LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És una tarda de dissabte, tinc partit de futbol contra l’Alella i, ja després, m’espera un fantàstic vespre amb els amics, sopar i festa a la platja.

La meva mare amb recull amb el cotxe i em comunica que marxem a sopar a casa dels meus tiets, és el segon aniversari de la meva cosina i els hi fa molta il·lusió que hi anem. Em cau el món a sobre! No hi vull anar, no hi puc anar… Tinc altres plans! Petits plaers que ara mateix, encara que sembli mentida, m’acosten al que jo ara crec que és el meu concepte de la felicitat.

La veritat és que penso que no cal que hi vagi, ella és massa petita i tampoc n’és conscient del que passa o de si hi seré o no. I a més, ja m’havien dit que hi podria anar. Em sento enfadat i defraudat.

Intento reflexionar i penso que potser si que és important l’esdeveniment per a la meva família. Passo molts caps de setmana amb els amics, ens ho passem molt bé i m’agrada estar amb ells. Però sé que no puc estar sempre amb ells, ni tampoc sempre amb els meus pares (perquè és clar, ja vull ser una mica independent). Potser la celebració de la meva cosineta val la pena i als meus tiets els hi farà il·lusió que jo hi sigui. La meva cosina només farà 2 anys una vegada i ells no han faltat mai a cap dels meus aniversaris. Recordo que em sentia molt feliç quan venien a la meva festa.

Així que vaig a la festa i intento passar-ho el millor possible. Tot i així, m’avorreixo moltíssim, només hi ha nens petits. Però veure la cara de felicitat dels meus tiets i la careta de la meva cosina quan arribem tots per celebrar el seu aniversari; això sí ha valgut la pena.

Així que, de vegades, és bo passar per un mal menor per aconseguir un bé major. De família només n’hi ha una, però de caps de setmana n’hi ha molts.

Fa uns anys, creia que la meva vida ja no podia anar més malament. Em discutia molt amb el meu germà gran i, el que passava realment, era que jo tenia un greu conflicte amb el món.

Ara que m’he fet una mica més gran, he après a valorar el que tinc i estic molt feliç de tenir la vida que posseeixo. He aconseguit una relació amb el meu germà que no té preu. Ara la meva estimada vida no la canviaria per res! Aixecar-me del llit amb un somriure i pensar en tot allò que em fa sentir bé és grandiós.

La felicitat de saber que la meva família i els meus amics m’estimen, és espectacular.

Hi ha unes dates de l’any que m’agraden molt, i espero no ser-ne l’únic. És el Nadal, en el qual la gent es reuneix en família, parlem de la vida i sobretot gaudim del moment. Quan som junts allà mengem, bevem, etc., però el que fem no és important sinó com ho fem, és a dir, ho fem amb ganes, compartim, intentem que a ningú li falti de res i això al final fa que siguem una família unida i aquest fet em provoca felicitat, la nostra felicitat.

Però ells no són els únics que em provoquen aquest sentiment, els meus amics també em provoquen el mateix i sense tots aquests no sé què faria, ja que fan part de mi i, amb esperança, espero que jo part d’ells.

Avui és el meu aniversari. He estat esperant un any a què arribés aquest dia i per fi ja hi som. Fa més d’un any que vull que em regalin el nou videojoc de cotxes, el nou portàtil i la roba Nike tan cara que feia tant de temps que volia. La meva mare em diu sempre que no demani tantes coses que ja en tinc moltes a casa i que el meu pare va just de diners aquest mes, però jo seria l’home més feliç del món si pogués tenir el que vull.

A la tarda ve la meva família amb el pastís a taula i ens el mengem. La meva mare comença a donar-me els regals. Jo els vaig obrint i veig que és tot el que havia demanat menys una cosa i em vaig enfadar. El que més ràbia em va fer va ser que ja feia més d‘ un any que jo estava demanant tot allò i sembla que els meus pares no havien estalviat prou per als meus regals.

Al final, vaig reflexionar i pensar una mica més en la meva família, ja que si anaven justos de diners, segur que era perquè ja s’ho havien gastat en nosaltres.

La meva mare em diu que vagi a rentar els plats i jo, sigui perquè estic mirant la televisió o simplement perquè em fa mandra, em faig el sord. Després d’uns minuts, m’ho torna a preguntar i llavors decideixo fer-ho. Però en aquell mateix moment ja ha començat el meu programa preferit i he pensat que si trenco un got, em dirà que no els renti més. Però m’ho penso millor i decideixo no fer-ho. Més tard, sigui per l’aigua massa calenta o perquè ja estava escardat, se m’ha trencat un got i llavors la meva mare m’ha castigat. Potser hauria sigut millor haver fet cas a la meva idea inicial i ara no estaria sense el mòbil. Però em dóna més satisfacció haver trencat un got per causes desconegudes que no haver-ho fet volent.

És dissabte. Decideixo que avui faré alguna cosa productiva, però entre llit, ordinador i mòbil, se me’n va el matí. En fi, és igual no? És dissabte, el meu dia de lleure, d’oci, per a fer el que vulgui, no? Em proposo seguir gaudint d’aquest meravellós dia, però no puc. Hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa relaxar. La meva mare no m’ha donat ordres explícites per avui (el dia de neteja és el diumenge). Teòricament sóc lliure de fer el que em plagui. Però tot i així, sento que he de fer alguna cosa. No puc passar-me tot el dia sense participar en les feines de casa, mentre els altres treballen. No m’ho ha dit ningú, això, però ho sento al meu interior. És una obligació que tinc com a persona que viu en convivència amb la família. És com un pacte secret, unes cadenes invisibles. No estic obligada a fer res; tanmateix, si no ho faig, em sentiré com un pes mort per als meus pares i ells em veuran així. Així doncs, un cop vistes les conseqüències de les meves accions, decideixo que no farà mal a ningú si dedico mitja hora del meu dia a ajudar a la meva germana a fer els deures, fregar els plats o fer el sopar.

Em sembla increïble que només en un mes s’acabi aquest any i comenci un altre de nou, amb moments i experiències noves. És impressionant el fet que ja hagin passat gairebé 365 dies. Això vol dir que tinc més moments i més records en el meu cap, que probablement d’aquí a un temps ja no recordaré, però que potser m’han fet canviar i marcar un abans i un després. I si en un futur em parés a pensar, el més probable és que m’adonés d’això. Ara mateix, sí que puc notar els canvis en el passat, com per exemple, si he canviat com a persona o si tots els que estaven abans amb mi, actualment encara hi són. Així que com més moments visquis, més canvis notaràs.

Gairebé les úniques persones que t’acompanyaran sempre i t’ajudaran en tot seran els de la teva família, malgrat alguns amics que sempre hagin estat amb tu o bé la teva parella. Penso que el problema realment està quan ens adonem massa tard del que ha passat o si, fins i tot, no ens adonem prou i seguim cometent encara els mateixos errors.

Potser d’aquí a un mes, en un dinar en família, el més probable és que trobem a faltar a algú de nosaltres, però penso que hem de comprendre que tots els que hi falten ja han format part dels moments de la nostra vida, siguin bons o dolents.

La meva germana se n’ha anat de vacances i ens ha deixat a càrrec de la seva gossa. Nosaltres ja tenim un gos i ara la meva mare els hi ha de donar menjar, treure’ls a passejar i cuidar-los a tots dos. Així que li vaig dir que als matins, quan fa més mandra, ja els trauria jo. Però m’haig de despertar més aviat per fer-ho i això no em ve de gust. I a més, també perquè a la meva mare no li va agradar la idea de quedar-nos amb la gossa, ja que cuidar de dos gossos suposa més del doble de feina. Així que traient-los jo, li estalvio molt de treball a la meva mare.

Tinc un germà petit que la meva mare em fa cuidar a les tardes quan els meus pares treballen i és una obligació que no puc evitar. Tinc el deure de vigilar-lo però, al cap i a la fi, no només és el meu deure. Quan vull passar les tardes amb els meus amics, ell sempre ha de venir amb mi i em sento molt incòmoda quan l’haig de vigilar davant d’ells.

En aquesta obligació haig de ser prudent amb les accions que faig conscient o inconscientment perquè si alguna cosa falla, pot acabar perjudicant-lo a ell i als altres que l’envolten.

Haig d’estar al càrrec de tot el que succeeixi durant aquell període de temps en el que els meus pares m’han deixat al meu germà. Així podré demostrar que sóc moralment responsable.

Un dia com qualsevol la meva mare em va dir que havia de parar la taula per sopar i jo estava ocupat acabant una pel·lícula de la televisió. Li vaig dir a la meva mare que s’esperés, que quedava molt poc per acabar però ella em va dir que ja tenia el sopar fet, que era tard i que demà havia d’anar a l’escola. Jo per dins sabia que era tard i que el sopar ja estava fet, però una part de mi volia acabar de veure la pel·lícula, tot sabent que potser la meva mare s’enfadaria. Al final vaig reflexionar sobre el que em va dir i vaig parar la taula. Tot just després de sopar, vaig acabar la pel·lícula.