Sempre al meu costat
| 25 octubre 2011La meva mare sempre em diu que m’hi assemblo moltíssim. No la vaig arribar a conèixer i per això li vull dedicar aquestes línies.
Va morir de càncer quan la meva mare tenia només 16 anys, per ella va ser un cop molt dur. Jo no em puc ni imaginar què faria ara sense ella, la veritat és que va ser molt valenta, va encarar la vida i va saber tirar endavant.
En efecte, parlo de la meva àvia. Es deia Sacramentos. Tenia tan sols 53 anys quan aquella malaltia li va arravatar la vida. En aquella època la ciència no estava tan avançada com ara i era tot molt més difícil.
Quan jo era petita ningú sabia a qui m’assemblava, fins que un dia, la meva mare es va adonar de sobte i li va dir al meu avi: “s’assembla a la mama!”, tinc els seus ulls, el seu nas, la forma de la cara. Fins i tot la mateixa ondulació de cabell. Això la va alegrar moltíssim, però sobretot a mi, perquè ja que no l’he arribat a conèixer és com si tingués una part seva. És una sensació difícil d’explicar.
Paula