LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estoy muy nerviosa últimamente por los posibles resultados de la primera evaluación. Pienso que esos resultados no son todo lo buenos que deberían ser.

Soy consciente que hay algunas asignaturas que me cuestan como física y química y catalán. Pero lo que más me molesta es que, durante este trimestre he intentado empezarlo con buen pie, es decir esforzándome al máximo para aprobar todas las asignaturas.

Os voy a poner un ejemplo de injusticia: Hace tres semanas que llevo sin salir de casa o de fiesta para poder sacar una buenas notas, pero lo increíble es que aunque no he salido hay algunos exámenes que no los he aprobado. Por ejemplo para el examen de catalán, estuve todo el sábado por la mañana y todo el domingo estudiando para que luego no aprobara el examen.

Pero bueno, voy a centrarme otra vez en los nervios que estoy pasando últimamente. No sé si alguno de vosotros también esta nervioso o nerviosa por sus notas, pero lo peor no son los resultados de esta primera evaluación sino la charla de los padres.

Muchos de nosotros nos esforzamos para poder aprobar las asignaturas y los padres a veces no lo saben ver ni reconocer, pero bueno ese es otro tema que a lo mejor ya os explicaré otro día.

Bueno, espero que todos tengamos unas buenas calificaciones y no tengamos que escuchar esa charla.

Rosa Puertas

El Nadal és una època que els nens sempre agafen amb moltes ganes perquè no han d’anar a l’escola, i gaudiran de la fantasia, dels regals dels reis, el caga tió etc. En canvi quan més gran et fas sembla que cada cop t’agrada menys. Primer descobreixes que tot allò que et feia somiar amb coses i llocs inexistents però per tu sorprenents, desapareix. Jo personalment quan ho vaig saber pel típic company de classe que ja ho sap i se li escapa expressament, em vaig posar molt trista. Havia desaparegut tota la màgia del Nadal per mi en aquell moment, però després em vaig adonar que no tot es basa en els regals. Després comences a preocupar-te pels regals que has de comprar a tota la família i amics i sembla que et caigui el món a sobre. Però jo sempre veuré el Nadal com l’excusa per reunir i passar una bona estona amb la família, ja que la rutina moltes vegades no ho deixar fer tant sovint. I gaudeixes de les estones i sobretot dels bons menjars que preparen les mares, tietes i àvies normalment.

Aquest any, a més a més, estic realment contenta de que arribi perquè tornaré a tenir aquí a dues de les meves amigues, la Irene i la Mireia. La Irene tornarà de Canadà per quedar-se aquí ja per sempre i la Mireia tornarà d’Irlanda per passar les festes aquí. Les dues estan allà per aprendre anglès i conèixer a gent nova i gaudir de l’experiència.

Alba

.

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial

Qui ho hagués dit que després de tant de temps sent filla única i de cop ell.

Farà uns 3 anyets que ja és a la família. Es diu Dani, ell és tot un rei allà on va i sempre que algú el veu diu: “Ai! Que n’és de bufó”, “quins ulls que té!”, … Jo portava força temps volent un germà o una germana però just quan menys me l’esperava va aparèixer al meu món.

Amb en Dani ens discutim i barallem molt cops encara que ens portem dotze anys, suposo que com tots els germans. Però després un cop ja a passat tot la cosa és molt diferent. En part és ell qui molts cops dona alegria a la casa. Molts cops vens cansat o has tingut el mal dia a la feia o l’escola i sempre ell t’aconsegueix treure un somriure amb les seves frases: “tati, saps què? Què? Res dona res!’’ i moltes coses més.

Ara, avui mateix no em podria imaginar la meva vida sense ell, seria tot tan diferent. Suposo que tot seria acostumar-s’hi. Però una cosa tinc molt segura, amb el meu germà només m’hi fico jo!

Sara

La família de part del meu pare viu a Holanda. Per això només ens veiem poques vegades l’any, excepte la meva àvia, que sovint viatja amb avió per veure’ns. Un dels inconvenients d’estar tan lluny és que cada festa familiar que hi ha, ja sigui de Nadal o per un aniversari, ells no hi són. I els trobo a faltar perquè és una família molt divertida, no hi ha cap festa que no diguin alguna tonteria que m’acabi fent riure com una boja.

Però també hi ha molts avantatges, per exemple, si fa molt de temps que uns tiets no veuen els seus nebots què faran? Doncs quan els vegin els consentiran molt. I això és el que ens passa a la meva germana i a mi. Cada vegada que anem a Holanda ens tenen preparades moltes sortides perquè no volen que ens avorrim, es pensen que no voldrem tornar més. Un altre dels avantatges és que pots conèixer un altre idioma, uns altres tipus de menjar, de viure… Quan vaig allà m’agrada molt anar a diferents pobles que encara no he vist mai i, com a mínim un cop cada vegada, m’agrada anar a Amsterdam, m’encanta aquell ambient, les festes, els canals… Un altre lloc on vull anar és al restaurant (i a qui no li agrada) perquè varia una mica la manera de cuinar que tenim aquí, fan servir diferents tipus de salses que són molt bones. I mai me’n vaig d’aquell país sense haver provat un dels millors formatges que existeixen.

I evidentment quan falta un dia per marxar cap a casa em cau el món a sobre, no ens consentiran més i haurem de tornar a la rutina. 🙁

Jennifer

Un cap de setmana divertit!!!

El divendres, després de l’escola el meu germà i jo vàrem anar cap a casa on ens esperaven els nostres pares i la Ona, la nostra gossa, per marxar cap a Berga. Concretament a una casa rural que havíem llogat tota la meva família. Això de llogar una casa rural a diferents comarques catalanes ja comença a ser una tradició, perquè l’any passat ja vàrem organitzar una sortida de cap de setmana com aquesta.

Quan vam arribar ens vàrem adonar que la casa era molt bonica i estava molt ben decorada, al seu voltant tot eren camps verds amb ramats d’ovelles que hi passejaven. Durant la tarda quan ja hi érem tots vam començar a organitzar-nos, també vàrem ordenar la casa de tal manera que tot estigués al seu lloc i no hi hagués desordre, perquè amb tanta colla podria ser un caos. Després de tenir-ho tot enllestit ja era hora de sopar, el temps va passar molt ràpid.

L’endemà, després de llevar-nos i esmorzar vàrem decidir anar a buscar bolets, crèiem que al bosc que teníem al costat de la casa se n’hi feien. Tots contents i preparats amb els cistells vàrem començar a endinsar-nos en el bosc. Vam trobar pinetells majoritàriament, però també teníem una vintena de rovellons. Per dinar ens els vam menjar, eren boníssims!!!

Per la tarda, la meva tieta i jo teníem preparat un joc de proves per a tota la família. Els va agradar, van riure molt i van tirar moltes fotografies.

Després del dia que havíem passat tots estàvem cansats i havent sopat la majoria dormien.

Ja era diumenge l’últim dia que passàvem en aquella meravellosa casa. El dia no acompanyava gaire, plovia una mica i semblava que no es volgués aclarir. Però després d’esmorzar va deixar de ploure, i com que volíem passejar una mica vàrem visitar un pantà que hi havia a la muntanya que teníem darrere la casa. Després de la collita de bolets que vàrem fer hi havia ganes de tornar a buscar-ne. Per no repetir de bosc vàrem anar a un altre, però aquest era una mica sec i no en vàrem trobar tants, després de buscar vàrem tornar a la casa, on el meu pare va preparar un arròs de muntanya que estava per llepar-se’n els dits!!!

No ens vam adonar que eren les sis de la tarda i era hora de tornar cap a Vilassar. El cap de setmana havia passat molt ràpid, era una pena perquè m’ho estava passant molt bé. Suposo que per això diuen aquella frase: “Quan t’ho estàs passant molt bé no t’adones que el temps passa”. I la veritat és que aquesta frase té molta lògica.

Estic molt contenta d’haver passat aquest cap de setmana amb la meva família. Ha sigut molt divertit.

Finalment dir que he desconnectat molt del dia a dia, he descansat i he gaudit d’aquestes terres catalanes tan fabuloses que tenim!!!

Marina

Ahir va ser el dia més esperat per algunes persones, ja que eren les eleccions 2011. Però com que sóc menor i no puc votar, aleshores es podria dir que les eleccions no m’importen, ara bé, al meu pare li va tocar ser un dels senyors aquells que han d’estar a las meses electorals controlant qui ve a votar etc. Llavors ell va tenir tot el dia ocupat… Quan va arribar a casa el primer que va fer va ser engegar la televisió, agafar una cervesa i asseure’s al sofà a mirar els resultats. Com que jo no l’havia vist en tot el dia, tenia ganes de veure’l, parlar amb ell… però no em va fer ni cas perquè estava molt atent als resultats de les eleccions.

Quan va estar tot decidit es va indignar molt i se’n va anar a l’ordinador sense fer-me gens de cas, i no vaig poder dir-li res…

Gillem

El pasado 4 de Noviembre fue el cumpleaños de mi madre, para celebrarlo fuimos a comer juntas y más tarde ella se marchó a recoger el regalo que le habíamos preparado.

Ella aparte de madre hace muchas más funciones, me hace de consejera cuando lo necesito (y cuando no, también, la cual cosa normalmente no me hace mucha gracia), valora muchas cosas que no todo el mundo aprecia y sabe a la perfección ponerse en la piel de los demás. A mis ojos es una mujer perfecta y el prototipo de madre ideal, aunque tenga sus más y sus menos no hay nada sobre ella que quisiera cambiar, es un modelo a seguir. Con eso no me refiero que me gusten todas las decisiones que ha tomado en su vida, seguramente por tener caracteres muy diferentes yo hubiera tomado otras, no necesariamente las correctas.

Somos dos personas muy diferentes y, aunque no muy a menudo, nuestros caracteres chocan. Probablemente tenga algo que ver con que soy muy tozuda, esa es la principal causa por la cual discutimos. No tengo su facilidad para ver las cosas desde fuera y muy a menudo lo exagero un poco todo, sin dejar atrás que tengo un 0% de paciencia en mi cuerpo. Aunque no lo demuestre casi nunca, agradezco mucho todo lo que hace por mi, como madre y como amiga. A veces pago con ella mi mal humor e impotencias, olvidando que es la persona que más quiero y que ella como madre no quiere verme sufrir.

Ella es mi pilar fundamental, sobre ella vivo y sostengo lo que llevo de vida, y la quiero para siempre.

Paula

Des que els meus tiets se’n va anar a viure a Sevilla i van tenir a la meva estimada cosina, no deixo d’anar cap allà. L’any passat hi vaig anar com unes set vegades, sis acompanyada pels meus pares o la meva àvia i una que hi vaig anar jo sola.

Tot va començar un dia que li vaig dir a la meva mare que volia tornar a anar a Sevilla, però ella em va dir que no tenia moltes ganes d’anar-hi i em va posar l’excusa de que jo no podia faltar a classe simplement per anar-me’n de viatge. Jo no estava d’acord amb el que ella em va dir, i tot i que tenia raó de que no podia faltar a l’institut per anar-me’n a Sevilla, li vaig proposar d’anar-hi al juny per les vacances d’estiu. Ella em va seguir dient que no, aleshores li vaig preguntar que aquest cop per quin motiu era, ja que l’excusa de que no podia faltar a classe ja no servia,llavors em va dir que a Sevilla a l’estiu fa massa calor i que no tenia ganes de sortir al carrer per morir-se de calor, però tampoc volia estar tot el dia tancada a casa morta d’avorriment.

Després de discutir una estona li vaig dir que si ella no volia anar-hi que es quedés a casa, però que com a mínim em deixes anar a mi. Al principi no li va semblar molt bona idea, i em va dir que ja parlaria amb el meu pare, aleshores vaig pensar que si convencia al meu pare abans de que la meva mare parlés amb ell, ell la podria convèncer a ella, i això és el que vaig fer.

El meu pare va estar d’acord i al final la meva mare m’hi va deixar anar, només espero que la pròxima vegada que hagi d’anar jo sola, em diguin que sí a la primera, per estalviar-nos tot el temps que vaig estar insistint, i també estalviar-nos tot el temps que vam estar discutint la meva mare i jo.

Judith

Me gustaría hablaros de mi abuelo Miguel, que falleció hace ya dos años.

Él era un hombre de pueblo, que siempre llevaba su boina, su chaleco de cuadros, su camisa remetida por dentro de los pantalones y sus zapatillas, que solo podían ser marrones o negras. En sus edades mozas (como él diría) era un chico atractivo, que consiguió conquistar a mi abuela, que también era muy bonita.

Siempre tenía algún chiste o alguna anécdota que explicarnos. Sus maravillosas anécdotas…Esas que aunque pasaron hace años aún las recordaba. ¡Eran únicas! Igual que lo cruasanes que nos traía…Cada domingo, a mis padres y a mis tíos nos traía cruasanes para desayunar; yo me levantaba muy pronto e iba a la puerta para recoger la bolsa, él pasadas las once venia a casa para asegurarse de que las habíamos recogido, era como cada domingo.
Cada año lo vamos a visitar todos los días que podemos. El próximo martes es 1 de noviembre, el día de Todos los Santos, así que le llevaré nuestras flores preferidas, las rosas blancas.

Echo de menos tus anécdotas, tus cruasanes, nuestras caminatas por la montaña…te echo de menos . Bien sabes que no te olvidaremos nunca. ¡ Te quiero yayo!

Marta