LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com diu Aristòtil que tothom va a la recerca de la felicitat per a la seva vida, les persones sempre buscaran sortides per tal d’obtenir una finalitat bona. Ser feliç per mi, diria que és com un estil de vida. Tu decideixes ser feliç o no ser-ho. La felicitat és un terme que normalment la majoria de gent l’entén i el sent per igual. Provoquen felicitat les coses semblants universalment. Un exemple bastant clar: una persona sempre buscarà tenir amics que el facin feliç, es distraurà amb coses positives i s’allunyarà de la gent que el fa sentir malament o que li pren les ganes de fer coses que li aporten felicitat.

En canvi, el terme del plaer segons Epicur és totalment diferent. Buscar o arribar al plaer seria sacrificar-se en alguna ocasió o lluitar per allò. També podrien haver-hi unes conseqüències fins a arribar al punt de plaer amb què l’ésser humà pogués gaudir. Ja que no és un estil de vida, el plaer no es busca, s’hi arriba a base d’alguns objectius que ens proposem. També podríem dir que el plaer és una cosa més intima o més personal. Es considera plaer aquella cosa o situació en el moment en què “es posa a la balança” tot el que t’has esforçat per aquell benefici obtingut. Com a exemple, podria dir la situació d’una persona obesa no es pot permetre molts “plaers alimentaris” per menjar perquè té un excés de greix. Si aquesta persona fes el sacrifici de seguir una dieta i deixar enrere els greixos i fer més esport, acabaria obtenint el seu pes ideal i se sentiria millor amb si mateixa, procurant una vida més saludable.

Actualment, vivim en una societat en la qual ens intenten fer creure que la felicitat es basa en objectes materials i en tot allò referent al consumisme, però, què és realment allò que ens fa feliços?

Anys enrere, quan érem més petits, respondre aquesta pregunta hauria estat fàcil: la nostra joguina preferida, els nostres pares, fins i tot anar a l’escola… Però ara, si ens preguntem això, trobar una resposta ens costa més. És veritat que moltes coses que comprem ens fan feliços, però n’hi ha moltes de no materials que encara ens en fan més. Amb això vull dir que, si prescindíssim d’aquests objectes materials que creiem imprescindibles, podríem seguir sent feliços amb els petits records de la infància, moments amb els amics, els somriures dels nostres familiars… Mentre que si invertíssim la situació, deixant de banda els sentiments positius però tenint tots aquells productes materials que volguéssim i que creiem que ens aporten felicitat, estic segura que no seríem tan feliços i que ens sentiríem sols i sense l’estimació de ningú.

Per tant, si el que realment volem és assolir la felicitat, no ens hauríem de preocupar tant en aconseguir el nou mòbil que ha sortit al mercat, ni aquell joc que tant ens agrada, sinó de trobar-nos a gust amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten, perquè és d’aquesta manera com som feliços.

La felicitat ens transmet satisfacció, per això tots desitgem ser feliços i triem els camins que ens condueixen a aquesta finalitat. Ser feliç no només és somriure, també és reflexionar sobre la tristesa, saber que val la pena viure i deixar de ser la víctima dels problemes. Jo només sóc feliç quan les altres persones que estimo també ho són i em conformo amb les petites coses de la vida, que són les més significatives i les que et fan ser feliç de veritat.

En Gerard, un home ric com qualsevol altre ric, que viu de la seva herència que prové de generacions i generacions d’homes majoritàriament infeliços i tranquils. I quan dic tranquils, vull dir “econòmicament tranquils”, aquells que gràcies als seus diners no assolien la felicitat, sinó que vivien amb menys coses de les quals preocupar-se.

Han intentat assolir la felicitat de moltes formes, viatjant arreu del món, comprant les cases més extraordinàries, menjant en els restaurants més luxosos… En alguns moments han estat feliços, però ha estat una felicitat efímera: han obtingut una falsa felicitat, emmascarada, la que podien pagar… És impossible assolir aquesta meta sense esforç.

Potser en Gerard ja veu l’error que està cometent: el mateix que tots els seus avantpassats han comès. Però potser el descobreix a temps, abans que la seva vida s’apagui del tot i s’adoni que tota aquella felicitat que havia comprat ja no li serveix per a res.

Feu la prova. Jo l’he fet abans de redactar aquest escrit. Atureu-vos a la vorera i observeu totes les persones que van amunt i avall, homes, dones, nens… Amb gos, sense gos, anant a treballar, a passejar… Tant és! Quantes d’aquestes persones són felices? No ho sé! Una persona feliç és aquella que té un somriure als llavis, que li brillen els ulls, que és agradable i, sobretot, que se sent bé amb ella mateixa.

Moltes vegades veiem persones que tenen un caràcter agre, és a dir, un caràcter antipàtic i poc sociable per què, segurament, tenen algun sentiment negatiu o de culpabilitat que no les deixa sentir-se realitzades. I si no et sents realitzat, no et pots sentir feliç del tot. En canvi, hi ha persones que de seguida les veus que són amables, tolerants i agradables, les quals segurament són prou felices. També trobem persones que un dia estan bé i al següent no. Doncs jo crec que tenen alguna angoixa que no els deixa arribar a la felicitat.

