LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Antes o después las cosas se terminan, todo siempre tiene su fin.

En una relación, por ejemplo, al principio todo es muy bonito y feliz; pero luego, a medida que pasa el tiempo, las cosas se complican: distancias, discusiones, desconfianzas, otras personas… Demasiadas cosas que hacen que algo acabe.

Por eso, pase lo que pase, tenemos que vivirlo todo al máximo, aprovechar cada segundo porque en cualquier momento se puede acabar. Algo que pensábamos que duraría para siempre se va para no volver nunca más.

Y digo todo esto porque ahora es a mí a quien le toca empezar todo de cero. Toda una vida que pensaba que tendría se ha ido. Pensar que todo lo que hemos vivido no ha servido, porque en un futuro ya no estaremos juntos. Llegar a tenerlo todo y ahora, no tener nada.

Muchas noches me despierto buscando tu calor y me acuerdo de que ya no lo volveré a sentir nunca más, de que nunca volveré a ver esos mensajes que me sacaban una sonrisa, ni tus llamadas después de vernos para darme las buenas noches. Lo único que tendré serán lágrimas hasta que se me sequen los ojos porque todo se ha acabado y nunca nada volverá a ser como era antes.

Judith

Ja s’acaba el curs i, amb aquest, els quatre anys de l’ESO. Ara cadascú haurà de decidir si vol continuar estudiant batxillerat, cicles formatius, etc…

Com cada any els últims dies han estat molt estresants, amb exàmens finals, treballs… Sort de la jornada intensiva d’aquesta setmana que ens dóna més temps per poder estudiar i acabar els treballs.

Però ara, ja s’acosta el viatge de final de curs que tant hem esperat. Hem organitzat activitats per recaptar diners, com la venda de llibres per Sant Jordi, la venda de pastissos, l’espectacle que vam fer a la Massa, i moltes coses més, que han ajudat a abaratir-lo.

Em fa molta il·lusió perquè es la primera vegada que vaig a Alemanya. Espero que ens ho passem molt bé i ens quedi un bonic record.

Pau

D’aquí més o menys un mes, sense comptar els dies festius, s’acaba el curs. Ara només queda la recta final, la part més difícil. Comença a fer calor i a tothom li fa molta mandra estudiar, per exemple a mi.

Estic molt estressat, perquè tenim molts exàmens i no hi ha temps suficient per poder estudiar-ho tot. Bé evidentment que n’hi ha, però molt és molt difícil. Sort que farem jornada intensiva, perquè si no seria molt complicat fer les classes al cent per cent.

Al setembre és quan vindran les recuperacions. Jo no ho trobo gaire bé, ja que si fossin al juny tindríem els continguts més frescos i ara com que són al setembre els que suspenem, haurem de perdre tot l’estiu per poder passar de curs.

Guillem

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith