LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Es principio de septiembre, quedan solo 11 días para empezar de nuevo el instituto. Bachillerato.

Llevo cuatro años en la ESO, acostumbrada a cosas relativamente fáciles, con muchas ayudas y resumiendo, cuatro años ligeritos. Pero en menos de dos semanas empiezo dos años donde tengo que dar lo mejor de mí, esforzarme al máximo todo el tiempo y yendo a por el excelente en cada examen que haga. Porque todas estas valoraciones sirven para el día de mañana poder entrar en la carrera que desee, ya que tendré que trabajar de ello el resto de mi vida.

Ahora es cuando empiezo a mentalizarme de que se han acabado las tonterías, llega el momento de tomárselo en serio, hacer los deberes, estudiar y ser constante en todo.
Si algo me voy a repetir durante estos dos cursos es: Todo esfuerzo tiene su recompensa.

¡Yo puedo!

Laura

Aquest últim any al curs de 4t de la ESO, per a mi ha sigut un any per oblidar en alguns aspectes, com bé és el cas dels estudis. Sempre he estat un alumne correcte, mai m’havia quedat ninguna matèria i pensava que no me’n quedaria ninguna mai, però aquest any, per varis motius – destacant la meva deixadesa, tot s’ha de reconeixer – ha estat un any ple de males notes.

Escric això un 11 d’Agost, després d’haver fet tot el dossier de recuperació d’Història, i ara com marca el meu ‘calendari’ d’estiu, em toca recuperar Ètica. El fet de que hagi d’estar recuperant assignatures se’m fa extrany, ja que no ho havia fet i sobretot, se’m fa pesat. Encara que ara és estiu i me’n penedeixo de no haver estudiat durant el curs, també me’n penedia durant aquest, ja que no tenia la tranquil·litat d’anar al llit sabent que estava fent les coses correctament, però m’era molt difícil tornar a casa per la tarda i posar-me a estudiar, gariebé impossible. Podria dir per l’experiència que he tingut aquest any, que es fa més pesat un curs sense estudiar i passant-ho malament que un curs aprofitant un parell d’hores al dia per estudiar.

Per aquest motiu, penso començar el curs vinent amb tota la meva força, sense badar i aprenent dels errors del passat. A més a més, començaré el batxillerat i ja no puc permetre’m el ‘luxe’ d’anar tan tranquil com anava abans, per tant hauré de fer doble esforç, però estic disposat a fer el triple si fa falta.

Aleix

Aquest dimarts com un dia més vaig anar al gimnàs per a entrenar una mica. Després d’estar una bona estona entrenant uns companys i amics es van posar a entrenar amb mi i després d’una llarga conversa va sorgir el tema del que m’interessaria fer l’any vinent. Després d’explicar-los-hi que m’agradaria poder-me treure el batxillerat tecnològic, i amb una mica de sort, fer un mòdul superior d’esports i condició física, o bé per defecte, un d’altre sobre mecànica, per posteriorment poder fer les oposicions a bomber. Va donar la casualitat de que un dels meus companys tenia pensat fer una cosa semblant, però a ell li venia de gust treure’s un modul mitjà i un altre de superior i després fer les oposicions a bomber com jo. Varem estar parlant una estona i gràcies a ell i la seva informació em vaig adonar que podia fer de voluntari i així guanyar punts per a l’hora de fer les oposicions.

També varem parlar que la cosa estava molt difícil per a poder entrar en el cos de bombers i que calia esforçar-se molt per a poder-hi accedir. Així que ara, amb una mica més de ganes vull seguir els estudis al Jaume Almera i intentar aconseguir el títol de batxillerat.

Àlex

Des de no fa gaire, que cada vegada em pregunto més sobre el futur dels joves d’ara i sobretot del meu, em refereixo en l’àmbit professional. Jo sempre he sabut el que volia ser, des de ben petit que ja m’agradaven els cotxes i sempre he pensat en que jo treballaria sobre alguna cosa relacionada amb això; ja sigui com a mecànic o com a enginyer. Però ara cada vegada és més difícil aconseguir un lloc de treball, l’atur no para de pujar i la crisi segueix aquí. Ara mateix, per una persona que té estudis amb una carrera, és tan difícil aconseguir una feina com qualsevol altre que no hagi acabat l’ESO. Cada vegada que penso en això em deprimeixo i tinc menys ganes de seguir fins a treure’m alguna carrera, perquè em fa por que un cop l’hagués acabada no trobés res per fer. Per que diuen que ara la situació és dolenta però que d’aquí a uns quants anys serà molt pitjor. Jo no sé què pensar de tot això; potser tot aquest problema se solucionarà, però i si no què farem tota aquesta gent que ara estem estudiant, realment tenim un futur?

Pol

Des de petits ens obliguen a elegir coses que ens definiran quan siguem grans i això a mi no m’acaba d’agradar massa, no dic que estigui malament del tot ja que com més grans ens fem, més decisions hem de prendre sobre nosaltres mateixos i que només ens afectaran a nosaltres. Però tot i així crec que ens fan prendre masses decisions de joves i hauríem de poder negar-nos a respondre-les a tan primerenca edat.

Amb 10 i 12 anys ja tenia varies opcions sobre que volia ser de gran, oficis com ara actor, periodista o investigador eren els que més m’agradaven i fins i tot vaig arribar a plantejar-me seriosament ser actor. Per aquesta raó amb 12 anys em vaig apuntar a l’escola de teatre de La Massa a Vilassar de Dalt, però amb 14 anys ja no m’agradava tant, potser per vergonya o perquè em vaig interessar més pel futbol. Per tant, del meu cap va desaparèixer l’idea de ser actor i em vaig apuntar a futbol.

Durant tots aquests anys a l’ESO no m’he plantejat que volia estudiar quan acabés, una de les raons es perquè no estava gens informat sobre quines sortides hi havia, i l’altra perquè no sabia què volia fer, no tenia cap idea del que més m’agradava llavors.

Fa ben poc vaig plantejar-me què volia fer en el futur, i primer de tot havia de saber el que més m’agradava i informar-me sobre allò. La meva mare em va ajudar molt en aquest aspecte i la sortida que vam realitzar al Saló de l’Ensenyament em va ajudar a informar-me sobre el que més m’interessava.

Ara ja tinc una idea més o menys clara del que més m’agrada, tot i que encara no sé què faré ja que encara no tinc molt clar coses com els mòduls i la universitat. Però gràcies als consells dels meus familiars sé que vull al batxillerat i així tinc més temps per pensar-me bé el que vull fer.

Alan

Ara que estic fent quart d’ESO tinc una gran indecisió envers que faré l’any que ve i amb què em vull guanyar la vida com la majoria de gent de la meva edat. El gran problema es que no tinc ganes de fer res i cap assignatura m’agrada especialment perquè les decisions del que m’agrada i el que no varien massa depenent del professor, per exemple, sempre m’havia agradat molt biologia però aquest any no m’està agradant gens i al contrari passa amb matemàtiques, portava tota la vida odiant-les i fa dos anys que és de les assignatures que més m’agraden encara que aquest any és bastant difícil i tampoc és que m’apassioni.

Quan era petit i anava a l’escola tenia molt clar el que volia ser quan fos gran, no era una professió típica dels nens com pot ser astronauta o futbolista sinó alguna cosa més real: advocat. Perquè? Doncs molt fàcil, perquè la meva mare ho era i jo encara que no sabés molt bé el que era sabia que estava bastant relacionat amb ajudar a la gent i volia que la meva mare estigués orgullosa de mi. Em vaig anar fent gran i vaig veure que dret no era el que m’agradaria estudiar realment i em vaig començar a decantar més per medicina o alguna carrera relacionada amb la tecnologia ja que m’agradaven molt els ordinadors. El temps va anar passant i ara ja no tinc res clar, no sé si m’agrada tant medicina com per treure molt bones notes a la selectivitat i informàtica ho tinc casi descartat del tot perquè el meu pare portava tota la vida sent informàtic i costa molt guanyar-se la vida.

Fa uns dies en Josep Maria ens va demanar que entréssim a una pàgina d’Internet i que féssim una enquesta en la que quan acabes et diu més o menys que podries estudiar tenint en compte les teves aptituds i aquestes coses i em va sortir el mateix per el que m’havia interessat però al final això no m’acaba d’aclarir res així que de moment faré el batxillerat (segurament científic) i intentaré decantar-me per el que més m’agradi intentant treure bones notes per tenir les màximes portes obertes de cara al futur.

Guillem

Fa poc vaig veure en un programa de televisió sobre els estudiants de la nostra edat a Corea. Una noia ens explicava la seva vida i començava aixecant-se a les set del matí per entrar a l’escola a les vuit. Feia un horari més o menys com el nostre però el que em va sorprendre va ser el que feia desprès de l’escola. A l’acabar l’escola es quedava durant dues hores i mitja a una gran aula d’estudis que tenia l’institut i ens explicava que la gent allà es passava nits senceres estudiant. Al acabar d’estudiar a aquella aula sobre les set de la tarda tenia que anar a fer classes amb un professor particular de matemàtiques durant dues hores més. Quan acabava les classes la seva mare o el seu pare l’anava a buscar per portar-la a fer més classes particulars a l’altre punta de la ciutat a una hora de camí i la noia havia d’estar estudiant o fer els deures durant el camí. Feia dues hores més de classe i al acabar els seu pares l’esperaven a un restaurant/cafeteria preparats per tornar a casa. Arribava a casa cap a les dos de la matinada i s’havia d’aixecar a les set de matí per repetir-ho tot un altre cop només dormint cinc hores.

En el documental també ens explicaven que un vint per cent dels estudiant ho deixaven, i fins i tot hi havia que es suïcidaven per no aguantar-ho, deixar els estudis allà era una deshonra per la família. El vuitanta per cent de la població anava a la universitat.

Marc

Ja fa uns dies quan estava al Twitter – Twitter és un servei de microblogging que permet els seus usuaris enviar i llegir missatges – vaig llegir un Tweet que va fer-me reflexionar molt, va ser el següent: “Cuando yo tenía 5 años, mí madre siempre me decía que la felicidad es la clave de la vida. Cuando fui a la escuela, me preguntaron qué quería ser cuando fuera mayor, yo respondí “feliz”. Me dijeron que yo no entendía la pregunta y yo les respondí “ustedes no entienden la vida” “

Penso que gairebé tot el que fem a l’escola, no ens servirà per gaire cosa, bé, almenys a mi. Estic d’acord amb que necessitem tenir alguns coneixements de cultura bàsica, però tanta? Vull dir, la meva expectativa a la vida també és ser feliç i estic segura de que per ser-ho no necessito saber el nom de les pedres que podem trobar a la Terra, no necessito saber contar les síl·labes dels poemes, no necessito saber combinatòria, no necessito saber tanta història, història? Crec convé més saber que ha passat ARA al nostre país, quins són els personatges que l’han provocat… Això ningú ens ho explica a classe, està clar que nosaltres som el futur i hem d’estar ben preparats, però necessitem saber bé el que ha passat per poder-ho arreglar i no deixar que torni a passar.

Molts no estareu d’acord amb mi, pensareu que vull ser una inculta, però no és això, jo simplement vull viure la vida disfrutant-la i no sabent coses innecessàries per a mi. No sé si demà m’atropellarà un camió, espero que no, però què? Tot el que hauré aprés anant a l’escola de que m’ha servit per acabar morta? Diuen que “el saber no ocupa lugar” , no ocupa lugar, però temps SÍ, temps què podria aprofitar fent coses molt més divertides amb la meva família i amics.

Bé, tocant de peus a terra, demà serà dilluns i tots haurem d’anar a l’escola. Amb la meva opinió que pot donar a entendre el text no vull menysprear la feina dels professors ja que també ens ensenyen coses importants, però ho feu d’una manera molt avorrida!

Lídia

Segur que algun cop us haureu preguntat; qui va crear les mates? Per a què serveixen? Per què són obligatòries? Doncs sincerament no en tinc ni idea, només sé que jo m’ho pregunto molt sovint, com ara mateix que estic estudiant el tema de racionalització i he parat a escriure una estona, ho necessitava! A vegades penso que mai em serviran de res, i aquest tema per exemple no l’entenc. Molts us preguntareu que per què escric sobre això, doncs ho faig per desfogar-me. No els trobo sentit. Ara estava amb una amiga que m’estava ajudant i ho he arribat a entendre espero aprovar! Si vosaltres tampoc sabeu per què us ho pregunteu, tranquils! Jo us entenc!

Irene

Aquella planta a la que al principi ningú li feia cas cada cop s’està convertint en un fet important.

Pels que no ho sàpiguen a la meva classe (quart C), tenim una planta. Tot va començar a principi de curs quan el nostre tutor ens va dir que no estaria de més tenir una planta, li podria donar un toc d’alegria a la classe. Tots vem pensar que la classe seguiria sent igual, però que podria ser divertit, i vem acceptar la proposta de tenir-la. Quan l’esperada planta va arribar ningú es va adonar de la seva existència: ningú la regava, no la trèiem perquè li toqués el sol… En resum no la cuidàvem, la planta cada cop semblava més pansida. Fins que va arribar un pont (un d’aquets esperats caps de setmana llargs, de quatre dies) i ens la vam deixar dins de la classe amb les persianes, finestres i la porta tancades. El següent dilluns al tornar al institut tot semblava normal: els companys, les taules i les cadires tot com sempre. Però al arribar el dijous (que tenim tutoria) el nostre tutor ens va preguntar si trobàvem a faltar alguna cosa en especial, després de pensar una estona ningú va notar res estrany, i ens va dir que la planta no hi era, només quedava un lloc buit a dalt de l’armari, tots pensàvem que ens l’havien pres. En aquell moment ens vam començar a preocupar per ella, però ja no podíem fer-hi res. Al dia següent, en entrar per la porta i mirar el seu lloc esperant que aparegués per art de màgia… Allà estava! Tornàvem a tenir planta, tot això va ser cosa del nostre tutor, i gràcies a ell ara tots ens preocupem molt més per ella.

Actualment a la famosa planta li estan sortint fulles noves de color verd clar, fa goig de veure-la. També en molts aspectes representa la feina en grup de tota la classe, que poc a poc anem aprenent.

Laura