LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Desde que soy pequeño siempre me he sentido muy orgulloso de mi abuelo, para mí es un ejemplo a seguir y una de las personas que más quiero. Tiene cerca de 80 años, físicamente  es alto, fuerte, bastante blanco de piel, y sobretodo es muy activo, a todas horas está haciendo algo ya sea deporte o arreglando cosas de la casa, él se define como un “manitas”. Personalmente es muy cariñoso, estricto y no le gusta nada mostrar sus sentimientos en público.

Nunca he podido pasar mucho tiempo con él, porque hemos vivido a muchos quilómetros de distancia. Pero a pesar de eso siempre ha estado ahí cuando lo he necesitado, me ha ayudado con mis problemas y dado consejos muy útiles.  Es muy atento conmigo, casi siempre me está llamando y contándome anécdotas divertidísimas de cuando era joven.

Me gustaría poder irlo a visitar porque lo echo mucho de menos, pero por el instituto o por el futbol casi nunca tengo tiempo. En definitiva, lo quiero un montón.

Fede

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria

Cuando yo era pequeña mi abuela siempre me contaba una terrible historia que pasó donde ella vive Galicia. Ella aprovechaba la hora del baño para contarme la historia del Prestige.
El Prestige fue un barco que en el año 2002 durante un temporal en la costa gallega chocó contra unos arrecifes en la costa da morte (costa de la muerte). Este barco llevaba una carga de muchas toneladas de petróleo, con lo cual al chocar con el arrecife todo el petróleo se expandió por el mar llegando incluso a pocos metros de las casas de los vecinos. El desastre llegó ha provocar grandes perdidas ecológicas, se extendió desde la costa de Portugal hasta la costa Francesa. Galicia fue la más perjudicada ya que después del desastre no pudieron volver a pescar hasta pasados dos años.

Los marineros gallegos al ver que el gobierno no hacía nada para evitar la catástrofe y que la riqueza del mar de la que ellos vivían se estaba muriendo cogieron sus barcos de pesca y con sus propias manos y solo aparejos de pesca empezaron la limpieza del mar y de la costa, a ellos se les unió el resto de España, mucha gente fue a ayudar a limpiar las costas.
La perdida ecológica fue tan grande que todos los medios de comunicación a nivel mundial dieron la noticia durante mucho tiempo, fue una de las catástrofes ecológicas más grandes del país.

Gracias a mi abuela y su forma divertida de narrarme esta historia consiguió que me pusiera en la piel de los muchos voluntarios que fueron a ayudar en esta catástrofe. A través del cuento de mi abuela consiguió que me trasladara al momento de los hechos: “La espuma de mi bañera era el petróleo del Prestige, en el que estaban atrapados los peces y muchas aves. Mi tarea era rescatar esos animales con la ayuda de mi esponja”.

Iria

La meva àvia es diu Pili, bé així és com l’anomenem nosaltres. És una persona que sempre pensa en els altres abans que en ella. Crec que és el pilar d’aquesta família, no sé què faríem sense ella, de veritat. És feliç amb el que té i afectuosa amb les persones que l’envolten.

Es podria dir que és l’única àvia que he conegut realment, ja que els meus dos avis van morir abans que jo nasqués. La meva àvia de part de mare va patir una malaltia, anomenada Alzheimer, consistent en que durant els anys vas perdent la memòria, per tant tot el que saps o has après a fer, no sabràs fer-ho en un futur. Li van detectar un o dos anys després que jo nasqués, així que vaig poder passar uns anys amb ella fins que el 2012 ens va deixar. Penso que tant la meva mare, com els meus tiets ho van passar malament. Quan era petita no m’adonava del que era que la teva pròpia mare no recordés el teu nom o qui eres. Però quan ja vaig ser més gran i de tant en tant l’anàvem a veure, vaig poder saber quina era aquesta sensació, quan no et contestava o simplement tartamudejava coses sense sentit.

En arribar de l’esquiada de segon d’ESO, els meus pares em van explicar que en pocs dies es moriria. Estava greu. Jo no vaig saber com reaccionar, l’únic que podia aportar era ànims a la meva família. Escric això amb nus a la gola, perquè en aquell moment vaig saber que hauria d’haver aprofitat molt més els moments amb ella per poder recordar alguna sensació. Ara m’adono que l’única cosa que em transmetia era la força de la seva mà dreta quan li agafava, no me la deixava anar. Mai.

Per això, la Pili és l’àvia que he pogut conèixer millor. Com a persona, és fantàstica. Me l’estimo moltíssim i m’agrada passar temps al seu costat. Ella ha sabut fer la tasca tant d’avi com d’àvia, té una energia que te la transmet a cada moment. Espero passar més temps amb ella i aprofitar-lo al màxim, perquè és l’única que he tingut l’oportunitat de créixer al seu costat. Dia a dia, donant-me consells i valors que altres no han pogut aportar-me. Per mi, és com una segona mare que no em renya. Espero no deixar mai d’escoltar el seu riure, ple d’alegria.

Blanca

Mi abuela es una de las personas más importantes en mi vida. Ella es alegre, tierna, amable, un poco quejica pero sobre todo muy luchadora. Es un ejemplo de superación día a día.

La he visto reír a carcajadas, la he escuchado cuando hablaba sobre sus recuerdos de la niñez… También me ha regañado cuando hacía las cosas mal, pero nunca ha faltado tiempo para que me diga lo que he hecho bien. Cuando las cosas me salen mal, ella siempre está allí para darme fuerzas, y también para demostrarme que si quiero, puedo, como ha hecho en muchas ocasiones.

A pesar de sus problemas en las rodillas, en las muñecas y todas sus quejas, siempre supo ser fuerte, aguantar y seguir adelante. Para mí es una luchadora en toda regla.

Yaya, decirte que muchas gracias por estar siempre a mi lado, por ser el refugio que a veces necesito y sobre todo por aconsejarme cuando te lo pido. Por esto y por muchas cosas más, eres la mejor.

Te escribo esto para desearte un feliz cumpleaños y para que puedas estar orgullosa de tu nieta. Te quiero.

Lidia Calvet

Ginestar és un poble de la província de Tarragona, que només té 819 habitants. Els meus avis paterns van decidir anar-hi a viure, a mi no em semblava gaire bona idea, ja que això implicava que hauria de passar mig estiu allà.

No mentiré, un cop portava allà una setmana d’estiu, ja vaig fer amics i amigues junt amb la meva germana, no era tan mala idea com pensava. Era un bon poble pels meus avis, ja que hi ha poca circulació de cotxes, pocs habitants. Pel poble passava el riu Ebre i això el feia una mica especial, el lloc de trobada era el “embarcador” del riu, allà he viscut molts moments que mai oblidaré i he fet amistat amb gent meravellosa.

Estiuejar al poble dels avis no era tan dolent com pensava, ara trobo a faltar aquests moments, ja que es van traslladar a Premià de Mar per problemes de salut.

Laia Solbes

Avui, un dia qualsevol, he estat pensant en la meva besàvia Maria. Era una persona molt important per mi i ara ja fa tres anys que no hi és. Sembla que fos ahir quan la veia asseguda al jardí de casa seva.

Quan la meva besàvia era jove, s’enviaven cartes d’amor amb el seu marit mentre ell estava a la guerra. En morir, la meva àvia em va deixar escollir una d’aquelles cartes. N’hi havia moltíssimes, però una d’elles em va cridar l’atenció. Era del set de novembre del 1937 i no deia res de l’altre món; explicava una mica com es trobava el meu besavi, els plans que tenia… Però el que més em va agradar d’aquella carta és l’amor que es veu entre dues persones, en aquest cas el meu besavi i la meva besàvia, ja que no parava de dir-li que no s’amoïnés per ell, que la trobava a faltar i moltes més coses.

Escric això perquè, a part de la mala situació en la qual estaven, van demostrar que l’amor ho supera tot i la distància no els va separar.

