LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

Estic a la cuina, asseguda davant l’ordinador, escolto com el rentaplats està en marxa amb l’aigua caient pels plats, sorolls de vehicles em despisten, fa un dia gris, però m’agrada. M’encantaria estar: al sofà amb una manta i dormir, tocant el piano, viatjant per tot el món observant llocs nous o en una creperia; fent qualsevol cosa menys aquesta: deures. No és el fet que tingui mandra, sinó és el fet que no tinc idees per escriure. El problema és que se m’acudeixen molts temes variats, però no sé com descriure’ls i reflexionar sobre ells.

Ara m’ha vingut a la ment quan es va morir el meu avi, tenia 10 anys i va ser una mort molt dura. No perquè hagués passat molts moments amb ell, sinó perquè me’n penedeixo de moltes coses que no vaig poder-li dir o fer amb ell. Sempre, quan trucava a casa preguntava per mi, volia parlar amb mi i saber com estava; però jo sempre deia alguna excusa per no parlar amb ell. Encara em pregunto per què tenia aquest comportament, suposo que no ho valorava prou.  Quan només li quedaven uns dies de vida, va néixer la meva cosina Mariamma. Va ser com l’alegria d’aquella tristor. Tornant al tema del meu avi vull dir que era d’aquelles persones que tothom el saluda i li pregunta que tal tot, que troba els somriures de la gent només dient unes paraules que t’alegren,  fins a l’últim moment ell va estar rient; encara que no tingués dents i anés amb dentadura postissa, sempre reia. Al cap d’unes setmanes de la seva mort, jo sortia del col·legi i vaig veure un senyor gran que era idèntic a ell, em va venir un calfred que em va recórrer tot el cos. Sempre tindré un record preciós d’ell, i cada cop que hi penso me’n penedeixo més de no haver pogut passar més moments amb ell, però si va ser així és per alguna raó. Tot té alguna raó, tot té una causa encara que sigui desconeguda.

Al final m’ha sortit un tema per escriure i tot, tinc una sensació de felicitat i enyorança. Recordar un familiar teu del qual t’han parlat tan bé i el veies que tenia una ànima tan neta i pura de vegades fa mal, però per sort el vaig poder conèixer. Siguis on siguis, gràcies i ho sento pels meus errors que vaig cometre. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Marta

On vas quan et mors? Què sents? Què passa amb l’ànima en cas de que existeixi? Aquestes són les preguntes més freqüents que es formula la gent al tractar aquest tema. He de dir que la mort és tan misteriosa, tant que ningú viu ho pot saber amb exactitud tots els seus aspectes. Jo també m’he fet aquestes preguntes i al llarg de la vida que porto he anat descobrint coses al respecte, tot i així és molt confús.

El juliol de 2006 va morir una persona molt propera a mi, la meva mare. Jo només tenia 9 anys; això va ser un cop molt dur a la meva vida, ja podeu imaginar-vos-ho. La meva germana va caure en depressió durant molt de temps i va tenir problemes amb el meu pare; i jo, jo estava destrossat. El meu padrí diu que ella sempre em faria companyia, que sempre estarà amb mi i amb tots, però jo no ho veia ni ho veig. Potser és degut a la mentalitat científica que tinc. Per superar-ho vaig necessitar dos anys, sense ajuda. El meu pare volia posar-me un psicòleg, deia que ho necessitava, que no podia fer-ho sol. M’hi vaig negar; sempre he denegat l’ajuda de altres persones en aquest aspecte. La meva germana si que va necessitar-ho. Així doncs jo vaig superar-ho sol i ho vaig aconseguir. No tothom pot fer-ho, de fet  vaig portar-ho tot molt bé.

Segons el meu punt de vista la mort té una importància vital tan gran com la vida mateixa. Es tan natural viure com morir. No obstant, sempre queden els misteris com: on estan les persones que moren? O bé: perquè havia de morir aquella persona? La religió té les seves respostes pròpies i moltes vegades s’associa al destí, però això ja és un altre tema que ja tindrem ocasió de parlar.

Marcel

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a El Toro un poblet de Castelló, a la Comunitat Valenciana. Jo tenia moltes ganes d’anar-hi perquè el meu avi me’n parlava molt i tenia curiositat per veure on s’havia criat i on havia viscut la seva joventut, el meu avi Josep.

En arribar al poble, em va sorprendre que bàsicament era un carrer principal i poca cosa més. Era molt petit. La majoria de gent era gran i hi havia tan pocs nens que anaven tots a la mateixa classe, encara que fossin de diferents edats, el que ells anomenen escola rural. Quan acabaven la primària se n’anaven a estudiar interns de dilluns a divendres a Terol. No hi havia piscina, ni poliesportiu, només un camp de futbol de sorra… La majoria de gent que trobaves pel carrer era gran, només es veia jovent els caps de setmana.

El que més em va agradar va ser que era un poble molt acollidor, tothom es coneixia i malgrat que fa tants anys que el meu avi viu a Catalunya, encara el coneixen. Anàvem passejant pel carrer i el cridaven per fer una cervesa o una partida a cartes o de dòmino, donava la sensació que no havia passat el temps per a tots plegats.

Allà em vaig adonar de què per a ells el més important és la família, esperant amb candeletes que arribin les vacances d’estiu, la Setmana Santa o Nadal per retrobar-se amb els seus familiars i amics que treballen i viuen sobretot a València i a Barcelona i mentrestant, els veïns es cuiden uns als altres com si es tractés d’una gran família.

Eva

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

Tot va començar l’1 d’agost de 2013, quan vam voler anar-nos-en de vacances. Dies abans parlava amb la meva àvia per telèfon de que tenia moltes ganes de veure-la i estar amb ella i el meu avi, i de que feia molt de temps, per no dir anys i panys, que feia que no veia a una cosina meva. Sempre em parlava d’ella dient-me que estava molt alta, que havia crescut molt i de que no la reconeixeria, i bueno, les típiques coses que et diu una àvia quan fa temps que no et veu.

A Múrcia, després d’instal·lar-nos, vam baixar a la piscina una estona. Vam fer amics i… a que no sabeu d’on eren? Eren de Mataró. Total que van ser uns dies fantàstics i molt divertits. Després de passar uns dies, vam anar al poble on eren els meus avis, i, on efectivament podria retrobar-me amb la meva cosina despés de tants anys. Allà, ens va venir a visitar tota la família. No vam poder sortir de casa en tot el dia!

Al dia següent, va aparèixer per la porta una noia alta i a la que no reconeixia. Ja podeu imaginar-vos qui era. Doncs sí, era la cosina a qui tant esperava veure. Van haver de tornar-nos a presentar perquè ni jo la reconeixía a ella, ni ella em reconeixía a mi. Va ser un dia fantàstic perquè ens vam explicar moltíssimes coses i vam fer-nos moltes preguntes.

Ara, ja estic a Vilassar, i parlo amb ella cada dia; tant sigui per el watsapp, el facebook o el tuenti.

Irene

Ja han començat les vacances, temps d’anar a la platja, per estar amb els amics, amb la família, anar de viatge i moltes altres coses a fer aquesta època de l’any. Bàsicament és la millor època. Aquest estiu pujaré al meu càmping, fa poc que hi som, és molt gran i tenen moltes instal·lacions, com ara la piscina climatitzada, el gimnàs, la pista de tennis i pàdel… fan moltes activats per nens petits i grans, però lo millor és que hi ha gent de la meva edat.

L’altre càmping era més tranquil, més natural al mig de la natura, amb molts camins i al costat de un riu. Lo dolent és que era molt lluny de casa nostra, havíem de passar moltíssimes corbes amb el cotxe i sempre arribaves marejat o cansat, no hi havia gaire gent de la meva edat només tenia una amiga amb la que sincerament esmorzàvem, dinàvem, berenàvem, i sopàvem juntes. Òbviament ens vam fer molt amigues, però ara ella marxa a Canadà un any sencer a estudiar, i nosaltres ens hem canviat de càmping i ja no ens veurem, només per skype o parlarem pel mòbil. Però sé que la nostra amistat no acabara per la distància perquè fa molt de temps que ens coneixem i tenim confiança.

A l’antic càmping ens vam fer molt amics de 4 famílies i per això vam decidir de canviar-nos i anar-nos-en en un on els seus fills i jo tinguessin més coses a fer i més gent a la que conèixer i formar una amistat. Aquestes famílies fa més de 5 anys que ens coneixem i tenim confiança uns amb els altres i molts cops anem a fer excursions i ens banyem al riu o anem a fer kayac o anem amb bicicleta…

Al càmping que estem ara tenim el poble el costat i podem anar amb moto per la muntanya per un camí de sorra on van tots els pares amb els seus fills i a vegades, de tan en tan, anem al cine o a sopar per algun restaurant de poble. Cada dissabte al dematí hi ha un mercat on hi comprem fruita fresca i per el camí de tornada amb les mames ens la mengem. Durant l’última setmana del mes de maig, hi ha la festa major del poble i els meus amics ens ajuntem amb els del poble i som moltíssima gent.

En definitiva, que les vacances, a part d’estudiar, també estan per passar-ho bé amb tothom.

Bones Vacances!

Emma