LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell

Fa dues setmanes, vaig rebre la noticia de que un tiet meu que vivia als Estats Units venia a fer-nos una visita a la família d’aquí i que faríem un sopar amb ell i el seu nòvio.

Al principi no li vaig donar gaire importància, un sopar familiar com qualsevol altre: menjar casolà, una llarga xerrada sobre política, futbol i altres temes d’interès general. Aleshores vaig repassar el que acabava d’escoltar. Un tiet als Estats Units? Qui és aquest tio? A mi ningú m’havia dit mai res sobre cap parent que anés més lluny del Cantàbric, i això ja era molt llunyà.

Em vaig emocionar bastant. Un tiet d’Amèrica! Com seria? Com alguns de vosaltres ja sabreu, m’agraden molt les llengües i ho vaig veure com una gran oportunitat per practicar l’anglès i descobrir un tros de la cultura súper-capitalista típica americana. Però m’intrigava més el nòvio. El meu tiet va emigrar als Estats Units fa sis anys en busca de feina i riquesa, però l’altre sí que era un americà de tota la vida, a més, la mare em va dir que era un empresari d’èxit que portava la secció de recursos humans d’una empresa enorme.

Quan va arribar la nit del sopar em va retornar tot de cop: l’emoció de conèixer gent nova de costums diferents, els nervis i l’intriga. Quan van arribar al sopar, en vaig tenir una primera impressió diferent de la que esperava: un tipus de dos metres amb barret de cowboy (massa tele). Quan realment va aparèixer un home “normal”; alt més o menys com jo, ros, ulls blaus i una parla excel·lent del castellà (amb l’accent texà, és clar). A més a més, amb ells venia una sorpresa: una amiga seva russa que no parlava el castellà.
Vam tenir una conversa molt interessant en anglès que em va fer veure la importància dels idiomes en la comunicació i que realment jo, com a persona “d’idiomes”, podria anar on volgués gràcies al passaport universal que representa aquesta llengua.

Ferran

A mi m’encanta anar de viatge… i a qui no?

Suposo que a la majoria de gent li encantaria tenir la sort que a mi m’ha tocat. Però: i si fos una obligació? En el meu cas, aquesta obligació ja dura 15 anys menys 9 mesos.

Normalment els meus amics, quan el hi explico amb mala cara que tinc que anar amb el meu pare cada 15 dies, a Mallorca o a Madrid, no m’entenen. Probablement a mi em passaria el mateix… Però el fet és, que quan t’hi trobes per obligació és molt diferent.

Probablement el que a mi em vindria de gust és poder estar amb ells o a casa descansant

Per una altra banda, ara mateix estic passant per un període de la meva vida en que, ja no és com quan era petita, i ara el cap de setmana m’agrada quedar amb les amigues i amics i no em ve de gust estar tot el cap de setmana viatjant d’un lloc a un altre amb la única companyia del meu pare. I encara que per molta gent viatjar cada 15 dies a llocs com Madrid o Mallorca sigui molt divertit, en realitat per mi pot arribar a ser bastant horrible.

Quan em plantejo deixar d’anar, tot i que tinc ja edat per poder decidir-ho, em pressiona la culpabilitat de no veure a la família del meu pare i em sap greu. Ho considero un preu força alt que he de pagar.

Crec que necessito més temps per poder madurar com explicar-ho i no fer mal als que m’estan esperant cada 15 dies. Potser més endavant podré decidir veure’ls menys però més plena de ganes.

Alejandra

Fa aproximadament dos anys veia ma germana que es passava algunes tardes mirant series, xatejant pel mòbil i quedant amb les amigues per veure pel·lícules o sortir a la nit. Jo sempre em preguntava què tenia tot allò de divertit o especial, com li podia agradar fer tot allò? Però a poc a poc estic veient que cada dia m’assemblo més a ella, primer amb el xat que just tenir mòbil no vaig tardar gaire a aficionar-me… No molt més tard també vaig començar a quedar amb els amics i la xicota. I ara tot just fa una setmana que he començat a mirar un parell de sèries per Internet el que em fa pensar que estic seguint si fa i no fa la mateixa rutina que ella, ma germana. Això no sé si és bo o dolent perquè si no m’equivoco el següent que toca és fer la migdiada.

Ricki

Des que vaig entrar a l’institut vàries persones m’han preguntat si em feia alguna cosa que el meu pare treballés al col·le, és a dir, si em molestava o em sentia incòmoda. Jo sempre he dit que no, en absolut. La veritat és que em sento afortunada. No tothom pot veure el seu pare cada matí i quan vulgui!

El meu pare, a part de treballar als matins a l’institut, també treballa a les tardes a una escola a Barcelona. Per tant, només el veig a les nits i arriba molt cansat. M’agrada veure’l pels passadissos i dir-li “papa guapo” encara que porti la camisa que no m’agrada i els pantalons no combinin gens. Sé que a ell li agrada que li digui això, i en part, li alegro el dia. No sé per què el meu pare i jo ens portem tan i tan bé. A vegades la gent se sorprèn i tot, però per mi ja s’ha convertit en una cosa normal.

Evidentment també hi ha desavantatges de tenir el pare a l’institut. A alguns alumnes pot ser que no els caigui bé i el critiquin, o si faig alguna cosa malament o trec una mala nota li diguin.

Com tots els fills dirien del seu pare, el meu pare és el millor del món.

T’estimo papa.

Anna

La meva tieta ara deu tenir 53 anys però des dels 18 que es cega. Ella és de Madrid però va venir a Barcelona a operar-se de cataractes. El dia de l’operació li van tocar una part del nervi òptic que la va deixar sense veure res per sempre.

Tot i això, ella fa vida normal. Té un marit i un fill de 23 anys que mai podrà arribar a veure, cosa que a mi em sembla molt injusta ja que ningú es mereix això, però ella segueix sempre feliç, compartint les experiències que ha viscut.

Del que m’he adonat amb l’experiència de la meva tieta és que el nostre món està més adaptat a les persones cegues del que ens pensem. Per exemple, ella té com un comandament que va fent sorolls segons si el semàfor està vermell o  verd,  aquells puntets que hi ha sempre sobre els números de l’ascensor que a ells els serveixen de molt i el móbil, el móbil és el que l’ajuda més. Té moltes aplicacions que li permeten fer tot el que vulgui i el maneja més bé que cap altra persona amb vista. Fins i tot ella pot escriure whatsapps, mirar el correu , escriure pel seu facebook i també  pel twiter sense l’ajuda de ningú.

Encara que això no sigui comparable amb tot el que poden fer les altres persones, la nova tecnologia a ells els serveix de molt i encara que sigui poc, els alegra ja que cada vegada depenen menys de les persones del seu voltant i per tant poden fer més coses ells sols, això els fa ser més lliures i sentir-se millor.

Una de les coses que em passa és que hi ha cops que dubto que no vegi, com tota la resta de la família família, ja que ho fa tot amb tanta normalitat i parla dels llocs que ha anat amb tants detalls que això m’impressiona, però serà que, com no ho pot veure, s’imagina el que li van dient les persones i ho dibuixa dins la memòria com a ella més li agrada.

Cristina

Avui és diumenge, i com cada final de setmana jo i el meu pare anem al restaurant del poble a comprar una paella per dinar tots junts. És un hàbit incorporat a la nostra rutina familiar dels diumenges i em fa retornar a la infància. Quan tenia 5 anys en menjàvem quasi cada cap de setmana, però ara només ho fem quan estem a casa el meu pare.

Una altra tradició era que els diumenges als matins, com que jo i el meu pare ens despertàvem més d’hora que ma germana i ma mare, anàvem a “jugar al jardí” que volia dir: anar al Daunis a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar. Alguna tarda agafàvem el cotxe de la meva mare, un tot terreny, i anànavem per la muntanya; però per llocs molt verticals i a molta velocitat, era pura adrenalina per a mi.

Aquests records em fan veure els diumenges més positius i alegres, ja que normalment són dies foscos perquè s’acaba el cap de setmana i és dia de fer els deures que no has fet de la setmana.

Suposo que seguim fent aquest costum perquè no es perdi el sentiment de família, i tinguem algun record de l’infància als nostres cors.

