LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des que era ben petita, la meva família i jo passem els estius i algun Nadal a Granada, concretament a Algarinejo. Algarinejo és un poble petit, d’uns quatre mil habitants, que fa frontera amb Córdoba. Està a una hora de la capital aproximadament. En ser un poble de poca població, tothom es coneix.
Allà és on la meva mare ha passat la infància amb els seus quinze germans. Devia ser un lloc fantàstic per jugar i passar l’estona. De fet, encara ho és. M’encanta passar les tardes d’estiu en aquell poblet amb els meus cosins. Ens ho passem d’allò més bé.
Algun dia m’agradaria portar a les meves amigues a Algarinejo per què puguin conèixer la vida rural que es porta allà, ja que és força diferent de la d’aquí.
Els estius a Granada, m’agraden molt perquè puc desconnectar de la vida d’aquí i gaudir de la vida d’allà. Quan baixem al mes d’Agost, coincideix que és la fira d’Algarinejo i la setmana següent la del poble del costat. També la fira és diferent de la d’aquí. Allà la fira és de nit i has d’anar arreglat. Molta gent es passa la nit sencera ballant. Com sortim uns quants cosins junts, ens ho passem genial.
Encara queda dos mesos per marxar de vacances, però ja estem començant a fer els plans de l’acampada que fem cada any tots els cosins. Estic molt impacient per anar i passar-m’ho bé i per veure a la meva família d’allà.

Lidia

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria

Tengo un hermano pequeño que se llama Santiago. Tiene 8 años, es moreno, alto, y tiene los ojos verdes. Es muy inquieto, esta todo el día moviéndose, saltando, corriendo y nunca se cansa. Tiene mucho carácter lo que hace que a veces nos enfademos pero al cabo de poco tiempo viene y me pide perdón.  Le encanta la televisión, sobretodo unos dibujos nuevos que creo que se llaman “hora de aventuras”. También le gusta muchísimo jugar a la consola, últimamente juega demasiado a los juegos de lucha libre, lo que le encanta y hace que luego vaya por casa con máscaras de luchadores famosos o haciendo llaves y esas cosas que suelen hacer.

Le encanta el deporte, sobretodo el fútbol que lo practica en el colegio. Su equipo preferido es el Barça, y su jugador favorito es Messi aunque a veces diga que es Neymar solo porque le gusta su peinado. Le gustan mucho los animales, en especial los leones y los tigres africanos.

También es aficionado a  leer libros de aventura, de ciencia ficción y comics. Su preferido es el de Geronimo Stilton porque dice que sus aventuras son muy entretenidas y siempre acaban con un final feliz.

Fede

Cuando yo era pequeña mi abuela siempre me contaba una terrible historia que pasó donde ella vive Galicia. Ella aprovechaba la hora del baño para contarme la historia del Prestige.
El Prestige fue un barco que en el año 2002 durante un temporal en la costa gallega chocó contra unos arrecifes en la costa da morte (costa de la muerte). Este barco llevaba una carga de muchas toneladas de petróleo, con lo cual al chocar con el arrecife todo el petróleo se expandió por el mar llegando incluso a pocos metros de las casas de los vecinos. El desastre llegó ha provocar grandes perdidas ecológicas, se extendió desde la costa de Portugal hasta la costa Francesa. Galicia fue la más perjudicada ya que después del desastre no pudieron volver a pescar hasta pasados dos años.

Los marineros gallegos al ver que el gobierno no hacía nada para evitar la catástrofe y que la riqueza del mar de la que ellos vivían se estaba muriendo cogieron sus barcos de pesca y con sus propias manos y solo aparejos de pesca empezaron la limpieza del mar y de la costa, a ellos se les unió el resto de España, mucha gente fue a ayudar a limpiar las costas.
La perdida ecológica fue tan grande que todos los medios de comunicación a nivel mundial dieron la noticia durante mucho tiempo, fue una de las catástrofes ecológicas más grandes del país.

Gracias a mi abuela y su forma divertida de narrarme esta historia consiguió que me pusiera en la piel de los muchos voluntarios que fueron a ayudar en esta catástrofe. A través del cuento de mi abuela consiguió que me trasladara al momento de los hechos: “La espuma de mi bañera era el petróleo del Prestige, en el que estaban atrapados los peces y muchas aves. Mi tarea era rescatar esos animales con la ayuda de mi esponja”.

