques de tiburones son de lo más frecuentes hoy en día, con unas 100 muertes de humanos al año. Los tiburones son de los animales más temidos del mundo por sus graves heridas que causan a sus víctimas y la velocidad a la cual pueden atacar a sus presas, eso causa terror a las personas y el hecho de sentir una amenaza hacia su propia especie crea el seguido de assesinato hacia los tiburones.

El biólogo marino Nathan Mickaelson, sigue a estos animales desde hace años, estudiando su comportamiento. Nathan nos comenta: “los tiburones no tienen racionalidad para saber si esta presa se ha de comer o no, lo cual hace que haya esos accidentes, ¿pero la culpa la tiene el hombre o el tiburón? Desde mi punto de vista la tienen los hombres, ya que nosotros tenemos la capacidad de pensar y de poder evitar estos problemas, si se sabe que hay zonas de alto riesgo en playas se ha de evitar bañarse o como mínimo bañarse cerca de la orilla. Todo es cuestión de pensar.”

En definitiva, un tiburón es como cualquier animal, pero se sabe que es peligroso, la aniquilación de esta especie no ayudará a solucionar el problema, sino que lo empeora, quitando el depredador más grande de la cadena alimentaria de los animales marinos y con eso creando un problema medioambiental.

 

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Hugo Mamdy, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Los MEMES

miquellopez | 29 maig 2017

Los memes, la nueva tendencia en las redes sociales y entre los jovenes, tienen dos connotaciones. Una de ellas, la más popular en España, consiste en acompañar una imagen, la cual puede ser una fotografía normal o un fotograma de película o serie, y acompañarla de un texto jocoso y gracioso.

Otra de las connotaciones,  es más popular en países de habla inglesa, consiste en seleccionar un video o una imagen viral y que la comunidad online cree una serie de montajes con música o otros videos, incluso pueden ser trozos de películas, para hacer pequeños gags ingeniosos y cómicos.

La única desventaja de los memes, es que, se han viralizado demasiado, lo que hace que los memes que son muy graciosos y que quedan eclipsados por memes banales y sin gracia, que están hechos solo para que la gente que no tiene mucha idea del tipo de humor que se usa en los memes buenos,  le dé like a las publicaciones poco trabajadas de cuentas que solo quieren popularidad en las redes.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO C, General, Miquel López, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La por

isaacgarcia | 26 maig 2017

Un dia pel matí una noia, que es deia Mar, es dirigia de camí cap a l’institut. Anava sola ja que se sabia perfectament el camí i els seus pares tenien plena confiança en ella, però aquell dia seria diferent i marcaria les vides tant seva com de les persones del seu entorn.

La Mar, mentre caminava, ja bastant lluny de casa seva, va trobar-se amb un home que li va semblar estrany i curiós. Ella, tot decidida, s’hi va acostar i li va preguntar: – Hola, què necessita que l’ajudi en alguna cosa? L’home li va fer que sí amb el cap i tot seguit li va dir: -No puc arrancar el cotxe, que em podria ajudar? La Mar una mica estranyada va acceptar, però quan estava a menys d’un metre del cotxe, va sentir un fort cop al cap i va caure desmaiada.

Unes hores més tard, els pares de la Mar van ser notificats de que la seva filla no havia assistit a les classes  i ells molt estranyats van intentar comunicar-se amb ella sense èxit. Al cap d’unes hores i quan van veure que la seva filla no tornava, van decidir trucar a la policia per notificar que podia tractar-se d’un segrest.

Després de setmanes de plors, nervis i sobretot por, van ser notificats que la seva filla havia estat trobada prop d’un riu aparentment sense lesions greus però en molt mal estat.

Aquesta etapa de la seva vida els va fer reflexionar tan a ells com segurament ens hauria de fer reflexionar a tots nosaltres, de com un dia aparentment normal, en qüestió de segons la vida pot canviar  i fer-nos un tomb de tres-cents seixanta graus. Aquestes situacions només les podem evitar sabent perfectament el que hem de fer en cada moment i intentar així reduir els múltiples casos de segrests que hi ha al món. Que són el clar exemple de com de dolent és el sentiment de la por en situacions tant extremes com poden ser els segrests.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO C, General, Isaac García
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

LA BOLA DE PAPEL

blancaamich | 26 maig 2017

Una vez me dieron una lección que nunca se me va a olvidar. La lección consiste en coger un papel, arrugarlo y una vez arrugado, intentar ponerlo lo más liso posible de nuevo. Entonces a raíz de esto relacionas el papel con la vida cotidiana y las relaciones sociales de la vida.

El papel puede significar la confianza, si alguien confía en ti y tú le fallas o le mientes, por mucho que hagas las cosas bien de ese día en adelante, la otra persona va a tener un poquito de dudas y no confiará del todo en ti, como el papel, por mucho que intentes ponerlo lo más liso posible siempre va a haber alguna arruga.

Eso también ocurre en algunas relaciones de amigos o parejas, lo mismo, a la que algo sale mal, hay discusiones constantes, se remueven los fantasmas del pasado que hemos hecho mal  y ya estamos de vuelta con el papel arrugado que jamás estará liso, ya que una relación dañada no puede volver a ser lo mismo y funcionar correctamente después de haber estado tan “arrugada”. En ese caso tendríamos que cambiar de papel e intentar no arrugarlo, es decir, conocer a nueva gente e intentar no decepcionarlos, y esperar que ellos no te decepcionen a ti.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, Blanca Amich, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Amb la lectura

ainabarril | 26 maig 2017

Li encantava llegir, un cop s’endinsava en un llibre  ja no en podia sortir. Aventures, història, obres teatrals, ciència-ficció, poesia, fantasia… se’n meravellava i s’emocionava. Amb la lectura s’aïllava del món i se n’anava a viure aventures per terres llunyanes o viatjar en el temps. Amb la lectura coneixia personatges lleials, intrèpids, erudits i també en descobria de perillosos i mortífers. Amb la lectura descobria animals de tota mena: pertanyents d’indrets exòtics, extingits o fantàstics. Amb la lectura coneixia reines i reis, prínceps i princeses, mags i bruixes, fades, poetes, gegants, científics, déus i deeses, follets, pirates, capitans i dracs. Amb la lectura gaudia al màxim cada llibre, cada pàgina, cada línia, cada paraula, cada lletra. Amb la lectura podia viure cent-i-una vides diferents. Amb la lectura coneixia altres societats; més difícils, més felices i d’altres inimaginables.

Amb la lectura podia viure cent-i-una vides diferents.

Res l’omplia tant com la lectura fins  que va conèixer l’Olívia…

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amor, General, Llegir
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Sus estrellas

sandravivern | 26 maig 2017

Ella siempre miraba las estrellas antes de meterse en su cama; todas las noches, sin fallar ni una. Era una rutina imprescindible, necesaria e imposible de olvidar. Llevaba, desde que mantenía consciencia, haciéndolo y nunca dio un motivo por el cual lo hiciera, ni siquiera cuando creció. Nunca explicó  el motivo por el cual se pasara horas de sueño infantil contemplando aquellas brillantes bolas en el cielo, que tanto le asombraban. Ni siquiera respondió un infantil y típico “porque me gusta”.

Lo que sólo su madre conocía, porque la escuchaba a través de las finas paredes, era que cada día repetía el mismo deseo, aquél que jamás contaba por miedo a que ese hecho rompiera su promesa con las brillantes del cielo. Muchos días, llegó a encontrarla fuera de la cama, casi colgando por la ventana  intentando alcanzarlas. Pero por mucho que insistió a la niña, para que le confesara su deseo prohibido, esta siempre se negó, alegando que si un deseo se cuenta antes de que se cumpla  no se realizará.

La noche de su doceavo cumpleaños, una vez más, se sentó al borde de su ventana, con las piernas colgando y balanceándose. Juntó sus pequeñas manos sobre su regazo y miró a la estrella más brillante, de la más brillante constelación. Cogió aire, llenándose de valor y pidió, por la que sería su última vez:

