LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dissabte 14 de maig, anem amb la família a la nit dels museus. Una nit en que obren tots els museus de Barcelona gratuïtament fins la una del matí.

Primer anem al museu de xocolata, arribem quasi els primers i no hem de fer molta cua. De seguida entrem i ens regalen una xocolatina a cadascú. Està molt bona la veritat. Donem una volta per tot el museu i observem totes les figures de xocolata que hi ha. Estan molt ben fetes, fa molt goig veure-les. En quaranta-cinc minuts acabem de donar un cop d’ull a tot el museu i anem cap al museu dels invents. Arribem a la porta i veiem que hi ha molta gent fent cua. Decidim posar-nos a la cua a esperar. Comença a ploure moltíssim i jo proposo marxar cap al museu de màgia. Em diuen que no, que ens esperem a fer tota la cua per veure el museu. Passen més de dues hores i per fi entrem al museu. Hi ha coses molt curioses dins del lloc, però també d’altres que són sincerament molt insignificants i absurdes. Pensem que no ha valgut la pena fer tanta estona de cua per veure aquelles coses… Se’ns fan quasi les dotze de la nit i anem a sopar a un bar. Quan acabem, anem cap al cotxe a peu, però pel camí veiem el museu de màgia que encara està obert. Decidim entrar, total, no tenim res a perdre. El museu és petit i està força bé per el que li agrada la màgia, però en ningun lloc explica res. Finalment anem cap al cotxe i tornem cap a casa.

Ha sigut una tarda força divertida perquè estar amb la família sempre és agradable, però penso que no ha valgut molt la pena anar als últims dos museus. Del únic que n’he sortit satisfeta és el de la xocolata. Bé, ara ja sé a quins museu no hauré d’anar d’aquí uns quants anys.

Laura

Avui va per tu, per ser la millor persona que he pogut conèixer en els anys que porto de vida, per ajudar-me en tot el que has pogut, per fer-me riure, per cuidar de mi quan els pares no hi eren, per mil moments que m’has donat i que espero que em donis..

He après moltes coses de tu, la veritat és que no se què faria ara mateix si no hi fossis. M’has explicat com has lluitat de petit, com has treballat per arribar on ets ara: em sento afortunada de tenir-te.

M’has aconsellat, m’has explicat les teves històries d’amor amb l’àvia, també com van ser els teus anys a la mili, com et vas quedar amb poca visió d’un ull. I, en ocasions se m’ha posat la pell de gallina. Segueixo admirant-te i estimant-te com ets tu, una persona molt especial per mi. Són 88 anys vivint en aquesta vida, no sé si una altra persona hagués aguantat el que tu has aguantat, però el que si sé és que et mereixes totes les coses bones que puguin existir.

Per molts anys avi, 88 anys no els pot complir tothom. Gràcies per ser com ets.

Laura Masiques 🙂 17-05-2011

El meu avi tenia càncer, fa un any i mig o una cosa així que li van diagnosticar. Fins ara li havien pogut anar frenant, però per setmana santa va empitjorar. El càncer estava massa escampat, cada cop li diagnosticaven a més llocs i els metges ens van avisar de que li quedaven dos o tres anys com a molt, el temps que poguessin anar provant noves quimios i endarrerint el procés. El cas es que aquesta malaltia també li provocava febres i altres conseqüències i malgrat els calmants i medicaments que es prenia, cada cop es trobava pitjor. Els últims dies de festa, va començar a fallar-li el cervell. Aquest òrgan és l’últim que deixa de funcionar bé quan una persona està malalta d’aquesta manera. Aquesta vegada ja ens van dir que el diagnòstic canviava, li quedaven dies o hores. Va durar fins al 3 d’aquest mes.

Va morir-se dimarts, quan jo estava a Canàries, però jo ho vaig saber dimecres, el dia de l’enterrament. Va ser un cop, tot i que ja sabia que passaria. Després de pensar-hi unes hores, vaig decidir que, ja que no tornava a casa, valia la pena aprofitar els dos dies del viatge que quedaven i passar-m’ho bé. En tornar, el dissabte, vaig anar al cementiri a veure’l. El seu nínxol atapeït de flors i el matí de primavera assolellat que feia, no em van donar una sensació de comiat ni de res per l’estil, sinó com d’homenatge.

El meu avi, no l’oblidaré mai. Per molt que ara em costi d’assimilar els fets i d’alguna manera “no m’ho acabi de creure”, sóc conscient de que s’ha mort i de que ja no estarà a casa seva, ni acompanyarà la meva àvia a tot arreu com sempre, i de que ja no el veuré més. Ha sigut una gran persona que sempre s’ha preocupat molt de fer el bé i estic molt contenta de que hagi sigut el meu avi, he tingut molta sort.

Júlia

El bo s’acaba. Després d’una setmana de vacances, comença un altre cop la rutina.

Aquesta setmana santa ha sigut especial. Com cada any, els meus pares, la meva germana i jo, hem anat a Tarragona a passar uns dies amb la família. Dissabte 16 d’abril, vam anar a casa dels meus avis a celebrar el meu aniversari. Va ser un gran dia que, com tots els altres, no oblidaré mai. És en aquests dies quan te’n recordes més que mai dels familiars que falten, i també a adonar-te que has de viure cada dia com si fos l’últim perquè no saps el que pot passar l’endemà.

Diumenge vam tornar a Vilassar i vaig poder estar tres dies amb les amigues. Teníem previst anar a la platja cada dia, però com que el temps no ens va ajudar gaire, no vam poder anar-hi cap dia. Així que vam haver de canviar els plans que teníem i vam fer diverses coses: un dia vam anar a Barcelona a donar una volta; un altre vam mirar pel·lícules…

En arribar dijous, jo i la meva família vam marxar cap a Logronyo. Després de 5 hores de viatge, vam arribar al poble on ens esperaven (Ezcaray). Allà uns amics dels meus pares tenen un apartament, on cada any anem a passar uns dies amb ells. La veritat és que quan estem amb ells m’ho passo molt bé ja que ens coneixem de tota la vida, i sempre quedo amb els amics que tinc allà i anem a donar voltes pels camps, on veiem molts animals com vaques, ovelles… allà és un lloc on vius contínuament amb la naturalesa, i això m’agrada molt.

Marta

“Semblo bipolar…” Qui no ha dit o escoltat algun cop aquesta frase? I la veritat és que tots hem tingut algun canvi d’humor sobtat al que tots associem amb aquesta malaltia, amb la que, per sort, gairebé ningú ha hagut de conviure. Jo mateixa ho deia molt sovint fins que el meu pare va conèixer la seva parella actual.

Al principi no vaig notar res però al cap d’un temps vaig veure que passava alguna cosa. Hi havien vegades que es passava dies sencers sense sortir de l’habitació, on plorava durant hores, i de sobte baixava al menjador o a la cuina i no podia parar de fer coses, com si s’hagués tornat hiperactiva.

Al començament, com que era petita i no sabia el que significa aquesta malaltia per ella, em molestava una mica perquè per culpa d’això molts cops ens quedàvem sense viatges o simples sortides familiars. Però al cap dels anys i de moltes històries i explicacions vaig entendre el que realment significava ser bipolar, i tots els impediments que causava aquesta malaltia.

Des d’aquell moment, quan algú diu una frase del estil : “Semblo bipolar!” , penso en totes les històries i problemes que aquesta malaltia comporta i que la majoria de la gent desconeix.

Clàudia

Avui he tingut un dinar amb la meva família de part de pare. Abans ho solíem fer cap de setmana si cap de setmana no, però últimament els fem només per ocasions especials. Bé, aquest cop hem fet el dinar perquè venia la meva cosina Agnès, que des de fa uns anys viu a Madrid.

Encara que ha sigut un dinar normal, molts records m’han vingut al cap quan m’han recordat que l’Agnès tornaria a viure a Cabrils, com quan les dues érem petites. Des d’aquell moment m’he adonat de com canvien les coses en poc temps … Ara, en lloc de ser dues cosines, en som quatre i en acabar de dinar és la Gal·la, la petita, qui ens ha d’arrencar de la taula per anar a jugar, quan abans, tot just ens menjàvem un plat ja estàvem a la nostre habitació jugant. És cert que el temps passa i tot canvia… A vegades cap a bo i a vegades cap a dolent, però sigui com sigui, ens separin 10 o 600 km, la família és la família. I ens agradi o no són els únics que SEMPRE estaran al teu costat i t’ajudaran si ho necessites.

Claudia

Te mereces reír, te mereces disfrutar, te mereces jugar, te mereces ser feliz, te mereces vivir alegre, te mereces todo lo bueno que te pueda pasar…

Cuántas veces me habrán dicho eso mis padres, por lo menos cada vez que he pasado una mala época y cualquiera sabe que en la vida, no son pocas. A veces hay gente que me pregunta: ¿Por qué estás siempre tan feliz? Nunca les he sabido responder, ni creo que sabré hacerlo, pero luego pienso y de lo que si estoy seguro es de que algún factor me hace feliz y probablemente, por no decir seguro, son las personas que me quieren de verdad y aunque parezca mentira si todo te va mal y tienes a tu al lado a esas personas, tienes más que suficiente.

Yo personalmente si un día, por lo que sea estoy mal, lo que hago, es no dejar tiempo para comerme la cabeza y de momento hablar con alguna de esas personas, que suelen ser mi familia y al momento me siento mucho mejor. Entonces cuando me preguntan sobre esa sensación de felicidad, no la puedo describir ni explicar simplemente la vivo y doy gracias a quienes me hacen vivirla.

Jesús

Torno de l’escola i just arriba la meva mare de comprar, l’ajudo a treure el menjar de les bosses i guardar-lo al armari de la cuina. En veure que ha comprat les meves galetes preferides, ja penso en l’endemà al matí per poder menjar-me’n i que me’n quedin per altres dies.

Ja ha arribat l’endemà i en menjo amb moderació, i quan arribo a la tarda de l’escola, veig que ja no en queda ni una. De seguida pregunto a la mare i ella respon, que n’ha agafat molt poques, i és en aquest moment en que ja sé qui ha estat. Vaig a l’habitació del meu germà i veig que se les ha acabat, i això que en quedaven moltíssimes. En preguntar-li per què no me n’ha deixat cap, ell em diu, que s’ha venjat, perquè em vaig acabar les seves.

A partir d’aquest dia, casa meva sembla una competició entre el meu germà i jo, arrasem tot l’armari de la cuina. Els pares ens han avisat, de que si s’acaben tan ràpid, no aniran a comprar-ne més, i per tant, ens quedarem sense les nostres estimades galetes. Amb aquest fet, m’he adonat de que les discussions entre germans, quasi sempre són per raons que, al cap d’uns dies, cap dels germans recorda el per què. I també, que ens costa molt compartir els que ens encanta.

Martí Cavaller

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

Moltes vegades em pregunto: si els meus pares no s’haguessin conegut ni casat, jo existiria? Doncs no, gràcies a ells estic en aquest món. Encara que a vegades m’enfadi amb ells, me’ls estimo.

Tenim discussions, però duren poc perquè jo sé que en el fons encara que em diguin que no em deixen sortir fins tard, és pel meu bé. A vegades penso: què pesada és la meva mare o el meu pare. Per què m’han de repetir tants cops les coses? I la veritat és que, si no t’ho diuen tres i quatre cops, tu no ho fas o passes. Surts de casa i els dius que vas a sopar amb les teves amigues, aquí ja comença l’interrogatori: Quines amigues aneu? On aneu a sopar? Fins quina hora estareu? Com aniràs? I el que mai es deixen de dir és que vigilis i que no arribis tard, sobretot puntual a casa. Quan arribes del sopar i ja estàs a casa et tornen a fer un altre interrogatori. Com ha anat? Què heu fet? Al final on heu anat a sopar?… Aleshores arriba el moment en que penses: què pesats!, i a ells què més els dona el que jo faci . Però penses, a mi també m’agradarà quan sigui mare saber què fan i què deixen de fer els meus fills.

Et pots discutir amb ells, enfadar-te, fins i tot tancar-te a l’habitació i pensar que són els pitjors pares del món, però això només ho penses en el moment de ràbia. Desprès te’n penedeixes d’haver dit tot allò a les persones que més t’estimen i més t’estimes. Podria estar un dia, dos setmanes, un mes sense ells, però no tota la vida.

Ariadna