LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui és Dimecres. Em toca fer de cangur del meu germà de sis anys perquè els meus pares han sortit i no tornaran fins a les set de la tarda. M’han donat un paper en què estava escrit tot allò que havia de fer. De cop i volta em sona el mòbil. És l’Albert. Em diu que dos carrers més avall de casa s’estan barallant dos nois. Em diu que vagi a veure-ho. Jo sé que la meva responsabilitat és cuidar del meu germà, però li dic que es quedi un moment sol a casa i que de seguida torno. Al cap d’una estona, quan arribo a casa, em trobo el meu germà plorant amb els meus pares davant. Els dic que he marxat un moment però em diuen que no hi ha excuses i que estic castigat. Quan me’n vaig a la meva habitació, reflexiono sobre el que he fet malament i, finalment, el que hauria d’haver fet, que era quedar-me a casa com m’havien dit els meus pares i cuidar del meu germà.

La meva mare m’ha dit que haig d’anar a posar la taula, però ara mateix em fa molta mandra, encara que no estigui fent res, sense tenir en compte que estic estirat al sofà amb els auriculars escoltant música. Quan em poso la meva música, entro en una altra dimensió i desconnecto de tot el que m’envolta. Però no només haig de pensar en mi, sinó que també amb tots els altres. Llavors, reflexiono i penso amb el que em diria la meva mare si no ho fes. Finalment acabo actuant i faig el deure que tenia pendent: posar la taula.

Sona el despertador a les 6.30 h i em llevo. Sempre sóc la primera a despertar-me a casa doncs el meu germà i la meva mare es desperten a les 7 h. Em llevo la primera, no per res en especial, sinó per no haver de fer cua per entrar al bany. Com deia, em llevo i directament em rento la cara i les dents, faig el llit, em vesteixo i faig el Cola Cao per al meu germà i per a mi. No és una obligació que tinc, ni de bon tros. Perfectament podria llevar-me tard o fins i tot a la tarda. Però, ho faig perquè la meva mare ja té prou feina amb nosaltres.

Són les 9 h del matí. M’acabo d’aixecar del llit i els meus pares estan treballant. Com sempre, la meva mare m’escriu un full amb les tasques que he de fer durant el matí del dissabte, a vegades són moltes i a vegades només una. Amb poques ganes de veure el que he de fer avui, baixo al pis de baix i miro el full, per casualitat només he de fer una tasca: escombrar el jardí.

Mentre escombro el jardí, una pregunta em martelleja el cap: “per què he d’estar fent això i no estic al sofà mirant la televisió o fent una altra cosa millor?” La resposta se m’acudeix al cap d’uns minuts i és molt senzilla: és la meva responsabilitat. Sóc lliure i puc escollir de fer-ho o no fer-ho, però, si ho faig, la meva mare m’ho agrairà i si no ho faig, s’enfadarà. Al final decideixo acabar-ho i fer-ho amb més ganes de les que he començat.

Quan arriba la meva mare, òbviament em dóna les gràcies i estic content perquè sóc conscient del que he fet, fer cas a la meva mare i ajudar-la.

Des del pis de baix em criden. La primera vegada ben fort. Tenen por que no ho senti. A la segona ho fan encara més fort. A la tercera criden amb un to de nerviosisme que fa fàcil palpar la seva desesperació. Però ara ja no cridaran una quarta vegada, perquè es cansen. El dinar és a taula, però jo ja sé quina és la seva estratègia. Al primer crit, comencen a preparar el menjar, al segon algú ha de parar taula, però si ningú ha baixat, comencen a parar-la ells, i al tercer estan fent el dinar. Per ajudar-los hauria de baixar al primer crit. Però no vull. Em fa massa mandra baixar els 16 esglaons que hi ha… Ja sé que ho hauria de fer perquè així l’ajudo, però la mandra normalment pot amb mi i opto per quedar-me fins al segon crit i baixar a mig parar la taula, perquè és quan l’han començat a parar… I, en canvi, col·laborar més a desparar-la.

El 22 de març de 1997 va néixer una de les persones més importants de la meva vida, una persona que sempre ha estat al meu costat, ha compartit mil moments amb mi, la meva confident. Però els anys corren i les persones ens anem fent grans.

Per fi ha arribat el dia tan esperat per tots, però sobretot per la protagonista, la Júlia, avui la meva germana fa 18 anys! Portem mesos i mesos organitzant-li una festa per celebrar el seu divuitè aniversari, ja que és un dia molt especial i s’ha de celebrar com mai.

La festa ha estat a Mataró, a un local que hem llogat, a “Fem festa”, ella ha escollit els convidats, però la resta estava en mans dels meus pares i meves. Hem fet que la festa giri entorn els Goya, tot era de color negre, vermell i daurat, i òbviament, ella és la súper estrella. Ella ha anat vestida amb un vestit vermell, estava preciosa, i la resta de convidats hem hagut d’anar negres o foscos de roba.

El que no sabia era la sorpresa que li esperava en sortir de casa, just a la porta l’estava esperant una Limusina rosa, ja que és el seu color preferit. La seva cara ha sigut tot un panorama, li ha encantat.

Jo, tenia clar que ella volia semblar una princesa, i ho ha estat, bé, ho és, i es mereixia moltíssim aquesta festa.

Aquest any, és un any molt intens, els meus pares fan 25 anys de casats, la Júlia fa 18 anys, acaba el batxillerat, fa la selectivitat, entra a la Universitat i es treu el carnet de cotxe, i pel demès tot segueix igual, bé, jo acabo quart d’ESO i marxo de viatge a Itàlia, que també en tinc moltíssimes ganes. Serà un any perfecte!

Anna Montagut

Gairebé tots tenim la sort de tenir una família al nostre costat: tiets, cosins, avis, pares… Normalment les millors relacions són amb els cosins perquè les edats són bastant similars.

La majoria dels meus cosins viuen a Mataró però tinc un cosí i una cosina aquí, a Vilassar. El noi té 18 anys i es diu Marc, la nena en té 15 i es diu Anna. Amb els dos tinc molt bona relació però amb l’Anna més, portem des de ben petites juntes i estic molt orgullosa.

Ella és la nena amb la qual he compartit molts moments. Com aquells dinars familiars cada dos per tres, els estius a casa els avis quan ens feien de cangurs, les tardes a la fira quan érem una mica més grans i un munt més. També, com els nostres germans, hem practicat juntes la majoria de les activitats extraescolars (bàsquet, natació, patinatge, volei…). Al rondar les dues la mateixa edat hem tingut moltes coses en comú de les quals no em penedeixo gens.

Espero que mai em falti al meu costat perquè és com una germana per mi i confio molt amb ella. L’estimo i l’aprecio moltíssim.

Elisenda

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Desde que soy pequeño siempre me he sentido muy orgulloso de mi abuelo, para mí es un ejemplo a seguir y una de las personas que más quiero. Tiene cerca de 80 años, físicamente  es alto, fuerte, bastante blanco de piel, y sobretodo es muy activo, a todas horas está haciendo algo ya sea deporte o arreglando cosas de la casa, él se define como un “manitas”. Personalmente es muy cariñoso, estricto y no le gusta nada mostrar sus sentimientos en público.

Nunca he podido pasar mucho tiempo con él, porque hemos vivido a muchos quilómetros de distancia. Pero a pesar de eso siempre ha estado ahí cuando lo he necesitado, me ha ayudado con mis problemas y dado consejos muy útiles.  Es muy atento conmigo, casi siempre me está llamando y contándome anécdotas divertidísimas de cuando era joven.

Me gustaría poder irlo a visitar porque lo echo mucho de menos, pero por el instituto o por el futbol casi nunca tengo tiempo. En definitiva, lo quiero un montón.

Fede

Estic orgullosa de tu, mama. Portes gairebé setze anys al meu costat i no m’has fallat mai. Adoro la teva manera de ser, no t’afecta el que la gent pensi de tu, la teva personalitat és única. Ets la persona més forta que conec. T’adoro, t’admiro, em fascines, em sorprens. Ets el meu exemple a seguir. Fa cinc anys que ho dónes tot, tu soleta, per mi i l’Alba. Has fet esforços molt grans per veure’ns somriure. Mai has deixat que ens falti de res, ni molt menys un somriure per cada dia.

No sóc una persona que mostra fàcilment els sentiments i tu ho saps. M’agradaria dir-te moltes coses que per alguna raó mai t’he arribat a dir. Les dues sabem que tinc un caràcter molt fort que ha provocat moltíssimes discussions, algunes de molt fortes. Moltes vegades et parlo com no et mereixes, perquè si et dic la veritat, et mereixes el millor del món perquè tu dones el millor per les teves filles. No vull demanar-te perdó pels mil cops que t’he fallat perquè sempre que m’he adonat t’ho he dit. Simplement vull dir-te que gràcies per fer-me feliç cada dia. 

T’estimo molt, mami!!!

Laia