-Por favor, estrellas, por favor… devolvedme a mi papá.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Sandra Vivern
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Libertad

juliaigual | 26 maig 2017

Estaba preso. Se sentía preso. A veces no podía evitar pensar en qué podría haber sido de él si no hubiese tomado las decisiones erróneas, las que, en su momento, parecieron más fáciles.
Pero no lo eran.
Ahora miraba por la pequeña rejilla de ventilación que daba al exterior, atisbando un par de pájaros haciendo un nido en un árbol a lo lejos. Pensó en la libertad, aquella que tanto había costado conseguir, y que había perdido por nada.
Algo más de luz, y nada hubiera pasado.
El pequeño cuarto parecía cada vez más oscuro con el paso del tiempo, desde su llegada ocho meses atrás. Era pequeño, de unos cuatro metros cuadrados. Habían metido una cama y un pequeño orinal de mala manera, pero, a pesar de ello, él se negaba a usarlos.
Pero era su castigo, por desobedecer la ley. Por desobedecer a Dios.
La mayoría de días se escuchaba a presos gritar, algo macabro pero a la misma vez reconfortante, pues así se repetía que no estaba solo. Sin embargo, un día dejaron de escucharse sonidos, de verse a los captivos y a sus agresores.
Él se sintió más solo que nunca, privado de dos de sus sentidos: la vista y la audición, que conformaban la vida de aquel entonces.
Algo en él brotaba. Una ilusión, una última esperanza… Algo por lo que luchar. Algo por lo que vivir.
Una luz iluminó la sala, sintiendo el preso su cuerpo quemar bajo ella. Tardó unos segundos en reconocer que la luz era él, y que ya no volvería a estar nunca más solo.
Salió al exterior sin dificultad alguna gracias a la luz y a la seguridad que había adquirido y miró al Cielo, que parecía sonreír a la luz de las estrellas. Antes de poder decir nada, recordó su nombre, mencionado por una mujer a sus espaldas que recibía el nombre de Luna:
Sol, mi amor. Es hora de convocar el siguiente Eclipse.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Júlia Igual
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Noche en la jungla donde crecimos.

juliavila | 22 maig 2017

 

La jungla y todas sus entrañas habían caído en la oscuridad de la noche. No había nadie capaz de escapar a aquel laberinto natural en una noche sin luna, cuando había demasiadas estrellas como para poder fiarte de alguna. Sin embargo, ellos no tenían la intención de escapar. En algún lugar demasiado remoto como para figurar en ningún mapa, dos caminantes yacían al lado de un fuego mirando esas estrellas. Una hoguera era la manera más fácil de atraer a cualquier posible predador, pero estaban a salvo, no podía ser de otra manera en la jungla donde se habían criado.

Ella miraba los astros, apoyando la cabeza en su jersey de lana rosa, mientras acariciaba el pelaje del enorme lobo blanco estirado a su lado, decidía  cuál de esas estrellas deberían explorar. Esa mañana, cuando la luz del sol iluminaba aún la jungla, ese enorme lobo blanco había aparecido de entre la maleza, y los había mirado con esos también enormes ojos azules que la habían hecho recordar el océano Sur dónde habían estado el año pasado. Y ella no había opuesto ninguna resistencia cuando el lobo los empezó a seguir por el sendero. No sabía cuándo se iba a quedar con ellos, los lobos salvajes eran muy impredecibles, pero le era fácil acostumbrarse a nuevas compañías durante sus viajes, y más  con esos ojos de agua.

Él se sentaba apoyado en su enorme mochila de viaje, mientras afinaba su guitarra. La había pintado de los colores rosa y violeta, porque ella le había dicho que eran sus favoritos, y que le recordaban a los anocheceres que pasaron en el Monte de las Brujas hacía ya demasiado tiempo. Levantó la vista sólo para encontrarse con los ojos de ella que lo miraban hacía rato. Esos ojos verdes suyos, ahora dorados por el reflejo de las llamas, le recordaban a las noches que acamparon en las Montañas rocosas, cuya localización había olvidado. Le parecía que había sido por algún sitio del Norte.

Después de tantos años de aventuras, habían decidido volver a su lugar de inicio, solo para marcharse dos días después. Y ahora, se embarcaban en un nuevo camino, dondequiera que acabase. Antes de dormirse mirando las estrellas, ella pudo ver sus ojos marrones tan oscuros, esos ojos le recordaban a casa, fueran donde fueran, esos ojos marrones siempre serían su hogar, pensó antes de caer dormida.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Júlia Vilà, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox