LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El Nadal és fantàstic! Estàs amb la família, tothom està content, els carrers il·luminats omplen d’alegria el poble i, per descomptat, la gent propera t’omple de regals. Però creieu que s’ha de gastar tant en regals només perquè sigui Nadal?

Hi ha gent que compra coses només pel fet de quedar bé davant l’altra gent. Però jo crec que no cal fer grans regals, i que només amb un per a cada persona que estimes ja n’hi ha prou i de sobres. Tampoc cal gastar-se un dineral en regals. Primera, perquè són temps de crisi i no convé gastar gaire. I segona, perquè un regal ben original que agradi a la persona a qui va dirigit és millor que un de car que no saps si agradarà.

Però tot i això, el més important és estar amb família i passar unes bones festes, amb regals o no.

Xavier Cañellas Mestres

Molts de nosaltres sabem el que és tenir els pares separats. Molts hem tingut que viure la seva separació i, sobretot si ets petit, no és molt agradable. Primer vius amb ells mentre no paren de discutir en tot el dia i després et donen la noticia: es separen. Com ets petit no t’acabes d’adonar del que volen dir, però ho acabes comprenent al cap del temps.

Un cop t’has acostumat a que els teus pares estiguin separats, visquin en cases diferents, etc. Et fas gran i aleshores comencen de nou els problemes quan no vols anar a casa d’un o a casa de l’altre perquè no hi estàs còmode o per qualsevol motiu. Et sens malament. No li vols dir, perquè no vols fer-lo sentir malament, però tampoc vols passar-ho malament tu.

Tot i això, tant si ets petit com gran, que els teus pares es separin també té coses bones, el doble de regals per reis, dues cases, i clar està que si la mare no et deixa fer alguna cosa el pare ho farà, o al inrevés. Encara que a la nostra edat, solen guanyar les coses dolentes, tens el doble de discussions i et renyen el doble.

Clàudia

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna

Fa poc, els alumnes de quart ens vam trobar amb un problema. Havíem de fer un examen de socials sobre dos temes molt extensos, l’Antic Règim, la Revolució Americana, la Revolució Francesa i la Independència d’Iberoamèrica. Aquell cap de setmana no vaig sortir de casa, més concretament, no vaig sortir de la meva habitació. Dissabte al matí vaig fer el resum, i a la tarda vaig estudiar el primer tema. Diumenge al matí vaig acabar d’estudiar el primer tema i a la tarda, en canvi, vaig començar amb física, que també tenia un examen dilluns. A la nit vaig estudiar el tema 2 però no vaig acabar-lo fins dilluns al matí. Sé que no va ser una bona programació, però no tinc ni idea de com ho hagués pogut fer d’una altra manera. Fins i tot vaig demanar-li ajut al meu pare, cosa que no feia des de 6è de primària. Sempre que m’ajuda acabo embolicant-me encara més.

Finalment, va arribar l’hora de l’examen, jo m’ho sabia bastant bé, menys el que havia estudiat al matí, i les dates… ja no me’n recordava de cap!

Hi va haver alguna persona que sortís de l’aula, després de l’examen, sense cara de preocupació? Jo no vaig veure ningú. Tothom sortia queixant-se.

Des de l’examen de socials, el meu pare no para “d’obligar-me” a deixar-li que m’ajudi. Quatre anys creant barreres entre el meu pare i els meus resums… i ara vol que el deixi “ajudar-me”. I dic ajudar-me entre cometes, perquè a mi no m’ajuda, sinó que, com he explicat abans, m’embolica encara més. Una setmana després, encara no m’he recuperat de l’estrès que em va suposar.

Kim R

Ja comença a fer fred. Les fulles ja comencen a caure dels arbres.

-“S’acosta la castanyada!” vaig dir divendres. Cada any intento que sigui millor i diferent que l’anterior. Aquest any, hem fet com sempre, seguint la tradició hem anat a Tarragona. Allà sempre celebrem la castanyada amb la família.

Dissabte, vam anar a un restaurant a celebrar l’aniversari de la meva àvia. El menjar he de dir que estava molt bo, el restaurant era bonic, etc. Però el que realment importa és que passes un bon moment amb la família; cosa que al ser els únics que vivim a Barcelona, no ho podem fer gaire sovint.

Per contra, també he dir, que m’hagués agradat passar aquests dies de festa amb les meves amigues. A mesura que et vas fent gran, “passem” una mica dels pares, bé, no és passar dels pares completament i no fer-los cas, sinó que ens agrada ser més independents, i que els pares no estiguin tan a sobre nostre.

Realment, no he pogut decidir el que volia fer aquest pont, encara que em poso al lloc dels meus pares, i és normal que vulguin passar aquests tres dies amb les seves filles, i amb tota la família. Per tant, els comprenc. El que ells decideixin, sé que és el millor per a mi.

Per mala sort, no es pot estar a dos llocs alhora. Per això, hem de saber aprofitar el temps, estiguis on estiguis, i valorar el que tens… abans de que ho perdis. Perquè realment, “uno no sabe lo que tiene, hasta que lo pierde”, aquesta frase per mi és molt important, ja que m’ha passat més d’un cop.

Per això ara intento aprofitar el temps al màxim, perquè la vida són només tres dies.

Marta Jareño.

Tots sabem que hi ha nois al institut que tenen germans. N’hi ha que en tenen un o més d’un i altres que no en tenen cap, hi han els que tenen germans, i els que tenen germanes, o les dues coses. En el meu cas no som una ni dues germanes o germans, som sis. Sis germanes de setze, quinze, onze, cinc, i dues de dos anys i mig (bessones).

I com ja m’imagino us estareu preguntant el mateix que m’ha preguntat molta gent. -Com podeu conviure totes juntes a casa?

La resposta?

La veritat es que la resposta ni tan sols jo la sé. Simplement convivim com tots el germans, tenim dies en que estem tranquil·les, altres en que ens estem matant, dies en que ens barallem per ser la primera en entrar al lavabo, i dies en que mirem totes juntes tranquil·les la televisió, és a dir, casos positius i altres negatius.

Cada matí hem d’aixecar-nos a les 7 o abans, preparar les motxilles, els bocates, encarregar-nos les germanes més grans de vestir a les altres, estar segur de que no falta res, deixar a les petites dormides perquè no plorin volent anar amb nosaltres al col·legi, i anar al cotxe perquè el nostre pare ens porti a l’institut a algunes i al col·legi a les altres.

En el cas de convivència a casa quan no hi ha col·legi, podem dir que es bo. Totes tenim alguna cosa que fer a casa per ajudar, però hi han casos en què algunes no fan el que els toca, com per exemple:

Per les nits normalment quan acabem de sopar hem de recollir entre les tres més grans la cuina, però com fa sempre, la d’onze anys sempre busca una excusa per no fer-ho, com l’excusa més típica que diu. -He d’anar al lavabo!- Com es lògic, del lavabo no torna mai.

Els germans poden molestar en alguns moments, en sentit de que no pots fer tranquil els deures, sempre hi han crits per casa, volen fer sempre el que tu fas i moltes altres situacions, i ho dic per experiència. Però són nens i estic segura de que si  tingués una germana molt més gran que jo, doncs faria exactament el mateix, a més no crec que els crits a casa durin per sempre, o almenys això espero.

En la meva opinió els germans tenim la funció de barallar-nos entre nosaltres, ajudar-nos quan ho necessitem, donar consells, i sobre tot estimar-nos.

Kiana

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.

Cada matí em llevo, i cada matí em faig la mateixa pregunta: Com hagués sigut?. Com hagués sigut si tota la meva família visqués a prop d’on visc jo? Que els meus pares es barallessin sobre amb quina família passar la nit de Nadal i amb quina cap d’any o reis; que per celebrar el meu aniversari ens ajuntéssim tots i ens ho passéssim genial! …

Somniar despert és fàcil, i gratis, però no serveix de gaire, doncs la vida real no és la única que tenim. Quantes de petites somiaven en ser princeses i tenir el seu príncep blau? Jo, m’imaginava, almenys, que tota la meva família vivia al mateix país. En realitat, tota la família per part de ma mare, viu a Holanda. A excepció de la meva tieta que viu a França, i no sé com s’ho fa perquè no té família allà.

Cada dos anys vaig a Holanda. I quan estic allà, em sento com a casa, però alhora trobo a faltar el que durant molt de temps sempre considero la meva única casa. És possible mantenir dues vides? Dues identitats? Jo tinc passaport holandès i DNI espanyol. Però si haig de viatjar a algun lloc, quina nacionalitat agafo? A l’aeroport dic que sóc holandesa o que sóc espanyola? Masses preguntes.

Fa poc el meu cosí és va treure la carrera de psicologia i la d’arquitectura, i jo no hi era per felicitar-lo. Quan a la meva àvia li van detectar càncer i la van operar, tampoc hi era per donar-li suport. I tampoc hi era quan la meva besàvia va morir, ni per estar amb els meus cosins en moments importants, i veure créixer el meu cosí més petit –que ara és igual d’alt que el meu germà tot i que es porten més de 3 anys -. Sempre que els visito i veig la quantitat de coses que m’he perdut, que no conec de les seves vides… Ara som com estranys, i quants més anys van passant, aquest sentiment és més gran.

Fa dos anys vaig creure haver trobat la solució, doncs volia anar-me’n a estudiar allà. Però perquè? Podré tornar a sentir-me bé amb ells? O sacrificant-me així l’únic que aconseguiré serà perdre també la bona relació que tinc amb la meva família d’Espanya?

Però saps que? M’agrada tenir part d’holandesa i part d’espanyola, doncs m’ha donat més cultura i sé un idioma més. A la vida sempre hi ha coses que es podrien millorar, però lo maco es poder sobrepassar els obstacles i seguir endavant.

Kim

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez

Cada quinze dies el diumenge per la tarda amb la família compartim una afició. Anem a veure jugar el nostre equip, i l’animem passi el que passi. Blanc i blau són els nostres colors i guanyant o perdent quasi sempre hem de patir.

Molts cops em pregunten que perquè sóc d’aquest equip. Jo explico que és un sentiment que es passa de pares a fills, com el meu avi li va passar al meu pare.

No hem d’oblidar que només és un esport. Cadascú és d’un equip i cada equip té uns colors. Més fàcil em seria pujar-me al carro de l’equip guanyador, però aquests són els colors que jo sento. El futbol ens porta moments d’emoció, en el moment que el nostre equip marca un gol. Són minuts d’alegria. Però jo hem quedo amb el minut 21 quan tot l’estadi aplaudim en record d’un jove jugador que es va morir i que duia el número 21 a la samarreta.

Ariadna Colom