LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara

“Ets tonta” em diu el meu germà, i aquí s’inicia la discussió, ens comencem a insultar i a veure qui la diu més grossa. Al cap i a la fi som germans, i que hi hagi germans que no es barallin és difícil. Ell es diu Nil i és més petit que jo, té 12 anys. De vegades els meus pares em diuen que l’ajudi amb els estudis o que li expliqui algun exercici que no entén. Això no m’agrada perquè llavors he de deixar de fer el que estava fent i anar a ajudar-lo. Sempre ho acabo fent, però la majoria de vegades amb cara de pomes agres.

Per contra, no sabria què fer sense el meu germà, hi ha moltes estones boniques que hem compartit i que sempre ens quedaran a la memòria, com si les estiguéssim vivint ara, en aquest instant. Per mi, el meu germà és una persona molt important, perquè sé que sempre hi serà, per les coses bones i les dolentes, per tot. Ell pot fer-me riure en els pitjors moments, em coneix com ningú en el món i li ho dec tot. Qualsevol problema que tingui sé que li puc explicar, perquè estic segura que m’entendrà, encara que de vegades faci bromes, sempre intenta buscar solucions a tot.

Per això aquest escrit li vull dedicar al meu germà, perquè sàpiga que sempre em tindrà pel que sigui i encara que moltes vegades ens barallem o ens insultem, l’estimo tal i com és, el valoro molt i és una persona en la que puc confiar de veritat. Com ell no hi ha ningú.

Pau

La meva mare sempre em diu que m’hi assemblo moltíssim. No la vaig arribar a conèixer i per això li vull dedicar aquestes línies.

Va morir de càncer quan la meva mare tenia només 16 anys, per ella va ser un cop molt dur. Jo no em puc ni imaginar què faria ara sense ella, la veritat és que va ser molt valenta, va encarar la vida i va saber tirar endavant.
En efecte, parlo de la meva àvia. Es deia Sacramentos. Tenia tan sols 53 anys quan aquella malaltia li va arravatar la vida. En aquella època la ciència no estava tan avançada com ara i era tot molt més difícil.

Quan jo era petita ningú sabia a qui m’assemblava, fins que un dia, la meva mare es va adonar de sobte i li va dir al meu avi: “s’assembla a la mama!”, tinc els seus ulls, el seu nas, la forma de la cara. Fins i tot la mateixa ondulació de cabell. Això la va alegrar moltíssim, però sobretot a mi, perquè ja que no l’he arribat a conèixer és com si tingués una part seva. És una sensació difícil d’explicar.

Paula

Hi ha vegades en què vols fer una cosa i sortir-te’n tu sol, però en realitat no pots fer-ho sense ajuda.

És el que li passa al meu avi, que li han de fer una operació de pròstata i hauria d’anar un parell de setmanes a una residencia, on li farien la rehabilitació que li cal, i tindria les instal·lacions correctes per no haver de fer esforços. Ell s’hi nega rotundament a anar-hi, perquè diu que allà no s’hi sentirà a gust. Encara que sigui poc temps no vol renunciar al seu silló, el seu diari, el seu telenotícies… Jo crec que les coses desconegudes li fan una mica de por, però això li passa a tothom.

Però ho ha de superar, perquè quan tingui la cicatriu de l’operació no es podrà moure gens ni mica. Si es quedés a casa, la meva àvia no podria cuidar d’ell perquè ella te problemes de memòria i es cansa de seguida.

El meu avi ha d’acceptar que s’està fent vell i que necessita l’ajuda de la família, la que fa el possible per que sigui feliç.

Cinta

A l’estiu va acabar l’institut, era fi de curs, arriben les recuperacions. Va ser una setmana molt estressant, a part d’estudiar, també pensava en el meu avi que va estar malalt. Quedava molt poc per anar al Marroc, però el meu avi cada cop es posava més malalt, era una situació molt greu. Tenia una recuperació, em quedava un dia per baixar al Marroc, en aquell moment no podia fer res cada cop deien que el meu avi estava pitjor. La meva mare estava boja perquè volia que baixéssim tot junts, i només faltava un dia per fer les recuperacions. No sabia què fer i vaig decidir dir-li a la meva mare que baixés, encara que fos a veure’l abans que passés alguna cosa. Vaig trucar als meus tiets i tots van baixar menys nosaltres, la meva mare va sentir que passaria alguna cosa. Jo l’única cosa que desitjava era que el meu avi es recuperés i tenir l’oportunitat de passar un bon estiu amb ell.

