LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els germans petits tenen el do de fer la punyeta, però et fan riure, tothom que tingui germans sabrà del que parlo: Quan et molesten i els persegueixes però s’escapen darrere la taula, quan ells volen mirar els dibuixos animats i tu canvies perquè no ho vols veure, però tornen a canviar pels botons de la tele… Al final acaba sent tot un joc.

Abans d’ahir, estava parlant amb el meu amic sobre els germans petits, i em va dir que estava fart d’ells, que passés el que passés als seus germans no és preocuparia, però jo sabia que no era veritat, que en el fons se’ls estimava.

L’endemà, vam anar a donar una volta per la Gran Via, i quan tornàvem, vam veure una ambulància, i com el meu amic és molt tafaner va anar a veure què passava, jo el vaig seguir. Quan va anar es va trobar a la seva germana, s’havia trencat el tendó i l’havien d’operar. El meu amic es va esverar i va trencar a plorar.

Per molt que els nostres germans ens facin la punyeta, en el fons els estimem.

Zakaria

Tinc un germà de nou anys al que li agrada molt ficar-se amb mi i molestar-me. Jo reconec que és petit, però arriba un moment en que pot ser molt pesat. La veritat és que a mi també m’agrada molestar-lo, i fer-lo enfadar em diverteix, tot i que al moment li demano perdó. Tot i així l’estimo molt i no deixaria que mai li passés res dolent. Sense ell no sé què faria. Intenta fer-me riure quan estic trista i es preocupa molt per mi i quan no està el trobo molt a faltar. Em fa riure amb les seves bromes i tonteries i quan comença a ballar a casa és molt divertit i em ric. Haver tingut un germà ha sigut el millor que em podía pasar i ara sense ell no sóc res.

Marta

Des de que era petita sempre havia volgut un germà. Quan tan sols tenia dos anys, la meva mare es va tornar a quedar embarassada. Encara era petita per poder-lo cuidar jo sola, però no em separava d’ell en ningun moment. Era la meva joguineta. Sempre feia veure que era el meu nadó per cuidar-lo a totes hores. El temps va anar passant i tots dos vam anar creixent. Tan sols ens portem dos anys de diferència però ens continuem barallant contínuament. Sempre el provoco, m’encanta. M’agrada quan es fica a la defensiva i es fa la víctima. Encara que ja no li digui, me l’estimo moltíssim i si li passes alguna cosa, seria la primera en preocupar-me. No canviaria al meu germà per res del món. Sol en tinc un i no en vull més. Des de petita que és la meva il·lusió i ho continuarà sent fins la meva mort. Ell és una part de mi, que sempre estarà al meu costat i l’ajudaré en tot moment. A hores d’ara, em diverteixo mirant pel·lícules, recordant vells moments, ajudant-nos mútuament, mentint a la mare per protegir-nos un a l’altre, barallant-nos o riure’ns de qualsevol tonteria. És el meu germà petit que sempre he desitjat i he tingut, i per aquest motiu mai el deixaré d’estimar.
T’estimo Ivan.
Judith

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina

Fa gairebé dotze anys el meu pare em va portar a l’hospital força feliç i vaig veure a la meva mare amb algo molt menudet als braços. Amb només tres anyets em van fer seure a una cadira que hi havia al costat d’on estava estirada la meva mare, i em van posar la meva germana sobre meu. Em van deixar decidir el seu nom i desde llavors es diu Marta. La vaig mirar, havia nascut amb uns cabell negres com el carbó, uns ulls grans i foscos, uns llavis menudets i carnosos, la pell era extremadament suau, amb unes manetes d’allò més petites i unes galtes incitants per tocar-les.

Diuen que, per estimar a una persona has d’haver passat moments i temps junts, la veritat és que no comparteixo aquesta idea. Jo sé que des que vaig tenir la Marta als braços vaig sentir un gran efecte, vaig notar de cop que sense ella la meva vida quedaria totalment buida, vaig sentir que ja l’estimava infinitament…

La Marta es va fent gran, ens anem coneixent, aprenem coses bones i dolentes una de l’altra, compartim moments, gustos i idees i a la vegada discutim pel mateix, juguem i estudiem juntes. I el que més m’agrada és explicar-li i ensenyar-li coses, donar-li consells i veure que ella m’escolta amb atenció i se’ls aplica perquè confia en mi, veure com em demana ajuda i sap que en cap moment li fallaré.

L’amor cap a un germà res ni ningú ho canvia i és tant gran que amb paraules no es pot explicar, es demostra amb fets dia a dia.

T’estimo Marta.

Laura.

20 ANYS! Bff… que ràpid passa el temps…

Semblava ahir quan em feies fora de la teva habitació perquè et molestava; o quan no parava de fer viatges de la meva habitació a la teva amb el meu “carrito” de la compra ple fins a dalt de coses teves i al cap d’una estona em venies a buscar cridant i jo sempre acabava plorant, però al que renyaven era a tu per ser el gran; o quan em venies a buscar a patinatge a l’hivern que era tot fosc i em posaves la cançó de la niña del exorcista perquè sabies que em feia molta por, t’amagaves, jo sortia corrent i tu venies darrere meu perquè no li digués res a la mama; o de qualsevol tonteria per la que ens enfadàvem.

No sempre estàvem enfadats, clar. També em feies riure molt i em protegies: sempre em deies que ningú es podia ficar amb mi, que això només ho podies fer tu, i jo em preguntava que què més donava si ho feies tu o un altre, si era el mateix!

Ara les coses tampoc han canviat molt: ens seguim barallant, suposo que, com tots els germans. Però ara estem molt més junts que mai, i sé que més que un germà també et puc considerar amic.

No t’ho dic gaire sovint però t’estimo molt!

Felicitats Ernest,

Carla

Benvolguts futurs lectors del meu escrit, he decidit que en el meu primer text parlaré d’un tema que la gent que té germans grans entendran i em comprendran. Perquè els pares ens comparen sempre amb els nostres germans?

Començaré fent una pregunta de la cual cap persona que té un germà o una germana gran coneix la resposta, i vet aquí la pregunta: per què sempre ens esteu comparant amb els nostres germans grans? Aquest és un tema que em fa molta ràbia. Estic fart dels comentaris típics com “ta germana ha tret tot notables i excel·lents, a veure si aprens”. És que potser no veieu que nosaltres també fem coses bé?

Però aquestes coses els pares no les veuen, o no les volen veure, que també pot ser…
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig fer un examen, el qual em va anar força bé, i estava desitjant arribar a casa, dir-li la nota als meus pares, rebre les seves felicitacions i que així fos un dia rodó. Però això no va passar, el que va succeir de veritat va ser, arribar a casa, vaig esperar a que estiguessin els dos presents per donar-los la notícia. Quan vaig sentir la porta em vaig aixecar del sofà amb la intenció de deixar-los bocabadats amb la meva nota, ja que no estan acostumats a aquestes notes venint de mi, però la seva resposta em va deixar no va ser la resposta que jo esperava, sinó que em va dir: “la teva germana treu aquestes notes a tos els exàmens que fa, no només a un”.

Aquesta resposta em va cabrejar molt i va ser quan em vaig sentir inspirat per començar a escriure aquest text expressant la meva opinió, i si algun pare o mare llegeix aquest escrit, siusplau! No ens compareu més!

Manel Rodríguez

El día 12 de octubre de 2010 mamá y yo estábamos ansiosas esperando que tú nacieras. Casi era la hora, mamá había entrado en la sala de partos y yo me había quedado fuera. Después de unas horas apareciste tú con mamá, estabas preciosas, tan pequeña que me dío ganas de llorar.

Ya casi es tu cumpleaños, soplarás más de una velita, te deseamos muchos años de vida y salud. Pena que he tenido que esperar todos estos años para tenerte, pero al final valió la pena porque naciste tú, a la que juego y cuido. Me encanta cuando ríes porque me haces reír y sé que estás bien y feliz. Cuando te pones enferma me preocupo, pero después de unos días ya estás bien otra vez.

Eres muy bonita y significas mucho para mí, quiero que sepas que te quiero mucho y siempre te voy a cuidar, mamá también te quiere, besos cariño de tu hermana,

Carla.

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea