LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Gairebé tots tenim la sort de tenir una família al nostre costat: tiets, cosins, avis, pares… Normalment les millors relacions són amb els cosins perquè les edats són bastant similars.

La majoria dels meus cosins viuen a Mataró però tinc un cosí i una cosina aquí, a Vilassar. El noi té 18 anys i es diu Marc, la nena en té 15 i es diu Anna. Amb els dos tinc molt bona relació però amb l’Anna més, portem des de ben petites juntes i estic molt orgullosa.

Ella és la nena amb la qual he compartit molts moments. Com aquells dinars familiars cada dos per tres, els estius a casa els avis quan ens feien de cangurs, les tardes a la fira quan érem una mica més grans i un munt més. També, com els nostres germans, hem practicat juntes la majoria de les activitats extraescolars (bàsquet, natació, patinatge, volei…). Al rondar les dues la mateixa edat hem tingut moltes coses en comú de les quals no em penedeixo gens.

Espero que mai em falti al meu costat perquè és com una germana per mi i confio molt amb ella. L’estimo i l’aprecio moltíssim.

Elisenda

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria

Som una família molt nombrosa, així és que tinc un munt de cosines. Entre totes ens portem com a màxim cinc anys de diferència, hem crescut juntes i hem compartit bons moments des de ben petites. Especialment amb una de les meves cosines, la Sandra, em porto poc menys de mig any, sempre ens ho hem passat molt bé juntes i ens estimem molt l’una a l’altra. Aquest any hem tingut un disgust amb ella…

El cas és que des de ben petita sempre ha estat una nena força golafre i grassoneta, però ella es sentia feliç tal i com era. Cada any pel meu aniversari, al novembre, ve tota la família a casa per celebrar-ho, però aquest any els meus tiets van trucar per dir que no podrien venir i que ja parlaríem…

Uns dies després van venir a visitar-nos. Des d’abans de l’estiu que no ens vèiem i quan vaig veure a la Sandra entrar per la porta, se’m va caure la ànima a terra. Físicament semblava una altra. En poc més de tres mesos havia perdut uns 30kg! El meu tiet li va dir a la meva mare que estaven molt preocupats perquè tenien un problema molt greu amb la Sandra, ja que li havien diagnosticat anorèxia nerviosa, un trastorn alimentari de tipus mental, i que estava seguint un tractament molt dur. Que havia hagut de deixar l’institut per anar diàriament a un centre de tractament de malalts amb trastorns alimentaris, ja que la seva salut i integritat física corrien perill.

Aquests centres son com una presó, els malalts, la gran majoria noies adolescents, han d’estar vigilades dia i nit. No poden estar soles en cap moment, ni tant sols per anar al lavabo. Prenen medicaments molt forts per tranquil·litzar-les, ja que sovint pateixen crisis d’ansietat i si es queden soles es poden auto mutilar i prendre molt de mal. Aquestes persones tenen un greu problema de baixa autoestima i estan sempre deprimides.

Com tothom, aquestes festes nadalenques les passem en família, però aquest ha estat un Nadal diferent, per ella i per tots.

Ja fa uns mesos que està en tractament i al centre els han donat unes pautes de disciplina alimentària que cal seguir amb rugositat. Per exemple, ha de menjar cada 3 hores vulgui o no vulgui, hi hagi el que hi hagi, li agradi o no. No es poden tenir converses sobre el menjar i a taula no s’ha de comentar si el menjar està bo o dolent, si t’agrada o si no.

Aquest any doncs, els meus tiets ens han demanat a tota la família que seguíssim aquestes recomanacions, per intentar evitar que patís alguna crisi d’ansietat, ja que tot el relacionat amb els àpats la fa posar molt nerviosa, per ser el menjar la clau de seu trastorn. Quan estàvem tots a taula la veiem molt trista, sempre amb el cap baix i extremadament seriosa, res a veure amb la nena feliç que solia ser i el que s’esperaria d’una noia de 14 anys sana. Intentàvem dissimular i parlar de qualsevol cosa menys del menjar, però sempre hi havia algú que ficava involuntàriament la pota… i tots ens creuàvem mirades que ho deien tot, sense dir res..

Jo, això d’evitar parlar del menjar a tota costa, no ho acabo d’entendre del tot, ja que el menjar és imprescindible per la nostra vida, però penso que això és normal en condicions normals i el problema amb la meva cosina és que no està normal, està malalta, i hem d’intentar no fer ni dir res que pugui provocar que se senti malament. Hi ha hagut àpats d’aquests nadalencs en els que s’ha sentit tan aclaparada veient tant de menjar, que me l’he endut a la meva habituació o a algun altre lloc de la casa on fóssim, per distreure-la i que es relaxés, parlant de qualsevol cosa menys del seu problema, sentint música…

Espero que la Sandra superi aquesta malaltia aviat i que pugui recuperar la seva vida. Seguir la seva formació i viure de forma normal com la resta de noies de la seva edat. El meu desig per al 2015 és que sigui un millor any per a tots i especialment per totes les persones que pateixen directa o indirectament una malaltia física o mental.

Anna Cuevas Sabaté

Ahir, 31 de novembre, va néixer la meva primera cosina, la Marina. És curiós, però fins ara tots els cosins que tenia a la família eren nois. La il·lusió dels tiets, tietes, pares, mares, avis i àvies va ser immensa, ja que sempre els havia fet anhel que arribés una noia.

Tot va començar fa uns mesos quan la meva tieta Marta ens va sorprendre amb la notícia que tindria una altra criatura. “Ja en porta tres” -vam pensar tots. Al cap de cinc mesos ens va fer arribar el resultat d’una ecografia: efectivament, seria una nena. Aquell dia, amb la parentela, ens vam posar molt contents i a la nit ho celebràrem amb unes pizzes i unes ampolles de cava ben bo i fresc.

I ahir va arribar al món. Si voleu que us digui la veritat, així d’entrada i vestida, jo no li vaig veure cap diferència respecte als meus cosins en néixer. Les coses van canviar quan, a la tarda, li van foradar les orelles per posar-li unes arracades menudes. Això sí que va ser una gran novetat…

Abel Oliva Roselló

Estic cansada i una mica de mal humor, acabo de jugar un partit de futbol i hem perdut, només tinc ganes de seure i descansar. Però elles estan davant meu demanat que les ajudi a muntar un dels seus ‘shows’. Les veig poques vegades a l’any i no els sé dir que no, així que els hi dic que sí i anem totes juntes cap a l’última habitació de casa de l’àvia. Com a cosina gran els dono unes primeres pautes de les quals elles en treuen les més originals i divertides cançons i coreografies. A poc a poc em treuen un somriure i oblido el meu mal humor i sense adonar-me’n em veig immersa en el món de la innocència, de la diversió sense preocupació, de la imaginació i per descomptat de la felicitat.

A vegades només necessitem persones que ens treguin de la rutina i ens recordin que la vida està plena de moments fantàstics.

Gràcies cosinetes!

Àurea

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

Encara que ells diguin que són grans, en Dídac de vuit i en Gerard de sis anys, són petits. Ja feia uns quants anys que no em despertava a les sis del matí per veure què havien deixat els reis sota l’arbre de Nadal i per veure si els camells s’havien menjat tot el pa sec que els deixàvem la nit anterior. En fi, em vaig despertar aixafada per peus, mans i crits d’en Dídac i en Gerard:
-Cristina! Cristina! Han vingut els Reis! Vine, corre!

Vam baixar tots tres corrents per les escales, i efectivament, estava tot el menjador ple de regals, amb els nostres noms , els dels pares i els dels tiets. També teníem cucurutxos plens de llaminadures dins les nostres sabates!
Veure les seves cares de felicitat em va recordar a quan era petita, la il·lusió que em feia veure tots aquells regals amb el meu nom escrit…

Van baixar els pares i els tiets en sentir tot aquell escàndol, i finalment els vam convèncer per obrir els regals. Vam fer fotos, vídeos i vam estar jugant i rient tot el matí i tota la tarda.

M’ha agradat molt aquest dia i espero que l’any que ve sigui igual o millor.

Cris