LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

D’aquí a uns dies farà tres mesos que els meus pares van prendre una decisió molt important a la vida de tots tres (els meus pares i jo), separar-se. Vaig anant i venint entre dues cases: 3 nits dels dies laborals dormo a la casa on he viscut sempre, amb ma mare, i les altres dues al nou apartament del meu pare, a Cabrils mateix, i ahir va ser una d’aquelles.

Ahir, mentre estava a ballet em va enviar un missatge al mòbil; em faria Tataki per sopar (tacos tonyina pràcticament crua amb una densa salsa de vinagre), un dels meus “platillos” preferits. Em va fer molta il·lusió. Ell no ha estat mai tan acostumat a cuinar, ja que té un horari laboral diari molt llarg. Però ara no li queda altre remei.

Després de que sortís de la dutxa per anar a parar taula el vaig veure molt engrescat, amb molta il·lusió i esperança de que li sortís perfecte. Semblava un nen jugant amb la nova joguina que li acaben de portar els reis.

Efectivament, estava boníssim! I li vaig fer saber. M’agrada que estigui content. Feliç és com el vull veure sempre.

Laia.

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

Encara recordo aquell 4 de febrer, quan estava a classe i de sobte van picar a la porta.
La porta es va obrir a poc a poc i al moment vaig veure el meu pare tot nerviós cridant: Carla, afanya’t, el teu germà està a punt de néixer!. Ràpidament vaig agafar els llibres i l’estoig i vaig anar cap a l’hospital.

Estava molt il·lusionada, tenia moltes ganes de veure’l i d’estar amb ell; per fi la infermera ens va dir que ja podíem passar, primer va entrar el meu pare i després jo. Quan vaig passar estava estirat en el bressol i no parava de plorar, llavors el meu pare me’l va posar a sobre i per fi vaig poder agafar-lo.

Mai oblidaré aquell dia, aquell quatre de febrer…

Carla

De vez en cuando mi madre hace rosquillas. Las hace siguiendo una receta muy antigua de su abuela Josefina.

Mi madre me explica que cuando ella era pequeña ayudaba a mi bisabuela a hacer dichas rosquillas y que siempre le salían buenísimas. Se sentaban todos los hermanos a la mesa para merendar y se las acababan todas en periquete.

Cuando me dice que la ayude me pongo muy contenta, de veras, lo hago encantada . Nos ponemos las dos en la cocina , con nuestro delantal , nos lavamos las manos y nos ponemos a cocinar. Mientras cocinamos vamos hablando de nuestras cosas. Es muy divertido hacer pastas redondas, me pringo las manos, hago los agujeros del medio, las frío hasta que están doradas y les pongo azúcar hasta que quedan bien blancas. La verdad es que la forma de las rosquillas me resulta muy graciosa.

Sin embargo lo que más me gusta de hacer rosquillas es comérmelas. Tienen un sabor muy dulce y cuando están acabadas de hacer son esponjosas y desprenden un olor que se extiende por toda la casa. Son tan viciosas que un día llegué a comerme 20 rosquillas en una mañana, y cuando mi madre se dio cuenta casi le da algo. Sin dudarlo, son las mejores rosquillas que he probado nunca.

Gracias mami, por hacer que mi estómago sea feliz !

Ainoa

Un dia dels 15 dies em vaig aixecar en mal estat, amb un mal de panxa que no me l’aguantava i pensant: per què he d’estar malalta un dia de viatge i no un dia d’institut?

Li vaig explicar a la meva mare i em va dir: “si et trobes millor, després vine amb la teva cosina al centre comercial” perquè eren les rebaixes.

Quan estàvem a casa de tan riure amb les meves cosines i cosins, se’m va anar el mal de panxa completament. Després varem decidir anar-hi mentre per el carrer ens pixavem de riure de la gent. Al arribar la meva mare em va veure com si no hi hagués passat res, i vaig començar a escollir tot el que m’agradava i va pensar la mama “et podries haver quedat a casa..” de tantes coses que em vaig comprar.

Al dinar, varem anar a un restaurant amb tota la família, i després varem anar a casa on ens esperava el meu cosí de Madrid, que me l’estimo més que tots els altres. Per la tarda varem anar a la fira on hi havia totes les atraccions que m’agraden perquè era la festa major de Sagunto, el poble on vaig estar. Allà vaig conèixer a molta gent, al tornar varem veure el cotxe del meu tiet corrents en direcció al metge, la meva cosina va dir: el papa no acostuma a sortir a aquestes hores, el meu cap em va dir que alguna cosa passava. Al arribar a casa ens varem trobar tota la cuina plena de sang, i era ser el meu cosí de 2 anys que s’havia clavat el ganivet a la galta que se li va obrir, sort que no ho vaig veure fins que va arribar i la tenia ben cosida que ni es notava.

Aquell dia va ser un dels millors i un dels pitjors, per una banda, perquè va ser un dia meravellós per les compres i per la gent que vaig conèixer que es va fer molt gran en poc temps i el pitjor també per el meu cosí, encara que per la nit ja estava molt bé jugant com sempre.

Amal

Encara que ells diguin que són grans, en Dídac de vuit i en Gerard de sis anys, són petits. Ja feia uns quants anys que no em despertava a les sis del matí per veure què havien deixat els reis sota l’arbre de Nadal i per veure si els camells s’havien menjat tot el pa sec que els deixàvem la nit anterior. En fi, em vaig despertar aixafada per peus, mans i crits d’en Dídac i en Gerard:
-Cristina! Cristina! Han vingut els Reis! Vine, corre!

Vam baixar tots tres corrents per les escales, i efectivament, estava tot el menjador ple de regals, amb els nostres noms , els dels pares i els dels tiets. També teníem cucurutxos plens de llaminadures dins les nostres sabates!
Veure les seves cares de felicitat em va recordar a quan era petita, la il·lusió que em feia veure tots aquells regals amb el meu nom escrit…

Van baixar els pares i els tiets en sentir tot aquell escàndol, i finalment els vam convèncer per obrir els regals. Vam fer fotos, vídeos i vam estar jugant i rient tot el matí i tota la tarda.

M’ha agradat molt aquest dia i espero que l’any que ve sigui igual o millor.

Cris

Era estiu de 1972, Ana María, el seu marit Jaume, els seus fills David i Esther i amb la tercera filla en camí, Diana, van decidir comprar un lloc on passar unes vacances tranquil·les: La “caseta de Gualba”.

Gualba és un petit poble als peus del Montseny dividit en dues zones: la de dalt i la de baix. La caseta està situada a una finca propera a la zona baixa de Gualba i forma part d’una urbanització de nou cases més, de nou famílies diferents.

Cada estiu les famílies es reunien a la urbanització. Els fills jugaven amb els fills; gaudien de la piscina, es perdien pel bosc, jugaven al camp de tennis, passaven tardes a la petanca…I els pares amb els altres pares gaudien de la tranquil·litat del Montseny.

Però d’això ja fa anys: els “nens” ara són els nostres pares o tiets. I els que abans eren “pares” ara són els nostres avis. Però Gualba continua, generació rere generació. Com cada any, els estius ens reunim totes les famílies, continuem gaudint de la finca com els nostres pares ho feien de petits i, n’estic segura, com els nostres fills ho faran.

I avui, 31 de Desembre, el que més desitjo és passar el cap d’any aquí, a Gualba, i agraeixo als meus avis haver pres la decisió de comprar aquesta casa i convertir-la en el lloc ideal per passar-hi les vacances i viure moments inoblidables, i per donar-me la oportunitat de conèixer les persones que han compartit amb mi tots aquests moments durant quinze anys.

Paula

Hoy tendría que ser un día para pasar en familia, pero ya se sabe que en navidad la gente se pone mala por casualidad, cuando toca comprar los regalos ir a casa de los abuelos, de los tíos, de los primos, y ese es el caso de mi padre, hoy tendría que estar en mi casa toda mi familia, mis tíos, mis abuelos, mi primo, pero mi padre cada año se pone malo, no sé si será por la crisis, por el dinero que valen los regalos o por el miedo a ir al paro, pero cada año igual, pero este año es muy raro, porque siempre se pone malo para no ir a casa de mis abuelos, ya sabéis cuestión de suegra.

Ahora os voy a contar como vivimos mi familia y yo el día 1 de enero, en casa de mi tía Merche o más bien dicho Mercedes, la verdad de las tres casas que vamos por navidad es la que menos ilusión me hace pero este año fue diferente.

Porque descubrimos un juego nunca visto: el bingo, y yo con la suerte que tengo, no jugué y me dediqué toda la tarde a dar vueltas al aparatito pero el aparatito no iba hasta que descubrí un botón que sacaba las bolas, en la primera partida ellos jugaron sin dinero, por eso de los cabreos, como ya sabréis, pero a medida de que la cosa se animaba se empezó apostando 20 cent. y yo venga a darle vueltas al aparatito, ganaron todos mi primo, mi tío, mi tía dos veces wala qué logro, mi madre, y en la partida más emocionante de la historia del bingo donde se apostaron la mayor cantidad de todos los tiempos 1 euro señoras y señores, un euro, sorprendente verdad, mientras tanto mis abuelos veían una película muy rara de vikingos que no tenía sentido nada, pero bueno volviendo a lo interesante, la partida del bingo, todos escogieron su cartón hicieron su apuesta, el campeón de los pesos pesados ganaba nada más ni nada menos que seis eurazos, mi otra tía iba muy mal clasificada necesitaba un touch down para ganar, mentira pero le faltaban 5 números, mientras que a los demás solo le quedaban dos o tres y yo le dije que si me daba dos euros del premio ganaría ella, y efectivamente ganó y me llevé mi comisión, en tiempos de crisis es un gran oficio, porque siempre hay gente mayor dispuesta a dejarse su pensión en partidas, y no se me da mal, asi que ya tengo trabajo, y como dije antes y yo ya lo sabía que la gente se cabrearía por un miserable euro, y como mi familia tiene tanta suerte, mi padre no ganó ni una partida, mientras que los demás ganaron una como mínimo.

