LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de ja ben petita que he hagut de respondre preguntes que ni tan sols jo no entenia. El meu pare i la meva mare es van separar quan jo era una nadó i dos persones molt especials van aparèixer a la meva vida: la Maria i en Xavier. Mai se m’havia donat bé explicar qui eren, què eren o per què eren. Donava respostes del tipus “la novia del meu pare”, “el pare de ma germana” o “la seva parella”. I tot així em costava explicar-ho i que s’entengués força bé.

Moltes vegades em preguntaven per què no els anomenava padrastre o madrastra si de fet, era el que eren. Però per a mi això volia dir que ells eren un pare o una mare més, quan en realitat jo ja en tenia. A més a més, trobava molt lleig dirigir-me al Xavier o la Maria per aquest nom, quan per a mi significaven molt més que això.

La Maria, el meu pare i jo solíem anar al cine junts, fins que el meu pare va deixar de venir i ens va deixar soles. Per aquest motiu sempre vaig amb la Maria al cinema, i s’ha convertit en la nostra activitat juntes. Sempre anem a comprar gominoles d’amagat del meu pare perquè ell ens renya quan n’agafem moltes. No puc dir que és la meva madrastra, ni que es la meva amiga. És una relació estranya.

Igual d’estranya que la que tinc amb el Xavier. Ell i jo no som gaire d’expressar els sentiments, però fa tan que ens coneixem que ja ho sabem tot de nosaltres. De petita feia negocis de mentida amb ell, i quan anàvem als restaurants i demanava xipirons, sempre me’n donava. M’han explicat que quan el vaig conèixer li vaig dir que ell seria el pare de ma germana. I així ha sigut. No podria desitjar-li un pare millor a ella.
Són relacions que abans no podia explicar i ara he descobert que són indescriptibles, inexplicables i increïbles.

Valentina

Es domingo por la noche y pensando en que escribir, se me vino a la cabeza una de mis mejores amigas, está pasando un año en California, concretamente en San Diego. Es un sitio maravilloso donde ella disfruta de la playa, de nuevos amigos y de compras casi todos los días. Yo misma estoy encantada de que tenga estas oportunidades de poder desconectar completamente e irse a la otra punta del mundo, aunque está lejos, cada día intento hablar con ella para que no se sienta sola y que tenga un pedacito de mí allí.

No solo es una amiga, es parte de mi, toda mi familia la adora y tiene tantas ganas como yo de que nos venga a visitar estas navidades. Ya hace cuatro meses que no la vemos y creo que estoy empezando a desesperarme. Todo con ella es mucho más fácil y soy muchísimo más feliz, he pasado un verano alucinante gracias a ella, cuando parecía que sería uno de los peores veranos de mi vida. Mis padres han comprado un regalo más de navidad para ella, puede que eso lo diga todo.

Después de que venga y pase un mes entero aquí, aparte de que estará muy ocupada porque todo el mundo la adora y no tendrá mucho tiempo para mi, volverá a irse para seis meses más.

Intentaré aprovechar el mayor tiempo posible con ella aquí, y como siempre no la dejaré en paz cuando vuelva a irse. Supongo que así no se olvidará de mi.

Te quiero princesa,

Clara

La vida para mi es un poco confusa, muchas veces pienso y realmente no se que es lo más importante en la vida. La mayoría de los chicos de mi edad, solamente pensamos en nosotros, sin darnos cuenta de las cosas tan importantes que hay a nuestro alrededor (familia, amigos, conocidos, etc). Nosotros a lo nuestro, nuestra play, nuestro fútbol, y nuestras preocupaciones.

Mientras tanto la vida sigue su curso y el circulo se va cerrando, vamos creciendo, vamos madurando, y adquiriendo los valores importantes de la vida, que para mi no son los materiales. Cuando nosotros hemos madurado ya no nos fijamos en lo que tienen los demás o no, ni en el dinero. Lo que hacemos es fijarnos en el tiempo que trabajan tus padres, si están bien, si no han dormido, etc.

En el tiempo que tu padre o madre son jóvenes (mediana edad ) nos preocupamos por ellos. En esa edad tus padres aún te pueden cuidar, pero cuando se hacen más viejos ya no. Cuando ya son viejos del todo, nosotros somos los que los tenemos que cuidar, pero nos despreocupamos de ellos y los dejamos a cargo de alguien para que le cuide o en alguna residencia de ancianos.

Por casualidad mi madre trabaja en una residencia de ancianos y me cuenta historias sobre ellos, cosas que yo no entiendo. Cómo puede ser que las personas que hemos querido siempre al final las abandonamos como si fuesen un objeto viejo e inútil? No lo entiendo y me parece muy injusto, es más, en esto no importa la clase social que tengas, todos somos iguales, los ancianos acaban perdiendo las memoria, dejan de caminar y vuelven a convertirse en niños. LA VIDA ES UN CIRCUITO CERRADO.

Toni

Abans d’ahir la meva àvia em va donar un ensurt gegant: No es trobava gaire bé, i va anar al metge amb la meva mare. Van trucar dient que la metgessa els havia manat anar a l’hospital de Mataró, i un cop allà s’hi van estar quasi tot el dia.

La meva preocupació augmentava cada minut que elles no venien, i havia de fer esforços perquè el nus que tenia a la gola baixés.
I és que la meva àvia no és com les demès; ella és simpàtica amb tothom; encara que es senti cansada, fa bromes; i a la que pot conversar amb qualsevol persona, no calla ni a baix de l’aigua. He tingut l’oportunitat de conèixer tots els seus secrets i detalls de la seva vida, ja que viu amb mi i així fa que tinguem una relació intensa. La veritat és que sense ella la casa quedaria amb un buit molt gran.

Espero que jo de gran, arribi a ser almenys una mica com ho és la meva àvia, i que els meus nets m’estimin tant com jo l’estimo a ella.

Gemma.

Fa gairebé dotze anys el meu pare em va portar a l’hospital força feliç i vaig veure a la meva mare amb algo molt menudet als braços. Amb només tres anyets em van fer seure a una cadira que hi havia al costat d’on estava estirada la meva mare, i em van posar la meva germana sobre meu. Em van deixar decidir el seu nom i desde llavors es diu Marta. La vaig mirar, havia nascut amb uns cabell negres com el carbó, uns ulls grans i foscos, uns llavis menudets i carnosos, la pell era extremadament suau, amb unes manetes d’allò més petites i unes galtes incitants per tocar-les.

Diuen que, per estimar a una persona has d’haver passat moments i temps junts, la veritat és que no comparteixo aquesta idea. Jo sé que des que vaig tenir la Marta als braços vaig sentir un gran efecte, vaig notar de cop que sense ella la meva vida quedaria totalment buida, vaig sentir que ja l’estimava infinitament…

La Marta es va fent gran, ens anem coneixent, aprenem coses bones i dolentes una de l’altra, compartim moments, gustos i idees i a la vegada discutim pel mateix, juguem i estudiem juntes. I el que més m’agrada és explicar-li i ensenyar-li coses, donar-li consells i veure que ella m’escolta amb atenció i se’ls aplica perquè confia en mi, veure com em demana ajuda i sap que en cap moment li fallaré.

L’amor cap a un germà res ni ningú ho canvia i és tant gran que amb paraules no es pot explicar, es demostra amb fets dia a dia.

T’estimo Marta.

Laura.

20 ANYS! Bff… que ràpid passa el temps…

Semblava ahir quan em feies fora de la teva habitació perquè et molestava; o quan no parava de fer viatges de la meva habitació a la teva amb el meu “carrito” de la compra ple fins a dalt de coses teves i al cap d’una estona em venies a buscar cridant i jo sempre acabava plorant, però al que renyaven era a tu per ser el gran; o quan em venies a buscar a patinatge a l’hivern que era tot fosc i em posaves la cançó de la niña del exorcista perquè sabies que em feia molta por, t’amagaves, jo sortia corrent i tu venies darrere meu perquè no li digués res a la mama; o de qualsevol tonteria per la que ens enfadàvem.

No sempre estàvem enfadats, clar. També em feies riure molt i em protegies: sempre em deies que ningú es podia ficar amb mi, que això només ho podies fer tu, i jo em preguntava que què més donava si ho feies tu o un altre, si era el mateix!

Ara les coses tampoc han canviat molt: ens seguim barallant, suposo que, com tots els germans. Però ara estem molt més junts que mai, i sé que més que un germà també et puc considerar amic.

No t’ho dic gaire sovint però t’estimo molt!

Felicitats Ernest,

Carla

Benvolguts futurs lectors del meu escrit, he decidit que en el meu primer text parlaré d’un tema que la gent que té germans grans entendran i em comprendran. Perquè els pares ens comparen sempre amb els nostres germans?

Començaré fent una pregunta de la cual cap persona que té un germà o una germana gran coneix la resposta, i vet aquí la pregunta: per què sempre ens esteu comparant amb els nostres germans grans? Aquest és un tema que em fa molta ràbia. Estic fart dels comentaris típics com “ta germana ha tret tot notables i excel·lents, a veure si aprens”. És que potser no veieu que nosaltres també fem coses bé?

Però aquestes coses els pares no les veuen, o no les volen veure, que també pot ser…
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig fer un examen, el qual em va anar força bé, i estava desitjant arribar a casa, dir-li la nota als meus pares, rebre les seves felicitacions i que així fos un dia rodó. Però això no va passar, el que va succeir de veritat va ser, arribar a casa, vaig esperar a que estiguessin els dos presents per donar-los la notícia. Quan vaig sentir la porta em vaig aixecar del sofà amb la intenció de deixar-los bocabadats amb la meva nota, ja que no estan acostumats a aquestes notes venint de mi, però la seva resposta em va deixar no va ser la resposta que jo esperava, sinó que em va dir: “la teva germana treu aquestes notes a tos els exàmens que fa, no només a un”.

Aquesta resposta em va cabrejar molt i va ser quan em vaig sentir inspirat per començar a escriure aquest text expressant la meva opinió, i si algun pare o mare llegeix aquest escrit, siusplau! No ens compareu més!

Manel Rodríguez

Hi ha gent que pensa que la felicitat s’aconsegueix mitjançant diners o coses materials. Si us sóc sincera, jo sóc molt més feliç tenint una família que m’estima, em valora tal i com sóc i la qual m’ajudarà sempre que pugui.

Malauradament tinc la meitat de la família a Cehegin, un poble de Murcia i l’altre meitat aquí. Els meus avis, tiets i cosins per part de mare, viuen a Murcia i això no em permet gaudir d’ells com m’agradaria. Per aquest motiu, quan anem a veure’ls al Nadal o a l’estiu si podem, gaudim tots els moments com si fossin els últims, ja que mai no sabem quan ens faltarà algú.

L’altre meitat de la família, és a dir, per part de pare vivim “tots” a Vilassar. Per què “tots”? Doncs perquè per desgracia no hi som tots físicament. Aquí és on volia arribar:

La matinada del dia 30 de desembre de l’any 1997 va succeir un esdeveniment que ens quedaria marcat per tota la vida. El meu padrí, Sergio Fernàndez Martínez va tenir un accident amb el cotxe, juntament amb la seva novia, la germana d’ella i la seva parella. Tornaven cap a casa després de sopar junts, però només la seva cunyada va tenir la sort d’arribar. Aquesta desgracia ens va afectar tant que fins i tot encara, se’ns fa complicat poder parlar d’ell. Pel que m’han explicat, el meu padrí era una persona d’aquelles que hi ha una entre un milió. Era responsable, ajudava a casa, estudiava, era educat… La meva tieta, és a dir, la seva mare i el meu pare, sempre han dit que els àngels no estan fets per estar a la Terra i que per això ell va marxar. Tot el que jo puc saber d’ell, és perquè amb els anys m’ho han anat explicant, ja que quan va succeir només tenia nou mesos.

Per aquest motiu, quan la meva mare em va explicar el que jo feia quan tenia dos anys em vaig quedar glaçada. Resulta que jo anava al cotxet, quan de sobte aixeco la mà i començo a parlar. Els meus pares em van preguntar: “Itzi què fas?” i jo els vaig respondre: “Doncs què voleu que faci? Estic parlant amb el meu padrí”. Si ara pogués fer això, tindria tantes preguntes per fer que segurament no acabaria en molt de temps. Molta gent em diu que m’arregli les celles, però jo no vull, perquè és l’únic que em queda d’ell. Miro les fotos i em sento orgullosa de les meves celles per ell.

He escrit aquest text perquè mai no havia pogut parlar del meu padrí d’aquesta manera i penso que ja tocava. M’ha costat llàgrimes i uns quants fulls, però poc o molt ho he aconseguit.

Itziar

El día 12 de octubre de 2010 mamá y yo estábamos ansiosas esperando que tú nacieras. Casi era la hora, mamá había entrado en la sala de partos y yo me había quedado fuera. Después de unas horas apareciste tú con mamá, estabas preciosas, tan pequeña que me dío ganas de llorar.

Ya casi es tu cumpleaños, soplarás más de una velita, te deseamos muchos años de vida y salud. Pena que he tenido que esperar todos estos años para tenerte, pero al final valió la pena porque naciste tú, a la que juego y cuido. Me encanta cuando ríes porque me haces reír y sé que estás bien y feliz. Cuando te pones enferma me preocupo, pero después de unos días ya estás bien otra vez.

Eres muy bonita y significas mucho para mí, quiero que sepas que te quiero mucho y siempre te voy a cuidar, mamá también te quiere, besos cariño de tu hermana,

Carla.

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya