LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La felicitat per mi és imprescindible en aquesta vida, jo sé que en algun moment seré feliç. Pot haver-hi moments de tristesa, dolor o simplement de voler desaparèixer d’aquest món, però el sentiment en el qual es basa aquest escrit és el més positiu, alegre i el que dóna ganes de viure.

La cosa que sempre m’ha fet molt feliç, és la dansa. Em sento així quan hi penso i quan hi ballo perquè m’agrada. Mai he pensat en una vida sense això. En qualsevol moment que hi penso, em surt un somriure que em costa fer fora de la meva cara.

Sóc feliç tal com sóc, amb tot el que tinc i amb tot el que m’envolta. Tinc tot el que necessito, per tant em comprometo a viure una vida plena de felicitat; vivint cada moment, orgullosa del viscut i envoltada dels que m’estimen i estimo.

Pensar en els records i en el que vindrà em fa ser feliç, ja que estaré acompanyada en cada moment, dedicant-li un somriure en el record més petit de tots perquè per poc que sigui m’ha fet sentir bé.

Estic orgullosa de la vida que m’ha tocat, ja que jo mateixa m’he proposat d’anar-la canviant cap al millor bé personal i estic segura que si segueixo així, la recerca que tant m’agrada transmetre serà cada vegada més gran cap a mi i cap als altres.

Jo sóc bastant crític i materialista sobre les coses, així que vaig a pensar sobre el que és la felicitat. Per a mi, la felicitat no existeix. Doncs la felicitat és una espècie de sentiment que dura poc perquè a mi ja m’ha passat que volia tant una cosa que pensava que amb allò seria feliç. I va ser així, però durant un període molt curt de temps. Així que basant-me en les meves experiències, crec que la felicitat no és més que un estat d’eufòria.

Tot i així, crec que hi ha molta gent que podria tenir un estat de felicitat molt més freqüent que una altra i això passa per l’avarícia, crec jo. L’avarícia impedeix que puguem estar en un estat de felicitat etern perquè aquesta característica humana ens fa voler més i llavors ens fa perdre aquest estat de felicitat per tenir un desig encara més gran.

La felicitat és un estat d’ànim de satisfacció dels nostres desitjos. Els desitjos són diferents per a cada persona i això ens mostra que la felicitat és subjectiva. No es basa en béns materials, sinó en diferents àmbits de la nostra vida: amics, família, aficions, etc.

En el meu cas, per exemple, el que contribueix a la meva felicitat és el cau i tot el que l’envolta. Però el que per a mi és tan especial, per una amiga meva pot no significar res. Per a molta gent, el cau és avorrit, cansat o per als hippies. Jo hi estic des dels set anys i, des que vaig començar, les caminades són uns dels millors moments. No és en si pel fet d’estar hores caminant i patint les dificultats com la calor, quan ens quedem sense aigua i ens deixem les cames en els pendents. El que esperem és al final del dia, les espectaculars vistes, el moment en què arribem al nostre destí i podem descansar, menjar, asseure’ns grans i petits tots junts i comentar anècdotes del dia, cantar cançons amb la guitarra passant fred però amb ganes de seguir allà, uns sobre els altres còmodament, mirant les estrelles i imaginant els seus significats. Pel simple fet d’estar allà tots junts val la pena l’esforç de tot el dia. Per aquests moments i molts més és pel que vull seguir formant part d’aquesta gran família.

És per tant que la felicitat és un desig inesgotable; sempre volem que tenir totes les coses que ens fan feliços per sentir-nos bé. Així lluitem cada dia per allò que ens agrada, ens omple i ens fa sentir a nosaltres mateixos. És per això que em considero feliç, perquè el desig és una necessitat i el que necessito per ser-ho ja ho tinc.

Sóc dins un somni, un dels bons, un d’aquells que la felicitat t’acompanya al llarg d’aquella nit. Quan em desperto a mitjanit i miro el despertador pensant que m’he adormit en un dia de competències bàsiques. És just quan m’omplo de felicitat en veure que encara em queden 3 hores per seguir dormint i somiant a gust. En aquell instant sóc per uns segons la persona més feliç del món. Ja que la felicitat és això, petits bocins que es mostren de tant en tant a la nostra vida.

Si es presentés a cada hora del dia, tindria la felicitat el mateix concepte? Crec que no seria valorada i estimada de la forma que ho fem actualment.

Per això mateix m’agrada pensar que la felicitat no és permanent, perquè així fa que estimem el que som i no el que tenim.

Normalment quan pensem en la felicitat tendim a fer-ho en coses materials: els diners són la felicitat. Per tant, com més ric, més feliç ets. En la meva opinió, aquesta afirmació no és del tot certa.

Com diuen alguns filòsofs, per tal d’aconseguir la plena felicitat s’han de fer bones accions que han de sorgir de manera voluntària, sense esperar res a canvi, és a dir, per ser feliç, l’ésser humà ha de ser altruista. A més, una persona no pot arribar a ser completament feliç si no comparteix la seva felicitat. Per això, considero que és important tenir empatia a l’hora de conèixer noves persones, perquè d’aquesta manera compartim la felicitat amb més gent i ets més feliç. Així mateix, hem de cuidar a les persones que estan al nostre entorn, siguin familiars, amics o coneguts, perquè d’una manera o altra ens ajuden a ser feliços. També podem trobar la felicitat en les petites accions de la nostra vida quotidiana, ja sigui practicant el hobby que més ens agrada o fent allò que més ens apassiona, com, per exemple, practicar algun esport, ballar o cantar, tocar un instrument, cuinar, etc.

Tot això es podria resumir amb aquesta famosa frase: “No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.” Així doncs, una persona que sempre vol més, mai estarà satisfeta, perquè li faltaran recursos per a ser feliç. En canvi, una altra que ja ho és amb el que ja té, valorarà la felicitat d’una altra manera.

Era un dia, per desgràcia, ennuvolat. El vent, que es podia observar a través de la finestra del menjador, no ajudava a alegrar el dia tampoc. La temperatura rondava els 0° a causa de la gran ventada, la qual es trobava en la zona on visc.

Aquell dia, un divendres, era un dia especial per a mi. Els meus pares em van prometre que aniríem a esquiar a Andorra el mateix cap de setmana, i així ho vam fer. Vam matinar molt per poder arribar a l’hotel, situat a Andorra la Vella, tan aviat com fos possible per desfer les maletes i començar a esquiar aquell mateix dia.

L’alegria que s’apoderava del meu cos era immensa en aquells moments, ja que esquiar ha estat sempre una de les meves aficions esportives preferides des de ben petit. Podria dir que sempre espero l’arribada de l’hivern amb més ganes que qualsevol altra estació de l’any, tan sols per a poder practicar aquest esport, tot i que, com en aquest cas, només el pugui aprofitar un cap de semana.

Quan em pregunten què em fa feliç no sé respondre sense pensar. Em fan feliç les petites coses que em trobo al dia a dia, com pot ser llevar-me una mica més tard del normal en un dia festiu, estar a casa mirant alguna pel·lícula interessant quan a fora és fosc i fa fred, escoltar música, treure un somriure a un nen petit…

De fet, de petita, quan em preguntaven què em feia feliç, sempre responia que era la meva joguina preferida. En aquell moment em devia fer sentir bé el meu osset de peluix. Però, a mesura que passa el temps, trobes que el que et fa feliç no és material i que gairebé no té res a veure amb tu mateix o a alguna cosa que posseeixis, que no té mida ni es concentra en un sol lloc, sinó que simplement és una petita gran cosa que et fa sentir bé i que no per a tothom és igual ni en el mateix grau.

Vaig tancar els ulls, sentia com la lleu brisa d’estiu lliscava per la meva cara, el xoc de les onades componia una melodia que en aquell moment era meravellosa, immillorable. Aquell agradable sol d’estiu que, a poc a poc, anava escalfant la sorra on jo em posava estès.

Tot d’una, vaig començar a pensar en la situació i en el sentiment de benestar que m’omplia en aquell moment. Era allò la veritable felicitat? La sensació d’estar bé amb tu mateix i amb el que t’envolta, aquella sensació que et fa creure que no hi ha ningú més, només tu i la teva ment, envoltats d’una pau i serenitat profunda. Aquella sensació que realment et feia sentir en un núvol infinit de benestar.

Era allò la felicitat? No només es tractava d’una mera situació passatgera, que s’acabaria en un moment donat. En aquell moment m’era igual, podia ser que les immenses ganes de perdre’m en l’interior del pensament que m’anaven envaint, m’estiguessin ennuvolant la ment, no ho sé.

De mica en mica, aquells pensaments es van anar diluint en una son profunda, una son que tacava de negre l’interior més profund de la meva ment. Una son, que provocava que aquella sensació de felicitat s’anés esfumant en l’oblit.

Una amiga meva em va dir: “Saps Marc, tinc un conflicte d’interessos amb mi mateixa: m’encanta menjar coses dolces (referint-se, per exemple, a la brioixeria tipus croissant, dònut o a la xocolata en qualsevol de les seves varietats, etc.) però vull gaudir d’un bon cos, atlètic, que llueixi la roba i que agradi als altres i sobretot m’agradi a mi.”

Doncs pensant en les paraules de la meva amiga, entenc perfectament com es referia a què no sempre allò que ens dóna plaer durant un moment, més o menys llarg, és sinònim de felicitat. És més, de vegades passa tot el contrari: allò que ens fa feliços, sovint també ens fa patir.

Ella sentia un gran plaer mentre menjava un dònut, però no s’ha de confondre amb la felicitat; la felicitat li aportava el fet de gaudir d’un cos espectacular (i tot el que d’això se’n derivava, com sentir-se més segura de si mateixa, agradar-se, agradar els altres, sentir-se més saludable, etc.) i, aquest cos, l’aconseguia amb esforç i sacrifici, fent esport pràcticament cada dia, fet que no identificava com a plaent, més aviat al contrari en determinats moments (com quan havia de matinar per sortir a córrer, les lesions, el cansament, etc.).

Clarament, menjar un dònut li donava plaer i fer esport per mantenir un bon cos, li donava la felicitat, que no el plaer. Penso que és important que cadascú identifiqui allò que el fa feliç, i lluitar per aconseguir-ho, perquè encara que no sigui un plaer instantani, pagarà la pena la felicitat que se’n derivarà.