LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia d’hivern, els meus pares van decidir anar a fer una excursió a sant Miquel del Fai a Riells. Va ser un dia que feia molt fred, tots anàvem molt abrigats. El meu pare ja havia planificat la ruta abans d’anar-hi, i portava el GPS amb un programa que, segons ell, ens guiaria. Per tant, vam preparar uns entrepans, vam agafar unes ampolles d’aigua, i vam començar a caminar.

Només arribar ja vam veure un cartell que posava perill de serps d’aigua. Com m’esperava, la meva mare es va posar histèrica i ja volia marxar, només havíem de travessar el riu una vegada però ella no suporta aquests animals. Per sort la vam convèncer de que no passava res i vam continuar. Vam començar a pujar cap amunt, amb pedres, escales… Però no veiem ningú, ens havíem perdut? Per sort vam veure un ciclista que ens va dir que érem a prop del camí i ens va indicar per on havíem d’anar.

Tot seguint el camí, finalment vam arribar on hi havien les cascades. Eren precioses, es podia veure com l’aigua queia davant nostre. Quan vam haver fet fotos i vam descansar, ens van dir que podríem visitar una cova. I així ho vam fer. Ens van donar uns cascs i vam entrar-hi. Hi havien ratpenats, roques punxegudes, uns rierols amb l’aigua congelada… Tot seguit vam decidir anar a dinar.

Ja eren les 4h aproximadament. Com era hivern i estàvem a la muntanya, a les 6h ja seria fosc. Per tant, vam decidir tornar. El meu pare ens va dir que de tornada aniríem per un altre camí que marcava el GPS. Segons deia, era més curt però no deixaven de ser dues hores llargues. A meitat del camí vam fer una parada i ens vam acabar l’aigua que ens quedava ja que portàvem moltes hores caminant i teníem set.

Quasi havíem arribat però de cop i volta vam veure que érem dalt d’una paret de pedra molt alta. Des d’allà veiem el nostre cotxe, els animals de la granja on havíem aparcat, les cases que havíem vist al matí… Però no podíem baixar. El GPS ens indicava que just allà hi havia un caminet, però allà només hi havien arbustos i el precipici. Ja s’estava fent fosc i no trobàvem la sortida. Però tampoc podíem tornar enrere ja que passarien més de dues hores i no portàvem llanternes, i l’aigua ja se’ns havia acabat (tot i que quan estàvem a casa els vaig dir que n’agafessin més). La meva mare ja estava nerviosa perquè aquestes situacions no li agraden gens, ja pensava que no tornaríem. D’altra banda la meva germana, com veia que no podíem trobar el camí, no parava de plorar. El meu pare s’estava barallant amb el GPS, el culpable de que no poguéssim trobar el camí. I jo vaig estar a punt de perdre els nervis quan vaig moure una branca on hi havien els arbustos. Allà vaig veure un caminet molt estret que amb prou feines hi cabia un peu. Era la sortida, l’havia trobat! La cara de la meva mare va canviar de cop. De seguida vam començar a baixar a poc a poc per no caure ja que no es veia res.

Finalment vam arribar a la granja on hi havia el nostre cotxe. Tots estàvem molt cansats després de tot un dia caminant quasi sense parar, així que, abans de tornar a casa, vam decidir anar a un restaurant a beure alguna cosa i a descansar una estona.

Jennifer

Aquesta nit, no ha sigut una de les millors de la meva vida ja que el mal de coll m’ha provocat que m’aixequés diverses vegades. Quant m’he aixecat per últim cop, ja eren les 11 del matí i he decidit no tornar al llit. He despertat a un amic que s’havia quedat a dormir i ens hem posat a mirar la tele. Al cap d’una estona ell ha marxat i m’ha deixat sol i avorrit, fins que he pensat en trucar un altre amic per fer alguna cosa durant el matí. Quan l’he trucat m’ha dit que no tenia ganes de fer res però que més tard aniria al gimnàs. Aleshores, m’he connectat al ordinador i un amic m’ha dit d’anar a donar una volta.

He agafat la meva gossa i l’he anat a buscar a casa. Ens hem ficat per un camí de sorra que no tenia sortida i hem hagut de recular. Quan estàvem apunt de sortir del carrer ens hem distret amb un cotxe i al no mirar al terra el meu amic ha trepitjat una merda acabada de fer. Se li ha quedat tota la bamba i part del pantaló embrutada i hem hagut d’anar a casa seva a que es canvies. Quan ha acabat, ens hem tornat a ficar per un altre camí de sorra ja que no passen cotxes i puc deixar a la gossa deslligada. Estàvem caminant pel camí i, de sobte, el meu amic s’ha quedat tot sorprès i m’ha cridat: – Marc mira!- En girar-me, m’he quedat parat perquè he vist un ase plantat allà davant i mirant-nos sense moure els ulls ni el cap. En passar per el seu costat ens ha continuat mirant però no ens ha fet res. Hem continuat pujant, i en un moment ja estàvem a dalt de tot. El camí que continuava estava asfaltat i per tant passaven cotxes i ens hem decantat per tornar a baixar però ara per l’altre costat de la muntanya. Cada cop que baixàvem més ell m’anava dient que per aquest camí s’anava a un altre lloc, però jo li negava tota l’estona encara que sabia que ell tenia raó. Tenia ganes de portar-li una mica la contrària. Efectivament, tenia ell raó ja que hem anat a parar a una urbanització bastant apartada d’on vivim nosaltres.

Ha donat la casualitat que el seu pare vivia per allà el costat i l’hem anat a saludar. M’ha ensenyat la casa i amb un parell de minuts hem marxat perquè tenia a la meva gossa lligada a un pal i no la podíem entrar a casa. Hem continuat baixant fins arribar a casa seva on ell ha entrat cap a dins i jo he anat cap a la meva.

Marc

Ara farà ja un parell de mesos, vam decidir amb un amic, d’anar a fer una excursió amb bicicleta per la muntanya, per fer una mica d’exercici i per desconnectar de la rutina de cada divendres.
A l’una, quan vam acabar les classes, vam anar a casa i ens vam fer un entrepà per poder esmorzar quan arribéssim al castell de Burriac. En arribar a dalt de la primera pujada vam parar a descansar una estona asseguts a una pedra, ja que la pujada que ens esperava també era dura. Vam tornar a agafar les bicicletes i a pedalar un altre cop.
No havien passat ni deu minuts quan el meu amic va voler tornar a parar per descansar, però jo li vaig dir que millor seria que anéssim caminant amb les bicicletes al costat per no cansar-nos tant. En el moment que vam baixar de la bici, vam tenir la mala sort de tenir un senyor gran al costat. El senyor devia tenir uns 70 anys i durant el trajecte que ens quedava fins al castell no va parar de parlar. Ens va explicar tota la seva vida i totes les excursions que havia fet aquell mateix dia. Malauradament vam haver d’aguantar les seves històries una bona estona ja que va explicar-nos-les uns deu cops.
Des d’aquest dia, cada divendres anem alguns amics quan acaba el col·legi a algun lloc de la muntanya a canviar una rutina que ja s’havia fet pesada, la dels divendres per la tarda.

Marc