LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El meu germà no para de xerrar sobre el munt de regals que demanarà per reis. Els veu per la televisió constantment i els nens petits són fàcils de convèncer. Està molt il·lusionat amb tot això del Nadal i la veritat és que la seva alegria es contagia. Li he manat que faci dibuixos nadalencs i es posa a fer-los a la vora de la xemeneia, que es passa tot el dia encesa.

Del mes d’octubre al mes de febrer l’olor de la meva roba passa a ser la de fum de llenya cremada a la llar de foc. M’agrada perquè és acollidora i familiar i els meus amics quan la senten pensen: “fa olor a Emma”.

Jo estic asseguda a la butaca amb les galtes vermelles com el vestit de pare noel del meu germanet. I com sempre, els peus congelats, per molts mitjons que em fiqui.

Aquesta època de l’any és especial per a tothom però per a mi el millor Nadal de tots va ser el del naixement del petitó de la casa. Ja fa set anys d’això, just el van portar a casa el dia de reis, com un regalet més. Venia tot embolicat amb mantes i duia un gorret bufó de color blau cel.

Són petits aspectes quotidians i ben simples però són els més agradables. Ningú ho pensa ni escriu sobre això, però aquestes són realment les coses que conten a l’hora de ser feliç.

Emma

Milers de cops sents a dir que la vida no val per res, que es una cosa que passa i res pot canviar el destí de cadascú. Mai he cregut que el destí fos alguna cosa ja dita, i menys que no es pugui canviar. Si penses que la vida es una porqueria, es perquè tu l’has fet així. I, vulguis o no, sempre estàs a temps per fer que no ho sigui.

La vida es com un regal que et donen. Si el saps aprofitar bé, surts guanyant. Si no, no tens res a fer. No has de deixar de viure una cosa com a tu t’agradaria per parar-te a pensar en que pensarà l’altre gent. No has de deixar-te manipular per terceres persones. Has de fer el que t’agrada fer, sense pensar en les males conseqüències que això et comporta i sense deixar-te influir per res.

L’alegria de viure es aquella cosa que només es pot expressar si ho vius.

Mercè

Diumenge passat vaig anar amb les meves millors amigues a una masia, ja que a una d’elles l’havien convidat a anar-hi per practicar el dibuix natural, perquè aquesta va a classes de pintura. Allà vaig veure que la majoria de la gent que anava a aquesta “excursió”, tenia una certa edat, podríem dir fins i tot, avis i jubilats, però també hi havia de més joves, entre d’altres nosaltres tres.

La masia tenia unes vistes molt maques, muntanyes, boscos i molta vegetació…
Tots portaven el material necessari, cavallet, pintures, paletes, etc. Per poder plasmar tot allò que veien, a la seva làmina.

Em va agradar l’estada pel simple fet de veure com tota aquella gent compartia la seva estima per aquest art, la pintura.

La meva reflexió sobre aquesta experiència és que una persona per ser feliç, no ha de tenir el millor cotxe, la casa més luxosa, ni l’últim model de mòbil o la roba més cara.
Sinó que ha de ser feliç amb allò que tingui.

Perquè per exemple, podem trobar persones molt privilegiades i amb un estat d’ànim pèssim amb “un buit per dins”, i una altra amb pocs béns materials i ser ben feliç, amb la seva parella i els seus fills. Els diners no compren la felicitat o dit d’una altra manera, hi ha coses que els diners no poden comprar, com l’amistat, l’amor, l’apreci …

Ja ho diu aquella dita, “NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SINÓ QUE MENYS NECESSITA PER SER-HO”.

Nabila

Un soroll empipador no desitjat em desperta cada matí. Amb mandra m’aixeco del llit, em refresco la cara, esmorzo, em vesteixo i, quan estic llest, marxo amb la meva mare amb cotxe direcció cap a l’institut.

“ Que n’és de cansada la rutina! ” penso a vegades. Cada dia el mateix, amb l’esperança de que arribi el divendres el més aviat possible i poder gaudir de dos dies de descans. Sempre amb la recerca d’algun canvi inesperat que no arriba, mentrestant, només em queda queixar-me dels que crec que ho tenen tot millor que jo.

Però llavors penso amb el futur que m’espera, i és en aquest moment quan deixo de caminar amb el cap baix i m’adono dels milions de coses que em queden per fer i aprendre. M’agrada pensar això perquè m’oblido dels problemes i m’omplo de ganes de continuar vivint. Vull aprofitar cada segon de la meva visita a aquest món tan fantàstic i meravellós ple de sorpreses inesperades, bones o dolentes.

I finalment penso, “la meva rutina no està tan malament ”. Tinc una educació, gent que em dona suport cada dia i que es pren molèsties pel meu benestar, sempre tinc un plat a taula quan arribo al migdia… I el que és més important, tinc una família i uns amics que m’estimen i que m´ajuden en el que faci falta. I és veritat allò que diuen que les coses més petites són les que més ens omplen de vida! Creieu que hi ha algun motiu per poder queixar-me?

Xavier

El que més m’agrada de tenir la meva edat, és poder viure el moment dia a dia. En realitat, gràcies als meus amics. Fins fa poc em sentia molt apagada, però ara veig que s’ha de disfrutar sempre. Quan un d’ells et treu un somriure quan les coses no van bé, agraeixo de tot cor el simple gest de donar-me una abraçada o de preocupar-se. Una companyia cada tarda, una sortida tot el dia, un matí per anar a comprar… estar al costat de gent que aprecies, per a mi es un regal. Poder parlar sense preocupar-se de que se n’assabenti tothom; una confiança. O per exemple, a casa arriba una bona notícia i hi ha un bon ambient. M’encanta poder compartir coses amb els meus pares o amb la meva germana petita, perquè es fa gran i comença a entendre una mica de món. Estar reunits a taula a  l’hora de sopar i tenir una conversa llarga, o quan el pare arriba a casa i em pregunta com va tot, perquè hi ha una relació d’amor que per a mi, és el més important.

En el fons, si no tingués a tota aquesta gent, no sabria on recolzar-me, simplement cauria.  Ara sé que puc despendre tota aquesta felicitat acumulada i compartir-la amb cada un d’ells, perquè es mereixen això i molt més.

Alba Larrosa

A l’estiu quan anem de càmping, la nostra família deixa enrere totes les comoditats a les quals estem acostumats. Això ens serveix per valorar el que tenim.

Un dia qualsevol, per esmorzar, normalment ompliríem la tassa de llet i la posaríem al microones, en canvi allà poses la llet al pot, l’escalfes amb un fogonet i la serveixes a una tassa. Quan acabes en comptes de posar-ho tot al rentaplats, vas a l’aigüera comunitària a rentar. Una altra cosa que trobes a faltar és la rentadora, ja que trigues molt rentar la roba a mà, i després costa més d’eixugar-se.

Nosaltres no portem televisió, encara que no ens suposa cap sacrifici, perquè intentem gaudir tot el temps fent altres coses que potser a casa, per culpa de la feina, distraccions etc., no fem. El nostre esbarjo allà suposa partides de cartes, jocs a la platja, excursions, parlar, llegir…

Jo crec que sempre els avenços són per millorar però a vegades l’ús excessiu de televisors, ordinadors etc, pot arribar a repercutir en la qualitat de vida en família. Per això a les nostres vacances no hem trobat a faltar mai totes aquestes coses. En canvi la rentadora, el rentaplats, el microones sí que agrairia tindre-les allà.

Ara penso com va ser de dura la vida dels nostres avis.

Gemma Cuenca

És divendres. Obro la finestra de la meva habitació, que està sobre la taula, i m’hi assec davant. Darrere els porticons de fusta clara puc veure les copes verd madur dels plàtans de la riera, les fulles dels quals no es mouen gaire perquè gairebé no fa vent. Tot i així entra aquest aire fred tan tardorenc que anuncia l’arribada de l’hivern i malgrat que començo a tremolar, m’agrada sentir-lo tan fresc, net i nou i que em despentini els cabells. Des de la finestra veig el cel, també. Se’m perd la mirada en el blau pàl·lid de les tardes de tardor, en aquest cel tan pur travessat per els raigs lluents però apagats del sol que ja no escalfa com a l’estiu. Tot plegat és una sensació meravellosa, que em fa sentir lliure. Ideal per a posar-se a pensar.

Penso en tot el dia, en les coses que he viscut. Penso en tot el que m’ha sortit bé, i el que no. Faig un repàs de la setmana i sé que encara que només han sigut cinc dies normals, han passat moltes coses, algunes més importants que les altres. Cada dia he intentat que fos millor que l’anterior tot i els problemes que m’han anat sortint. També sé que la setmana que vindrà faré el mateix, perquè sigui millor que aquesta. Un dia dolent no és important, dos potser tampoc, però els mesos estan fets de dies i els anys de mesos, així que no podem deixar que els mals dies siguin els que ens dominin la vida. Si passes una mala temporada, t’has de mirar d’aixecar, recordar-te del que t’ha fet caure per no tornar a enfonsar-te i passar pàgina. Potser és l’única manera de ser feliç.

No sempre faig reflexions d’aquestes, però a vegades em surten soles, i sempre em van bé per recordar, entre moltes coses, el que més m’importa.

Júlia.

Vuit en punt, sona el despertador. És dimarts, haig d’anar a l’escola, però no puc. M’ajec al llit, i reflexiono durant uns minuts:Totes les setmanes d’aquest curs seran iguals? M’hauré d’aixecar d’hora sempre?

Cada dia me n’adono més de que els homes i les dones vivim en una societat sense sentit. La nostra vida quotidiana és de lo més senzilla, però a la vegada pot ser molt estressant: ens aixequem, anem a treballar, fem alguna activitat, tornem a casa i dormim. I així tota la vida.

Quan ets petit vas a escola i aprens les coses bàsiques de la vida. Quan ets jove estudies, i estudies de valent perquè vols tenir una bona feina, i quan ets gran, si has tingut sort, tens aquella feina que tant desitjaves, però, ha valgut la pena l’esforç de tants anys?

Ens passem els dies treballant per gastar. Treballar, gastar, treballar, gastar… Cada dia igual. Estudiem al màxim i ens esforcem tot el possible per guanyar diners, i després gastar-los.

La veritat és que tot el que acabo d’escriure és molt pessimista, per això aconsello a tothom que en el seu temps lliure simplement s’ho passi bé, fent tot allò que li agradi, sortir amb els amics, relaxar-se, mirar pel·lícules, dedicar-se als seus hobbies, estar amb la família, viatjar… hi ha infinites coses que ens poden fer feliços i que donen una mica de sentit a la vida.

Nina Roglán