LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero

A mesura  que van passant els anys anem aprenent dels errors (avui són errors i demà seran experiències). Des de ben petita m’han ensenyat que cometre errors és humà i que la perfecció no existeix. Moltes vegades no ho reconeixem, i quan els cometem pensem que és dolent però, si ho pensem millor, és una de les coses més naturals, tenim tot el dret de equivocar-nos.  Hi ha gent que sempre es creu perfecte i millor que els altres i no és així, tots som iguals.

La felicitat és una de les  sensacions que fan que una persona tingui ganes de sortir endavant i vèncer les seves pors. Jo com a persona tinc moltes inseguretats i sé que per poder aconseguir algunes coses les he de deixar de banda per poder continuar endavant, un cop que falles o et fallen guanyes inseguretat i perds confiança en tu mateix. Moltes vegades intentem ser persones diferents a les que som per agradar els demés, donem massa importància a la societat i ens oblidem de nosaltres mateixos, Cadascun és diferent per naturalesa. Imagina’t com seria el món si tots fóssim iguals, seria massa avorrit oi? doncs la veritat que si.

Cada any és un llibre ple de capítols amb aventures, emocions, tristors, problemes, fracassos… Que sempre el recordaràs vulguis o no, encara que hi hagi moments en què vols oblidar tot i no mirar enrere, sempre has de seguir lluitant no perdis la fe, perquè la vida és una lluita constant. Tots tenim aquells moments en que ens escapem del món quan estem amb els amics i la gent que estimem, perdem la noció del temps. Ara es hora de reflexionar sobre la vida, donar-li el valor que es mereix i sobretot apreciar-la, perquè cada minut que passa es temps que no podrem recuperar mai, viu el moment com si es parés el temps.

Dúnia

-Miki ?

– Si! (Vaig respondre)

-Dissabte a les 10.30 a Barcelona, tinc una sorpresa per tu! (Em va dir el meu tiet)

– D’ acord, dons allà estaré.

Em vaig aixecar a les nou i mitja, seguidament vaig agafar el tren, i al cap de tres quarts d’hora vaig arribar a Barcelona. Vam agafar el cotxe, direcció Lleida amb el meu tiet, ens esperaven a la “Dolceta” un restaurant de primera categoria de la qual la seva especialitat eren els cargols, un dels menjars que m’agrada més.

Un dinar esplèndid amb una atenció al client excepcional, i uns cargols per llepar-se’ls dits.

Jo desprès de dinar encara esperava una sorpresa. Amb aquestes que de cop et trobes al aeròdrom de Lleida i jo no tenia idea que un amic del meu tiet tingues una avioneta, encara no m’ho creia, però sí, vam volar per sobre Lleida. Un espectacle: va ser una experiència molt gran. Va haver-hi un moment que me’l va deixar portar i és una sensació que et deixa al·lucinat, difícil d’explicar. S’ha de viure per explicar-ho.

Miki

Sempre hi ha primeres vegades per a tot, des de que naixem fins que experimentem la mort.

El més interessant és que aquestes primeres vegades no són planejades, et sorprenen quan menys t’ho esperes i en aquell moment entres en dubte, negar-te a seguir, o donar el pas endavant sense por al que vingui i únicament podràs fer per primer o últim cop en la teva vida?

Tot i que encara em queden moltíssimes més experiències per descobrir,  jo ja he passat moltes úniques primeres vegades des de la millor amistat amb una persona fins a una mentida enxampada pels meus pares tot passant pels primers petons amb un noi.

És curiós com es descobreixen o canvien bons i mals sentiments, comportaments o sensacions a través d’aquestes experiències irrepetibles. Elles et fan adonar del que realment és la vida, et donen més informació i experiència d’ella a mesura que et fas gran.

Tot el que vull dir és que hem d’aprofitar aquests moments, siguin bons o dolents, per adquirir experiència, ja que solament tindrem l’oportunitat de gaudir-los o patir-los per primer cop una sola vegada en la nostra vida.

Laia