Una tarda, però, després d’acabar d’estudiar i començar a gaudir de les vacances, de sobte sento el mòbil que sona, com sempre dic “hola?”. Sento veus cridant i plorant, ningú parlava i vaig dir “mare?” “què passa?” i és quan em diu “el teu avi s’ha mort”. Tiro el mòbil i me’n vaig directament a l’armari on tinc un àlbum de fotos amb molts bons records amb ell, agafo una foto i m’estiro en el mig del passadís, plorant i dient “no s’ha mort!”, “ no s’ha mort”. El meu pare va intentar calmar-me, dient-me que a ell també se li va morir el seu pare quan tenia 12 anys i ho ha hagut de superar. Desitjava estar allà amb ells al Marroc, encara que fos per mirar-lo per últim cop, alguna última paraula, però no va ser així…

Vaig passar una setmana dins de casa, sense ganes de res, sense voler parlar amb ningú. Un dia van venir les meves amigues a casa perquè sabien que em passava alguna cosa. Gràcies a elles em vaig animar aquells últims dies, abans de baixar al Marroc. Quan va passar una setmana varem baixar jo i el meu germà. Quan varem arribar no estava en el seu lloc de sempre, vaig començar a plorar abraçant la meva àvia i a les meves cosines, animant-me i explicant-me que la vida és així i que tots morirem. Aquella arribada al Marroc va ser diferent, perquè el primer que feia era abraçar-lo i com que no em podia veure només em tocava i em deia sempre has crescut molt. Aquest estiu ha estat el pitjor de tots.

Amal

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula

Para mí, es la persona más maravillosa del mundo.

Que quien es? MI MADRE!

Nunca me imaginé que pudiera llegar a valorar tanto a alguien.

Es la única persona que ha estado conmigo desde el momento en que nací. Día tras día, durante 16 años. Es demasiado, lo sé. Pero en todo ese tiempo me ha regalado alegrías, tristezas y momentos inolvidables. Gracias a ella soy la persona que soy y tengo todo lo que tengo, solo gracias a ella!

La admiro porque, de las personas que conozco, es la única que tiene la habilidad de sonreír a pesar de que haya problemas; siempre tiene una sonrisa en la cara y te contagia su alegría al instante.

Aunque casi me triplique la edad, es como una niña, le sobran las ganas de vivir y de disfrutar la vida al máximo.

Más que mi madre es mi amiga, esta ahí cuando la necesito, escucha mis problemas y me ayuda a solucionarlos. Sólo ella me conoce mejor que nadie.

En fin, esto es poco para todo lo que podría que decir de ella. Soy la persona más orgullosa y afortunada por tenerla a mi lado.

PD: Porque sólo tu has estado junto a mi cada segundo de mi vida, te mereces estas palabras y mucho más!

TE QUIERO MAMI!

Daniela

Aquest cap de setmana ve el meu germà a casa, hauria d’alegrar-me no? -pel fet de que no el veig fa uns dos mesos ja que viu a Salou, i para una mica lluny d’aquí.- Doncs no es així. M’agrada molt veure el meu germà, ens portem molt bé des de sempre, suposo que en això influeix una mica la diferència d’edat, té 28 anys, tretze més que jo.

En fi, el meu problema és la seva novia, -que lògicament també ve a casa a passar el cap de setmana- no em cau gens bé, al principi semblava bona noia i tot, però a mida que l’he anat coneixent m’he fixa’t en que no, per motius concrets que no explicaré, pot ser que per algú altre no signifiquin gaire però per mi sí. Jo ja li he dit al meu germà que la deixi, molts cops, a més a més no sóc l’única que pensa que ho hauria de fer, els seus amics també li diuen, fins i tot la mare, però li es igual, ell segueix fent la seva, com sempre.
En realitat els caps de setmana amb el meu germà m’agraden, fem coses divertides, quan ve sempre vaig amb ell i els seus amics i em porten de festa, és genial!

L’últim dia que van passar aquí la Miriam, la novia del meu germà, es va enfadar amb mi, o indignar, no ho sé ben bé, era l’aniversari del millor amic del meu germà, l’Uri, vam passar la tarda donant voltes per Mataró park, per trobar un regal adient, a la nit era la gran festa, a la qual òbviament jo també hi estava convidada; anava a sortir tot perfecte, i just en l’últim moment la Miriam va dir que es trobava malament, que no li venia de gust anar a l’aniversari i que no pensava sortir de casa, no m’ho podia creure, però en fi ja estava acostumada, sempre acaba fastiguejant tots els plans. No pensava quedar-me sense festa, així que, vaig dir-li al meu germà que hi anéssim tots dos i que si ella tenia tantes ganes de quedar-se a casa, si quedés soleta. Rarament, el meu germà em va fer cas, i ella es va quedar sola i indignada a casa, a l’endemà no em parlava, s’havia enfadat amb mi, una mica immadura, no?; no entenc per què es pensa que el Dani farà sempre el que ella vulgui…

Finalment haig de dir que em va fer una mica de pena, però jo i el meu germà ens ho vam passar molt bé i això és el que compta! El que passi aquest cap de setmana, és una altra història.
Criis.

La meva avia tenia parkinson, des dels seixanta anys que li van detectar fins l’estiu passat. Quan vaig nèixer ja en tenia, i bastant avançat; és a dir que no podía ni parlar ni escriure ni caminar per ella sola, era el meu avi el que desde sempre havia cuidat d’ella. Mai he mantingut una conversació am la meva àvia, no perquè no vulgués sinó perquè sempre que ho intentava, ella simplement no em podía respondre. Era una sensació d’impotència tan gran que sortia de casa els meus avis deprimida, veure-la allà sentada sense moure’s d’aquella cadira blanca enmig del menjador i que les necesitats bàsiques per sobreviure els hi fes una altre persona, simplement em posava de mal humor, i a vegades penso:
-perquè va tenir que ser la meva àvia la que tingués parkinson ?.

Sempre anàvem d’ hospital en hospital perquè amb un simple refredat ja podia convertir-se en greu … fins l’estiu passat , que va agafar una infecció a la vesícula, és una operació fàcil i amb pocs riscs de mort, però la meva àvia tenia parkinson i els metges van dir que no es podia fer res, que la deixarien ingressada fins que arribes el dia… jo no m’ho podia creure, què injust, sempre recordaré quan el meu va entrar a la meva habitació per dir-me que s’havia mort, primer no m’ho vaig creure però després ho vaig anar assimilant fins que un dia, em parlaven d’ella i vaig deixar de plorar .

El que ho va passar pitjor va ser el meu avi, des de sempre amb ella pel bo i el dolent i de sobte ja no la tenia. Jo admirava el meu avi, era un home fort, valent i amb un carácter una mica especial, és a dir, es barallava amb totom, però sempre amb el seu sentit de l’humor, que ens feia riure a tots, era per mi el millor home del món!
Quan la meva àvia va caure malalta, el meu avi va estar amb ella sempre, a ell semblava que li agradés estar per ella tot el dia, alguna gent no ho entenia, però jo si, va ser el millor marit del món.

S’acababa de morir la meva àvia i el meu avi estava destrossat, nosaltres per animar-lo, li vam regalar un viatge a Càdiz amb la inserso, quan va tornar, ens va dir que no es trobaba bé. En portar-lo a l’hospital li van detectar càncer al fetge. S’acabava de morir la meva àvia i al cap de dos mesos es va morir el meu avi , el meu ídol , el vaig perdre .

Recordo que estava sentada a una cadira de fora , la mateixa de fa dos mesos , una enfermera em va venir a veure i em va dir que molt sovint passa , que cuan una parella s’estima tant l’un a l’altre i un dels dos mor , l’altre , de tanta pena es mor al cap de poc . És veritat allò que diuen que el temps ho cura tot , els trobo a faltar un munt , però sempre els recordaré amb molt d’apreci i amor.

Paula

La setmana m’ha passat força ràpida, però per fi ha arribat el cap de setmana. Ja en tenia ganes! Estic veient que serà bastant avorrit, però l’aprofitaré com a mínim per a recuperar hores de son. No anirem enlloc especial amb les nenes, perquè totes tenen alguna cosa a fer: unes partit de bàsquet, una altra ball, una no en tinc ni idea, per no parlar de les dues que no estan a Barcelona, que tinc moltíssimes ganes de veure-les. Jo, en canvi, l’únic que tinc per fer és un dinar familiar el diumenge, i molt d’entusiasme no en tinc.

La veritat es que la meva família té raó, estic en una edat que no encaixo a cap lloc. Tots els meus cosins i cosines són més petits que jo. A la meva germana que sempre li han agradat els nens s’ho passa pipa amb ells, però jo al cap d’una estona ja em canso. I després quan m’assec a taula amb els grans, encara que ells veuen que ja sóc gran, hi ha cops que aguanto i hi ha que no. A vegades parlen de temes interessants i m’agrada escoltar-los, però no hi estic a gust del tot. Sembla que no pugui donar la meva opinió perquè encara no sóc adulta i em sento la diferent. I ja no dic quan parlen de temes súper avorrits o quan algú explica la seva desgràcia i tots comencen a fer teràpia.

Després diuen que els adolescents ens aïllem del món , que només pensem en nosaltres etc. I és que en dies de família no hi ha qui faci una altra cosa, perquè al final l’únic que et distreu són o els teus “cacaus” mentals, l’ordinador o, els dies que t’has de preparar un examen, l’estudi. Així que acabes anant a la teva habitació si estàs a casa teva, o al sofà de la casa dels teus familiars. Continues avorrint-te, mirant tota l’estona el rellotge i desitjant que o el teu pare o la teva mare s’aixequi i digui el típic: va farem un pensament. Llavors t’aixeques de pressa, reculls totes les teves coses i et t’acomiades de tots i cada un d’ells amb dos petons i un somriure. Arribes a casa pensant: he desaprofitat el cap de setmana de mala manera, tant de bo hagués pogut quedar-me a casa o sortir amb els amics.

Però llavors arriben els dies que quan portes temps sense veure els avis, tiets, cosins etc. et donen ganes de passar una de les típiques tardes de família. Que encara que son avorrides, et sens arropada i contenta de veure la teva família reunida i passant una bona estona.

Alba