LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La generació dels nostres avis o besavis va viure una època molt difícil. Van patir tres guerres molt importants: La primer guerra mundial, la segona i una guerra civil molt dura. Tot i que les guerres mundials no les hem patit en el nostre país és dur saber que hi ha gent lluitant a no gaires kilòmetres i que potser dintre d’uns dies tu estaràs en el mateix lloc.

El meu besavi va lluitar en la guerra civil espanyola, ell vivia a Valentin un poble de Murcia amb la seva dona i una filla, la meva àvia. Ell em va explicar que un dels bàndols els va obligar a allistar-se a la guerra i dies després l’altre bàndol va anar a la mateixa regió i va fer el mateix amb altres persones, això va provocar que a la guerra hi haguessin soldats coneguts. M’ha explicat diferents històries d’aquest fet però em va marcar molt quan em va dir que lluitaven contra gent del mateix poble amb la que havia compartit somriures, llàgrimes i tots aquells moments que mai s’obliden, aquesta va ser una de les moltes raons per la qual la guerra civil va ser cruel.

Aquell període per ell, va ser molt dur tot i que ell no tenia la culpa de que quatre generals volguessin el poder, cap soldat tenia la culpa i eren els que veritablement es sacrificaven i es sacrifiquen en totes i cada una de les guerres.

El que vull dir amb això es que les guerres, apart d’absurdes, són pel benefici propi de dues o tres persones, i per molt difícil que sigui no ens hem de deixar manipular i hem d’unir-nos perquè això no torni a passa.

Xavi

Suposo que la majoria de lectors sabeu qui és aquest tal Benjamin Button, però per si un cas, ho explico: Benjamin Button és el protagonista de la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button. Aquest és interpretat per  Brad Pitt. El film narra la vida d’aquest home, però no és una vida qualsevol. En Benjamín en contes de envellir-se amb el transcurs de temps,com totes les persones, rejoveneix. Això fa que la seva vida sigui molt més complicada, però ara mateix no em vull capficar en els seus problemes.

Paral·lelament, us vull presentar al meu avi. El pare de la meva mare es diu Felipe Ruiz, va néixer l’any 1921 en un poblet anomenat Cervatos de la Cueza (Palència). Majo era el deu pseudònim, ja que en la seva família eren anomenats Majolitos pel fet de ser alts, rossos, amb ulls blaus i molt simpàtics. De ben jove va entrar en l’exèrcit, on va exercir de militar. Més tard va conèixer a la meva avia i van tenir quatre fills, un dels quals és la meva mare.

Per causes de l’edat, ara farà dos mesos van ingressar al meu avi a l’hospital. Ja no podia caminar, ni parlar, i apenes ens reconeixia.  Aquest conjunt de causets em van fer pensar el pitjor, que se’n pogués anar. Però no va ser així.

Com l’inexistent Benjamin Button, poc a poc va rejovenint. Ha tornat a casa, ja torna a caminar i ha tornat a aprendre a dibuixar! El que és una llàstima és que no pugui reconèixer a les persones que l’envolten, simplement les veu i s’emociona pel fet de tenir algú al seu costat. Però només hi ha una sola persona a la que sí que reconeix, a la que encara recorda el seu nom, a la que quan la veu aixeca els braços per donar-li una forta abraçada, a la que petoneja com si demà hagués d’acabar el món. I aquesta afortunada sóc jo.

Andrea Maria Vidal RUIZ

Recuerdo perfectamente ese día. Prácticamente toda la familia en esa sala de espera, de paredes blancas pero con un original suelo embaldosado y dos ventanas que daban a una calle secundaria, poco transitada para ser de Barcelona. Especialmente por una de esas dos ventanas entraba un alegre rayo de sol que dejaba desnudos nuestros sentimientos, unos sentimientos que todos intentábamos reprimir para no alterarnos los unos a los otros. Aquél iba a ser uno de los días más esperados por todos, seríamos uno más en la familia.

Particularmente nunca había vivido una experiencia de este tipo, así que no sabía muy bien cómo actuar. La espera se hizo eterna. Desde la sala se podían apreciar llantos de recién nacidos y recuerdo con exactitud cómo mi abuela se levantaba en cada uno con una media sonrisa dibujada en su rostro esperando que uno de ellos fuera el tuyo.

En cuanto vino la enfermera, nos pusimos todos en pie, aliviados y felices escuchamos: “Ya podéis ver al pequeño”.

Mi abuela se adelantó, como en todo, pero yo puedo decirte que fui la segunda en verte.
Tendrías que haber visto la cara de felicidad de tu mamá cuando te tenía en sus brazos…

Una vez estabas limpio y cambiadito te llevaron a una sala ya más grande, con mucha más luz, cosa que no te gustó nada; no te atrevías a abrir los ojos. Te dejaron en manos de la yaya, la cual te prometo que no dejaba de repetir lo precioso que eras.

En escasos minutos decidiste echar una ojeada al mundo que te esperaba con los brazos abiertos pero que era totalmente desconocido para ti. Y fue en ese preciso instante cuando pude ver tus ojitos, indefensos ante la luz que entraba con fuerza por la ventana, y sin pensármelo dos veces te puse la manita en tu frente. Fue entonces cuando pudiste ver con claridad a dos personas que apenas respiraban a fin de no perderse ni un gesto o movimiento tuyo.

Enseguida te tuvimos que devolver con tu mamá, la cual ya estaba algo más descansada y loca por tenerte encima de su pecho y no soltarte nunca más.

Ese día fue el 28 de Marzo de 2008, y como puedes ver, no lo he olvidado ni creo que lo vaya a hacer nunca. Fue un día muy especial que tengo aún muy presente, a pesar de que en seis días me vayas ya a cumplir cuatro añitos, renacuajo.

Lo único que pido es que jamás pierdas esta sonrisita de pillo que te caracteriza o esta mirada tan tierna y llena de felicidad que siempre te acompaña.

Porque con el paso de los años, te darás cuenta que cada vez te costará más guardar estos pequeños tesoros, pero tranquilo, yo te ayudaré a conseguirlo.

Por último, te prometo que me encargaré de que nunca olvides estos versos:

“Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos. (…)

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.”
GOYTISOLO.

Laura Morales Moreno

El 9 de març el meu germà va fer 18 anys. Ja és major d’edat, com passa el temps… encara no em faig a la idea. Ara ja pot fer un munt de coses: Conduir un cotxe, tenir tarjeta de crèdit, anar a la presó, votar, etc… però també, per exemple, moltes pel·lícules on posa que són per majors de 18 anys, ell ja les pot veure, és difícil de creure. Segurament n’estic fent un gra massa però és el que penso, el temps passa molt ràpid i s’ha d’aprofitar bé. Fa quatre dies ell estava a l’ESO i era probable que pensés que encara quedava per els 18 anys però no, ja els té. A partir d’ara ja pot ser independent, encara que ara mateix és improbable.

A casa li vam donar un àlbum fet per ordinador on hi havia un recull de fotos de la seva vida, des del naixement fins ara.

El diumenge passat ho vam celebrar amb la família, li van regalar diners, i entre tots un masatge per començar amb bon peu la majoria d’edat i el regal que el va impactar més… un salt amb paracaigudes!!!, a Empuriabrava. Quan ho va veure es va quedar parat però ell té clar que ho farà perquè coses d’aquestes s’han de fer com a mínim un cop a la vida, tot hi que a ell això ja li agrada força perquè les atraccions grans de Port Aventura ja li queden petites.

Edu.

Jo sóc la petita de tres germans, i com que els meus pares van esperar a tenir-me, ens portem bastants anys: disset i dotze. Els meus germans són diferents als de les meves companyes: la majoria són més petits que elles, i molts cops s’estan barallant. Els meus, en canvi, tot i que també ens barallem de vegades com tots els germans, em fan molts regals: em porten de vacances amb ells, a esquiar, a sopar… però fa gairebé un any el meu germà gran em va fer el millor regal del mon, en Pol, el meu nebot.

En Pol es un nen dolç, divertit i guapíssim, el que més m’agrada és quan esta plorant i em tira els braços perquè l’agafi i jo li faig alguna tonteria i comença riure d’una manera que m’encanta. Ara ja no és el nen que nomes dormia, menjava i plorava, ara comença a dir hola, aplaudir, caminar bastant bé, i a repetir tot el que fas, jo m’ho passo genial amb ell i cada dia que el veus fa coses noves cada cop més divertides i difícils.

Aida

Gairebé tothom té un heroi. Hi ha gent que té com a heroi o heroïna algun personatge famós, com per exemple algun actor o actriu. Per altre gent, els veritables herois són gent més propera, gent que dia a dia et demostra que t’estima i que faria qualsevol cosa per tu. Bé, aquest és el meu cas.

Si no fos per ella jo no hi seria aquí. Sempre ho ha donat tot per mi i per tota la família, sense rebre res a canvi. Per mi ella és una inspiració de fortalesa, de valentia, d’amor, d’innocència, de confiança i de totes les coses bones que us pugueu imaginar. A vegades sento que és l’única persona que m’escolta i m’entén, puc explicar-li tot allò que vulgui que ella mai em jutjarà. Em coneix més que jo mateixa i sempre està disposada a donar-me bons consells.

Ella no ha tingut una vida gens fàcil. Va néixer en una família més aviat pobra i el seu pare va morir a la guerra quan encara era ben petita. Tot i que no va tenir una infància molt agradable, li encanta explicar històries d’aquella època. Se li il·lumina la mirada quan parla de la seva mare, l’admirava moltíssim. Però és clar, qui no ho faria tenint en compte que va tirar endavant a una família ella sola? Ella seria com la meva segona heroïna, però per desgracia no la vaig arribar a conèixer.

Podria continuar escrivint paràgrafs sobre ella, però crec que mai acabaria. Només em queda dir una cosa: Iaia, moltíssimes gràcies per tot, les teves històries de superació em donen força davant qualsevol problema. Tu ets de les poques persones que em comprens. Em demostres dia rere dia que no cal llegir milions de llibres, ni escriure perfectament, ni tenir una carrera de física aeroespacial per poder ser a més una gran persona. T’estimo.

Núria

Divendres de la setmana passada, va passar una desgracia. Va morir la germana del meu avi que és deia Leonor. Va morir després del post operatori, de l’operació del cor.

Amb l’edat de 72 anys va entrar a quiròfan el dimecres 15 de Febrer. Li havien de canviar la vàlvula tricúspide del cor perquè ella, des de ben petita, té una malaltia hereditària. Els meus avis i el tiet també tenen aquest problema. Per sort la meva mare i jo no el tenim. Ella sabia que era una operació complicada, perquè tenia un 85% de possibilitats de viure. Després de l’operació, tots ens vam alegrar quan la vam veure arribar a l’habitació de la UCI.

A l’endemà, ja no tot van ser alegries… Van trucar a la meva mare i li van dir que acabava de morir. La meva mare em va explicar que li havia donat un atac de tos, li van saltar els punts recents del cor i va morir. Al principi no ens ho creiem perquè tot havia sortit tan bé que pensàvem que ja estaria salvada.

Després de tot, a tothom li arriba la seva hora. Espero i desitjo no trobar-me, ni viure aquesta situació en molt de temps.

Carles

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra

Sempre que mor una persona que no coneixem gaire, sentim tristesa ja que és una desgràcia que no li desitgem a ningú. Sovint sentim, ja sigui perquè ens ho han dit al carrer o perquè ens ho han explicat, que algú conegut ha mort. Però no pensem que potser algun dia molt proper ens tocarà a nosaltres patir la pèrdua d’una persona a la qual hem estimat molt. A mi m’ha passat.

No sé si us recordeu d’un escrit que vaig penjar ja fa temps, el de la meva àvia. Doncs ella ja no hi és. Ha estat una pèrdua molt important a la meva vida ja que era com una segona mare per mi. Sempre em deia, quan parlàvem d’aquests temes, que no plorés quan ella faltés, però no ho he pogut evitar. Crec que encara no m’ho acabo de creure. Potser és perquè han passat pocs dies i encara no ho he assimilat.

A partir d’ara arribarà el diumenge i ja no ens haurem d’aixecar aviat per agafar el cotxe i portar-la a algun lloc perquè es distregui. Ja no em trucarà cada setmana per preguntar-me què vull per dinar aquell dia. No veuré la seva cara d’alegria de quan em portava un regalet perquè havia tret bones notes. Trobaré a faltar molt les seves historietes de quan ella era jove, de quan feien festes al poble i ballaven… I ara ja no em discutiré més amb ella per la roba que porto posada o la música que escolto. Tot això ja no ho viuré més.

Per a mi ha estat molt dur però algun dia ho assumiré i, com sempre deia ella,  tiraré endavant.
Mai t’oblidaré.

Jennifer

La família per part de la meva mare és bastant nombrosa, si ens posem a comptar en total són vuit persones: els meus avis i sis fills; la més gran de tots és la meva mare la Rosa Mª que es porta setze anys amb la Marta, la més petita. Entremig d’elles hi ha dos nois i dues noies.

Això era una petita introducció perquè no us vull parlar dels meus tiets i tietes sinó de la tercera generació de la família, els néts i nétes, aquí m’incloc jo.

Tot va començar quan vaig néixer fa quinze anys, després de tres anys de casats, els meus pares van decidir tenir el primer fill, com comprendreu els meus cinc tiets i avis estaven d’allò més contents perquè ara tindrien una neboda i néta petita per mimar.
La meva arribada va ser perfecta, a tots els queia la bava, perquè era la primera. Segons la meva mare em tenien massa mimada, i tot el dia em portaven regalets. A més tenia la tieta Marta que només tenia onze anys quan jo vaig néixer i em tenia molt entretinguda. I no deixem de banda els meus avis i la tieta Sílvia que em van fer de cangur quan els meus pares treballaven.

Però al cap de tres anys vaig deixar de ser la primera perquè va néixer el meu germà en Pol que també va tenir una molt bona rebuda. Ara ja no es podien barallar perquè ja tenien dos petitonets per jugar, la nena i el nen. Tot i això s’ha de dir que jo era una mica gelosa perquè ja se sap, quan et prenen el lloc de protagonista no cau molt bé. A més un bebè sempre fa més gràcia i jo ja tenia més edat i no era l’única, això em va fer tornar una mica punyetera.

Fa catorze anys que el meu germà i jo som els únics néts i nebots de la família. Perquè els meus tiets s’han casat amb noies una mica més joves que ells i fins fa poc no s’havien plantejat la idea de formar una família.

Però la noticia més sorprenent va ser fa dos anys quan el meu tiet Lluís i la tieta Mireia ens van dir que estaven esperant el seu primer fill en Pau, això ens va fer molta il·lusió, feia molt de temps que no teníem un membre més a la família i amb en naixement d’en Pau seria una manera de tornar a recordar quan nosaltres dos érem petits.

Però jo crec que amb l’arribada d’en Pau la família es va animar i al cap d’un any el meu tiet i padrí Josep Mª i tieta Natàlia ens van dir que esperaven un nen, en Roc que avui fa un any. Al cap d’un més la meva tieta Silvia i tiet Joan van dir-nos que esperaven una nena, la Jana que ara té 11 mesos. I fa un mes va néixer la germana d’en Pau, la Mariona.

És a dir que amb tres anys hem passat de ser dos néts i nebots a ser-ne sis. Això és fantàstic. En aquests moment estem molt entretinguts perquè ara són petits i tots fan molta gràcia. És molt bonic veure que la família creix i que tots estem tan units. Per la meva part estic molt contenta i animo als meus tiets i tietes a seguir augmentat la família i sobretot agraeixo poder compartir tots plegats aquests esdeveniments.

Marina