LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No sé si podria dir bona tarda quan realment aquests dies no tenen sentit per mi, no em faig la idea d’haver arribat fins aquí, encara no m’ho crec. Però ara mateix vull estar aquí, m’agrada la sensació que em fa sentir, encara recordo quan el meu pare em deia que jo era un cas perdut i que no aconseguiria res en aquesta vida si seguia pel camí de no estudiar i de no fer absolutament res.

Però ara tot ha canviat, tot és diferent, jo vaig decidir canviar i li vaig prometre, però ell no em creia, no confiava amb mi. Ara em sento orgullosa de poder-li demostrar realment que he fet un gran canvi i m’he esforçat molt per aconseguir-ho, perquè ara m’importa el meu futur.

M’agrada saber que he fet un gran pas, i que aconseguiré tenir el títol de l’ESO, m’agrada poder explicar tot això als meus pares i que se sentin orgullosos de mi, de la seva filla. M’agrada haver madurat i haver obert els ulls i adonar-me que no podia seguir per aquell camí, sinó que havia de fer alguna cosa, ja que el que més ens agrada en aquesta vida són les coses difícils i tot esforç té la seva recompensa.

Marta Moraó

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

El passat 21 de desembre es va celebrar a Premià de Mar un festival on hi participaven els clubs de patinatge de Dosrius, Cabrils, Vilassar de Dalt i Premià de Mar.

El grup de grans de Premià ja feia un mes que estàvem practicant el nostre ball perquè sortís el millor possible. Representàvem el musical “Cats”, per tant anàvem disfressats de gats. Al principi no ens agradava el ball, ni els mallots, ni el maquillatge que portaríem, però a mesura que van anar passant els dies cada cop gaudíem més fent el ball i ens animàvem més.

Un dimecres a la tarda ens van donar els mallots, la gent els trobava lletgíssims i semblàvem de tot menys gats; fins i tot ens van arribar a preguntar si érem avatars o robots. Nosaltres, però ens consolàvem pensant que amb el maquillatge i un cop a pista semblaríem el que érem, gats.

Per fi va arribar el dia del festival. El club de Premià ens vam reunir aquell dissabte a les 9:30 del matí per decorar el pavelló i fer l’entreno general de la desfilada (on hi sortia tot el club) i els balls dels diferents grups (el meu, “cats”). En acabar, al voltant de la una vam anar a casa a dinar i a descansar una mica. A dos quarts de sis hi vam tornar, els que fèiem disc individual teníem mitja hora per entrenar. A tots ens va sortir bastant bé, encara que a l’hora de fer-ho davant del públic no ens va sortir tan bé.

Va arribar l’hora de començar el festival. El primer ball va ser la desfilada del Club Patí Premià on hi sortia des del més petit fins al més gran. A continuació es van realitzar tots els altres balls. La gent que fèiem individuals, ens havíem de canviar i maquillar-nos ràpid per estar a temps per sortir a fer Cats. No era fàcil, tots volíem estar perfectes vestits i sobretot maquillats, però érem molts i les noies que maquillaven no donaven a l’abast, així que unes quantes ens vam començar a maquillar com podíem davant el mirall. Per sort tothom estava millor o pitjor maquillat però a temps.

Als instants abans de sortir a pista ens vam prometre entre nosaltres mateixos que ho faríem perfecte, que no ens tallaríem i que ens motivaríem com mai ho havíem fet. També ens vam prometre que si alguna cosa sortia malament, que seguíssim patinant que d’errors en té tothom.

Ens van anunciar per megafonia, tots estàvem molt nerviosos i amb ganes de demostrar tot el que havíem estat preparant. Vam trepitjar la pista i vam veure la multitud de gent que hi havia, això ens va fer créixer, creure’ns-ho més. Ens vam col·locar als nostres llocs, va sonar la música i va començar l’espectacle. Mentre patinaves podies veure les cares de felicitat i satisfacció que tenien els teus companys.
Quan vam acabar, després de saludar i fer-nos la foto, ens vam reunir tots. Tothom deia que s’ho havia passat “super” bé i que li agradaria repetir aquella experiència. Estàvem tant contents i eufòrics que vam fer un crit: “cats, cats, cats” repetíem saltant.

A mi em va encantar fer el ball de cats, no només pel ball sinó pels nervis abans d’entrar a pista, per l’estrès de que no estava maquillada a temps, per la quantitat de gent que estava a les grades mirant-te, per la preocupació de no oblidar-te dels estils… És per això que crec que la felicitat només dura instants.

Anna

És possible que et preguntis sobre el teu futur i et diguis a tu mateix el que vols fer o vols estudiar, com per exemple; vull tenir un treball d’èxit i que em proporcioni diners o, a vegades veus a gent amb tratjes i diners, i ja creus que allò és èxit. Però això no és èxit, si vols fer el que aquesta gent fa, és només pels diners.

