LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de que era petita sempre havia volgut un germà. Quan tan sols tenia dos anys, la meva mare es va tornar a quedar embarassada. Encara era petita per poder-lo cuidar jo sola, però no em separava d’ell en ningun moment. Era la meva joguineta. Sempre feia veure que era el meu nadó per cuidar-lo a totes hores. El temps va anar passant i tots dos vam anar creixent. Tan sols ens portem dos anys de diferència però ens continuem barallant contínuament. Sempre el provoco, m’encanta. M’agrada quan es fica a la defensiva i es fa la víctima. Encara que ja no li digui, me l’estimo moltíssim i si li passes alguna cosa, seria la primera en preocupar-me. No canviaria al meu germà per res del món. Sol en tinc un i no en vull més. Des de petita que és la meva il·lusió i ho continuarà sent fins la meva mort. Ell és una part de mi, que sempre estarà al meu costat i l’ajudaré en tot moment. A hores d’ara, em diverteixo mirant pel·lícules, recordant vells moments, ajudant-nos mútuament, mentint a la mare per protegir-nos un a l’altre, barallant-nos o riure’ns de qualsevol tonteria. És el meu germà petit que sempre he desitjat i he tingut, i per aquest motiu mai el deixaré d’estimar.
T’estimo Ivan.
Judith

La veritat és que una xemeneia es un simple forat que comunica amb l’exterior on hi poses un conjunt de troncs, hi cales foc i tot seguit comença a fer flames fins que els troncs es consumeixen i desapareixen. També però, les xemeneies ens transmeten calor i calidesa en dies freds dels quals no et ve gens de gust sortir al carrer, sinó que el que més desitges es quedar-te a casa amb una manta, mirant una pel·lícula i menjant unes quantes crispetes. Però què millor que tenir un bon foc que et fa companyia i et fa passar una tarda tranquil·la i relaxant?

També es bonic tenir el foc encès el dia de Nadal o de fi d’any ja que són dies d’estar amb família i proporciona un gran caliu i, perquè no dir-ho, bon rotllo. La meva família i jo, sempre estem esperant a que baixin una miqueta les temperatures per poder anar a comprar llenya i poder encendre un d’aquests focs que encén el meu pare cada any i que he gaudit des de ben petitona. Els meus pares quan just començava a caminar em repetien una i una altra vegada que no toqués el foc perquè em faria mal i que si m’apropava tindria molta calor. Però més d’una vegada m’havia quedat adormida a terra davant de la llar de foc ja que m’era igual si tenia calor, jo estava feliç gaudint d’aquella escalforeta.

Júlia

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

El meu pare és un artista desaprofitat. Avui m’he recordat d’un conte que m’explicava fa uns anys per anar a dormir. Sempre eren inventats i improvisats però aquest li va sortir rodó.
Us faré un resum del conte intentant explicar-lo el més semblant possible al seu. Espero que us agradi tant com a mi.

Els convidats

Tres,quatre,vuit…? No recordo pas quin dia va ser. Era novembre, tardor, començava a fer fred. Els dies s’escurçaven i les fulles queien sense por.
Com sempre havia preparat el sopar pels convidats, lleuger però deliciós, aromàtic, temptador.
El lloc destinat a cada comensal era l’habitual i,com cada nit vaig reservar lloc per “algun afegit” d’última hora. Sempre n’hi ha que arriben tard.
Per més que m’ho penso no aconsegueixo esbrinar què va succeir. Fins ara havien vingut sempre, semblàvem una família. Eren part de la casa.
El rellotge del menjador va tocar les dotze i no havia arribat ni un sol convidat. Potser s’havien cansat del menú? O el temps fred els havia fet agafar mandra?
Començava a estar preocupat. Estava molt acostumat a la seva presència i, ara,de nit, es feia molt feixuc el pes del silenci.
-Al menys podien haver avisat- vaig dir amb veu baixa.
Les dues de la nit. Res. Silenci.
Algú em va dir un dia que de vegades passava això: de cop i volta deixen de presentar-se, sense més explicacions. Potser estaven sopant en un altre lloc.
-Que els hi aprofiti- vaig dir ple de ràbia.
A les tres de la matinada, vaig constatar i acceptar el que estava succeint: no vindrien més, les rates havien anat a sopar a una altra casa.
Tres, quatre, vuit…? No aconsegueixo recordar “el dia fatal”, però me’n recordo d’aquella gresca que cada nit feia de casa meva un racó ple de vida.
Em sento sol, massa sol. Massa silenci. Compraré un lloro. Millor dos.
Joana

Avui, dia 21 de desembre m’han donat les notes. M’esperava unes molt pitjors que les que he tret finalment. No han estat del tot malament, però per variar, per als meus pares no ha estat suficient. D’acord que podrien haver estat molt millor, però no pots esperar unes notes impressionants d’algú al que li costa estudiar.

El fet es que m’han fet una bronca impressionant al arribar a casa, però de tot això una cosa m’ha sorprès: el meu pare. Del que tenia més por era dels crits meu pare, però m’he quedat sorprès, ja que quasi no m’ha cridat. Estava clar que em cridaria, però m’esperava algo molt més bèstia. El meu pare és una persona increïble, si està content amb ell pots passar moments increïbles, però si està enfadat ja pot estar ben preparat per passar por.

En canvi ma mare és més comprensiva. Ella intenta veure el costat bo de les coses, en canvi el meu pare només s’hi fixa en lo dolent, fins hi tot quan no n’hi ha.

Tot i així, el meu pare i la meva mare són les persones més importants de la meva vida, i m’agraden tal i com són i espero que no canviïn mai!

Manel

Des dels tres anys que esquio amb els meus pares. És un esport que m’agrada molt, no sé si és perquè el porto practicant gairebé tota la meva vida, però quan arriba l’hivern no em puc contenir les ganes de pujar a esquiar amb la meva família.

Farà ja uns cinc anys que tenim un apartament a Andorra. No és gaire gran, però el just per poder passar un cap de setmana. Segons el meu pare, tenir-ne un implica pujar pràcticament cada cap de setmana. Per ell pujaríem sempre, però a mi no m’acaba d’agradar del tot aquesta idea que té ell. Hi ha alguns caps de setmana que tens ganes de pujar, desconnectar de tot i gaudir de l’esquí, però hi ha altres que no tens tantes ganes de pujar. No se per què tinc la mala sort que sempre que marxo passen les coses més emocionants, o els meus amics fan coses noves, i aquest és un dels grans motius pels quals no m’agrada pujar.

Més d’un cop he pujat Andorra enfadada amb els meus pares, perquè hi havia una festa i jo no hi he pogut anar. Però lo bo de que t’agradi tant una cosa, és que a vegades, et fa compensar altres coses que també t’agradaria fer, però en aquell moment no pots. Això és el que em passa a mi amb l’esquí. Quan em poso els esquis i començo a baixar les pistes, desapareix el mal humor. Crec que aquest és el principal motiu pel qual m’agrada esquiar, que em canvia l’estat d’ànim, tot i que més d’un cop caus a terra i et fas mal, jo m’ho passo molt bé. A més, com que és un esport que li agrada i el practica tota la meva família, és una cosa que ens fa estar units i ens permet divertir-nos tots junts.
Així que sí, potser hi ha caps de setmana que podria estar amb els meus amics, però poder gaudir d’una cosa que t’agrada amb les persones que estimes, no té preu.

Mariona

Després d’haver acabat un trimestre dur a l’institut, per fi han arribat les festes; temps en que les famílies es reuneixen. Jo, com cada any, espero el dia 26 de desembre amb il·lusió. El dia de Sant Esteve tota la família queda per dinar, una tradició en memòria del meu avi que ja està mort. El dinar el fa la tieta i mengem canalons, sopa de galets, de postres, com és típic, turrons.

Per a mi es un dia especial, ja que ens reunim tots plegats; inclusos els meus tiets de Barcelona, ells ens expliquen com van les coses per allà i nosaltres el que ha ocorregut per aquí.

Un cop estem ben tips els més petits de la família passen a recitar, dalt de la cadira, el vers. Mentrestant els més grans preparen els Diners per donar propina. Tot acabat el dinar quedo amb els amics per anar a fer una volta, ells extranyats em pregunten per qué no celebrem el dia de Nadal i sí el de Sant Esteve, doncs bé, jo els dic, que per a la meva família el dia més important és el 26.

Pol

Por fin ha llegado mi amiga de Estados y estamos pasando la mayoría de días juntas, bueno los que podemos porque tiene tantos amigos, que cada día tiene que visitar a uno diferente. Quiero explicaros especialmente este lunes. Desde el verano pasado mi amiga me presentó a su tía y es un encanto. Hoy me propuso ir a verla y naturalmente accedí.

Su tía es un poco mayor y nos ha podido contar un montón de experiencias que vivió en su época y lo que decidió estudiar, cosa que el nombre del estudio no me ha quedado muy claro, pero es muy interesante!

Solo con escribir en una hoja en blanco y escribir mi firma y un poco lo que me apetecía, ella ha podido saber cómo soy de personalidad. Después ha hecho lo mismo con mi amiga. Nos reímos un montón con ella. El miércoles iremos a verla otra vez, que nos ha invitado a comer las tres juntas en su casa. Creo que se siente sola, y poder estar con nosotras le anima un poco. Ha dicho que nos preparará fondue y estamos encantadas, cuando salga del instituto iré directa a su casa.

Espero volver a verla más veces porque mi amiga vuelve a irse a Estados Unidos  y no quiero que se quede sola.

Clara

Cada dia m’adono més del que m’envolta i, per aquest motiu sé que no estic pas sola. Miro al meu voltant i sempre hi ha algú. La meva família. Que faríem sense la nostra família? Jo, per exemple, sense la meva família no faria pràcticament res, ja que, per sort, estem tan units que quan algú, per molt lluny que estigui, té algun problema, allà estem. En canvi, hi ha famílies distants, que no es parlen, ni que tan sols es truquen de tant en tant per donar senyals de vida. Ni la meva família ni jo podríem estar els uns sense els altres. Per això, animo a tots aquells que estigueu enfadats amb algú de la vostra família, siusplau, reconcilieu-vos. La família és gran part de la vostra vida. Són els qui han estat al vostre costat des que vau néixer, ajudant-vos enfront els problemes i també rient a més no poder, però sempre al vostre costat.

En el meu cas, com ja he dit abans, a la meva família estem tots molt units, tot i que tinc família a altres llocs, als qui només puc visitar molt de tant en tant. Que estiguem tan units no significa pas que tinguem una vida fàcil, ja que hem viscut coses que no desitjo que les visqui ningú, però també n’hem viscut d’altres que val la pena recordar. Sembla que superar problemes ens uneixi encara més, perquè tots volem ajudar a superar-los i, per això tots volem aportar quelcom per aconseguir-ho. La veritat és que si hagués d’explicar tots els problemes en els quals hem caigut, podria estar-m’hi bastant de temps, però com en la vida no ens hem de quedar amb les coses dolentes, prefereixo explicar-vos quelcom agradable.

No hi ha res millor que anar a veure a la teva àvia, però en arribar veus que està plorant. En aquest moment penses: “-Uf! I jo ara què puc fer perquè la iaia s’animi?”. També s’ha de dir que l’àvia té una malaltia anomenada Alzheimer. Suposo que molts sabreu el que és. Aquesta malaltia et fa perdre la memòria. La meva àvia, hi ha vegades que sap qui sóc, però hi ha d’altres que no. Doncs el que us estava explicant, vaig anar a veure a l’àvia i estava plorant. El primer que li vaig dir va ser: “-Iaia si lloras ya no vengo más, tienes que reírte”. En aquest moment, el primer que va fer va ser començar a riure. En aquest moment em vaig sentir la persona més afortunada del món. Havia aconseguit que la meva àvia deixés de plorar i, a més a més que comencés a riure. Siusplau, estimeu als qui us estimen, és a dir, estimeu la vostra família, s’ho mereixen!

Itziar