LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

2 de gener del 2013, d’aquí a un mes farà dos anys que va marxar una de les persones més importants per mi, una persona que va lluitar moltíssim per tirar endavant tota la família, que amb un somriure, una abraçada o un petó et feia la persona més feliç del món, una de les persones més carinyoses que he conegut mai, humil, amable, respectuosa, però a la vegada era una dona amb molt de caràcter i sabies que sempre et diria les coses clares, tal com són, ja siguin bones com dolentes, però sobretot era una dona que es feia estimar molt, persona que s’apropava a la seva vida, ja no volia sortir-hi mai més, ja que quan estaves al seu costat et senties bé, protegit, estimat. Sempre deixava marca per allà on passava i a la vegada tenia un cor enorme on guardava un trosset per a cada un de tots nosaltres. Sempre volia que tota la família fóssim una bona pinya, li agradava que passéssim molts moments tots junts. Cada divendres ens retrobàvem tota la família a casa seva i hi passàvem la tarda. Cadascun de nosaltres desitjàvem que arribes el divendres durant tota la setmana. La meva avia, sempre ha sigut el punt de referència més gran que he tingut, ja que és un exemple a seguir, era una dona de “cap a peus”. Era una de les persones més importants per mi, una de les que més he estimat, estimo i estimaré sempre. Aquests dos anys que no l’he tingut al meu costat he gaudit al màxim cada un dels moments que he passat en honor a ella, perquè es mereix això i molt més. Costa assimilar el fet que marxi una persona tan important, costa anar a casa seva i no veure-la asseguda en la seva butaca, costa no sentir els seus consells, no veure el seu somriure, no tindre els seus petons, no tindre-la al meu costat i poder-la abraçar. És un fet que encara no he assimilat i ja han passat dos anys. Tot i així, no va ser un comiat, va ser un per SEMPRE! “TE QUIERO MUCHO YAYA”.

Anna

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa que mata les cèl·lules cerebrals lentament i sense possibilitat de cura. A mesura que avança, apareixen símptomes com la confusió, l’agressivitat, la pèrdua de memòria a llarg termini i fins i tot la pèrdua de sensibilitat. És la demència més comuna i afecta a principalment a les persones majors de 65 anys.

Al principi quasi no se li notava, de tant en tant oblidava el lloc on havia deixat les claus, el nom d’un parent llunyà… Més endavant, van aparèixer els canvis d’humor, la irritabilitat i la impotència de no poder controlar la situació

Quan va començar la segona fase, semblava confosa, espantada. Repetia frases contínuament i moltes les deixava a mitges. Els dies que anàvem a visitar-la, es pensava que era ella la que havia vingut a casa nostra i viceversa. Si la portàvem a passejar pel poble, sovint perdia l’equilibri i l’havíem de subjectar entre tots perquè no caigués.

Ara ja s’ha endinsat de ple en la tercera etapa. La maleïda i temuda tercera etapa. Sembla més una nena petita que no pas una dona de 82 anys. No pot menjar, rentar-se ni moure’s per si sola. Necessita atenció les 24 hores del dia 7 dies a la setmana. No reconeix el seu marit, la seva filla, el seu germà… no reconeix ningú. Falta poc perquè perdi completament la parla i potser una mica més perquè s’oblidi de caminar, de seure i de somriure.

Una vegada diagnosticat, els malalts d’Alzheimer acostumen a viure entre 7 i 9 anys. Ella ja en porta 15 i sincerament, no sé si desitjar que en compleixi més o que pugui descansar en pau d’una vegada.

Paula

Ara ja estem a Novembre, gairebé començarà el mes de Desembre. Això significa que ja ve Nadal. Aquestes festes plenes de llums i colors daurats, vermellencs i platejats. L’olor del menjar de l’àvia, del torró i de les neules.
Ara que ve Nadal, és una de les festes més desitjades per tots els nens. La majoria d’ells fan el tió, el Para Noel, i després d’aquests dos parells de regals, esperen impacients als Reis Mags. Van a la cavalcada a veure’ls passejar pel poble amb aquelles immenses carrosses plenes de regals i després pugen a donar la carta de reis al seu rei mag preferit.

Quan més gaudeixo, és el dia de Nadal. 25 de Desembre, un dels dies més esperats per mi durant tot l’any. Ens reunim tots a casa els avis. Els cosins, tiets, pares, avis… Ens ho passem d’allò més bé. L’àvia ens fa la seva típica sopa de nadal, amb aquells galets immensos que vènen als supermercats que són únicament per aquell dia. Està boníssima. De segon, ens porta la carn d’olla amb la qual ha cuinat el caldo. Després de tot aquest menjar, encara en fa més. Porta un pollastre fet al forn. I per postres, els torrons i les neules.

