LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Desde que soy pequeño siempre me he sentido muy orgulloso de mi abuelo, para mí es un ejemplo a seguir y una de las personas que más quiero. Tiene cerca de 80 años, físicamente  es alto, fuerte, bastante blanco de piel, y sobretodo es muy activo, a todas horas está haciendo algo ya sea deporte o arreglando cosas de la casa, él se define como un “manitas”. Personalmente es muy cariñoso, estricto y no le gusta nada mostrar sus sentimientos en público.

Nunca he podido pasar mucho tiempo con él, porque hemos vivido a muchos quilómetros de distancia. Pero a pesar de eso siempre ha estado ahí cuando lo he necesitado, me ha ayudado con mis problemas y dado consejos muy útiles.  Es muy atento conmigo, casi siempre me está llamando y contándome anécdotas divertidísimas de cuando era joven.

Me gustaría poder irlo a visitar porque lo echo mucho de menos, pero por el instituto o por el futbol casi nunca tengo tiempo. En definitiva, lo quiero un montón.

Fede

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

Estic a la cuina, asseguda davant l’ordinador, escolto com el rentaplats està en marxa amb l’aigua caient pels plats, sorolls de vehicles em despisten, fa un dia gris, però m’agrada. M’encantaria estar: al sofà amb una manta i dormir, tocant el piano, viatjant per tot el món observant llocs nous o en una creperia; fent qualsevol cosa menys aquesta: deures. No és el fet que tingui mandra, sinó és el fet que no tinc idees per escriure. El problema és que se m’acudeixen molts temes variats, però no sé com descriure’ls i reflexionar sobre ells.

Ara m’ha vingut a la ment quan es va morir el meu avi, tenia 10 anys i va ser una mort molt dura. No perquè hagués passat molts moments amb ell, sinó perquè me’n penedeixo de moltes coses que no vaig poder-li dir o fer amb ell. Sempre, quan trucava a casa preguntava per mi, volia parlar amb mi i saber com estava; però jo sempre deia alguna excusa per no parlar amb ell. Encara em pregunto per què tenia aquest comportament, suposo que no ho valorava prou.  Quan només li quedaven uns dies de vida, va néixer la meva cosina Mariamma. Va ser com l’alegria d’aquella tristor. Tornant al tema del meu avi vull dir que era d’aquelles persones que tothom el saluda i li pregunta que tal tot, que troba els somriures de la gent només dient unes paraules que t’alegren,  fins a l’últim moment ell va estar rient; encara que no tingués dents i anés amb dentadura postissa, sempre reia. Al cap d’unes setmanes de la seva mort, jo sortia del col·legi i vaig veure un senyor gran que era idèntic a ell, em va venir un calfred que em va recórrer tot el cos. Sempre tindré un record preciós d’ell, i cada cop que hi penso me’n penedeixo més de no haver pogut passar més moments amb ell, però si va ser així és per alguna raó. Tot té alguna raó, tot té una causa encara que sigui desconeguda.

Al final m’ha sortit un tema per escriure i tot, tinc una sensació de felicitat i enyorança. Recordar un familiar teu del qual t’han parlat tan bé i el veies que tenia una ànima tan neta i pura de vegades fa mal, però per sort el vaig poder conèixer. Siguis on siguis, gràcies i ho sento pels meus errors que vaig cometre. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Marta

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a El Toro un poblet de Castelló, a la Comunitat Valenciana. Jo tenia moltes ganes d’anar-hi perquè el meu avi me’n parlava molt i tenia curiositat per veure on s’havia criat i on havia viscut la seva joventut, el meu avi Josep.

En arribar al poble, em va sorprendre que bàsicament era un carrer principal i poca cosa més. Era molt petit. La majoria de gent era gran i hi havia tan pocs nens que anaven tots a la mateixa classe, encara que fossin de diferents edats, el que ells anomenen escola rural. Quan acabaven la primària se n’anaven a estudiar interns de dilluns a divendres a Terol. No hi havia piscina, ni poliesportiu, només un camp de futbol de sorra… La majoria de gent que trobaves pel carrer era gran, només es veia jovent els caps de setmana.

