LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui fa uns disset dies que ja no està en aquest món. Encara a aquestes altures em costa creure-ho. Era una de les persones que més feliç m’ha fet. Abans que se separessin els meus pares, vivia amb nosaltres. Els quatre érem molt feliços, però no sé en quin moment va canviar tot.

Passen els dies, les setmanes… i no ho crec. Jo sé que a ella no li agradaria veure’m així i justament per aquesta raó intento no estar trista. Després de la separació dels meus pares, va agafar una embòlia i a poc a poc va anat empitjorant fins a no caminar, no menjar, no parlar, no recordar… Ara estarà descansant en pau.

Després de tot, almenys tinc un bon record d’ella i només puc dir coses bones. Encara que no hagi estat amb ella en els seus últims moments, aquest estiu la veig veure i em vaig acomiadar, perquè sabia que estava molt greu, arribant a la fi de la seva vida.

Ara que no estàs aquí els records venen a la meva ment: quan jo tenia cinc anys i em venia a buscar a l’escola i em cuidava sempre, era el seu tresor més valuós.

Ara la seva absència em fa sentir buida perquè ella m’omplia d’alegria i d’amor. Cada dia agafo la seva fotografia i l’abraço amb tantes forces com si l’abracés a ella. Mai l’oblidaré perquè ha sigut una de les persones més importants per mi i l’únic consol que tinc es fer la present en el record.

Estimada àvia, la vida o el destí ens ha volgut unir en un mateix dia, un dia 27. Aquesta data em marcarà per sempre perquè estràs viva dins de mi per tota la vida.

Dunia Akrach

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna

Molts cops la meva àvia m’envia cartes, em deu arribar una a la setmana. Em fa molta il·lusió poder llegir una carta que la meva àvia ha escrit tans sols per mi, una cosa confidencial entre nosaltres dues i ningú més. M’agrada llegir-les, sí, però em fa molt de pal escriure-les. A cada carta que m’envia sempre em diu que li encantaria que jo li escrivís al meu torn, peró mai m’hi poso.

L’altre dia em vaig parar a pensar que, si a mi em fa il·lusió rebre una carta d’ella, a la meva àvia també li agradaria que jo li tornés un escrit, així que ho vaig fer, m’hi vaig posar i li vaig escriure una carta.

Avui m’ha arribat la seva carta setmanal i li ha fet molta il·lusió que li escrivís, l’esperava durant molt de temps, perquè en uns tres mesos jo no l’hi havia escrit res (ja sé pot semblar una mica egoïsta de la meva part, però no és el meu fort escriure), i m’ha dit que li agradaria rebre’n més sovint.

Això d’enviar-me cartes amb la meva àvia m’agrada, ja que ara es fa tot per sms o e-mails, i és com tornar una mica al passat, obrir un sobre i veure escrita la seva pròpia lletra a mà, guardarte-la en un racó i llegir-les sempre que vulguis obrint el sobre i sentint la seva olor.

Salomé

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Estic a la cuina, asseguda davant l’ordinador, escolto com el rentaplats està en marxa amb l’aigua caient pels plats, sorolls de vehicles em despisten, fa un dia gris, però m’agrada. M’encantaria estar: al sofà amb una manta i dormir, tocant el piano, viatjant per tot el món observant llocs nous o en una creperia; fent qualsevol cosa menys aquesta: deures. No és el fet que tingui mandra, sinó és el fet que no tinc idees per escriure. El problema és que se m’acudeixen molts temes variats, però no sé com descriure’ls i reflexionar sobre ells.

Ara m’ha vingut a la ment quan es va morir el meu avi, tenia 10 anys i va ser una mort molt dura. No perquè hagués passat molts moments amb ell, sinó perquè me’n penedeixo de moltes coses que no vaig poder-li dir o fer amb ell. Sempre, quan trucava a casa preguntava per mi, volia parlar amb mi i saber com estava; però jo sempre deia alguna excusa per no parlar amb ell. Encara em pregunto per què tenia aquest comportament, suposo que no ho valorava prou.  Quan només li quedaven uns dies de vida, va néixer la meva cosina Mariamma. Va ser com l’alegria d’aquella tristor. Tornant al tema del meu avi vull dir que era d’aquelles persones que tothom el saluda i li pregunta que tal tot, que troba els somriures de la gent només dient unes paraules que t’alegren,  fins a l’últim moment ell va estar rient; encara que no tingués dents i anés amb dentadura postissa, sempre reia. Al cap d’unes setmanes de la seva mort, jo sortia del col·legi i vaig veure un senyor gran que era idèntic a ell, em va venir un calfred que em va recórrer tot el cos. Sempre tindré un record preciós d’ell, i cada cop que hi penso me’n penedeixo més de no haver pogut passar més moments amb ell, però si va ser així és per alguna raó. Tot té alguna raó, tot té una causa encara que sigui desconeguda.

Al final m’ha sortit un tema per escriure i tot, tinc una sensació de felicitat i enyorança. Recordar un familiar teu del qual t’han parlat tan bé i el veies que tenia una ànima tan neta i pura de vegades fa mal, però per sort el vaig poder conèixer. Siguis on siguis, gràcies i ho sento pels meus errors que vaig cometre. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Marta

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a El Toro un poblet de Castelló, a la Comunitat Valenciana. Jo tenia moltes ganes d’anar-hi perquè el meu avi me’n parlava molt i tenia curiositat per veure on s’havia criat i on havia viscut la seva joventut, el meu avi Josep.

En arribar al poble, em va sorprendre que bàsicament era un carrer principal i poca cosa més. Era molt petit. La majoria de gent era gran i hi havia tan pocs nens que anaven tots a la mateixa classe, encara que fossin de diferents edats, el que ells anomenen escola rural. Quan acabaven la primària se n’anaven a estudiar interns de dilluns a divendres a Terol. No hi havia piscina, ni poliesportiu, només un camp de futbol de sorra… La majoria de gent que trobaves pel carrer era gran, només es veia jovent els caps de setmana.

El que més em va agradar va ser que era un poble molt acollidor, tothom es coneixia i malgrat que fa tants anys que el meu avi viu a Catalunya, encara el coneixen. Anàvem passejant pel carrer i el cridaven per fer una cervesa o una partida a cartes o de dòmino, donava la sensació que no havia passat el temps per a tots plegats.

Allà em vaig adonar de què per a ells el més important és la família, esperant amb candeletes que arribin les vacances d’estiu, la Setmana Santa o Nadal per retrobar-se amb els seus familiars i amics que treballen i viuen sobretot a València i a Barcelona i mentrestant, els veïns es cuiden uns als altres com si es tractés d’una gran família.

Eva

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula