LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

“ Bona nit carinyo, que somiïs en coses molt boniques i molt precioses, que descansis molt, que dormis d’una tirada tota la nit, t’estimo”

Avui us parlaré d’ella

Sempre recordaré aquesta frase, és la més maca que he sentit mai a la vida.

Ningú sap el que aguanta ella. El que ha aguantat, el que aguanta i el que aguantarà.

Ella… no té preu, es gegant.

De qui us parlo, es la meva ‘ídola’, es el meu exemple a seguir, jo de gran, VULL SER COM ELLA. Ella, ha tingut una vida plena d’emocions, i de felicitat, puc assegurar que l’ha tingut complerta, molt complerta.. ha viatjat per gairebé tot el món, ha viscut moltes coses i gairebé totes molt agradables, però últimament ha patit moltes dificultats, ha tingut molts problemes, ha rebut uns cops molt durs que ningú es mereix patir.

L’he vist riure, l’he vist disfrutar, l’he vist somriure, l’he vist amb il·lusions, l’he vist entusiasmada, però també l’he vist plorar. No sabeu la impotència que vaig sentir al veure-la plorar, al veure que d’aquells ulls que mostren 100% sinceritat, que quan et miren, t’ho diuen tot, que son el seu reflex, sempre tant brillants, i foscos com la nit, queien llàgrimes.

Alguna vegada he pensat, m’agradaria desaparèixer ara mateix, deixar de pensar, de respirar, de sentir, d’escoltar, de veure, d’olorar… ho he pensat en moments d’aquells en el que penses que no pot anar pitjor tot, que tot ho fas malament, que no et surt res a dretes. Però hi ha alguna cosa que no em deixa actuar com jo voldria, hi ha alguna cosa que m’impedeix fer el que de cop i volta penso i això es ELLA. No per res, només pel simple fet de pensar que ella té molts més motius i probablement són més vàlids que els meus de voler desaparèixer.

Ella ha estat mes de mitja vida amb una persona que li ha donat el millors moments de la seva vida, una persona que l’ha omplert com mai ningú ho ha fet, una persona a la que mai mai mai de la vida podrà oblidar, per molt temps que passi, per moltes coses que vinguin darrere. Una persona amb la que ha estat des de la Universitat, o inclús abans, però ha estat amb ella ‘oficialment’ des del sis de Setembre de 1986. S’han estimat, sempre s’han demostrat tot l’amor que es tenien, han superat totes les coses, sempre junts, sempre, però un dia, a ella, per molta mala sort l’hi va arribar la hora d’enfrontar-se ella sola, (o gairebé sola) un dia, de cop i volta, s’aixeca i ho ha perdut tot, aquesta persona desapareix, s’esvaeix del tot com una gota d’aigua que s’evapora… només de pensar-hi sem posen els pèls de punta. No vull posar-me en la seva situació.

Aquest si que es un clar motiu per voler desaparèixer, per voler evadir-se de la faç de la terra…

Però sabeu que es el que em sembla mes admirable? Que ELLA, tot hi segurament havent-ho pensat mes d’un cop, tot i haver dit ‘deixem-ho córrer tot’ ha continuat endavant, amb un somriure gegant a la cara, aixecant el cap, lluitant cada dia per el que és seu, auto posant-se reptes, mirant la vida amb uns altres ulls i posant-se al cap que, tot i que ha perdut a, probablement, la persona més important de la seva vida, ha de quedar-se aquí, perquè encara que ella pugui pensar que no, i en algun dels seus ‘baixons’ pensi que ningú la necessita, no es veritat. I li he dit mil cops, i no em cansaré mai de repetir-li, JO la necessito més que res en aquest món. Sense ella no soc res, simplement, sense ella, jo no estaria aquí.

Se que jo en alguns moments tampoc he ajudat gaire, no ho he posat fàcil, jo soc la causant de molts dels seus maldecaps, d’ algunes de les seves penes, ho sé… i em penedeixo d’haver-me adonat tard. Ella es troba en una situació en la que mai fins ara s’havia trobat, ha de fer de ‘bona’ i a l’hora de ‘dolenta’, ha de tirar una família (petita, però família) endavant. Probablement si m’hagués adonat abans de la situació en la que es troba tot hagués sigut diferent. Però en fi, diuen que mes val tard que mai… Tot i així, havent-me comportat malament en molts moments, m’ha seguit i segueix estimant-me igual, o inclús més.

Suposo que aquestes alçades de l’escrit, ja sabeu de qui us parlo.

Em podria passar hores i hores parlant-vos d’ella, però al final es faria ‘cansino’ (no per mi, a mi m’encanta recordar tot el que he viscut amb ella, i espero fer-ho sempre) però no es plan de menjar-vos mes el cap..
En fi, per acabar (encara que no se si veuràs aquest escrit) només vull dir-te que ets admirable mama, que ets la persona més forta i valenta que he conegut i probablement coneixeré mai, que vull que sàpigues que pots contar amb mi per tot, que ets la persona més important per mi, i que sense tu estaria perduda en mi ‘mundo de yupi’ com em dius tu jajaja.

Mama, gràcies per ser com ets, per ser tant forta i intentar malgrat tot treure un somriure en el moment més necessari.

T’estimo molt.

Ariadna M.

Bueno, antes de nada mandarte un saludo enorme estés donde estés.

Empezaré diciéndote lo maravillosa que has llegado a ser, siempre con esa estupenda sonrisa en la cara, que alegraban los días a cualquiera que tuvieras a tu lado. Me encantaba ese sentido del humor que tenias, siempre tenias una broma para cada ocasión, incluso en los momentos más serios o más incómodos las decías bajito para que te escuchara el de al lado y así reíros. ¿Y qué decir de tu humildad? Que con unos churros y un chocolate caliente eras la más feliz del mundo, y como siempre sacabas esa sonrisa de oreja a oreja…

Gracias por todo tieta, has sido muy fuerte con todo esto y has luchado día a día hasta el final, pero qué impotencia más grande se llega a sentir en momentos como éste, no es justo que te fueras tú, tú no, no te tocaba todavía, te quedaba mucho por hacer y deshacer. Pero sabes que sea poco o mucho a todos los que estaban a tu lado los has hecho felices, así que te llevas un buen pedacito de corazón, te lo aseguro. No hay más palabras para describirte… eras y seguirás siendo enorme, gracias infinitamente por todo.

Patricia W.

Se’m fa difícil escriure si parlo de tu, suposo que d’això tracten els sentiments, sensacions que ens neixen dins i que son bastant indescriptibles. Així que, de bon principi, m’agradaria demanar perdó, per ser incapaç de plasmar en un full tot allò que m’uneix a tu, “I hope you don’t mind that I put down in words” com diria l’Elton John, a una de les teves cançons preferides.

Ets perfecte Papa, a vegades em molesta i tot que ho siguis tant. M’encantaria, de tant en tant, poder dir-te: “PAM! Aquí t’equivoques”, però no puc. De totes maneres, és impossible imaginar-me cap manera de ser equivalent a la teva, no vull ser de cap manera que no sigui com tu, no m’agradaria compartir la meva vida amb algú que no fos com tu. I això no és bo, ho sé. Com també sé que seré molt feliç si algun dia arribo a assemblar-me a tu, encara que només sigui una mica. I ja saps que a mi no m’agraden les “Cursilades”, i a tu tampoc, així que perdó un altre cop.

Per sort o per desgràcia, et trobo sempre en el meu dia a dia de manera omnipresent. Et trobo quan escolto els Queen o al Frank Sinatra en el meu mòbil d’última generació, o quan critico qualsevol intent de dir mentides quan miro anuncis a la televisió, o també quan analitzo fins a l’últim detall, cada vegada que he de prendre una decisió mínimament transcendent. Suposo/espero, que això sigui bo.

Però, aquest cop més per sort que per desgràcia, també et trobo quan vull sortir fins tard, o quan em vull fer un forat més a l’orella, suposo que aquesta és la teva feina.

De totes maneres, sempre has sigut aquell “algú” que impedeix que jo caigui al terra cada vegada que m’equivoco, i per a mi, això és imprescindible per tenir la seguretat que cal a l’hora d’afrontar les coses, tan les bones com les dolentes.

No vull que et pensis que d’aquesta manera intento demostrar-te que soc la millor filla que es pot tenir, ni que et va valdre la pena quedar-te despert dissabte per venir-me a buscar, això no va per aquí. Només vull que sàpigues que la teva filla t’estima molt, i que espera complir molts més aniversaris en els quals tu siguis la persona que li porta el pastís, de la cuina al plat. T’estimo.

Laura

El meu besavi té 96 anys i se’n recorda de gairebé tot del que va patir a la guerra, tot i que, hi han moltes coses sobre les quals no vol parlar, lògicament.

