LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molta gent creu que les relacions a distància o no són molt fiables, o acaben malament sempre. Bé, des de sempre he cregut que això no tenia perquè ser així. Si tu estimes a una persona, visqui al costat de casa teva o a molts kilòmetres, l’ estima és la mateixa. Per experiència, puc assegurar que una relació a distància, que potser només veus a la teva parella una o dues vegades a la setmana amb sort, no és gaire diferent a la relació d’una parella que es veuen cada dia. A més a més, cada vegada que veus a la teva parella, com no la veus cada dia, l’emoció, al menys en el meu cas, es multiplica. És clar que, a tothom ens agradaria tenir a la nostra parella sempre amb nosaltres, poder veure-la cara a cara, en lloc de a través d’una pantalla sempre. Però, tot i els inconvenients que es troben dia a dia a les relacions a distància, ja sigui algun problema de confiança, no conèixer bé amb qui va… tot es supera amb el temps i la confiança. Si tu l’estimes i ets feliç, viu el moment. Que no t’importi el que et puguin dir les altres persones sobre aquest tipus de relacions. Tot val la pena si tu ets feliç.

L’atre dia passejant pels carrers de Barcelona, vaig veure una nena d’uns quatre o cinc anys, anava amb la seva mare agafada de la mà, ella anava molt contenta, tot i què la seva mare no tant. Vaig suposar que la petita,  aquell dia,  estava feliç per algun fet que li havia passat, però ella és conscient de què és la felicitat?
Primer de tot hem d’aclarir el que és la felicitat i quins motius la provoquen. Diem que la felicitat és un sentiment agradable de satisfacció, normalment estem feliços quan el que volíem ho aconseguim amb èxit . Però no tothom la veu així, quan ets més petit trobes felicitat a gairebé tot el que et passa, com ara quan fas un amic o quan els pares et deixen veure la teva sèrie preferida a la tele. A mesura que passen els anys les raons per les quals la felicitat succeeix van disminuint. Per als adults la felicitat es troba en tenir salut i un gran grup d’amics amb qui poder sortir a ballar o a prendre alguna cosa.
Ara mateix entenc perquè  la nena que vaig veure per un carreró de Barcelona anava tan contenta i feliç, perquè a ella no li costa gaire aconseguir la felicitat.

Avui és un dia com qualsevol altre, estic a l’institut, concretament al pati, ja que són dos quarts de dotze. Estic sola ara mateix. Els companys em tenen com a una persona estranya. El motiu? No el sé, certament. Crec que és per ser com sóc i fer el que em fa feliç. Llavors penso en la dignitat, sí, aquest concepte que estem estudiant a ètica i que fins no fa gaire em semblava força estrany. Ara ja sé que és un límit infranquejable que compartim totes i cadascuna de les persones del món. Penso que no me’n queda gaire, de dignitat, a causa de les petites accions que m’han anat perjudicant, que han fet un forat en mi. Però, certament, això no pot ser.

La dignitat és el nostre valor, el principal que tenim, pel fet de ser persones. Però, què significa el concepte de “dignitat”? Sincerament, no es pot explicar amb paraules, ja que per a cada persona és diferent. Per a mi, la dignitat és l’espurna d’energia que tenim a dins; pot atenuar-se cada cop que algú ens humilia, però mai no es pot apagar. Per tant, és la força que ens ajuda a mantenir-nos drets i a somriure malgrat tot.

Sona el timbre. Bé, he de tornar a classe, però abans decideixo una cosa: seré més forta que la meva pròpia dignitat, per tal que ningú pugui ni tan sols atenuar aquesta espurna que habita en el meu interior.

A veces llegan personas a nuestras vidas que, ya sea por las palabras o por las muestras de cariño que tienen hacía nosotros, nos hacen sentir especiales o con alguna posibilidad de empezar algo serio. A medida que vamos hablando con ellos, los sentimientos crecen y se convierten en personas importantes en nuestra vida.

