LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les meves vacances de setmana santa d’aquest 2015 han estat un no parar d’entrenar. El dia 28 de març van començar els dies de festa, però per a mi la diferència és que no havia d’anar a l’institut i no s’havia d’estudiar, perquè gairebé no he tingut temps de descansar.

El diumenge vaig jugar un partit de lliga de volei pista contra Esplugues que van les primeres i nosaltres anem segones en la classificació; vam perdre per poquíssim. Seguidament, d’aquell diumenge fins al divendres dia 3 no parava d’estudiar i llegir el llibre titulat “Don Quijote de la Mancha” escrit per Miguel de Cervantes. Quan va arribar el divendres havia d’anar a entrenar volei platja de les onze del matí fins a les dotze i mitja amb la meva nova parella de joc i així ho vaig fer. A la tarda vam tornar a entrenar a ple sol i, personalment, m’he endut una molt bona sensació d’aquells entrenaments amb ella. L’endemà ens tocava anar a un torneig disputat a Arenys de Mar, ja que anteriorment ens havíem apuntat. Després d’aquell torneig tan intens contra perdones molt més grans que jo i que la meva parella, estava derrotada i vaig anar cap a casa per estar a punt pel torneig de l’endemà. El diumenge vam tornar a jugar, cada cop ens enteníem més entre nosaltres, llavors m’agradava més jugar i competir.

Tots aquests dies entrenant i competint han estat per preparar-nos per a les fases del campionat de Catalunya que es disputaran d’aquí molt poc.

Marina

Este año hemos decidido ir a Aguadulce a pasar la semana santa. Allí viven mi abuela, mi tía y mi primo. Hacía un año y medio que no los veía. Por esta razón esta visita es muy especial para mí. El viaje de Barcelona-Aguadulce dura unas ocho horas en coche. Es un viaje largo en el cual pasas por cuatro comunidades autónomas: Cataluña, Valencia, Murcia y Andalucía. Nosotros hemos parado para descansar cuarenta minutos en la zona de Albacete. Allí almorcé un donut con un zumo de piña. Mi padre un bocadillo de tortilla y mi hermano un bocadillo de salchichón. Aunque el viaje sea largo merece la pena la recompensa.

Aguadulce es una localidad española de la provincia de Almería. Este pueblo se encuentra a escasos metros del mar, por este motivo en verano se puede llegar a multiplicar por tres su población. El origen de su topónimo se lo debe Aguadulce a los manantiales de agua dulce que brotaban hasta 2010 cerca de la orilla del mar en una zona cercana al actual puerto deportivo. Estos manantiales desaparecieron debido a las construcciones de la zona. Uno de los aspectos que me ha llamado más la atención es el calor sofocante que hace. Sin exagerar tenemos una temperatura unos diez grados más alta que en Vilassar de Dalt. Otro factor que me gusta mucho es la gastronomía. En Almería es típico ir de tapas, yo en los dos días que llevo aquí ya he ido y me he comido una tapa de morcilla picante muy buena.

En conclusión, invito a todo el mundo a venir a Aguadulce a pasar las vacaciones porque es un lugar muy tranquilo, cerca del mar y con una gastronomía muy buena y exquisita. También espero disfrutar de los días que me quedan de vacaciones antes de volver a la rutina diaria.

Víctor

El pare del meu cunyat és policia urbana de Barcelona i vaig pensar, perquè no disfressar-me de policia? El vaig trucar i li vaig demanar l’uniforme, sense cap inconvenient me’l va deixar. Em va dir que sobretot tapés les consignes, perquè no es podien veure, ja que era una jaqueta oficial.

Va arribar el dia 14 de febrer i tocava disfressar-se, ma neboda d’Elsa, personatge de Frozen, i jo de policia.

Al matí vam anar al mercat de Mataró i normalment els negritos és posen al mig a vendre sense llicència i com jo anava de policia, quan em veien arribar on ells estaven sortien corrents, ja que es pensaven que era de veritat.

