LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El 22 de març de 1997 va néixer una de les persones més importants de la meva vida, una persona que sempre ha estat al meu costat, ha compartit mil moments amb mi, la meva confident. Però els anys corren i les persones ens anem fent grans.

Per fi ha arribat el dia tan esperat per tots, però sobretot per la protagonista, la Júlia, avui la meva germana fa 18 anys! Portem mesos i mesos organitzant-li una festa per celebrar el seu divuitè aniversari, ja que és un dia molt especial i s’ha de celebrar com mai.

La festa ha estat a Mataró, a un local que hem llogat, a “Fem festa”, ella ha escollit els convidats, però la resta estava en mans dels meus pares i meves. Hem fet que la festa giri entorn els Goya, tot era de color negre, vermell i daurat, i òbviament, ella és la súper estrella. Ella ha anat vestida amb un vestit vermell, estava preciosa, i la resta de convidats hem hagut d’anar negres o foscos de roba.

El que no sabia era la sorpresa que li esperava en sortir de casa, just a la porta l’estava esperant una Limusina rosa, ja que és el seu color preferit. La seva cara ha sigut tot un panorama, li ha encantat.

Jo, tenia clar que ella volia semblar una princesa, i ho ha estat, bé, ho és, i es mereixia moltíssim aquesta festa.

Aquest any, és un any molt intens, els meus pares fan 25 anys de casats, la Júlia fa 18 anys, acaba el batxillerat, fa la selectivitat, entra a la Universitat i es treu el carnet de cotxe, i pel demès tot segueix igual, bé, jo acabo quart d’ESO i marxo de viatge a Itàlia, que també en tinc moltíssimes ganes. Serà un any perfecte!

Anna Montagut

Tengo un hermano pequeño que se llama Santiago. Tiene 8 años, es moreno, alto, y tiene los ojos verdes. Es muy inquieto, esta todo el día moviéndose, saltando, corriendo y nunca se cansa. Tiene mucho carácter lo que hace que a veces nos enfademos pero al cabo de poco tiempo viene y me pide perdón.  Le encanta la televisión, sobretodo unos dibujos nuevos que creo que se llaman “hora de aventuras”. También le gusta muchísimo jugar a la consola, últimamente juega demasiado a los juegos de lucha libre, lo que le encanta y hace que luego vaya por casa con máscaras de luchadores famosos o haciendo llaves y esas cosas que suelen hacer.

Le encanta el deporte, sobretodo el fútbol que lo practica en el colegio. Su equipo preferido es el Barça, y su jugador favorito es Messi aunque a veces diga que es Neymar solo porque le gusta su peinado. Le gustan mucho los animales, en especial los leones y los tigres africanos.

También es aficionado a  leer libros de aventura, de ciencia ficción y comics. Su preferido es el de Geronimo Stilton porque dice que sus aventuras son muy entretenidas y siempre acaban con un final feliz.

Fede

Mai no hauria arribat a pensar que seria germana gran. Els meus pares em van dir la gran notícia inesperada, que tindria un germanet o una germaneta, encara no se sabia el que podria ser. Em vaig emocionar moltíssim, era el millor regal que hagués tingut en la meva vida.

Ja havia arribat l’hora que tothom volia saber. Passats els cinc mesos ja se sabia si era nen o nena, i va arribar nena. El 29 de Juliol a les nou del matí ja érem a l’Hospital de Barcelona, concretament al Remei. Tot just a les dotze ja era aquí. Va sortir en Lluís amb la Carla als braços i la meva reacció va ser ficar-me a plorar i no pensar en res més del món que no fos el que passés en aquell moment.