Sempre m’explica que ell era d’un poblet de Múrcia, una “pedania” millor dit. Diu que un dia van arribar els homes d’en Franco i van arreplegar tots els homes que van trobar i se’ls va emportar a lluitar al seu bàndol. Es van endur a la majoria dels homes del poble, inclòs el seu germà. Però van quedar els homes que estaven al camp treballant i un altre dia, van arribar els “ rojos “ i es van emportar la resta d’homes, inclòs ell.

En definitiva es van trobar que en la mateixa família, dos germans lluitaven en bàndol diferents, per aquesta raó el meu besavi odiava a la Dolores “ la pasionària “ o com ell li diu: “ la roja esa”, que van ser els últims que es van emportar homes del poble.

El meu avi no era ni comunista ni nacionalista, ell era un pobre home que li agradava treballar al camp i que al final li va tocar anar a lluita per una pàtria que ell no sentia. Ell va lluitar al nord d’Espanya, concretament als voltants de Santander, i un dia a un camí es va trobar a un nadó de dos o tres mesos tirat literalment allà al mig, va decidir agafar-lo i amagar-lo a la seva habitació perquè se’l volia quedar, però el poc menjar que tenien va fer que l’entregués al coronel perquè la seva dona se’n fes càrrec.

Sempre em diu que mai se li oblidarà el somriure d’aquell pobre nen quan el va agafar.

Xavier

Si lo tuviera que definir con una sola palabra, esa sería “único”. Es una persona seria, un poco borde (como yo), pero al mismo tiempo cuando necesitas un abrazo te lo da sin pensárselo dos veces. No tiene ningún problema en decirte las cosas a la cara, te las dice sin tapujos. Esa persona tan especial es mi padre. Puede que no sea el hombre más amable del mundo, pero yo le quiero, y le quiero por eso, porque es eso lo que le hace ser el mejor padre del mundo.

Tenemos muchas cosas en común y muchas cosas que no nos gustan del otro. Un ejemplo claro es lo mucho que odio la música que él escucha. Es una música oscura, sin ritmo y, sinceramente, parece que estén gritando y no cantando. Lo que probablemente nos una más es nuestra afición a las carreras de motos. Cada domingo nos sentamos los dos en el sofá a verlas. A los dos nos gustan y odiamos los mismos pilotos y por eso estamos totalmente de acuerdo en que Marc Marquez es un grandísimo piloto. Los dos sufrimos también por las caídas de los corredores, y echamos mucho de menos a ese inmejorable piloto que murió hace muy poco, Marco Simoncelli.

Mi padre es genial. Podría estar diciendo cosas buenas de él todo el día, como también podría estar diciendo cosas malas, pero es esa unión de las cosas buenas con las malas lo que le hace tan especial, tan grande y tan buen padre.

Sandra

48, només queden 48 dies perquè arribin les vacances d’estiu. Després d’aquest llarg i difícil curs per fi tindrem uns mesos de descans. Per començar, l’última setmana marxem de viatge de fi de curs a Berlín, Alemanya. Serà l’última vegada que estarem tots junts, ja que després molts marxaran a mòduls o a treballar. Els altres ens quedarem a l’institut a fer el batxillerat, i encara que en algunes assignatures estarem separats ens seguirem veient en les comunes.

Per començar, el dia 3 de juliol he d’anar a l’aeroport a rebre a la JP que arriba des d’Estats Units. Ja fa casi un any que va marxar i encara que seguim parlant per facebook i ens veiem per l’skype, la trobo moltíssim a faltar. Estarà aquí durant dues setmanes, hem d’anar al cine, a sopar, a Port aventura, a Barcelona… no sé com ho farem amb tan poc temps, però segur que seran catorze dies molt especials.

Entre aquests dies, del 5 al 8 marxo a una casa rural de Cardona. Ja fa set anys que hi vaig. Des de que va morir el meu avi, cada any ens reunim tots els germans de la meva mare, amb les seves famílies. És l’única vegada de l’any en que estem tots junts, veig als meus cosins de les illes Canàries i els d’Alacant. A la Marta i la Marina les veig pràcticament cada dia, ja que viuen aquí, a Vilassar.

Després, a l’agost, vaig dues setmanes a un poble del Pirineu Aragonés, Benasque. Ja fa 6 anys que hi anem cada estiu. Ens allotgem en un apartament del centre, en el casc antic, just al costat del riu. A més, aquest any venen uns dies la meva tieta, els meus cosins, i la dona del gran, des de Cehegín, Múrcia.