A la tarda-nit vam anar a la rua de Vilassar de Mar i, mentre esperàvem que arribés on estàvem nosaltres, la gent em tractava com si fos policia, em preguntaven si sabia a quina hora arribava, si havien sortit ja… Sense dubte va ser el millor carnaval.

Míriam

Aquest nadal ha sigut inoblidable. La nit del Pare Noel, quan va venir la família a sopar a casa, es va fer fosc i ja era l’hora d’entregar els regals, però la més petita va demanar que volia veure el senyor de la barba.

Quan jo era petita, ma mare es disfressava per venir a entregar els regals, així que vam decidir que aquest nadal em tocaria a mi, i així va ser, vaig posar-me tota la disfressa i vaig picar el timbre. Naturalment, la petita estava molt il·lusionada, aquell senyor que venia de tan lluny i havia de passar per totes les cases, havia fet una parada per fer-li una visita. La nena va quedar molt contenta de poder veure’l, i dels regals que havia tingut aquella nit.

Míriam

Fa quatre anys, quan jo anava a sisè de primària no vam tenir carnaval a l’escola, per això amb les nenes de la classe vam decidir de fer les nostres disfresses i presentar-nos a la rua del poble. Vam estar un temps pensant què fer, de què podíem anar disfressades. Fins que una va proposar anar de menjar, i a totes ens va semblar molt bona idea. Vam decidir que cadascuna en seria un de diferent. Va quedar així: una d’entrepà de pollastre, una altra d’entrepà vegetal, una altra d’hamburguesa, una altra de pizza, i les dues ultimes de pots de quètxup i maionesa. Vam estar un mes sencer preparant les disfresses, amb cartons, paper de diari, cola, pintures… Tot ho fèiem nosaltres des de zero.

Va arribar el dia de carnaval, ens tocava anar a la rua del poble, ens presentàvem al concurs de nens. Vam abrigar-nos, vam posar-nos les disfresses i vam baixar cap a la plaça de l’ajuntament. En arribar allà, tothom es girava, la veritat és que eren les millors disfresses, tot i que només teníem 11 i 12 anys. Vam guanyar el concurs, ens van donar una bossa de llaminadures. Totes estàvem molt contentes, ja que el nostre esforç havia tingut recompensa. Vam decidir que l’any següent també ens hi presentaríem juntes, però amb una disfressa encara millor!

Marta

Ja fa uns dies que va passar però encara recordo aquella nit. Era l’últim dia del 2014 i aquella nit s’havia de celebrar l’entrada del nou any. Pot ser que hi hagi famílies que no ho celebrin però a casa meva és tradició.
Aquella nit sopàvem a casa meva, el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva àvia i jo. Jo i el meu germà vam sopar unes pizzes d’un restaurant i els altres van menjar paté, formatge, torrades, etc. En acabar vam menjar uns torrons de postres i vam esperar que fossin les dotze.

Una estona abans de les dotze vam començar a pelar el raïm i a treure els pinyols. Jo estava una mica nerviosa perquè ja tenia ganes de començar un nou any i també d’anar a la festa que anava després. Va arribar l’hora de menjar el raïm i per variar jo no me’l vaig acabar a temps.

Ja era l’una i va venir la Blanca a casa meva per anar a la festa. Quan vam arribar allà no hi havia gairebé ningú i vam ajudar a acabar de preparar les coses. A poc a poc va anar arribant la gent i van posar música, per ballar. Després de passar una llarga i màgica nit vaig tornar a casa i vaig anar a dormir. Va ser una nit especial per recordar.