També m’agrada molt quan l’ajudo a ella i a la meva mare a decorar la casa amb llums de nadal, amb els pessebres que fem nosaltres mateixes…
Aquestes festes, per mi, són les més maques de tot l’any. El Nadal em dóna sensacions de familiaritat, d’unió amb la família, de trobar-te amb els parents que no veus gairebé mai.

Espero impacienta amb moltes ganes aquestes festes tan maques.

Lídia

Avui fa uns disset dies que ja no està en aquest món. Encara a aquestes altures em costa creure-ho. Era una de les persones que més feliç m’ha fet. Abans que se separessin els meus pares, vivia amb nosaltres. Els quatre érem molt feliços, però no sé en quin moment va canviar tot.

Passen els dies, les setmanes… i no ho crec. Jo sé que a ella no li agradaria veure’m així i justament per aquesta raó intento no estar trista. Després de la separació dels meus pares, va agafar una embòlia i a poc a poc va anat empitjorant fins a no caminar, no menjar, no parlar, no recordar… Ara estarà descansant en pau.

Després de tot, almenys tinc un bon record d’ella i només puc dir coses bones. Encara que no hagi estat amb ella en els seus últims moments, aquest estiu la veig veure i em vaig acomiadar, perquè sabia que estava molt greu, arribant a la fi de la seva vida.

Ara que no estàs aquí els records venen a la meva ment: quan jo tenia cinc anys i em venia a buscar a l’escola i em cuidava sempre, era el seu tresor més valuós.

Ara la seva absència em fa sentir buida perquè ella m’omplia d’alegria i d’amor. Cada dia agafo la seva fotografia i l’abraço amb tantes forces com si l’abracés a ella. Mai l’oblidaré perquè ha sigut una de les persones més importants per mi i l’únic consol que tinc es fer la present en el record.

Estimada àvia, la vida o el destí ens ha volgut unir en un mateix dia, un dia 27. Aquesta data em marcarà per sempre perquè estràs viva dins de mi per tota la vida.

Dunia Akrach

El Nadal és una de les festes més importants. És el moment perfecte per reunir la família i els amics. Per compartir sopars, riures, cançons… Aquesta festa és màgica, els carrers estan plens de llum, la gent està feliç i gairebé tothom està a casa amb els més estimats.

A mi de petita el que més m’agradava del Nadal eren els reis. Em despertava molt aviat i anava al menjador on hi havia molts regals amb el meu nom, xafardejava una mica i despertava tota la família. La meva germana sempre s’enfadava amb mi perquè cridava molt. Els meus pares es despertaven i anaven a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar. Jo, mentrestant, anava a l’habitació del meu germà gran i li deia que s’aixequés, però gairebé mai no em feia cas ja que era molt d’hora. Quan els meus pares tornaven, anàvem tots al menjador a obrir els regals. M’encantava aquell moment en família i encara em segueix agradant.

Per als nens és un moment fantàstic, quan veus els més petits obrint un regal es transmet alegria i il·lusió. En realitat, quan no sabies la veritat sobre els reis tot era més bonic, més màgic.

Penso que aquesta tradició dels reis s’hauria de conservar, però a mesura que passen els anys, els nens s’assabenten més aviat que són els pares. Crec que un nen no hauria de saber-ho tan aviat, perquè es una gran etapa de la vida on vertaderament és quan més gaudeixes del Nadal. Hem d’intentar que els nens descobreixin i visquin aquesta màgia que s’amaga darrere el Nadal i que duri el màxim possible.

Maria

Fa quasi quatre anys, em van dir que tindria una germana. En aquell moment, la idea no m’acabava de convèncer. Jo ja tenia un germà i sabia tot el que comportava un nadó a casa: plors a mitjanit, canvis de bolquer cada hora, menys atenció per part dels pares… Però ara m’adono que per molts inconvenients que tingui, és increïble i no podria viure sense ella.

És petita, deu fer poc més d’un metre d’alçada. Té la cara rodona i el cap cobert per un munt de rinxols de xocolata. Els seus ulls són petits, d’un color marró clar, i sempre estan pendents del que els envolta. Quan somriu, amb aquell gest entre la trapelleria i la innocència, és capaç de fer-te oblidar tots els mals. No para de parlar, tan sols descansa per respirar; fa reflexions pròpies de nens que li tripliquen l’edat i mai es cansa de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa.

Li agrada anar al parc i pujar als gronxadors; sovint em demana que l’empenyi molt fort, llavors aixeca una mà i intenta agafar la lluna. Li encanta la lluna. Està obsessionada amb les flors, des que va néixer en deu haver collit almenys un centenar. L’apassiona pujar a la terrassa i córrer sota la pluja mentre mira l’arc de sant Martí, amb por que desaparegui massa aviat.

Tot i que a vegades pot arribar a ser bastant pesada (ja se sap com són els nens petits) m’encanta passar estones amb ella. L’estimo moltíssim i és una de les millors coses que m’han passat a la vida.