Marta

Estic cansada i una mica de mal humor, acabo de jugar un partit de futbol i hem perdut, només tinc ganes de seure i descansar. Però elles estan davant meu demanat que les ajudi a muntar un dels seus ‘shows’. Les veig poques vegades a l’any i no els sé dir que no, així que els hi dic que sí i anem totes juntes cap a l’última habitació de casa de l’àvia. Com a cosina gran els dono unes primeres pautes de les quals elles en treuen les més originals i divertides cançons i coreografies. A poc a poc em treuen un somriure i oblido el meu mal humor i sense adonar-me’n em veig immersa en el món de la innocència, de la diversió sense preocupació, de la imaginació i per descomptat de la felicitat.

A vegades només necessitem persones que ens treguin de la rutina i ens recordin que la vida està plena de moments fantàstics.

Gràcies cosinetes!

Àurea

Fa uns dies, vaig dir que tenia una entrevista per poder accedir a una escola. Bé, aquest divendres em va arribar una carta dient que m’havien acceptat. Desprès de tota aquesta setmana impacient per veure els resultats i qui era apte o no per entrar a la Monlau.

Quan vaig arribar a casa, ma mare em va obrir la porta corrent dient-me que m’havien acceptat a la Monlau. Es veia que ella era més feliç que jo en aquell moment, va ser un d’aquells moments en els que no saps com reaccionar, així que l’únic que vaig fer va ser llençar-li un somriure a la meva mare, que és la persona que ha fet possible entrar en aquesta escola.

És per això que aquest escrit no es centra tant en l’acceptació de l’escola, sinó en la meva mare ja que li significa una gran inversió, degut a que es una escola bastant privilegiada i no és gens barata. També perquè sempre fa tot el que pot per ajudar-me, encara que ho accepto no sóc el millor fill que es pot tenir.

Pablo

Com ens poden arribar a molestar… Moltes vegades són insuportables i ens barallem amb una passió que sembla que comenci la Tercera Guerra Mundial. A vegades hi ha gent que gosa dir que sense el seu germà viuria una vida més tranquil·la. Però, tots aquells que teniu germans, heu arribat mai a pensar com seria la vostra vida sense ells? Segurament seria terrible. Avorrida, sense ningú amb qui barallar-te, una vida solitària. I és que quan tothom et falla, saps que sempre tindràs el germà al teu costat per ajudar-te. Els germans són aquells amics que no has triat i que saps que per molt que els emprenyis i els insultis sempre t’estimaran igual.  Per exemple, tu pots dir-li al teu germà burro o tonto, però si li diu algú de fora t’emprenyaràs. Els germans són els germans, són de la teva propietat, i tu de la de ells. Sempre et diran la veritat, sempre els pots confiar un secret (ja que com a molt l’explicaran als pares, però a ningú més) i sempre et defensaran, siguin el germà gran o el petit.

Encara que no ho sembli, no hi ha amor més fort que el que hi ha entre dos germans. Acabats de néixer ja s’estimaran inconscientment i sense mesura, i al llarg dels anys aquest amor perdurarà per sempre. I ho dic així de segura perquè jo tinc una germana dos anys i nou mesos més petita que jo, amb la que m’hi acostumo a barallar quasi cada dia, però és la persona que estimo més en aquest món. Des de què va néixer que l’estimo moltíssim, encara que ja llavors ens barallàvem (la veritat que la meva germana em té a ratlla des de que era un bebè, i mira que jo sóc la gran!).

Quan érem petites, els meus pares farts que ens baralléssim com gat i gos, van voler veure quina reacció tindríem si de sobte no els vèiem. Estàvem a un supermercat, a la zona on hi havien exposades les bicicletes, jo a la punta on hi havien les més grans i la Maria (la meva germana) a l’altra, on estaven les petites. Llavors els meus pares es van posar darrere una estanteria des d’on ells ens podien veure però nosaltres a ells no. Al cap d’uns segons ens vam adonar que no hi eren, i jo i la Maria vam anar una cap a l’altra, ens vam agafar de les mans i vam començar a caminar sense dir ni una paraula. No ens calien paraules, nosaltres ja ens enteníem.  Els nostres pares van estar contents de poder veure que ens ajuntéssim per ajudar-nos mútuament, encara que acabéssim de discutir.

Per tant, valoreu els vostres germans, ja que valen més que totes les riqueses d’aquest món. No oblideu mai de recorda’ls-hi com us els estimeu, que no sigui que per una tonteria aquest amor es trenqui. La veritat és que hi ha força germans que no es parlen entre ells per discussions d’allò més tontes, i és una vertadera pena.

Aina Ros Alsina.