Elisenda

Aquestes vacances de Nadal he estat molt activa amb la família i amb l’esport que més m’agrada i he decidit compartir el meu Nadal amb tothom que llegeixi aquest text.
Primer de tot, el dia 24 a la nit era “Nochebuena” i vam anar tota la família a casa l’àvia com cada any. Aquesta festa normalment només ho celebren a Espanya, concretament a Castella, i com la meva àvia és de Saragossa ho celebrem perquè és la seva tradició. Seguidament el dia 25 va venir el Pare Noel a portar-nos uns quants regals. I l’endemà al migdia, jo agafava l’autocar amb tot l’equip de voleibol cap a Guadalajara per competir per la Copa d’Espanya. El 29 ja estàvem de tornada, quedant dinovenes de trenta i pocs equips que hi havia al campionat.

Vaig celebrar el cap d’any a casa, i el dia 2 al matí tenia un entrenament de seleccions provincials on escollirien les dotze millors jugadores per anar el dissabte següent al campionat provincial que se celebrava a Olot. Jo vaig ésser una d’aquelles dotze noies. Va ser una experiència molt bona i divertida. A part de l’experiència personal al campionat. També haig de dir que vaig conèixer a moltes noies molt divertides.

Marina Balasch

Som una família molt nombrosa, així és que tinc un munt de cosines. Entre totes ens portem com a màxim cinc anys de diferència, hem crescut juntes i hem compartit bons moments des de ben petites. Especialment amb una de les meves cosines, la Sandra, em porto poc menys de mig any, sempre ens ho hem passat molt bé juntes i ens estimem molt l’una a l’altra. Aquest any hem tingut un disgust amb ella…

El cas és que des de ben petita sempre ha estat una nena força golafre i grassoneta, però ella es sentia feliç tal i com era. Cada any pel meu aniversari, al novembre, ve tota la família a casa per celebrar-ho, però aquest any els meus tiets van trucar per dir que no podrien venir i que ja parlaríem…

Uns dies després van venir a visitar-nos. Des d’abans de l’estiu que no ens vèiem i quan vaig veure a la Sandra entrar per la porta, se’m va caure la ànima a terra. Físicament semblava una altra. En poc més de tres mesos havia perdut uns 30kg! El meu tiet li va dir a la meva mare que estaven molt preocupats perquè tenien un problema molt greu amb la Sandra, ja que li havien diagnosticat anorèxia nerviosa, un trastorn alimentari de tipus mental, i que estava seguint un tractament molt dur. Que havia hagut de deixar l’institut per anar diàriament a un centre de tractament de malalts amb trastorns alimentaris, ja que la seva salut i integritat física corrien perill.

Aquests centres son com una presó, els malalts, la gran majoria noies adolescents, han d’estar vigilades dia i nit. No poden estar soles en cap moment, ni tant sols per anar al lavabo. Prenen medicaments molt forts per tranquil·litzar-les, ja que sovint pateixen crisis d’ansietat i si es queden soles es poden auto mutilar i prendre molt de mal. Aquestes persones tenen un greu problema de baixa autoestima i estan sempre deprimides.

Com tothom, aquestes festes nadalenques les passem en família, però aquest ha estat un Nadal diferent, per ella i per tots.

Ja fa uns mesos que està en tractament i al centre els han donat unes pautes de disciplina alimentària que cal seguir amb rugositat. Per exemple, ha de menjar cada 3 hores vulgui o no vulgui, hi hagi el que hi hagi, li agradi o no. No es poden tenir converses sobre el menjar i a taula no s’ha de comentar si el menjar està bo o dolent, si t’agrada o si no.

Aquest any doncs, els meus tiets ens han demanat a tota la família que seguíssim aquestes recomanacions, per intentar evitar que patís alguna crisi d’ansietat, ja que tot el relacionat amb els àpats la fa posar molt nerviosa, per ser el menjar la clau de seu trastorn. Quan estàvem tots a taula la veiem molt trista, sempre amb el cap baix i extremadament seriosa, res a veure amb la nena feliç que solia ser i el que s’esperaria d’una noia de 14 anys sana. Intentàvem dissimular i parlar de qualsevol cosa menys del menjar, però sempre hi havia algú que ficava involuntàriament la pota… i tots ens creuàvem mirades que ho deien tot, sense dir res..

