LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna

Els germans petits tenen el do de fer la punyeta, però et fan riure, tothom que tingui germans sabrà del que parlo: Quan et molesten i els persegueixes però s’escapen darrere la taula, quan ells volen mirar els dibuixos animats i tu canvies perquè no ho vols veure, però tornen a canviar pels botons de la tele… Al final acaba sent tot un joc.

Abans d’ahir, estava parlant amb el meu amic sobre els germans petits, i em va dir que estava fart d’ells, que passés el que passés als seus germans no és preocuparia, però jo sabia que no era veritat, que en el fons se’ls estimava.

L’endemà, vam anar a donar una volta per la Gran Via, i quan tornàvem, vam veure una ambulància, i com el meu amic és molt tafaner va anar a veure què passava, jo el vaig seguir. Quan va anar es va trobar a la seva germana, s’havia trencat el tendó i l’havien d’operar. El meu amic es va esverar i va trencar a plorar.

Per molt que els nostres germans ens facin la punyeta, en el fons els estimem.

Zakaria

Tinc un germà de nou anys al que li agrada molt ficar-se amb mi i molestar-me. Jo reconec que és petit, però arriba un moment en que pot ser molt pesat. La veritat és que a mi també m’agrada molestar-lo, i fer-lo enfadar em diverteix, tot i que al moment li demano perdó. Tot i així l’estimo molt i no deixaria que mai li passés res dolent. Sense ell no sé què faria. Intenta fer-me riure quan estic trista i es preocupa molt per mi i quan no està el trobo molt a faltar. Em fa riure amb les seves bromes i tonteries i quan comença a ballar a casa és molt divertit i em ric. Haver tingut un germà ha sigut el millor que em podía pasar i ara sense ell no sóc res.

Marta

Ja deu fer 2 mesos que la meva família i jo vam anar a Londres per a celebrar que la meva germana feia 18 anys. De camí a l’hotel, el meu pare ens va dir que aniríem a visitar Notting Hill, un barri de Londres conegut perquè va ser la inspiració per a una pel·lícula reconeguda mundialment.

El dissabte vam arribar i vam veure el mercat ambulant que ocupava el barri de dalt a baix i després vam anar a veure la porta blava on representava que hi vivia el protagonista. Al arribar-hi vaig veure moltes de portes blaves, i vermelles, taronges, verdes… no sabia el que pensar perquè jo creia que només hi havia una porta blava, la reconeguda porta blava. Al final la vam diferenciar de les altres per uns números gravats. També vam buscar un parc privat on a la pel·lícula salten una reixa. El parc el vam trobar, però la veritat és que el carrer no tenia res en comú amb el de la pel·lícula.

Al estar a Notting Hill em vaig adonar dels canvis que fan per a filmar una pel·lícula i del treball que hi ha darrere, i crec que només els pots veure estant en un lloc com aquest, veient-ho tot com és a la realitat. Quan vam arribar a casa vam decidir veure la pel·lícula, i la veritat és que per a mi va ser molt diferent ja que no era com abans que veia tot l’encant de el barri sinó que era millor, podia veure com era el barri en veritat i no com el van arribar a transformar.

Cristina

El meu pare és majorista de flor tallada i plantes. Treballa amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. L’única de la seva família que no s’hi dedica és la seva germana. Treballen en un magatzem, on hi ha una oficina, una càmera, la zona dels camions i el lloc on tenen els carros, les galledes i les taules. Haig de dir que normalment el terra està ple de fulles, pètals i caps de flors. Quan era petita, amb les flors que hi havia per terra feia rams, i després els regalava a la meva mare o els deixava a l’oficina, però com que eren flors fetes malbé, no duraven gens.

A mi m’encanta la feina del meu pare. Per molt que faci moltíssimes hores, que hagi de carregar moltes galledes i que a vegades s’hagi de llevar a les cinc del matí per anar a repartir, crec que té una de les millors feines del món. Quan entres a la càmera, amb tantes i tantes galledes i capses de flors és difícil estar trist o deprimit. La barreja de flors té un aroma característic, que s’aprecia perfectament al mercat de la flor. Més d’un cop per setmana hi van a buscar gènere. Allà xerren amb els pagesos i altres majoristes, ja que tothom es coneix. Carreguen els carros, després els camions i tornem al magatzem. A més treballar amb la família és un luxe, perquè per molt que t’hi discuteixis sempre serà la teva família, i saps que sempre t’ajudaran. I que la mare els porti el berenar cada dia, també és un luxe.

A més a més, importen flors d’allò més exòtiques de països llunyans, i gràcies això coneixem gent de fora. Fins i tot ens han invitat a veure algun cultiu de Colòmbia, Equador, Kenia, Costa Rica, Holanda, etc.  La feina del meu pare et permet conèixer molta gent, tant d’aquí com de fora. Molts cops, quan anem d’excursió, el meus pares es troben gent que coneixen gràcies a la feina. I si entrem a una floristeria de seguida fem relació gràcies al sector.

Jo sempre que puc vaig a ajudar-lo. Intento aprendre’m tots els noms de les flors, fulles i plantes, però n’hi ha tants! Liciantum, limonium, paniculata, gerbera, clavell, clavell mini, clavell poeta, rosa freedom, rosa aqua, eucalipto, longuiflorum, agaphantus, alstromelia, anthurium, dàlia, frèsia, gladiols, liatris,… Per acabar-ho d’arreglar, de cada tipus de flor hi poden haver diferents tipus i diverses mides. No sé com s’ho fa, però el meu pare se sap tots els noms. Encara que sempre n’hi ha de nous.

Les flors noves es fan hibridant-les. Per exemple, per fer un tipus nou de rosa es  col·loquen els pistils d’una rosa a els estams d’una altra i es tapa perquè els borinots no embrutin amb un altre pol·len. Un cop madurades, el calze s’infla i en surten les llavors de la nova rosa. La meva família materna també es dedicava a les flors, concretament a les roses. El meu avi va crear una rosa nova quan jo vaig néixer, i per això la va anomenar Aina.

Per mi és una verdadera sort que el meu pare s’hi dediqui, ja que puc disfrutar d’aquest plaer sempre que vull. Potser m’agrada perquè tota la meva família s’hi ha dedicat, qui sap. Sigui com sigui, la feina del meu pare és una de les millors, sense cap dubte.

Aina

Aquesta vegada m’ha tocat escriure l’article en un dels dies més esperats de l’any: el 31 de desembre. En un principi em feia una mica de mandra però després em vaig adonar de que hi ha molts temes sobre els que puc parlar, ja que en aquest dia acaba un any i en comença un altre.

La veritat és que el 2013 m’ha passat volant. Sembla que sigui ahir quan estava esperant que arribessin els convidats en aquest dia tan especial. I aquí estic un any després, altre cop esperant amb impaciència l’arribada dels nostres amics per passar una nit única i fantàstica. I és que el temps passa massa ràpid, no te n’adones i ja ha passat un any, un altre, i un altre… Em fa pena però alhora estic feliç, és una sensació una mica estranya.

A més, en aquest dia moltes famílies i amics es reuneixen per passar junts moments de diversió i menjar el raïm tot desitjant un bon any nou. Com he dit abans, aquest també és el meu cas. Per cap d’any vénen uns amics a sopar a casa i tots ens divertim xerrant, sense cap mena de preocupació, esperant l’arribada del nou any.

Hi ha molta gent que té l’esperança de que el nou any serà millor que l’anterior i que els problemes se solucionaran. Per exemple, que la crisi s’acabarà i que tot anirà millor o que la gent malalta propera a tu es curarà. Aquestes són algunes de les moltes esperances que corren entre nosaltres. Tot i que no sempre es compleixen, mai cal perdre aquesta esperança que ens impulsa a seguir vivint i a gaudir de la vida.

Bon any nou!

Marina

En enero hará un par de años que mis padres se divorciaron. No me parece un hecho extraño porque se ve que se ha puesto muy de moda en los últimos años. Los divorcios en muchos casos sorprenden a la gente porque las parejas parecen felices y llevan muchos años juntos pero eso solo es una falsa ilusión. En el caso de mis padres la gente se sorprendía, pero eso pasaba porque el punto de vista desde fuera es distinto al de dentro. Yo veía que tarde o temprano pasaría pero no acababa de llegar el momento hasta que un día, de la noche a la mañana, sucedió.

Las cosas desde entonces han cambiado mucho. Yo nunca lo he llevado del todo bien pero voy acostumbrándome a la situación aunque de vez en cuando me paro a pensar en momentos que estábamos toda la familia riéndonos o haciendo cualquier cosa y siento nostalgia porque me gustaría volver a vivir esa clase de momentos pero sé que eso no ocurrirá.

Carla

S’acosta en Nadal, aquells dies on es respira felicitat i tothom s’ajunta amb la seva família. El Nadal per mi significa temps d’estimar i ser estimat, temps de compartir i passar una bona estona amb els familiars més propers.
Molts nens ja estaran pensant què demanar per fer la carta als Reis Mags: quina és la joguina que els agrada més, quin ha sigut l’últim joc de la Wii que ha sortit… Però molts cops oblidem que durant aquests dies tan especials per nosaltres, per molta gent són com els altres. Hi ja molts nens sense família o vivint en males condicions. Segurament aquests nens no es troben tant lluny del que nosaltres pensem, és a dir, no cal anar-nos-en a qualsevol país subdesenvolupat com l’Àfrica per trobar-los, sinó que podem girar la cantonada i trobar-nos-els.
A mi això em fa molta pena. Penso que és un temps en que tothom hauria ser feliç i passar-s’ho bé amb els qui més estima, però, per desgràcia, molta gent no pot gaudir d’aquesta sensació i possiblement són els que més necessiten aquestes qualitats del Nadal. Gràcies a campanyes i donacions de joguines, aquests nens són més feliços però no n’hi ha prou, encara que amb res ja et treuen un somriure. Desitjo que aquest Nadal estigui ple de màgia i que els més pobres es puguin sentir rics.

Anna

Molts cops la meva àvia m’envia cartes, em deu arribar una a la setmana. Em fa molta il·lusió poder llegir una carta que la meva àvia ha escrit tans sols per mi, una cosa confidencial entre nosaltres dues i ningú més. M’agrada llegir-les, sí, però em fa molt de pal escriure-les. A cada carta que m’envia sempre em diu que li encantaria que jo li escrivís al meu torn, peró mai m’hi poso.

L’altre dia em vaig parar a pensar que, si a mi em fa il·lusió rebre una carta d’ella, a la meva àvia també li agradaria que jo li tornés un escrit, així que ho vaig fer, m’hi vaig posar i li vaig escriure una carta.

Avui m’ha arribat la seva carta setmanal i li ha fet molta il·lusió que li escrivís, l’esperava durant molt de temps, perquè en uns tres mesos jo no l’hi havia escrit res (ja sé pot semblar una mica egoïsta de la meva part, però no és el meu fort escriure), i m’ha dit que li agradaria rebre’n més sovint.

Això d’enviar-me cartes amb la meva àvia m’agrada, ja que ara es fa tot per sms o e-mails, i és com tornar una mica al passat, obrir un sobre i veure escrita la seva pròpia lletra a mà, guardarte-la en un racó i llegir-les sempre que vulguis obrint el sobre i sentint la seva olor.

Salomé