El que més em va agradar va ser que era un poble molt acollidor, tothom es coneixia i malgrat que fa tants anys que el meu avi viu a Catalunya, encara el coneixen. Anàvem passejant pel carrer i el cridaven per fer una cervesa o una partida a cartes o de dòmino, donava la sensació que no havia passat el temps per a tots plegats.

Allà em vaig adonar de què per a ells el més important és la família, esperant amb candeletes que arribin les vacances d’estiu, la Setmana Santa o Nadal per retrobar-se amb els seus familiars i amics que treballen i viuen sobretot a València i a Barcelona i mentrestant, els veïns es cuiden uns als altres com si es tractés d’una gran família.

Eva

El meu besavi té 96 anys i se’n recorda de gairebé tot del que va patir a la guerra, tot i que, hi han moltes coses sobre les quals no vol parlar, lògicament.

Sempre m’explica que ell era d’un poblet de Múrcia, una “pedania” millor dit. Diu que un dia van arribar els homes d’en Franco i van arreplegar tots els homes que van trobar i se’ls va emportar a lluitar al seu bàndol. Es van endur a la majoria dels homes del poble, inclòs el seu germà. Però van quedar els homes que estaven al camp treballant i un altre dia, van arribar els “ rojos “ i es van emportar la resta d’homes, inclòs ell.

En definitiva es van trobar que en la mateixa família, dos germans lluitaven en bàndol diferents, per aquesta raó el meu besavi odiava a la Dolores “ la pasionària “ o com ell li diu: “ la roja esa”, que van ser els últims que es van emportar homes del poble.

El meu avi no era ni comunista ni nacionalista, ell era un pobre home que li agradava treballar al camp i que al final li va tocar anar a lluita per una pàtria que ell no sentia. Ell va lluitar al nord d’Espanya, concretament als voltants de Santander, i un dia a un camí es va trobar a un nadó de dos o tres mesos tirat literalment allà al mig, va decidir agafar-lo i amagar-lo a la seva habitació perquè se’l volia quedar, però el poc menjar que tenien va fer que l’entregués al coronel perquè la seva dona se’n fes càrrec.

Sempre em diu que mai se li oblidarà el somriure d’aquell pobre nen quan el va agafar.

Xavier

Suposo que la majoria de lectors sabeu qui és aquest tal Benjamin Button, però per si un cas, ho explico: Benjamin Button és el protagonista de la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button. Aquest és interpretat per  Brad Pitt. El film narra la vida d’aquest home, però no és una vida qualsevol. En Benjamín en contes de envellir-se amb el transcurs de temps,com totes les persones, rejoveneix. Això fa que la seva vida sigui molt més complicada, però ara mateix no em vull capficar en els seus problemes.

Paral·lelament, us vull presentar al meu avi. El pare de la meva mare es diu Felipe Ruiz, va néixer l’any 1921 en un poblet anomenat Cervatos de la Cueza (Palència). Majo era el deu pseudònim, ja que en la seva família eren anomenats Majolitos pel fet de ser alts, rossos, amb ulls blaus i molt simpàtics. De ben jove va entrar en l’exèrcit, on va exercir de militar. Més tard va conèixer a la meva avia i van tenir quatre fills, un dels quals és la meva mare.

Per causes de l’edat, ara farà dos mesos van ingressar al meu avi a l’hospital. Ja no podia caminar, ni parlar, i apenes ens reconeixia.  Aquest conjunt de causets em van fer pensar el pitjor, que se’n pogués anar. Però no va ser així.

Com l’inexistent Benjamin Button, poc a poc va rejovenint. Ha tornat a casa, ja torna a caminar i ha tornat a aprendre a dibuixar! El que és una llàstima és que no pugui reconèixer a les persones que l’envolten, simplement les veu i s’emociona pel fet de tenir algú al seu costat. Però només hi ha una sola persona a la que sí que reconeix, a la que encara recorda el seu nom, a la que quan la veu aixeca els braços per donar-li una forta abraçada, a la que petoneja com si demà hagués d’acabar el món. I aquesta afortunada sóc jo.

Andrea Maria Vidal RUIZ

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra