LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, com cada dia, la meva germana Alícia i jo estàvem sopant a la cuina i veient un programa de la tele que tracta d’un home que ha d’aconseguir reptes consistents en menjar una gran quantitat d’aliments en poquíssim temps en diferents bars i locals coneguts a Nord Amèrica.

Sense pensar en res més, ens entretenim amb les cares que posa l’home…

La meva mare, que no havia vist mai aquest programa abans, se’l va quedar mirant una estona amb cara de fàstic i així com indignada ens va preguntar cóm érem capaces de veure una cosa així sabent la fam que hi ha al món.

La veritat és que ens vam quedar mudes. Cap de les dues vam ser capaces de discutir-li, perquè senzillament té tota la raó del mon.

A partir d’aquesta reflexió ens va entrar angunia de veure aquest home “patint” per la quantitat de menjar que ha d’empassar-se, només per diversió, quan en d’altres llocs del món hi ha tanta gent que passa gana i que amb prou feines poden posar-se un tros de pa a la boca.

Ens va fer pensar que sempre hauríem de reflexionar sobre les nostres accions, costums i comportaments, triar bé i saber rectificar a temps.

Imaginem quanta ajuda es podria oferir als més necessitats o altres causes justes, com ara la investigació de malalties, amb tots els diners que es gasten fent aquests tipus de programes d’entreteniment absurd.

És cert que aquest cas és un molt puntual i res comparat amb la gran quantitat d’injustícies que passen en el nostre món, per desgràcia, però tot compta per intentar ser millors persones i hem d’intentar no ser com ninots que ens empassem tot el que ens posen.

Al final, no només hem apagat la tele, sinó que hem estat parlant del tema tota la família, criticant altres fets similars que han succeït fa poc, com ara aquell mossèn que van fer portar de l’Àfrica, gastant milers i milers d’euros per intentar salvar-lo d’una malaltia que mata a milers i milers de persones. Potser amb aquests diners s’hauria pogut avançar en les investigacions per intentar trobar una cura per aquesta malaltia.

Per sort per uns i per desgràcia per altres, hi ha coses que els diners no poden comprar..

Anna Cuevas Sabat

Menjar un iogurt és una acció habitual en mi, però avui s’ha convertit en la inspiració per escriure aquest text. N’estava tan tranquil assaborint un de maduixa quan he començat a pensar en la gent que està passant gana, que té la nevera buida o, simplement, que no té ni nevera.

Quan era petit i em deixava al plat alguna resta de menjar, o bé em queixava perquè a casa no hi havia alguna cosa que em venia de gust menjar, els meus pares em recordaven que a Àfrica hi havia molts nens que es morien de gana i que amb les meves sobres ells potser tenien per alimentar-se un dia. Jo, no era conscient del problema de la fam al món. És en aquests temps quan m’estic adonant que realment hi ha molta gent que no té diners per comprar menjar i no només a l’Àfrica, sinó a la nostra vora. Cada dia sento notícies que parlen de gent del nostre país que no té treball i que, per tant, ha de demanar ajuda a familiars o amics per sobreviure. Fins i tot hi ha persones que han d’anar als bancs d’aliments per poder portar-se alguna cosa a la boca, encara que passin vergonya perquè mai es pensaven trobar-se en aquesta situació.

Suposo que un adult, encara que ho passi malament si no té per menjar, pot aguantar amb menys quantitat; però el que és molt trist és no tenir res o poc per alimentar el teu fill. Això és el que mostra un anunci de la tele on es veu una mare que només té pa per donar-li a la seva filla. El talla i li diu a la nena que és un entrepà màgic, que és pa amb pa i han d’imaginar el que hi ha a dins. La filla tanca els ulls i s’imagina que és de bacó. La mare l’abraça i plora sense que la nena se’n adoni . Aquesta situació és fictícia, però segur que n’hi ha de molts semblants o pitjors a la realitat.

És trist, no…, millor dit, és molt trist veure que en aquests temps passi això.

Àlex

Cerca de mil millones de personas padecen hambre en el mundo: 963 millones, según datos oficiales de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Sin embargo, esta realidad convive con otra: la enorme cantidad de comida malgastada a diario en todo el planeta.

“Con la comida desperdiciada durante un año en el Reino Unido y Estados Unidos se podría sacar de la hambruna a todas las personas que pasan hambre en el mundo”, dice el experto Tristram Stuart. Mientras millones de personas padecen hambre, una enorme cantidad de comida se descarta o malgasta a diario en todo el planeta. Es algo que debe cambiar por el bien de todo el mundo, porque el despilfarro de comida podría convertirse en una de las posibles vías para salvar el planeta.

Empezando por cada casa particular, la gente debería comprar lo que realmente sabe que se comerá, lo que están completamente seguros de que no irá a la basura. “Un plato limpio debería significar una conciencia limpia. No te pongas en el plato más de lo que puedas comer.”

Además de los grandes supermercados que disponen de más de la mitad de los alimentos que realmente la gente acaba comprando. ¿Es necesario que la oferta sea superior a la demanda para poder mostrar una imagen de una abundancia infinita? Vayas a la hora que vayas a un supermercado, encontrarás igualmente todo aquello que necesites y más! Os habéis preguntado alguna vez qué hacen al final del día con toda aquella cantidad de comida?¿A dónde va a parar?

El primer mundo padece sobrepeso mientras que personas del tercer mundo mueren de hambre a diario y nadie se digna ni siquiera a pensar en ellos cuando va a tirar los tres cuartos de comida que tiene en el plato.

Comemos en exceso mientras otros no comen.

En definitiva, si cada persona pusiera de su parte, si cada ser humano, antes de arrojar a la basura algo que no le acaba de gustar, se lo pensara dos veces… podríamos salvar este planeta consumista y muchas veces egoísta.

Laura Morales

Si escoltes parlar a la gent, la majoria diu que no és racista, que hem de lluitar per la igualtat, que tenim els mateixos drets, etc… Però les notícies contínuament ens fan veure que tot és teoria, que en la realitat el racisme existeix. No només en la nostra vida propera on hem vist com es menysprea una persona d’una altra raça amb insults o indiferència, sinó que també ho veiem a nivell mundial.

Estava veient les notícies quan vaig veure que hi havia hagut un atemptat, en un país Europeu, on havia mort una gran quantitat de gent. Tots els polítics dels països rics, van fer actes per la memòria dels afectats, se’n va parlar durant dies a tots els canals i a tota hora.

Però jo em pregunto si no és racisme no parlar, ni fer actes, i mirar cap a un altre costat, quan mil·lers de nens, homes i dones moren diàriament de gana, son torturats o explotats, en països menys desenvolupats. Això no és racisme?

Sandra