LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Intento concentrar-me però no puc. De fons se sent el soroll de les rodes dels cotxes de joguina que el meu germà fa rodar amunt i avall. La meva mare parla per telèfon a la cuina mentre s’acaba de fer el sopar (verdura i peix, per mala sort). Del radiocasset del menjador sona Yesterday dels Beatles. Pot ser que totes aquestes coses em distreguin i per això no em concentri, però em distrec perquè no em ve de gust estudiar, no vull estudiar. No m’agrada com a la majoria de gent, però clar, ho haig de fer. Sóc lliure de no fer-ho, però sinó ho faig deixaré de ser lliure en altres coses. Ara estic decidint escriure això i no estudiar, i sí, sé que probablement suspendré i òbviament em preocupa, però em preocupa més pensar en altres coses. Potser és que no sé estudiar, no ho sé, però la majoria de cops que m’hi poso suspenc l’examen, i penso: “i per això perdo el temps estudiant?” Aquí es quan passo d’estudiar i faig el que estic fent ara; no estudiar.

Paula

Jo realment, sóc una apassionada de les pel·lícules romàntiques. Però és cert que a l’hora de pensar en aquestes pel·lícules comences a meditar en el tipus de pensament que poden arribar a crear… Aquestes pel·lícules estan creades mitjançant diferents escenes d’amor que només es viuen als contes irreals, en què el paisatge és una perfecció falsa a la realitat composta per postes de sol, vespres a la vora del mar, llacs brillants, parcs verds… I el més important el noi que hi apareix, aquests nois són guapos, sensibles, romàtics, capaços de fer tot el possible per fer feliç a la seva princesa, i que les sorprenen amb petits detalls que a poc a poc fan més maca la relació.

En veure aquestes diferents escenes, crees una mentalitat paral·lela a aquestes escenes i esperes que l’amor en el nostre dia a dia sigui com el de les pel·lícules, quan a la realitat no hi ha ni aquests paisatges ni sobretot aquests nois capaços de donar la vida per la seva noia. És dolent doncs mirar aquests tipus de pel·lícules? No és dolent mirar-les, sempre i quant tinguis al cap que la realitat no és com les pel·lícules, si no és quan ho passem malament veient la realitat del que és l’amor i això és el motiu pel qual les noies ho passem malament a esperar l’amor de la ficció.

Maria

El mejor momento de una relación de pareja es cuando aún no ha comenzado. Mi teoría de los instantes previos, es que siempre es mejor lo que está a punto de ocurrir, que lo que acaba pasando. Por este motivo, lo más emocionante del día de Reyes es levantarte a primera hora de la mañana, y ver todos los regalos amontonados. Desenvolverlos, muchas veces, es decepcionante. Mi teoría de los instantes previos también dice que lo más bueno de una comida es el aperitivo, y que lo mejor de un plato es ver cómo el camarero te lo lleva a la mesa, mientras la boca se te hace agua. Que lo mejor de dormir es el momento justo antes de dormirte, cuando entras en la cama, notas las sábanas frías y piensas en que aún te queda mucho tiempo para descansar. Que lo mejor, es la emoción de aquella ducha antes de salir de fiesta, cuando se apagan las luces en el cine, cuando está punto de empezar el concierto o el partido de tu equipo de fútbol preferido. Para los que creen en la teoría de los instantes previos, como yo, el mejor día de la semana es el viernes; o tal vez el jueves, porque todo está por venir. Por eso, el mejor momento del verano pienso que es la noche de San Juan. El resto, sobre todo agosto, es un domingo por la tarde que se alarga. Y el 31 de diciembre nunca celebramos el año que hemos vivido sino lo que aún tenemos que vivir. Celebramos el año que no hemos tenido tiempo de estropear y que, de momento, está tal y como lo imaginamos. Con todo esto, reconocemos que nos gusta empezar las cosas, pero nunca, terminarlas.

Valentina

Ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor força capgirat, empipat amb mi mateix perquè m’havia oblidat de fer una classe. No ho tinc per costum, això de deixar-me les classes, i de  fet no m’havia passat mai, però ara ja no ho podré dir. Quan després de l’esbarjo vaig tenir la mala pensada de fer una ullada a l’horari per confirmar que tenia classe amb quart C, havia trobat que a la franja de quarta hora hi havia escrit “TR” i que, al contrari del que em pensava, no tenia classe fins a l’hora següent! Així doncs, després d’expressar la meva sorpresa als companys presents a la sala de professors em vaig posar a treballar, tot esperant la classe següent.

A  l’hora de començar la classe em vaig adreçar ben carregat a quart C. Era la primera classe amb ells i em feia il·lusió començar el curs, però vaig trobar-me la porta tancada i, a través de l’ull de bou es veia l’Àngeles fent classe. Em va venir una suor freda mentre buscava el meu horari a la cartera i, en mirar-lo em vaig adonar que l’havia pifiat: La famosa TR ocupava la franja de l’hora d’esbarjo i no era cap classe! Em volia morir.

La pregunta va sorgir immediatament: com és que no m’han vingut a dir res? com pot ser que s’hagin quedat a l’aula tota l’hora sense dir ni piu? No sé què em feia sentir més malament, si haver comès un error, o notar que als meus alumnes no els sabia gaire greu (gens, en realitat) perdre’s aquella la primera classe del curs que a mi em feia tanta il·lusió. Era per tot això, ja ho veieu, que ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor tan capgirat. Estava desconcertat i desil·lusionat.

Josep Maria

Fa unes setmanes vaig anar a una botiga d’esport a comprar-me uns guants i unes botes noves, amb els diners que m’havien donat per Reis, però no sé si ho arribaré a estrenar, ja que tampoc no sé si vull seguir jugant a l’esport que em marca com a persona, el futbol.

La qüestió és que aquesta temporada està sent bastant dolenta, ja que estic en una lliga que no és gens competitiva i la relació amb les companyes d’equip i amb l’entrenador no és massa bona. Surto de casa sense ganes d’anar a entrenar, però arribo al camp i em proposo intentar-ho, però després comença l’entrenament i se’m treuen les poques que tenia. Les companyes d’equip s’ho prenen tot a broma i l’entrenador s’uneix a elles, però a mi m’agrada prendre’m l’esport seriosament, perquè tinc un somni que vull complir, però pel que veig, a aquest pas ho porto malament.

Cada dia d’entrenament treballem menys, fem menys exercicis i ja no recordo com s’entrena. No sé què vol dir la paraula pilota, porteria o parar i, la veritat és que m’entristeix molt. És per aquesta raó que ahir em vaig cansar de tot i li vaig dir al meu pare que no sabia si volia continuar jugant, però el problema és que no sé si li vaig dir de debò o li vaig dir perquè en aquell moment estava enfadada. Suposo que finalment deixaré que passi el temps, com faig sempre i l’any vinent que passi el que hagi de passar. Em faria molta ràbia haver de deixar l’esport que més m’agrada per tenir gent incompetent al meu voltant i la veritat és que vull estrenar els guants i les botes!

Itziar

Això de fer de professor crec que no ho porto massa bé. El fet d’entendre conceptes que altres no entenen m’ha fet oblidar que jo també havia de fer l’escrit. I mira que n’he fet, però, el meu l’he deixat de banda. I ja em veus aquí davant l’ordinador, pensant què puc escriure. La veritat és que aquests últims dies m’han passat moltes coses i m’agradaria destacar-ne una que em va passar ahir:

Amb tres amics meus formem un conjunt que es diu “A trenc d’alba”. No portem ni un any però treballem força perquè aquest projecte tiri endavant. Composem, assagem… La veritat és que gràcies al grup, la música ara ocupa una gran part de la meva vida. Però no estic massa acostumat al públic i als concerts, i si a més a més em passa el que em va succeir ahir… Teníem una actuació a Mataró, a la Plaça de l’Ajuntament. Per mi era impressionant. Mai havia tocat en un escenari com aquell. Un equip de so extraordinari i la il·luminació increïble. Bé això pensàvem.

Vaig arribar a les set en punt. L’únic puntual. Dos membres del grup van arribar mitja hora tard i l’altre es va posar malalt. La cosa ja començava a anar malament. Però jo sabia que ho teníem preparat i que per nassos havia de sortir bé. “Sortirà bé”, em deia. A les deu encara estàvem esperant per fer les proves de so. I és que els altres grups que tocaven van trigar una hora cadascun. Nosaltres a les onze vam pujar a l’escenari, vam estar dos minuts fent les proves i vam començar a tocar.

La presentació la vam fer genial, impecable. Després tocava la primera cançó, “Tots som humans”. Mentre la tocàvem, pensava per dins que era la vegada que millor sonàvem, que més claredat tenia la meva veu i que no fèiem cap error. Era perfecte. “Tots som humans, tots tan semblant. Tots som u!”. Pum. “Què passa?”. Jo continuava cantant i tocant la guitarra però no sentia res. Les llums ja no m’il·luminaven la cara. S’havia parat tot. Quin desastre, déu meu! La “burra” s’havia escalfat massa i va dir prou.

Que en el segon concert de la teva vida, t’hagis de quedar un quart d’hora assegut a l’escenari esperant a que ho arreglin tot, no és normal. Me’n vaig anar molt enfadat. Per culpa d’això, no vam poder tocar tot el que teníem preparat. I vam fer un ridícul espantós. Ja sé que no era culpa nostra. Però la gent ens recordarà. I no per haver tocat molt bé (que ho vam fer) sinó per els pobres nens que van parar en sec! Espero que el pròxim concert tinguem més sort…

Pau

Últimamente tengo demasiadas ganas de vivir. Y diréis, -No, las ganas de vivir nunca son demasiadas, no es nada malo…- Pues para mí sí lo es. Porque me frustro, me frustro porque quiero hacer muchas cosas y no tengo tiempo para ellas. Quiero viajar, gozar, vivir cantando, saltando, bailando, gritando, corriendo, sonriendo, conociendo y aprendiendo, y conociendo y aprendiendo y aprendiendo y aprendiendo. Me frustro porque mientras sueño con todo ello estoy encerrada en una habitación de cuatro paredes perdiendo el tiempo, un tiempo que tendré que recuperar, frustrándome y temiendo no poder hacer nada de ello, temiendo tener una vida condicional, aburrida y rutinaria que veo acercarse. Temiendo la posible vida futura entre los barrotes de un trabajo.

Celia