Però hi ha gent que somia amb coses que fer, dedicar-se…però no deixen de posar-se escuses com; és molt difícil arribar, no tinc recursos per fer-ho , no sé el suficient… Però tot això és mentida, el recurs més important està al teu cap. Si vols fer realitat el teu somni, t’esforçaràs cada hora, cada moment per fer-ho possible, però pensa que la competència serà brutal. Mentre tu estiguis dormint, altres estaran treballant per ser millor que tu, mentre tu estiguis menjant seguiran treballant per ser millors que tu. Mai t’acomodis en el teu talent, perquè d’altres seran deu vegades millor que tu si no treballes dur.

Quan tens la teva idea o somni, la gent del teu costat et dirà que siguis realista, fins i tot tu mateix penses que és impossible, però jo em pregunto, per què ser realista? Si quan estàs sent realista, estàs tancant i acceptant que aquell somni de impossibilitat es compleixi.

L’èxit és un u per cent de talent i un noranta-nou per cent de treballar el teu talent per millorar-ho. Això vol dir que si tens un talent en alguna especialitat, no paris de treballar i esforçar-te per millorar l’habilitat en el teu talent. Perquè si no mai arribaràs a ser ningú. El preu de l’èxit és altíssim, però la recompensa també. Si t’arrisques perdràs moltes coses bones, però en guanyaràs d’altres.

I si arribes, tothom que et deia que mai ho faries, vés i digue’ls que ja ho has fet.

Sergio

Avui fa un mes, els Grallers Canyats de Mataró vam participar en un concurs, el pique de colles de grallers de Granollers. És un concurs en el qual es demostra les utilitats i les possibilitats que té, que pot tenir i que se li dónen als grups de grallers.

Quan vam aribar a la capital del Vallès Oriental, els membres del grup ens vam trobar a l’escenari del nostre espectacle. L’espera es va fer llarga, teniem moltes ganes de compartir la nostra música amb el públic i sobretot amb el jurat. Vam tocar quatre peces, una dues de tradicionals: el Bequetero amb l’Himne nocturn i el Toc de castells juntament amb l’Albertina; i dues peces bastant actuals: el mama mia amb el Saturday night i Accidentaly love de Smash Mouth. un cop acabada l’actuació i la dels demés grups, el jurat va procedir a deliberar a qui proclamarien guanyador.

Sorprenentment, vam guanyar nosaltres! Ens va fer molta il·lusió, va ser una disputa molt complicada, participavem amb gent que ananava a escoles superiors de música. Va ser una experiència molt gratificant, l’any que ve ens toca defensar el títol.

Gerard

Just ara al final de curs és quan més hem de treballar, per dues raons: la primera perquè hem d’estudiar per intentar treure’ns el curs de sobre al juny, i no tenir que estudiar durant tot l’estiu per fer les recuperacions al setembre i arriscar-te de no aprovar i no passar de curs. I la segona es pel motiu de que ens  n’anem de viatge i hem d’aconseguir beneficis per treure’l el més barat possible. En la meva opinió aquestes dues setmanes finals de maig i la primera de juny han sigut les més pesades de tot l’any, de moment. Era el fet només de pensar que havies d’estudiar durant cada tarda ja se’m feia un infern, i a més a més hem hagut de fer treballs per recaudar diners pel viatge de final de curs.

Pel nostre viatge el que ens ha donat més diners va ser una obra de teatre celebrada al teatre La Massa que va ser tot un èxit, entre tots vam treballar molt i van ser moltes hores per preparar-ho tot i desitjar que surtís tot molt bé. A l’hora de l’actuació tots estàvem molt nerviosos per una part perquè era bastant llarga l’obra, però si algú fallava teníem un as a la màniga com per exemple si a un actor se li oblidava el seu paper teníem dues apuntadores per recordar-los els papers.

L’obra va ser tot un èxit ja que tot el teatre va omplir-se i al final de l’obra molta gent ens felicitava a tots i per nosaltres el millor de tot es que es van recaudar a prop de 2.000 euros.

Marc

Tot va començar fa uns mesos, quan ens van proposar de representar aquesta obra de teatre com a projecte de recerca de final de curs. Al sentir aquesta notícia el meu primer pensament va ser: Realment això pot sortir bé? Sincerament pensava que l’obra no sortiria gens bé, som un grup d’adolescents que ens importen ben poc aquestes coses i això em feia no veure-ho gens clar. A mi em feia bastanta vergonya sortir davant de 300 persones a cantar, i estava gairebé segur que a tots els altres actors també.

Al principi no hi havia res que em sorprengués gaire. Cadascú tenia la seva feina assignada i la feia sense gaire ganes. Però tot va anar canviant mica en mica, i així va ser com tots ens vam anar implicant cada vegada més en aquest projecte que ja començava a tenir color. I així va ser com van anar passant els dies i com els assajos cada vegada eren millors. On tots nosaltres ens ajudavem mutuament buscant la perfecció d’aquella escena.

I així va ser com al arribar al dia de l’obra va sortir un espectacle perfecte. Aquells dies d’estudi aprenent els papers havien donat fruit, i els nervis d’última hora no van evitar que sortís una magnífica representació on el públic va quedar realment meravellat. Tots els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Jaume Almera haviem format una gran família i haviem sigut un mateix per tal d’aconseguir un èxit com el que vam aconseguir. Gràcies a tots els alumnes i professors per la feina feta.

Arnau