Jo, això d’evitar parlar del menjar a tota costa, no ho acabo d’entendre del tot, ja que el menjar és imprescindible per la nostra vida, però penso que això és normal en condicions normals i el problema amb la meva cosina és que no està normal, està malalta, i hem d’intentar no fer ni dir res que pugui provocar que se senti malament. Hi ha hagut àpats d’aquests nadalencs en els que s’ha sentit tan aclaparada veient tant de menjar, que me l’he endut a la meva habituació o a algun altre lloc de la casa on fóssim, per distreure-la i que es relaxés, parlant de qualsevol cosa menys del seu problema, sentint música…

Espero que la Sandra superi aquesta malaltia aviat i que pugui recuperar la seva vida. Seguir la seva formació i viure de forma normal com la resta de noies de la seva edat. El meu desig per al 2015 és que sigui un millor any per a tots i especialment per totes les persones que pateixen directa o indirectament una malaltia física o mental.

Anna Cuevas Sabaté

Avui és 24 de Desembre. És un dia especial, ple de màgia i il·lusió. Els més petits esperen impacients la visita del Pare Noel i els regals de Tió. Durant el dia, alimenten el Tió perquè a la nit, els portin molts regals. Ahir, passejava per Mataró i vaig passar per davant d’un escenari on hi havia un Pare Noel assegut en una cadira, rodejat de nens petits, que el miraven amb il·lusió. I és que, això és el bàsic del Nadal, la il·lusió. El Nadal, és una època de festes que se celebren en família, prop de la llar de foc. Dinars, família, nadales, llums de Nadal, Tió, Pare Noel, Reis i regals; en resum, això és en el que consisteix el Nadal.

Recordo quan era petita, la Nit de Nadal era el meu dia preferit de l’any. De fet, ho eren totes les festes de Nadal. M’encantava, sobretot, el moment en què aixecàvem la manta vermella del Tió i veia la gran pila de regals amb el meu nom. Era un moment màgic. A més a més, d’ençà que era molt petita, en festes de Nadal, sempre he anat a casa dels avis, i els ajudo a preparar el pessebre, decorar l’arbre de Nadal, preparar els canapès, i el dinar. Crec, que el que més m’agrada de tot, és això. Passar més temps amb la família, compartir experiències i riure una estona, menjar tots junts, i estar fins altes hores de la nit jugant a cartes o xerrant.

Però el Nadal, també és una època on normalment es troben a faltar els familiars, amics o coneguts que ja no hi són. En veritat, sempre es troben a faltar, però especialment en aquells dies, és on més es nota la seva absència. Quan t’asseus a la taula, i veus aquella cadira que abans havia estat ocupada, i ara és buida; els típics comentaris que ell sempre feia a taula, i que ara ningú fa. Però, aquells són dies que passes amb tota la família reunida, i entre uns i els altres et recolzen, i no se’t fa tan dur pensar en els que no hi són.

Laia Casero

La tradició dels Reis Mags és una de les més boniques que hi ha al llarg de les festes nadalenques i és estimada per tothom, especialment pels nens i nenes, que porten mesos esperant el matí del dia 6, que és un dels dies que més matinen de tot l’any.

Els carrers de tots els barris, pobles i ciutats s’omplen de famílies per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials. Carrosses amb diferents decoracions avisen que els Reis Mags estan a punt de passar i tots els nens van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen.

Els Patges Reials passen i recullen les cartes que els infants, plens d’il·lusió, han escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos.

Un cop acabada la cavalcada és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en el balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, es deixa una mica de menjar pel Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit. Si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil).

I arriba el moment de posar-se a dormir… si els nervis ho permeten!

Des del moments que els més petits obren els ulls són conscients que aquesta nit han passat els reis i que el menjador deu estar ple de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis… quan es descobreixen tots els regals.

Paquets i paquets de regals, amb els noms dels destinataris i carbó per a aquells que no han estat del tot bons o que han fet alguna entremaliadura durant l’any.

Andrea