Hacen lo imposible para conquistarnos y quieren que formemos parte de ellos con palabras que nos llegan al corazón. Pero una vez que nos tienen, todo cambia. Nos dejan de dar los buenos días, las buenas noches y de preocuparse por nosotras y sólo se acuerdan cuándo tienen tiempo libre o están aburridos. Pero entonces ya es tarde para olvidar, porque nos hemos enganchado a ellos o incluso enamorado. Las horas pasan despacio sin recibir ningún mensaje. Y si nosotras les hablamos, nos dicen que están ocupados y parece que molestamos. ¡Así es la vida! Llegan personas que creemos que nos quieren, pero lo que de verdad les interesa es ilusionarnos.

Pero uno no valora lo que tiene hasta que lo pierde. Y esa persona que creías pesada por mandarte muchos mensajes, es la que de verdad se preocupa por ti. El día que deje de escribirte, te darás cuenta que esa chica valía la pena y que ahora ya no la tienes.

Sona el despertador, aquell que ja m’ha fet avorrir quatre de les que abans eren les meves cançons preferides. Intento buscar raons per les quals somriure. I tot i que ja començo a olorar a cap de setmana, no en trobo cap ni una.

La dutxa matinal intenta fer l’impossible: despertar-me, i no ho aconsegueix… Arribo a classe amb els ulls lleganyosos, segueixo ocupat amb no adormir-me i està clar que les classes no ajuden.

Unes hores més tard sona el timbre, trenca la meva concentració i vaig al pati. Dóna gust aquesta mitja hora entre amics. Sota les rialles, tornem a classe. Suplico al rellotge, vull tornar ja a casa, acaba cedint.

És tot un plaer tornar a casa. Dino tranquil·lament i després de fer els deures, vaig a futbol amb els meus amics. Ara sembla que un matí tan pesat ha valgut la pena. M’estiro al llit i deixo volar lliure la meva ment. Sóc feliç; fins demà al matí.

És una tarda de dissabte, tinc partit de futbol contra l’Alella i, ja després, m’espera un fantàstic vespre amb els amics, sopar i festa a la platja.

La meva mare amb recull amb el cotxe i em comunica que marxem a sopar a casa dels meus tiets, és el segon aniversari de la meva cosina i els hi fa molta il·lusió que hi anem. Em cau el món a sobre! No hi vull anar, no hi puc anar… Tinc altres plans! Petits plaers que ara mateix, encara que sembli mentida, m’acosten al que jo ara crec que és el meu concepte de la felicitat.

La veritat és que penso que no cal que hi vagi, ella és massa petita i tampoc n’és conscient del que passa o de si hi seré o no. I a més, ja m’havien dit que hi podria anar. Em sento enfadat i defraudat.

Intento reflexionar i penso que potser si que és important l’esdeveniment per a la meva família. Passo molts caps de setmana amb els amics, ens ho passem molt bé i m’agrada estar amb ells. Però sé que no puc estar sempre amb ells, ni tampoc sempre amb els meus pares (perquè és clar, ja vull ser una mica independent). Potser la celebració de la meva cosineta val la pena i als meus tiets els hi farà il·lusió que jo hi sigui. La meva cosina només farà 2 anys una vegada i ells no han faltat mai a cap dels meus aniversaris. Recordo que em sentia molt feliç quan venien a la meva festa.

Així que vaig a la festa i intento passar-ho el millor possible. Tot i així, m’avorreixo moltíssim, només hi ha nens petits. Però veure la cara de felicitat dels meus tiets i la careta de la meva cosina quan arribem tots per celebrar el seu aniversari; això sí ha valgut la pena.

Així que, de vegades, és bo passar per un mal menor per aconseguir un bé major. De família només n’hi ha una, però de caps de setmana n’hi ha molts.

Estem a dissabte, dia que em toca jugar un partit de futbol, possiblement un dels més importants de la temporada, ja que és contra el primer classificat a la lliga. El partit és a les quatre de la tarda.

He anat fent una bona setmana d’entrenaments i el més segur és que l’entrenador em posi a l’onze inicial. Em desperto ja nerviós per culpa del partit, però és normal perquè avui he de demostrar molt.

D’altra banda, avui vindrà l’entrenador del Juvenil A, per veure com jugo i això em fa estar encara més neguitós. Em dutxo per intentar treure’m els nervis de sobre, però no em serveix de res, segueixen al meu cos.

Arriba la una del migdia, hora de dinar. Em preparo un plat d’espaguetis perquè necessito hidrats de carboni que donen energia. Passades les dues em començo a mentalitzar per al partit. Em preparo la motxilla i l’altaveu, per motivar a l’equip amb la música.

Són les dues i quaranta-cinc, hora de marxar cap a El Masnou que és l’equip on jugo. Estem convocats a les tres però gairebé tots arribem una estona abans. Entrem al vestuari i preparo la música abans que l’entrenador entri per fer les explicacions pel partit. Tots estem molt motivats.

Entra l’entrenador al vestuari i diu l’onze, i al mig del camp estic jo, content. Penso que és un gran moment per demostrar les qualitats que tinc. Jugo els vuitanta minuts del partit, és a dir, sencer. Estic molt content, ja que hem guanyat 1-0; un partit molt complicat.

Surto del vestuari després d’haver-me dutxat i em ve a veure l’entrenador del Juvenil A per dir-me que li he agradat molt com he jugat i que em convoca per a l’endemà, anar a jugar amb ell. Quina il·lusió! No puc ser més feliç!

Els amics són importants i tothom té amics per pocs que siguin. El plaer i la felicitat que dóna l’amistat és incomparable. L’amistat no es pot crear ni comprar, no es pot demanar ni encarregar. L’amistat sorgeix i aquest fet és immesurable. El plaer de tenir uns bons amics, en qui confiar i poder parlar, sabent que ells et comprenen i t’entenen, és genial. I la felicitat d’aquells moments compartits que mai oblides i que, en els dies de pena, recordes per poder treure’t un somriure de la cara, es podria dir que són necessaris.

El cas és que no hi ha res que pugui donar més plaer i felicitat que l’amistat, ja sigui directament, per les vivències amb ells o indirectament, pels records que mai vols oblidar. Es podria dir que l’amistat és una font d’alegria.

Tots sempre ens queixem perquè ens agradaria tenir allò o allò altre, però perquè volem tantes coses? Si amb ben poques podem ser feliços igualment…

Sempre volem més del que tenim i pensem en el que desitgem. Això no és res dolent. Potser és el que ens fa feliços, el fet de pensar-ho. En tot cas, assolir tot el que desitgem sí que pot arribar a ser un inconvenient. Per exemple, a mi m’agradaria tenir una casa més gran. És obvi que no me la compraré per satisfer el meu desig, perquè no puc comprar-me-la, però tal com estic en el meu habitatge actual, estic bé.

És per això que mai assolim la màxima felicitat perquè no podem aconseguir tot allò que volem, tot sent feliços. Això respon al fet que la felicitat l’assolim tots en algun moment donat i és en aquell moment quan realment ens sentim satisfets.

La felicitat és un sentiment o estat d’ànim que tots perseguim incansablement, però potser no ens adonem de tot el que tenim. La felicitat no és la possessió de coses materials, sinó el fet de gaudir cada moment de la vida, cada segon amb els amics, amb la família…

Potser per a molts la felicitat sigui una mica utòpica, però jo no ho crec. En la meva opinió, tot depèn de les forces que tinguem per seguir lluitant pel que realment volem.

És possible que mentre que la busquem no ens adonem que sempre ha estat amb nosaltres. I en el cas que no ens sentim feliços, no ens quedem de braços plegats pensant: “Què podríem fer per trobar-la?”

Lluitem per allò que ens fa feliços perquè un somriure val la pena i la felicitat no és una cosa impossible.