Pero no quiero que penséis que mi padre es un fracasado, porque él es un buen hombre, y tiene una familia que le quiere, y la vida no le va mal aunque él insiste pero eso no es verdad, tiene un buen trabajo gana dinero, y por ahora nos puede dar todo lo que necesitamos.

Gerard.

-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Sí, sí. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Así acaba la reunión familiar de cada año. Todos nos despedimos con dos besos, compitiendo entre nosotros para ver quien hace el rondo de besos más rápidamente. Siendo tantos, siempre tardamos mucho… catorce tíos, catorce primos y dos abuelos dan para mucho rato de besos. Estas tonterías siempre están a la orden del día en mi familia. Cada San Esteve nos juntamos para comer, todos juntos comemos charlamos de cosas varias y para acabar explicamos chistes.
Los temas imprescindibles en nuestras comidas son siempre los mismos. Toda la familia se mete con mi prima por ser del Madrid, todos son del Barça hasta el fin del mundo, después, hablamos de las bromas que mi tío les gasta a sus dos hijas:
-Pues el otro día, a Carla la vino a buscar un chico, así, muy chulo, con un deportivo rojo y sus gafitas Ryba o Ruy Ban… o como se llamen. Dije, este se va a enterar, me puse el bañador, las chanclas con calcetines, cogí unas cervezas y con el flotador en la cintura salí y le dije: “Nene! Ve abriendo el maletero que Carla ahora baja!”
Todos reímos, y Carla medio enfadada medio riendo nos cuenta que el pobre chico ya no había vuelto a ofrecerse a ir a buscarla. Aún reímos más.
En un momento de despiste mis primas de mi edad (tienen 17 y 18) nos escabullimos y hablamos de lo que sea:
-El otro día fui a una discoteca y una tía vino a pegarme, nos dimos un par de hostias y luego nos hicimos amigos!
-Pero, María, como puedes hacerte amiga de alguien que iba a pegarte?
-Quizá le di tan fuerte que se le giró el cerebro.
Nos llaman nuestros padres al móvil. A las tres a la vez. ¿Por qué no llaman solo a una? Saben que estamos juntas.
Vamos hacia el restaurante, hacemos el rondo de besos, compitiendo para ver quien es más rápido.
-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Si, si. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Cada uno se mete en su coche y va a su casa a descansar. Otra reunión familiar perfecta i divertida. Ya espero impaciente la del año que viene.

Marina

Quan jo encara no havia nascut als meus pares els agradava molt anar a la Cerdanya; és una comarca de Catalunya molt bonica, no sé si és pel color verd de les muntanyes a l’estiu o la neu a l’hivern o a l’aire tan pur que s’hi respira però els agradava molt, suposo que per això a mi m’agrada tant.

Quan vaig fer tres anys els meus pares m’hi van portar per primera vegada durant un cap de setmana. Van descobrir una casa rural que es deia Mas Meya a la població de Ventajola dins del terme municipal de Puigcerdà. Tenien quatre apartaments davant de la casa dels propietaris i cuidaven vaques, cavalls, conills, gallines, ovelles i altres animals de granja. Ells van pensar que era una bona oportunitat per descobrir el món rural amb família.

I així va ser que vàrem arribar a la casa. Era molt bonica i tenia unes vistes impressionants de les muntanyes i els prats plens de vaques i cavalls. Jo de seguida vaig sortir del cotxe i vaig anar a veure els animals. A poc a poc em vaig anar fent amiga de la propietària dels apartaments, la Pilar. Ella s’encarregava de donar menjar als animals i cuidar-los, a més convidava a tota la canalla a participar-hi. Els apartaments no eren molt grans però si que eren acollidors.

Segons els meus pares m’ho vaig passar molt bé, i quan va ser hora de marxar em volia emportar els animals a casa. Per això des d’aquella vegada que hi vam estar, cada any hi hem tornat. Sempre intentem pujar durant l’any algun cap de setmana. La Pilar i en Ventura que és el seu marit són més que propietaris de la casa rural, ja són uns amics de la família.

A l’hivern és molt divertit perquè al les vuit del matí quan ens aixequem veiem que tot està nevat, agafem els trastos i ens en anem a esquiar. A les cinc quan acabem tornem cap als apartaments i ajudem a la Pilar a donar menjar als animals. A l’hora de sopar encenem la llar de foc i contemplem des de la porta com neva.

A l’estiu fem moltes excursions a peu, amb bicicleta, fem sopars a la fresca i quan es fa fosc pots contemplar els estels i la lluna, que és veu molt més grossa. És meravellós passar-hi uns dies per desconnectar, tornes com nou.

Espero que aquestes festes de Nadal puguem pujar uns dies.

Marina