Jo sóc feliç. Em considero una noia feliç. Lluito cada dia per ser-ho i perquè ningú m’ho impedeixi. Però moltes vegades no depèn de mi. Quan depèn de les altres persones, intento sentir-me positiva i equilibrar el meu estat d’ànim per aconseguir la felicitat. Ens hem de treure de dins els remordiments i tot allò que ens oprimeix per ser forts i gaudir senzillament de la felicitat.

Parlaré sobre el que és per a mi la felicitat. Per a mi, la felicitat és sobretot sentir-se bé amb un mateix, és a dir, fer realment allò que ens agrada. La felicitat és lluitar pel que volem. I si ho aconseguim, ens arriba el sentiment d’alegria.

Les persones infelices són les què no han pogut aconseguir el que desitjaven, potser perquè no han lluitat prou o bé perquè no ha pogut ser. Però jo, personalment, sóc feliç, ja que faig el que m’agrada i tinc al costat les persones per les quals sento molt d’afecte.

Tothom es mereix tenir aquest sentiment de felicitat. Podem aconseguir tots els reptes que se’ns posin al davant; això si, sempre que ho intentem de veritat.

Avui és el meu aniversari. He estat esperant un any a què arribés aquest dia i per fi ja hi som. Fa més d’un any que vull que em regalin el nou videojoc de cotxes, el nou portàtil i la roba Nike tan cara que feia tant de temps que volia. La meva mare em diu sempre que no demani tantes coses que ja en tinc moltes a casa i que el meu pare va just de diners aquest mes, però jo seria l’home més feliç del món si pogués tenir el que vull.

A la tarda ve la meva família amb el pastís a taula i ens el mengem. La meva mare comença a donar-me els regals. Jo els vaig obrint i veig que és tot el que havia demanat menys una cosa i em vaig enfadar. El que més ràbia em va fer va ser que ja feia més d‘ un any que jo estava demanant tot allò i sembla que els meus pares no havien estalviat prou per als meus regals.

Al final, vaig reflexionar i pensar una mica més en la meva família, ja que si anaven justos de diners, segur que era perquè ja s’ho havien gastat en nosaltres.

Es pot ser feliç sense cap objecte que ens doni la felicitat o el plaer? En aquest cas, jo responc que sí. Es pot ser feliç, perquè en molts casos hi ha persones que no tenen res o que ho han perdut tot i, tot i així, segueixen sent felices. Jo he vist persones que no tenen res però, al mateix temps, ho tenen tot. És a dir, persones que no tenen diners i, tot i així, són felices.

En molts casos, en els països en què vivim, els béns materials són molt importants per a nosaltres, com el mòbil, la televisió, etc. I en el nostre país, els béns materials ho són tot. A la nostra societat, un objecte ens pot provocar plaer. És per això que necessitem moltes coses per arribar a la felicitat o provocar-nos el plaer. Però, a altres països, he vist gent que, amb una roda i un pal, poden arribar a ser feliços sense perdre mai el somriure.

Si finalment relacionem els dos termes de felicitat i plaer podem arribar a la conclusió que, sense obtenir una satisfacció sensible, les persones poden arribar a autorealitzar-se. Algunes teories ètiques afirmen que a la felicitat s’arriba amb un equilibri entre el món espiritual i el món material.

L’home, des que és home, busca la felicitat. Diuen que la mort més trista és la d’aquell que es mor sabent que no ha viscut res. Tothom desitja viure la vida que disposem amb alegria i joia, sense gaires maldecaps, amb salut, prosperitat… En definitiva, amb felicitat. Però què s’amaga darrere aquesta paraula de gran importància emocional però de gran ús quotidià? Podem ser, com acaben els contes de fades, “feliços per sempre més”? La felicitat és una fantasia o un desig?

Potser mentre intentem descobrir el secret de la felicitat i sentim gelosia dels altres perquè, segons els nostres ulls, són més feliços que nosaltres, la vida segueix i ens perdem els petits moments com ajudar algú que ens necessita o estimar i sentir-se estimat… Al llarg de la vida succeeixen milers d’instants que ens poden aportar felicitat i ens adonarem del fet que mai vam deixar de ser feliços.

Escullo cuidar de mi, ser feliç.
Hi ha persones, de vegades amics, que no aporten res bé a les nostres vides. Persones que només saben criticar i veure el dolent en els altres. Són persones plenes de ràbia, rancor i enveja. No ens convé estar al costat de persones així. Hem de buscar la nostra felicitat, veure la vida de forma positiva, i si passem temps amb aquestes persones ens acabaran contagiant i amargant.

Quan algú t’ofereix alguna cosa que no vols, ho reps? Clar que no; ja que no tens perquè rebre-ho. Igualment, quan una persona s’apropa a tu ple de ràbia, enveja i rancors, t’està dient que l’acceptis amb totes aquestes càrregues que porta. I no l’acceptes en la teva vida, per a què? Per fer que la teva vida també sigui trista?

Sempre tenim l’opció de triar si viure amagadament o intentant ser felices. JO VULL SER FELIÇ i cada dia tracto de ser-ho, tracto d’ajudar a moltes persones i no tinc cabuda en el meu cor ni temps per a persones tan amargades.

Paula