T’estimo iaia

Laia

2 de gener del 2013, d’aquí a un mes farà dos anys que va marxar una de les persones més importants per mi, una persona que va lluitar moltíssim per tirar endavant tota la família, que amb un somriure, una abraçada o un petó et feia la persona més feliç del món, una de les persones més carinyoses que he conegut mai, humil, amable, respectuosa, però a la vegada era una dona amb molt de caràcter i sabies que sempre et diria les coses clares, tal com són, ja siguin bones com dolentes, però sobretot era una dona que es feia estimar molt, persona que s’apropava a la seva vida, ja no volia sortir-hi mai més, ja que quan estaves al seu costat et senties bé, protegit, estimat. Sempre deixava marca per allà on passava i a la vegada tenia un cor enorme on guardava un trosset per a cada un de tots nosaltres. Sempre volia que tota la família fóssim una bona pinya, li agradava que passéssim molts moments tots junts. Cada divendres ens retrobàvem tota la família a casa seva i hi passàvem la tarda. Cadascun de nosaltres desitjàvem que arribes el divendres durant tota la setmana. La meva avia, sempre ha sigut el punt de referència més gran que he tingut, ja que és un exemple a seguir, era una dona de “cap a peus”. Era una de les persones més importants per mi, una de les que més he estimat, estimo i estimaré sempre. Aquests dos anys que no l’he tingut al meu costat he gaudit al màxim cada un dels moments que he passat en honor a ella, perquè es mereix això i molt més. Costa assimilar el fet que marxi una persona tan important, costa anar a casa seva i no veure-la asseguda en la seva butaca, costa no sentir els seus consells, no veure el seu somriure, no tindre els seus petons, no tindre-la al meu costat i poder-la abraçar. És un fet que encara no he assimilat i ja han passat dos anys. Tot i així, no va ser un comiat, va ser un per SEMPRE! “TE QUIERO MUCHO YAYA”.

Anna

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa que mata les cèl·lules cerebrals lentament i sense possibilitat de cura. A mesura que avança, apareixen símptomes com la confusió, l’agressivitat, la pèrdua de memòria a llarg termini i fins i tot la pèrdua de sensibilitat. És la demència més comuna i afecta a principalment a les persones majors de 65 anys.

Al principi quasi no se li notava, de tant en tant oblidava el lloc on havia deixat les claus, el nom d’un parent llunyà… Més endavant, van aparèixer els canvis d’humor, la irritabilitat i la impotència de no poder controlar la situació

Quan va començar la segona fase, semblava confosa, espantada. Repetia frases contínuament i moltes les deixava a mitges. Els dies que anàvem a visitar-la, es pensava que era ella la que havia vingut a casa nostra i viceversa. Si la portàvem a passejar pel poble, sovint perdia l’equilibri i l’havíem de subjectar entre tots perquè no caigués.

Ara ja s’ha endinsat de ple en la tercera etapa. La maleïda i temuda tercera etapa. Sembla més una nena petita que no pas una dona de 82 anys. No pot menjar, rentar-se ni moure’s per si sola. Necessita atenció les 24 hores del dia 7 dies a la setmana. No reconeix el seu marit, la seva filla, el seu germà… no reconeix ningú. Falta poc perquè perdi completament la parla i potser una mica més perquè s’oblidi de caminar, de seure i de somriure.

Una vegada diagnosticat, els malalts d’Alzheimer acostumen a viure entre 7 i 9 anys. Ella ja en porta 15 i sincerament, no sé si desitjar que en compleixi més o que pugui descansar en pau d’una vegada.

Paula

Ara ja estem a Novembre, gairebé començarà el mes de Desembre. Això significa que ja ve Nadal. Aquestes festes plenes de llums i colors daurats, vermellencs i platejats. L’olor del menjar de l’àvia, del torró i de les neules.
Ara que ve Nadal, és una de les festes més desitjades per tots els nens. La majoria d’ells fan el tió, el Para Noel, i després d’aquests dos parells de regals, esperen impacients als Reis Mags. Van a la cavalcada a veure’ls passejar pel poble amb aquelles immenses carrosses plenes de regals i després pugen a donar la carta de reis al seu rei mag preferit.

Quan més gaudeixo, és el dia de Nadal. 25 de Desembre, un dels dies més esperats per mi durant tot l’any. Ens reunim tots a casa els avis. Els cosins, tiets, pares, avis… Ens ho passem d’allò més bé. L’àvia ens fa la seva típica sopa de nadal, amb aquells galets immensos que vènen als supermercats que són únicament per aquell dia. Està boníssima. De segon, ens porta la carn d’olla amb la qual ha cuinat el caldo. Després de tot aquest menjar, encara en fa més. Porta un pollastre fet al forn. I per postres, els torrons i les neules.

També m’agrada molt quan l’ajudo a ella i a la meva mare a decorar la casa amb llums de nadal, amb els pessebres que fem nosaltres mateixes…
Aquestes festes, per mi, són les més maques de tot l’any. El Nadal em dóna sensacions de familiaritat, d’unió amb la família, de trobar-te amb els parents que no veus gairebé mai.

Espero impacienta amb moltes ganes aquestes festes tan maques.

Lídia