LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Antes poníamos el árbol todos juntos, poníamos en la mesa del comedor un gran Belén, y luego Cristina y yo jugábamos con él… Al llegar la revista de juguetes cogíamos rápidamente la carta que venía y la rellenábamos con mucha ilusión. El día 1 de diciembres nos traían el típico calendario de chocolate, y como cualquier niño nos comíamos el chocolate antes de tiempo. Durante el mes de diciembre, cada noche le poníamos muchas galletas al caga-tió para que a la hora de ‘’cagar’’ los regalos, nos trajera bastantes. Una semana antes de nochebuena empezamos a hacer planes para despertarnos pronto para poder abrir los regalos lo antes posible. Cuando ya sabíamos que habían comprado los regalos de Navidad, mi hermana y yo nos dedicábamos a buscarlos, pero la mayoría de las Navidades no los encontrábamos, y cuando sí lo hacíamos los intentábamos abrir pero siempre nos acababan pillando. Cuando por fin ya era 24 de diciembre, Cristina y yo nos íbamos temprano a la cama para que la noche pasara rápido. Al despertarnos y ver todos los regalos allí nos entusiasmábamos. Nuestros padres, al vernos despiertas, nos decían que solo podíamos abrir un regalo, porque primero teníamos que almorzar. Almorzábamos lo antes posible para poder ir corriendo a abrir los demás regalos. Como yo los abría más rápido, mi padre siempre me decía que ayudara a mi hermana pequeña a abrir los suyos, y una vez abiertos todos los regalos nos poníamos a disfrutarlos. Luego venia la familia y comíamos todos juntos.

Ahora cada Navidad es peor que la anterior. Poco a poco hemos ido perdiendo el espíritu navideño, ya que entre los miembros de mi familia no hay una buena relación.
La Navidad para mi ya no es la misma que hace unos años, antes me gustaba y me alegraba y ahora ya no es más que vacaciones y algún que otro regalo. Y ya ni hablar de nochevieja, como mis padres son enfermeros, no les dan fiesta en nochevieja y ya hace un par de años que no lo celebramos juntos. Este año para variar, ellos trabajan, mi hermana pequeña irá con mis tíos, y yo… a quien le importa?

Judith

L’hivern ja és aquí, l’època més familiar i emotiva de l’any on els dies són més curts i les tardes més fosques. El fred recorre els carrers i la neu es comença a veure en algunes muntanyes. Les llars de foc són enceses i la sopa calenta a la taula.

El Nadal s’apropa, només queden un parell de setmanes. Per tant és l’hora de guarnir els carrers i de preparar-se les nadales per guanyar-se uns calerons.

S’oloren els torrons i les neules de les paradetes nadalenques. Tant pares com fills enllesteixen la casa, adornen l’arbre i munten el pessebre.

Els dies passen ràpid i a casa els avis les famílies es reuneixen.

Els nens canten, juguen i ballen, mentre el sopar gairebé és a punt. El menjar és deliciós, però n’hi ha tan que han de ser moderats, per no acabar tips.

L’endemà altre cop es reuneixen a taula per el dina de Nadal. L’harmonia regna a les cases. Tothom és feliç. Els petits detalls uneixen més a la família.

El dia 31 és cap d’any, la gent celebra l’últim dia d’aquests 365. Quan la nit arriba han de tenir a punt el raïm , perquè quan siguin les 12 hauran de donar-se pressa per menjar-se’l al so de les campanades. Brinden amb xampany per el nou any, perquè sigui millor que l’anterior.
Pocs dies després els pares s’afanyen per comprar els regals de Nadal, ja que els reis mags arriben. Els nens són contents. A la cavalcada els nens segueixen les carrosses dels reis i al arribar a plaça esperen el seu torn per entrega’ls-hi la seva carta. De bon matí es troben amb la generositat dels nostres reis mags i aprofiten per jugar amb les joguines fins que tornin a l’escola.

Sandra

5 de desembre, per a la majoria de vosaltres, un dia com un altre. Per a mi, mig holandesa que sóc, és Sinterklaas. Per què ho entengueu, és com el Pare Noel, els Reis Mags o el Tió per als holandesos. Aquesta nit, Sinterklaas porta regals a tots els nens que s’han portat bé, i l’ajuda el seu ajudant Zwarte Piet. El curiós és que als nens se’ls explica que aquest personatge que vesteix una llarga túnica vermella, un barret molt gran i graciós, i una mena de bastó, arriba des d’Espanya en vaixell. Havia de ser justament Espanya, d’on tinc jo mitja nacionalitat, que estigués relacionada una tradició de la meva altra mitja nacionalitat.

En la dècada de 1960, el 5 de desembre, a Alacant es feia una cavalcada des de la catedral fins al port, perquè “Sant Nicolau” s’embarques cap a Holanda. A que no encerteu qui és el patró d’Alacant? Doncs si, Sinterklaas.

Altres anys, aquesta festa l’havíem celebrat, però amb pocs regals, i guardàvem els regals més grans per a Reis; però per alguna raó aquest any ha sigut diferent, doncs els meus pares ens han regalat al meu germà i a mi un ordinador amb pantalla tàctil i una impressora. I vaig pensar “mare meva!” I, tot i que era la primera vegada que en veia un, sembla ser que força gent en té d’aquests. Com avança la tecnologia, potser d’aquí dos o tres anys, tenir una pantalla tàctil estarà molt antiquat. No se sap.

Kim

Falta molt poc per Nadal, encara que sembla com si ja hi fóssim. Les llums adornen els freds carrers, on les parelles passegen agafades de les mans i les famílies caminen totes juntes, mentre els nens corren il·lusionats mirant els aparadors plens de joguines. Aquestes són unes quantes coses que fan adonar-nos que el Nadal ja és aquí.

Però n’hi ha d’altres també fan que ens n’adonem, com per exemple, els anuncis. Tots són de joguines o de perfums i en fan a tota hora,( moltes vegades te’ls arribes a saber de memòria i es fan molt pesats). Els nens es queden mirant la tele i  diuen:

-Vull això, i això, i això…

Una altra cosa són els catàlegs, que venen ja preparats perquè els nens marquin en una casella el que demanen als reis, al tió o al pare Noel.

Tot i això, el Nadal és una època que es viu amb molta il·lusió per a gairebé tothom: pares, nens, avis tiets. Siguin grans o petits. Són uns dies de tranquil·litat o de no parar, però la qüestió és passar-ho bé. També és una època on les famílies s’ajunten per celebrar les festes, i on t’ajuntes amb gent que potser fa molt temps que no veus, i t’alegres de fer-ho. Tots els records que tinc d’aquestes festes, de quan era petita, són fantàstics. I realment, a mi, el Nadal m’encanta!

Judith

Els carrers comencen a estar il·luminats per les llums de colors, per tot arreu hi ha neu artificial, els aparadors de les botigues decorats amb motius nadalencs, a les notícies paisatges nevats, anuncis de joguines… Aquesta es la meva època de l’any preferida quan fa un fred que pela i quan estàs a dins de casa et ve de gust sortir però quan surts l’únic que vols és tornar a casa i prendre una xocolata calenta.

El millor d’aquesta època és decorar la casa i veure la il·lusió que tenen els nens per rebre regals del Pare Noel i dels reis Mags. Tot és felicitat, no val la pena estar enfadat al Nadal!
Andrea.

El meu germà no para de xerrar sobre el munt de regals que demanarà per reis. Els veu per la televisió constantment i els nens petits són fàcils de convèncer. Està molt il·lusionat amb tot això del Nadal i la veritat és que la seva alegria es contagia. Li he manat que faci dibuixos nadalencs i es posa a fer-los a la vora de la xemeneia, que es passa tot el dia encesa.

Del mes d’octubre al mes de febrer l’olor de la meva roba passa a ser la de fum de llenya cremada a la llar de foc. M’agrada perquè és acollidora i familiar i els meus amics quan la senten pensen: “fa olor a Emma”.

Jo estic asseguda a la butaca amb les galtes vermelles com el vestit de pare noel del meu germanet. I com sempre, els peus congelats, per molts mitjons que em fiqui.

Aquesta època de l’any és especial per a tothom però per a mi el millor Nadal de tots va ser el del naixement del petitó de la casa. Ja fa set anys d’això, just el van portar a casa el dia de reis, com un regalet més. Venia tot embolicat amb mantes i duia un gorret bufó de color blau cel.

Són petits aspectes quotidians i ben simples però són els més agradables. Ningú ho pensa ni escriu sobre això, però aquestes són realment les coses que conten a l’hora de ser feliç.

Emma

L’anècdota que ara explicaré va passar la nit del dia de Sant Joan de fa tres o quatre anys, quan els meus amics de la infància i jo, com cada any, anem al “turó d’en Torres” amb tendes de campanya per fer una festa i passar la nit a la muntanya, després d’anar a llançar petards a la foguera del poble.

A la foguera la diversió va ser assegurada, després vam pujar a la muntanya on ja ho teníem tot muntat per començar la festa; érem en Pere, en Manel, la Ivet, en Jaume, la Maria, l’Alexandra i jo. Havent arribat al lloc ens vam posar a sopar durant una hora i mitja on vam riure, explicant acudits de tota mena, i parlar d’altres temes que ens havien passat aquell any.

La nit era calmada i calurosa com és habitual en aquestes dates. En acabar de sopar vam encendre els pocs petards que encara ens quedaven i després vam ballar amb la música que havia portat la Ivet en un CD. Per finalitzar la nit anàrem a donar una volta per la muntanya i al cap d’una estona de caminar arribàrem a un clar il·luminat per la llum de la lluna. S’hi podia observar un munt de cuques de llum que es distingien aferrades als arbres i semblaven les ànimes de la gent morta del poble. Al principi alguns de nosaltres ens vam espantar al veure aquelles llums que donaven l’impressió de surar a l’aire, però després ens va envaïr una sensació màgica de tranquil·litat.

A la tornada tinguerem dificultats per trobar el camí, ja que estava ple de bardisses, i vam trigar al voltant d’una hora per retornar a les tendes on vam caure esgotats després de perdre’ns en la caminada.

L’endemà, al despertar vam fer un bon esmorzar, ho vàrem recollir tot i vam tornar tots cap a casa, després d’haver-nos acomiadat.

Pau

Ja comença a fer fred. Les fulles ja comencen a caure dels arbres.

-“S’acosta la castanyada!” vaig dir divendres. Cada any intento que sigui millor i diferent que l’anterior. Aquest any, hem fet com sempre, seguint la tradició hem anat a Tarragona. Allà sempre celebrem la castanyada amb la família.

Dissabte, vam anar a un restaurant a celebrar l’aniversari de la meva àvia. El menjar he de dir que estava molt bo, el restaurant era bonic, etc. Però el que realment importa és que passes un bon moment amb la família; cosa que al ser els únics que vivim a Barcelona, no ho podem fer gaire sovint.

Per contra, també he dir, que m’hagués agradat passar aquests dies de festa amb les meves amigues. A mesura que et vas fent gran, “passem” una mica dels pares, bé, no és passar dels pares completament i no fer-los cas, sinó que ens agrada ser més independents, i que els pares no estiguin tan a sobre nostre.

Realment, no he pogut decidir el que volia fer aquest pont, encara que em poso al lloc dels meus pares, i és normal que vulguin passar aquests tres dies amb les seves filles, i amb tota la família. Per tant, els comprenc. El que ells decideixin, sé que és el millor per a mi.

Per mala sort, no es pot estar a dos llocs alhora. Per això, hem de saber aprofitar el temps, estiguis on estiguis, i valorar el que tens… abans de que ho perdis. Perquè realment, “uno no sabe lo que tiene, hasta que lo pierde”, aquesta frase per mi és molt important, ja que m’ha passat més d’un cop.

Per això ara intento aprofitar el temps al màxim, perquè la vida són només tres dies.

Marta Jareño.

Pensar, esperar a que et vingui alguna idea al cap i res. Res de res. Desprès d’haver revisar el bloc de dalt a baix, vaig veure que algunes de les meves amigues, havien escrit sobre les festes de la Mercè, a Barcelona. Em vaig posar a recordar aquella magnífica nit, el que ens va passar, a qui vaig veure… I així com qui no ho vol, em va venir una idea al cap.

Pocs dies abans de les festes de la Mercè, havia quedat amb una companya de la classe d’anglès, ens trucaríem, quedaríem en algun lloc i podríem trobar-nos desprès de gairebé tot l’estiu sense haver-nos vist cap dia. Vaig estar buscant-la durant unes hores, per aquí, per allà, i res. No la vaig trobar enlloc. Quan finalment em vaig rendir, vaig decidir anar a buscar les altres que estaven saltant i cridant com boges just davant de l’escenari. Havia d’anar molt lenta, a causa de la gran quantitat de gent que hi havia. I quan menys m’ho esperava, em vaig trobar a la meva millor amiga de la infància. Vaig estar molta estona amb ella, parlant i comentat com estàvem… Fins que vaig tornar amb les meves amigues, a saltar i ballar durant una estona més, i finalment, cap a casa, “que ja era tard”.
La meva reflexió sobre aquest tema i molts de similars, és que, a vegades busquem sense trobar, i en canvi, trobem sense buscar. Va ser una bona nit.

Maria

Avui dilluns, dia de festa, m’he quedat a casa, ja que he tingut un cap de setmana bastant mogut. Pràcticament no he tingut temps per mirar la TV i estar a l’ordinador perquè he hagut defer tots els deures que, en teoria, havia de haver fet entre dissabte i diumenge.

I és que va bé tenir un dia per descansar després d’un cap de setmana frenètic, ja que, sempre és el mateix, estàs tota la setmana esperant a que arribi dissabte i, quan arriba, se’t passa volant i no tens temps per descansar per que ja torna a començar la setmana i has d’anar a l’’institut.

Clar que, mirat d’una altra manera, tenir una jornada sense anar al ”cole”, per algunes persones, en les que jo m’incloc, fa que ens tornem més mandroses i, a l’hora de fer els deures, no ens hi posem fins a l’últim dia. Tenim la idea de que, si dilluns no hi ha institut, tenim més tranquil·litat per fer els deures però, mai acaba sent així. Sempre diem allò de: -¡Bah! Ja els faré dema! I llavors van passant les hores fins que arriba el dilluns i ho has de fer tot a corre-cuita.

Per tot això, crec que haurien de deixar de ficar jornades de festa els dies següents a un cap de setmana i posar-los els divendres, per el bé dels estudiants!

Marc Riera