Paula

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

Ahir, 31 de novembre, va néixer la meva primera cosina, la Marina. És curiós, però fins ara tots els cosins que tenia a la família eren nois. La il·lusió dels tiets, tietes, pares, mares, avis i àvies va ser immensa, ja que sempre els havia fet anhel que arribés una noia.

Tot va començar fa uns mesos quan la meva tieta Marta ens va sorprendre amb la notícia que tindria una altra criatura. “Ja en porta tres” -vam pensar tots. Al cap de cinc mesos ens va fer arribar el resultat d’una ecografia: efectivament, seria una nena. Aquell dia, amb la parentela, ens vam posar molt contents i a la nit ho celebràrem amb unes pizzes i unes ampolles de cava ben bo i fresc.

I ahir va arribar al món. Si voleu que us digui la veritat, així d’entrada i vestida, jo no li vaig veure cap diferència respecte als meus cosins en néixer. Les coses van canviar quan, a la tarda, li van foradar les orelles per posar-li unes arracades menudes. Això sí que va ser una gran novetat…

Abel Oliva Roselló

Quan parlo de la tardor, el primer que em ve al cap són castanyes, el típic fruit d’aquesta època i, tot i que es poden menjar durant tota la temporada, hi ha un dia en què no poden faltar, el dia de Tots Sants.

Les castanyeres surten als carrers amb les seves parades i comencen a torrar les castanyes. Algunes les acompanyen amb moniatos i d’altres no. Qui no recorda a les castanyeres de quan érem petits? Senyores grans, tapades amb un mocador al cap i amb faldilles llargues, que mentre feien les castanyes, aguantant el fred, aprofitaven per escalfar-se les mans.

Aquesta és una festa popular de Catalunya. A diferència dels països estrangers com Canadà, Estats Units, Irlanda i Regne Unit se celebra el “Halloween”, una tradició que ara nosaltres anem adquirint. Es basa en la decoració terrorífica de les cases, l’obtenció de caramels que els nens aconsegueixen de porta en porta i el fet de donar “vida” a les carbasses buidant l’interior i traient parts per personificar-les de manera que semblin cares.

Eren casi les tres del migdia i estava acabant de dinar per anar a casa els tiets del meu pare a menjar castanyes i panellets. Com cada any, en menjo pocs de cada cosa, però aquest any em vaig posar les botes. Estàvem col·locats en una taula allargada. Els petits en una punta i els grans en l’altra part. Al meu cosí no li agrada tan aquest tipus de menjar i, com sempre, m’ajudava a pelar les castanyes que després em menjava.

Mai no he provat els moniatos i em pica la curiositat saber el gust que s’amaga darrere d’aquest aspecte tan estrany. L’any que ve proposaré de comprar-ne, i així, poder acabar amb aquesta intriga.

S’anava acostant l’hora especial i vam començar a treure els panellets i castanyes sobrants, per poder passar a jugar al bingo. M’encanta jugar a aquest joc amb la família. S’ha convertit en el nostre joc. Els silencis acompanyats de nervis quan et falten un o dos números, les emocions de cantar “Bingo!”, el so de les fitxes sobre la taula o el seu suau cop i lliscament quan tapen el número desitjat… Mai no tinc sort. Sempre faig o un bingo o alguna línia, però no acostumo a guanyar molt. En canvi, la meva cosina té una sort… No sé com s’ho fa, però sempre acaba guanyant més de la meitat dels diners que juga. Tot i això, m’encanten aquests moments en família. No els canviaria per res del món!

Andrea

El meu aniversari és el 27 de desembre, dels últims dies de l’any. Una de les coses que més odio d’haver nascut tan tard és que a aquestes altures quasi tots els meus amics tenen 16 anys, i poden fer coses que jo, per ser uns mesos més “petita”, no puc. També és dolent perquè jo no tinc tants regals com l’altra gent, tenint en compte que se m’ajunta el pare Noel, l’aniversari i quasi els reis, però d’això tampoc em puc queixar.

La part bona és que cau en una època molt maca, l’època de l’any on la màgia i la família té més protagonisme que tota la resta, el Nadal. Són dies en què deixem de pensar en nosaltres per pensar en els altres. Potser per aquest motiu, quan algú pensa en el Nadal, el primer que li ve al cap són les paraules AMOR, FELICITAT i, sobretot, FAMÍLIA. Les persones estimades tenen molta importància en aquests dies, pels dinars, sopars, regals, o pel simple fet d’estar units.

Tothom diu que el Nadal és màgic, que tots els teus desitjos se’t compleixen, i coses d’aquest estil. Jo, personalment, no hi crec gaire en això, simplement crec que el Nadal està per gaudir-lo i estar amb la gent que estimes, i d’això es tracta la felicitat.

Durant aquesta època les coses es veuen d’una manera diferent: els carrers estan guarnits amb llums de diferents colors, alegres i vistoses i en l’aire es respira una aroma diferent, especial: olor de Nadal.

Alba