Iria

Mai no hauria arribat a pensar que seria germana gran. Els meus pares em van dir la gran notícia inesperada, que tindria un germanet o una germaneta, encara no se sabia el que podria ser. Em vaig emocionar moltíssim, era el millor regal que hagués tingut en la meva vida.

Ja havia arribat l’hora que tothom volia saber. Passats els cinc mesos ja se sabia si era nen o nena, i va arribar nena. El 29 de Juliol a les nou del matí ja érem a l’Hospital de Barcelona, concretament al Remei. Tot just a les dotze ja era aquí. Va sortir en Lluís amb la Carla als braços i la meva reacció va ser ficar-me a plorar i no pensar en res més del món que no fos el que passés en aquell moment.

Vam passar uns dies a l’hospital, ja que tan sols tenia dies de vida. Tot havia anat força bé, així doncs, l’ú d’Agost ja podíem marxar a casa. Els dies anaven passant i me l’observava dia a dia com anava creixent a poc a poc, tot i que, encara era massa petita per poder gaudir-la. En un tres i no res tot va passar tan ràpid que va arribar el dia del seu aniversari. Me l’observava tant, amb els seus rissos d’un marró xocolata, els ulls tan rodons, la seva fesomia, el seu cos tan menudet que i pensar que nosaltres érem així…

I per fi van arribar els dos anyets de vida. Finalment, tot havia canviat inclús amb la família, feia les coses amb la seva dependència i, a més a més, s’asseia a taula a dinar amb tots quatre. Me l’estimo moltíssim i no sé què faria sense ella. T’estimo germana.

Patricia

La meva àvia es diu Pili, bé així és com l’anomenem nosaltres. És una persona que sempre pensa en els altres abans que en ella. Crec que és el pilar d’aquesta família, no sé què faríem sense ella, de veritat. És feliç amb el que té i afectuosa amb les persones que l’envolten.

Es podria dir que és l’única àvia que he conegut realment, ja que els meus dos avis van morir abans que jo nasqués. La meva àvia de part de mare va patir una malaltia, anomenada Alzheimer, consistent en que durant els anys vas perdent la memòria, per tant tot el que saps o has après a fer, no sabràs fer-ho en un futur. Li van detectar un o dos anys després que jo nasqués, així que vaig poder passar uns anys amb ella fins que el 2012 ens va deixar. Penso que tant la meva mare, com els meus tiets ho van passar malament. Quan era petita no m’adonava del que era que la teva pròpia mare no recordés el teu nom o qui eres. Però quan ja vaig ser més gran i de tant en tant l’anàvem a veure, vaig poder saber quina era aquesta sensació, quan no et contestava o simplement tartamudejava coses sense sentit.

En arribar de l’esquiada de segon d’ESO, els meus pares em van explicar que en pocs dies es moriria. Estava greu. Jo no vaig saber com reaccionar, l’únic que podia aportar era ànims a la meva família. Escric això amb nus a la gola, perquè en aquell moment vaig saber que hauria d’haver aprofitat molt més els moments amb ella per poder recordar alguna sensació. Ara m’adono que l’única cosa que em transmetia era la força de la seva mà dreta quan li agafava, no me la deixava anar. Mai.

Per això, la Pili és l’àvia que he pogut conèixer millor. Com a persona, és fantàstica. Me l’estimo moltíssim i m’agrada passar temps al seu costat. Ella ha sabut fer la tasca tant d’avi com d’àvia, té una energia que te la transmet a cada moment. Espero passar més temps amb ella i aprofitar-lo al màxim, perquè és l’única que he tingut l’oportunitat de créixer al seu costat. Dia a dia, donant-me consells i valors que altres no han pogut aportar-me. Per mi, és com una segona mare que no em renya. Espero no deixar mai d’escoltar el seu riure, ple d’alegria.

Blanca

Tener hermanos es una de las mejores cosas que puede tener uno en la vida. Un hermano, es la persona con la que más te vas a parecer tanto físicamente como psíquicamente. Eso hace que sea algo magnífico. La gente que los tiene, se habrá dado cuenta de que es un tipo de relación única e indescriptible; jamás encontrarás a nadie con el que te entiendas mejor o con el que conectes mejor.