Vam passar uns dies a l’hospital, ja que tan sols tenia dies de vida. Tot havia anat força bé, així doncs, l’ú d’Agost ja podíem marxar a casa. Els dies anaven passant i me l’observava dia a dia com anava creixent a poc a poc, tot i que, encara era massa petita per poder gaudir-la. En un tres i no res tot va passar tan ràpid que va arribar el dia del seu aniversari. Me l’observava tant, amb els seus rissos d’un marró xocolata, els ulls tan rodons, la seva fesomia, el seu cos tan menudet que i pensar que nosaltres érem així…

I per fi van arribar els dos anyets de vida. Finalment, tot havia canviat inclús amb la família, feia les coses amb la seva dependència i, a més a més, s’asseia a taula a dinar amb tots quatre. Me l’estimo moltíssim i no sé què faria sense ella. T’estimo germana.

Patricia

Tener hermanos es una de las mejores cosas que puede tener uno en la vida. Un hermano, es la persona con la que más te vas a parecer tanto físicamente como psíquicamente. Eso hace que sea algo magnífico. La gente que los tiene, se habrá dado cuenta de que es un tipo de relación única e indescriptible; jamás encontrarás a nadie con el que te entiendas mejor o con el que conectes mejor.

Soy de los que piensan que tener un solo hijo es un error ya que siempre debería estar acompañado de alguien, y cuantos más, mejor. Seas el pequeño, seas el mediano, o seas el mayor, aprendes lecciones que jamás aprenderías de otras formas. Psicológicamente, hacen un papel muy importante: si eres el mayor, cuidar de los pequeños te hace madurar como persona y te obliga a darte cuenta de que estás rodeado de personas, y por tanto evitas los celos y la egocentricidad. Por otro lado, si eres el pequeño aprendes de los errores que han cometido y aprendes valores desde muy jovencito. Lo mejor es cuando más se asemejan las edades, ya que comparten la mayoría de momentos juntos y su diversión no depende de los padres o de personas externas. Siempre tendrás a alguien con quien hablar sobre cualquier tema, alguien con quien pelearte y desahogarte, alguien que te aconseje y te ayude a defenderte ante cualquier situación. Siempre tendrás a ese gran amigo al lado para todo.

Las únicas personas que de verdad te van a acompañar por este sendero van a ser ellos, al igual que los que te van a apoyar siempre que puedan, y es por eso que doy gracias por tener a mi lado a unas de las personas que más quiero en el mundo, mis hermanos.

Alberto

El meu germà petit es diu Santiago, té 8 i anys i sense cap dubte és una de les persones més importants a la meva vida.

Quan me mare ens va donar la notícia de que estava embarassada no m’ho vaig prendre gaire bé. Jo no volia tenir un altre germà, ja que a casa ja érem tres i pensava que sent quatre tot seria molt caòtic. Però m’equivocava totalment, ja que, com he dit abans, es una peça clau en la meva vida.

Com tots els germans, ens barallem constantment, ens cridem, ens molestem i molts cops no ens suportem. Però ell, encara que sigui petit, és el primer que em fa una abraçada quan em veu trista, és el primer que es preocupa per mi i m’intenta fer riure a totes hores. Té un cor enorme, quasi mai s’enfada i es comporta com si ja fos tot un adolescent. Si que es veritat que molts cops és fa pesat perquè mai es queda quiet, sempre s’ha d’estar movent, o ha d’estar jugant, saltant, cridant… Però en el fons m’encanta veure com és feliç, m’encanta veure com va creixent i aprenent cada dia, però sobretot m’encanta saber que tant els meus germans com jo, som les persones en les quals es fixa i intenta d’alguna manera “ser com nosaltres”.

En resum puc dir que, qui té un germà, té un tresor.

Valentina

Tinc una germana petita que es diu Alícia, té nou anys i va a quart de primària. És molt entremaliada i juganera, però tot i així, és la germana més divertida, graciosa, dolça i carinyosa que hi pot haver.

Ens barallem molt sovint i discutim per qualsevol cosa, em fa molta ràbia, sigui pel que sigui sempre vol tenir la raó. Em treu de polleguera, a vegades em posa tant nerviosa que em vénen ganes de tirar-la per un precipici, però com a germana gran que sóc, he de saber controlar-la.

Una vegada vaig tenir un mal son molt desagradable, vaig somiar que em despertava a casa i anava a la habitació de l’Alícia, i enlloc d’ella hi havia un nen petit amb el cabell rinxolat i ros, jo només repetia
– Tu no ets l’Alicia, on està? Qui ets?- i el nen em deia-
– Anna, què dius? Sóc el teu germà petit, l’Òscar!-

Aleshores jo anava molt amoïnada i confosa a la habitació dels meus pares preguntant sense parar per l’Alícia. Ells em miraven com si estigués boja i em deien que aquí no hi havia cap Alícia i que el meu únic germà era l’Òscar. Jo no parava d’insistir.
-L’Alícia, la meva germana petita, la vostra filla!
I ells seguien mirant-me malament i dient-me que no digués bestieses. Finalment sortia de casa corrent i plorant, buscant-la.

Quan em vaig despertar del malson, tenia els ulls vidriosos, era un somni molt real, vaig baixar a l’ habitació de l’Alícia a fer-li petons i a abraçar-la. Em vaig adonar que encara que tinguem les nostres discussions, me l’estimo més que a ningú en aquest món i que no sé què faría sense ella.

Anna

Només uns quants sabem el que és tenir un germà gran, jo tinc la gran sort de tenir-ne tres. El transcurs de la vida de cada un de nosaltres, ha sigut molt diferent. Jo personalment considero que sóc la que el destí li ha posat més fàcil. Menys entrebancs, menys dificultats menys preocupacions.

Un gran referent per mi és la germana més gran, la que va arribar primer, també possiblement la que el destí li ha posat més proves que superar. Ella és filla del primer matrimoni del meu pare, la seva mare va morir molt jove així que ella i la meva altra germana gran van haver de cuidar els fills de la seva mare, els seus germans, des de molt petites. La meva germana ho dóna tot pels seus germans, pels seus fills, per mi. Mentre he sigut petita la idea de tenir una germana 16 anys més gran que jo no m’agradava, però a poc a poc me’n vaig anar adonant del fet que allò era un avantatge molt gran. Podia fer coses amb ella que les altres no podien fer: podia anar de vacances amb ella en la caravana, podia jugar amb els seus fills que tant m’estimo i milers de coses més. Hi ha vegades que tenim mals dies amb problemes que en realitat són tan estúpids… i només per això ja pensem que la nostra vida és desagradable, que no val la pena. Gràcies a la meva germana que m’ha ajudat a veure més lluny dels petits problemes, m’ha ensenyat que encara que puguem tenir dificultats, les hem de superar amb positivitat i que hem de mirar de portar una vida feliç. Ella, el meu referent, possiblement encara té el pitjor per venir però la veritat, jo no he vist ningú que visqui tan feliç.

En general, sóc afortunada de tenir els meus tres germans, de tenir els seus consells i les seves ajudes. Malgrat les diferències que puguem tenir, com tots els germans, el temps que pugui passar amb cada un ja sigui escàs o extens procuro aprofitar-lo i gaudir-lo al màxim, ja que no ens veiem gaire sovint.

Ivet

Fa quasi quatre anys, em van dir que tindria una germana. En aquell moment, la idea no m’acabava de convèncer. Jo ja tenia un germà i sabia tot el que comportava un nadó a casa: plors a mitjanit, canvis de bolquer cada hora, menys atenció per part dels pares… Però ara m’adono que per molts inconvenients que tingui, és increïble i no podria viure sense ella.

És petita, deu fer poc més d’un metre d’alçada. Té la cara rodona i el cap cobert per un munt de rinxols de xocolata. Els seus ulls són petits, d’un color marró clar, i sempre estan pendents del que els envolta. Quan somriu, amb aquell gest entre la trapelleria i la innocència, és capaç de fer-te oblidar tots els mals. No para de parlar, tan sols descansa per respirar; fa reflexions pròpies de nens que li tripliquen l’edat i mai es cansa de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa.

Li agrada anar al parc i pujar als gronxadors; sovint em demana que l’empenyi molt fort, llavors aixeca una mà i intenta agafar la lluna. Li encanta la lluna. Està obsessionada amb les flors, des que va néixer en deu haver collit almenys un centenar. L’apassiona pujar a la terrassa i córrer sota la pluja mentre mira l’arc de sant Martí, amb por que desaparegui massa aviat.

Tot i que a vegades pot arribar a ser bastant pesada (ja se sap com són els nens petits) m’encanta passar estones amb ella. L’estimo moltíssim i és una de les millors coses que m’han passat a la vida.

Paula

Fa aproximadament dos anys veia ma germana que es passava algunes tardes mirant series, xatejant pel mòbil i quedant amb les amigues per veure pel·lícules o sortir a la nit. Jo sempre em preguntava què tenia tot allò de divertit o especial, com li podia agradar fer tot allò? Però a poc a poc estic veient que cada dia m’assemblo més a ella, primer amb el xat que just tenir mòbil no vaig tardar gaire a aficionar-me… No molt més tard també vaig començar a quedar amb els amics i la xicota. I ara tot just fa una setmana que he començat a mirar un parell de sèries per Internet el que em fa pensar que estic seguint si fa i no fa la mateixa rutina que ella, ma germana. Això no sé si és bo o dolent perquè si no m’equivoco el següent que toca és fer la migdiada.

Ricki

Com ens poden arribar a molestar… Moltes vegades són insuportables i ens barallem amb una passió que sembla que comenci la Tercera Guerra Mundial. A vegades hi ha gent que gosa dir que sense el seu germà viuria una vida més tranquil·la. Però, tots aquells que teniu germans, heu arribat mai a pensar com seria la vostra vida sense ells? Segurament seria terrible. Avorrida, sense ningú amb qui barallar-te, una vida solitària. I és que quan tothom et falla, saps que sempre tindràs el germà al teu costat per ajudar-te. Els germans són aquells amics que no has triat i que saps que per molt que els emprenyis i els insultis sempre t’estimaran igual.  Per exemple, tu pots dir-li al teu germà burro o tonto, però si li diu algú de fora t’emprenyaràs. Els germans són els germans, són de la teva propietat, i tu de la de ells. Sempre et diran la veritat, sempre els pots confiar un secret (ja que com a molt l’explicaran als pares, però a ningú més) i sempre et defensaran, siguin el germà gran o el petit.

Encara que no ho sembli, no hi ha amor més fort que el que hi ha entre dos germans. Acabats de néixer ja s’estimaran inconscientment i sense mesura, i al llarg dels anys aquest amor perdurarà per sempre. I ho dic així de segura perquè jo tinc una germana dos anys i nou mesos més petita que jo, amb la que m’hi acostumo a barallar quasi cada dia, però és la persona que estimo més en aquest món. Des de què va néixer que l’estimo moltíssim, encara que ja llavors ens barallàvem (la veritat que la meva germana em té a ratlla des de que era un bebè, i mira que jo sóc la gran!).

Quan érem petites, els meus pares farts que ens baralléssim com gat i gos, van voler veure quina reacció tindríem si de sobte no els vèiem. Estàvem a un supermercat, a la zona on hi havien exposades les bicicletes, jo a la punta on hi havien les més grans i la Maria (la meva germana) a l’altra, on estaven les petites. Llavors els meus pares es van posar darrere una estanteria des d’on ells ens podien veure però nosaltres a ells no. Al cap d’uns segons ens vam adonar que no hi eren, i jo i la Maria vam anar una cap a l’altra, ens vam agafar de les mans i vam començar a caminar sense dir ni una paraula. No ens calien paraules, nosaltres ja ens enteníem.  Els nostres pares van estar contents de poder veure que ens ajuntéssim per ajudar-nos mútuament, encara que acabéssim de discutir.

Per tant, valoreu els vostres germans, ja que valen més que totes les riqueses d’aquest món. No oblideu mai de recorda’ls-hi com us els estimeu, que no sigui que per una tonteria aquest amor es trenqui. La veritat és que hi ha força germans que no es parlen entre ells per discussions d’allò més tontes, i és una vertadera pena.

Aina Ros Alsina.