Per tot això que faré tinc moltes ganes de que arribi ja l’estiu i acabin aquestes ultimes setmanes estressants d’institut.

Paula

Generalmente, sus ojos hablan por él. No hace falta que suelte largos discursos para contarte algo, un par de palabras, una mirada y una expresión es suficiente para descifrar lo que está pensando. Supongo que por eso se ha ganado fama de callado y reservado, sobre todo entre las personas que no le conocen profundamente. Yo tengo la suerte de conocerle mejor que nadie y, tengo que confesar que, después de más de una hora oyéndole charlar sobre bacterias horribles que atacan continuamente nuestra salud (algo que a él le fascina y a mí me repugna) añoras al chico callado que suele ser.

Ironías, bromas y comentarios que en boca de otro podrían sonar ofensivos, cuando los dice él resultan graciosos y divertidos. No sé si es el tono de su voz o su dominio del lenguaje, pero sería capaz de llamar inútil (no con estas palabras, claro está) al hombre más importante del mundo y éste se reiría. Es casi imposible enfadarse con él. Nunca he sabido cómo lo hace, pero resulta fascinante.

Cariñoso, sin caer en la pesadez ni en la efusividad. Educado, sin ser extremadamente cortés. Serio, pero con esa capacidad de contagiar sonrisas. Inteligente, sin parecer repelente ni creído. Pacífico, dinámico, intuitivo, paciente, entusiasta (en lo que le interesa) y con un pánico casi ridículo a hablar por teléfono. Amante del saxofón, las camisas de cuadros, la música de Eric Clapton (concretamente, Layla) y fan incondicional del misántropo Doctor Gregory House (algo que también me ha pegado a mí).

Por mucho que pasen los años y por mucho que cambiemos con ellos, sé que le tendré siempre a mi lado, como hermano y como amigo. Al fin y al cabo, es la única persona con la que puedo sentirme realmente bien estando en silencio, sin que éste parezca incómodo, o con la que puedo bromear y mantener conversaciones ridículas (como nuestra madre las llama, diálogos de besugo). No me gustaría sonar demasiado empalagosa, pero es que es verdad, él es lo mejor que tengo.

Te quiero y te querré siempre, so memo.

Ana

La veritat és que les vacances de setmana Santa són molt curtes, suposo que és perquè abans de començar-les ja estem bastant cansats del segon trimestre del curs que és el més llarg i pesat. Tot passa volant.

Per a la meva família aquests dies de descans han sigut diferents, perquè els hem passat sense la presència del meu pare. Ja fa molt anys que tenia pendent un viatge als Estats Units, concretament a Phoenix, Arizona, allà viu el seu millor amic i feia més de quinze anys que no és veien. Ell va decidir que aquest setmana era un bon moment per fer una escapadeta i retrobar-se. Ha sigut un viatge fantàstic perquè ha conegut món i perquè a gaudit d’uns dies de la companyia del seu amic. Però per a nosaltres ha sigut diferent, tot i que hem fet bastants coses. Quan sortíem un dia a fora només érem tres al cotxe, o quan trèiem a passejar a la gossa pensàvem que era estrany perquè normalment qui la passeja és ell. Encara que no ho sembli es nota quan falta un membre de la família, tot i que  estem acostumats a que no hi sigui habitualment, perquè la seva feina és molt lligada i ens ho impedeix, l’hem trobat a faltar, sobretot el vespre que és quan ell arriba de treballar.

Amb tot això vull dir que, quan una persona que viu amb tu i marxa uns dies o un temps sempre l’enyores, encara que sàpigues que només estarà fora uns dies, sempre hi ha algun moment en el que penses en ell, què estarà fent o si ell ens troba a faltar.

Ara ja fa uns dies que va arribar, la veritat es que s’ho va passar molt bé, i nosaltres estem molt contents de que ja estigui per aquí. Però si voleu que us digui la veritat, el que em fa més feliç de tot, és què  ha decidit deixar de fumar. Com què està prohibit fumar a dins l’avió i aeroports, ha hagut de passar moltes hores sense fumar i llavors a pres  la decisió. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè sempre estàvem discutint-nos perquè deixés aquest vici, i després de molt de temps a reflexionat i s’ha adonat que fumant perjudicava la seva salut, la de les persones del seu voltant i gastava molts diners.

Marina.