Soy de los que piensan que tener un solo hijo es un error ya que siempre debería estar acompañado de alguien, y cuantos más, mejor. Seas el pequeño, seas el mediano, o seas el mayor, aprendes lecciones que jamás aprenderías de otras formas. Psicológicamente, hacen un papel muy importante: si eres el mayor, cuidar de los pequeños te hace madurar como persona y te obliga a darte cuenta de que estás rodeado de personas, y por tanto evitas los celos y la egocentricidad. Por otro lado, si eres el pequeño aprendes de los errores que han cometido y aprendes valores desde muy jovencito. Lo mejor es cuando más se asemejan las edades, ya que comparten la mayoría de momentos juntos y su diversión no depende de los padres o de personas externas. Siempre tendrás a alguien con quien hablar sobre cualquier tema, alguien con quien pelearte y desahogarte, alguien que te aconseje y te ayude a defenderte ante cualquier situación. Siempre tendrás a ese gran amigo al lado para todo.

Las únicas personas que de verdad te van a acompañar por este sendero van a ser ellos, al igual que los que te van a apoyar siempre que puedan, y es por eso que doy gracias por tener a mi lado a unas de las personas que más quiero en el mundo, mis hermanos.

Alberto

El meu germà petit es diu Santiago, té 8 i anys i sense cap dubte és una de les persones més importants a la meva vida.

Quan me mare ens va donar la notícia de que estava embarassada no m’ho vaig prendre gaire bé. Jo no volia tenir un altre germà, ja que a casa ja érem tres i pensava que sent quatre tot seria molt caòtic. Però m’equivocava totalment, ja que, com he dit abans, es una peça clau en la meva vida.

Com tots els germans, ens barallem constantment, ens cridem, ens molestem i molts cops no ens suportem. Però ell, encara que sigui petit, és el primer que em fa una abraçada quan em veu trista, és el primer que es preocupa per mi i m’intenta fer riure a totes hores. Té un cor enorme, quasi mai s’enfada i es comporta com si ja fos tot un adolescent. Si que es veritat que molts cops és fa pesat perquè mai es queda quiet, sempre s’ha d’estar movent, o ha d’estar jugant, saltant, cridant… Però en el fons m’encanta veure com és feliç, m’encanta veure com va creixent i aprenent cada dia, però sobretot m’encanta saber que tant els meus germans com jo, som les persones en les quals es fixa i intenta d’alguna manera “ser com nosaltres”.

En resum puc dir que, qui té un germà, té un tresor.

Valentina

A veces van llegando esas fechas que para toda la familia eran muy importantes, te das cuenta que ya no tienen tanta importancia, ya que la gente que hacía posible esos días ya no está.

Ya hace dos años desde aquel último adiós que le dije a mi padre, aquella tarde cuando lo fui a ver al hospital no me imaginé en ningún momento que iba a ser el último abrazo y el último te quiero. Muchas veces me arrepiento de haberle chillado o contestado mal. Cuanto daría por un simple abrazo de aquellos que me daba, o cuando yo pasaba al lado del sofá y me cogía la mano.

He escuchado a mucha gente decir “qué bien estaría sin padres!” o incluso jóvenes decir “qué pesados!”, solo pienso las veces que lo he dicho yo, y lo que daría ahora por tener a mi lado a mi padre. Puedes tener amigos y preferir estar con ellos, pero los amigos no van a estar toda la vida, es la familia que está tanto en lo buen como en lo malo.

Míriam

Mi abuela es una de las personas más importantes en mi vida. Ella es alegre, tierna, amable, un poco quejica pero sobre todo muy luchadora. Es un ejemplo de superación día a día.

La he visto reír a carcajadas, la he escuchado cuando hablaba sobre sus recuerdos de la niñez… También me ha regañado cuando hacía las cosas mal, pero nunca ha faltado tiempo para que me diga lo que he hecho bien. Cuando las cosas me salen mal, ella siempre está allí para darme fuerzas, y también para demostrarme que si quiero, puedo, como ha hecho en muchas ocasiones.

A pesar de sus problemas en las rodillas, en las muñecas y todas sus quejas, siempre supo ser fuerte, aguantar y seguir adelante. Para mí es una luchadora en toda regla.

Yaya, decirte que muchas gracias por estar siempre a mi lado, por ser el refugio que a veces necesito y sobre todo por aconsejarme cuando te lo pido. Por esto y por muchas cosas más, eres la mejor.

Te escribo esto para desearte un feliz cumpleaños y para que puedas estar orgullosa de tu nieta. Te quiero.

Lidia Calvet